12/31/2011

Vides desafinades


Una colla de joves en la trentena, musica indie, rotllos sexuals i sentimentals, oficis postmoderns com manager musical, informàtic, mestre (!)... Contada així la novel·la, té tots els ingredients per aplicar la dita del meu poble, "amagueu els patos que ve la tronà", perquè pot semblar una historia superficial i fàcil per a un públic jove.
Doncs no, en absolut. Els personatges de vides desafinades lluiten per fer-se una vida feliç, treballen en coses que els agraden i interactuen entre ells amb una maduresa i autoconsciència digna de contar. Gerard i Vicky en la primera part, Marta i Francesc en la segona, i Jordi i Alícia en la tercera, traven una història caleidoscòpica que es llegeix amb voracitat, tot i que el llenguatge no fa concessions al lector. Canvis de registre en funció del personatge, utilització de l'estil directe barrejat en una narració indirecta, alternància del diàleg amb el monòleg intern; tota una sèrie de recursos expressius que fan d'aquesta novel·la un plaer per al lector avesat.
La realitat sempre és diversa, i en funció dels ulls que la conten apareix d'una manera o d'altra; per això és vital comprendre aquest joc de vides desafinades en funció de la melodia que la toca. Cada personatge aporta una visió matisada, afegeix complexitat al nuvol sentimental que els envolta i aclareix la sintonia entre un rerefons sorollós. Si afegim el retrat d'una València encara màgica i d'una Barcelona en mutació, obtenim un retrat generacional que es llegeix amb voracitat, fins i tot per a persones que no ens trobem en aquesta franja vital ni en l'òrbita d'interessos dels personatges.
Potser la indefinició personal que persegueix als personatges podria ser conseqüència de la banalitat vital, però no és el cas, perquè el nivell d'autoconsciència sobre les seues relacions afectives, sobre la parella i les expectatives que persegueixen adquireix un to clarivident. Potser massa i tot, podríem dir, perquè ja voldríem la majoria de nosaltres autocomprendre els nostres sentiments de la manera tan clara com ho fan els personatges de la novel·la.
Al final les vides desafinen més que les cançons, tot i que les decisions es prenen amb responsabilitat, però determinat soroll inclassificable, el de la venjança, el de la rancúnia, el de l'odi, acaba convertint-se en sintonia dramàtica. Com sol passar a la vida.

12/30/2011

La pública

Mirar la tele amb els canals de la televisió espanyola és un plaer, perquè des de fa uns anys s'ha convertit en el que ha de ser una televisió pública de qualitat. És cert que, al País Valencià, no tenim punts de comparació amb altres públiques, perquè no podem vore la TV3 des que ens la van censurar, i Canal 9 no es pot entendre que siga una pública estrictament.
L'altra nit vaig seure després de sopar a vore una pel·li en La 1, Zodiac, un thriller interessant carregat de crims sanguinolents, policies compromesos i periodistes honrats, però molt llarga. Malgrat això la vaig poder vore tota d'una tirada, sense interrupcions publicitàries ni talls innecessaris.
Anit una altra pel·li en La 2, Un mundo para vivir, un road movie americà independent ben àcid amb l'estil de vida americà, de Sam Mendes. Bé, a la informació posava que començava a les 10'15 i acabava a les 11'30, doncs exactament a aquesta hora va començar i acabar. Quin goig, quin respecte cap els televidents, quina formalitat, quina manera més honrada de tractar a l'audiència!
Si acudim al canal 24horas o als informatius de La 1 i La 2 tenim informació seriosa, ben tractada, narrada de manera professional i clara, amb sinceritat i honradesa. És un dret al qual la democràcia no pot renunciar, però que als temps que corren s'ha convertit en un privilegi.
Hem de reconéixer que una de les millors herències dels governs Zapatero és la tele pública. Al remat s'ha vist que l'estratègia d'eliminar la publicitat i finançar la pública a càrrec de les altres operadores de telecomunicacions, ha estat una via encertada i saludable. Això i el compromís d'intervenir mínimament en la faena periodística i professional.
Ara que Cuatro ha quedat com un segon canal de la insuportable Antena 3, i que a la Sexta li queden dos telediaris i un Intermedio, necessitem la pública més que mai. La televisió és un dels mitjans principals d'informació i entreteniment de la ciutadania, i per això la seua vitalitat és imprescindible per al bon funcionament democràtic. Esperem que el govern Rajoy entenga açò i no caiga en la temptació del seu antecessor popular i convertisca la tele pública en un No-do encobert o en un calaix residual sense competitivitat.
Senyor Rajoy, baixe'ns el sou si és necessari, però no ens destrosse la tele pública, per favor!

12/29/2011

La piel que habito

He de dir, de primeres, que no m'agrada Almodovar. No m'ha agradat mai, i tampoc he aconseguit que m'agradara amb el pas del temps i la gran quantitat de premis i reconeixements internacionals i nacionals al seu cinema. Tot i això, també he de dir que m'he imposat, quasi com un deure, vore les noves pel·lis que ha anat fent i he intentat trobar-li el trellat que, de segur, té.
Amb l'última, La piel que habito, Almodovar confirma la seua capacitat narrativa. Amb el pas del temps i la quantitat de films que ha dirigit, ha aprés l'ofici de manera magistral. És capaç de narrar històries inversemblants i el ritme que adquireix la història sol estar ajustat a les intencions que es proposa. Tècnicament ha adquirit una maduresa envejable, encara que potser en aquest aspecte influeix que s'ha sabut rodejar d'un bon equip tècnic i que disposa de pressupostos ben generosos.
Fins ací les lloances, la resta totalment prescindible. La història que conta és increïble i ridícula, sense la més mínima tensió narrativa, exempta d'emocionalitat i gratuita. No exprimeix les potencialitats narratives de la història, ni una referència a un conflicte de gènere, ni una reflexió sobre la condició sexual, ni un conflicte d'identitat. El problema amb Almodovar sol ser el de, per què ens contà açò? Què pretén? Al final de la pel·lícula no acabes de saber què és el que volia dir l'autor. Potser perquè no volia dir res, i això és totalment respectable, però també és d'una vacuïtat i falta d'idees molt post-moderna. Pel que fa a l'estil cinematogràfic sol pecar de pretenciositat, amb plànols preciosistes i arriscats, però innecessaris. Personatges rebuscats, i successos extravagants intenten crear un món personal i únic, però esdevenen històries increïbles sense credibilitat.
Al remat, vore les pel·lis d'Almodovar s'ha convertit en un ritual inútil, tan gratuït com innecessari.

12/28/2011

Paraules

És una opinió comuna pensar que internet representa el triomf de la imatge, que les paraules han perdut valor davant de l'impacte emocional de les imatges. Diuen que els videos muntats a Youtube augmenten exponencialment i que les fotos i altres imatges dominen Tuenti i Facebook. I és cert, però no perquè les paraules hagen perdut el seu valor, sinó perquè aquestes imatges acaben aprofitant el poder de la paraula per transmetre un misssatge congelat. I si no, que li ho conten a Google.
El gegant informàtic (tal i com explica un article ben interessant aparegut a Le Monde Diplomatique del mes de desembre: Kaplan, Frederic. Cuando las palabras valen oro. Google y el capitalismo lingüístico) ha basat el seu predomini a la xarxa en el domini del llenguatge a través de dos algoritmes, un que determina les recerques que fem al seu buscador, l'altre el que posa preu a les paraules per tal de fixar els interessos publicitaris dels seus anunciants. Google és un autèntic baròmetre d'utilització del llenguatge, però amb uns interessos ben diferents als de les Acadèmies de la llengua. Quan Google completa les nostres recerques automàticament, o corregeix una paraula mal escrita, està portant-nos al lloc on li interessa, a valorar la nostra paraula màgica per tal de cobrar-la.
Qui diu que les paraules no tenen preu? Google l'ha posat i el cobra, és una mena de capitalisme lingüístic sobre el qual haurem d'estar atents, perquè la tendència més rendible és la de les frase fetes, locucions establertes i paraules comodí. Si a aquest fet afegim els TT (etiquetes) de Twitter, trobem que el llenguatge continua sent el suport del pensament digital. Ara bé, el problema és que qui domina el llenguatge, domina el pensament, i Twitter marca els interessos dels seus usuaris amb les etiquetes més piulades, mentre Google ens "ajuda" amb les paraules confuses.
Qui domina el llenguatge, domina el pensament, no ho oblidem, per tant el perill de manipulació passa pel domini de les paraules que, a hores d'ara, es troba a les mans d'unes empreses privades que busquen els seus interessos.

12/11/2011

Storytelling

Acabe de llegir el llibre que va teoritzar l'Storytelling. (Salmon, Christian. Storytelling. La máquina de fabricar historias y formatear mentes. Península. Barcelona. 2008). Es tracta d'un fenomen del qual ja vaig escriure quan va eixir el llibre, pel 2008, aplicat a la televisió.
El concepte és d'una rabiosa actualitat perquè defensa que els humans necessitem uns referents narratius que donen sentit a la nostra existència. Però que aquesta necessitat natural i normal ha estat utilitzada des dels últims 30 anys amb un vocació de manipulació, de domini de les mentalitats. S'ha utlitizat en política (per part sobretot de Bush Jr.), màrketing, direcció d'empreses, informació, etc. 
I mentre llegia, no podia deixar de recordar el cas del nostre País, un lloc on uns polítics han venut una imatge de ciutat i de País que no es corresponia amb la realitat, però que ha aconseguit en un cert imaginari col·lectiu de la població fins al punt de vore una realitat diferent a la que tenien davant dels nassos. Veien grans operacions turístiques on hi havia projectes megalòmans i balafiadors, veien premis internacionals on sols n'hi havia negoci a costa de tots, veien una ciutat neta i moderna on només teníem abandó i venjança. Com han aconseguit els nostres polítics vendre un relat inexistent? 
Doncs fonamentalment amb el control de la informació (no sols a través del Canal 9), a través de rodes de premsa, filtracions informatives i grans actes mediàtics. Una operació perfectament planificada que ha aconseguit vendre a una part de la població una visió de si mateixos molt més reconfortant que la que li oferia una esquerra queixosa i negativa.
El problema, ara, és com generar una visió alternativa, un relat més ajustat a la realitat i sincer, però optimista i esperançat al mateix temps. Una faena difícil, però imprescindible. Potser ara que els vestits han eixit dels armaris siga una bona ocasió per refer el relat, per aportar a la ciutadania un espill en el que mirar-se que no els done vergonya, però els (ens) ajude a identificar-nos. Un relat no manipulador, una autèntica autoconsciència orgullosa de viure al nostre País. 

12/04/2011

Mercats

Solem al·ludir amb el terme "mercats" a una mena de mà negra que controla, manipula i domina l'economia sense pietat. L'eufemisme i l'opacitat ajuden a mostrar la seua acció com una cosa inevitable i necessària, però la llunyania i desconeixement ajuden a desmobilitzar i desencoratjar qualsevol protesta.
Però Ramonet, a l'editorial d'aquest mes de Le monde diplomatique, desvetla l'autèntica cara d'aquests "mercats" que, al remat, no són gens desconeguts: 
"¿A qué llamamos “mercados”? A ese conjunto de bancos de inversión, compañías de seguros, fondos de pensión y fondos especulativos (hedge funds) que compran y venden esencialmente cuatro tipos de activos: divisas, acciones, bonos de los Estados y productos derivados.


És a dir, que els mercats són els mateixos bancs als quals dipositem els nostres estalvis, mantenim el pla de pensions i cobrem la nòmina. Els Botin, González o Rato juguen amb els nostres diners per tal de fer-nos més pobres. Hem de reconéixer-ho, és una maniobra magistral, primer controlen els nostres estalvis, els inverteixen de manera especulativa, els fan quebrar, demanen diners a l'estat per salvar-se el cul i, quan ho aconsegueixen, extorsionen els estats amb interessos exhorbitants que empobreixen els seus xicotets inversors, als quals els deixaran, també, diners a interessos altíssims. 
Efectivament, ho recorda Ramonet: 


"Lo peor es que, contrariamente a lo que podría pensarse, esos “mercados” no son únicamente fuerzas exóticas venidas de algún horizonte lejano a agredir nuestras gentiles economías locales. No. En su mayoría, los “atacantes” son nuestros propios bancos europeos (esos mismos que, con nuestro dinero, los Estados de la UE salvaron en 2008). Para decirlo de otra manera, no son sólo fondos estadounidenses, chinos, japoneses o árabes los que están atacando masivamente a algunos países de la zona euro." 


L'engany és un truc de prestidigitador, perquè es realitza davant dels nostres ulls; de tan visible és transparent. Fins i tot, l'actual crisi del deute, no és més que un avís als dirigents polítics europeus que, fa un any, per octubre de 2010, es van atrevir a demanar la participació de les entitats privades en l'eixida de la crisi amb la depreciació del deute. La resposta fou la que tots sabem, la quebra d'Irlanda i l'extorsió primer a Espanya, després a Itàlia i fins i tot a França i Alemanya.
Aquests mercats tenen una cara ben visible i una moral evident, no es permetran perdre ni un ral, encara que això genere misèria, mort i patiment. Per això amenacen obertament els dirigents polítics i, si tenen cap dubte, els substitueixen per dirigents tècnics de dreta, antics gestors de Goldman Sachs i clarament causants de l'expoli i el robatori. Posar la rabosa a tenir cura de les ovelles és l'últim dels trucs de màgia que es permeten, més enllà d'això, la màgia deixa de ser útil i l'exercici tirànic del poder esdevé la solució definitiva.

11/28/2011

Països catalans


Els Països Catalans són un referent de l'imaginari col·lectiu del nacionalisme valencià. No existeix un nacionalista al País Valencià que no s'haja fet alguna vegada la pregunta de com seria el nostre país si es trobara dins d'una unió política catalana. Però, per desgràcia, no sembla que aquesta siga també una preocupació del nacionalisme català que, d'un temps ençà, sembla haver soltat pes i s'ha centrat en un objectiu més realista, el de la seua pròpia independència.
Faig aquest comentari arrel de la lectura d'un llibre publicat el 2008, Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho. Es tracta d'una ficció periodística sobre com seria una Catalunya independent l'any 2037. Suposant que el 2012 s'arriba a la independència de manera pacífica, amb el recolzament europeu i sense un tret (només un acte terrorista espanyol). A partir d'entrevistes fictícies i articles periodístics inventats es traça una societat integrada, més tolerant i més europea. Li he trobat poca visió de futur i poca reflexió profunda sobre els problemes socials més importants. Però si una cosa m'ha indignat és la referència al País Valencià i a les Illes, que es redueix a una sola menció, per a dir que les Illes es van integrar a Catalunya i que el PV com que era del PP, doncs no va voler, i au, tots fatxes i espanyols. Increïble el desinterés i desconeixement amb el que ens tracten.
La referència a les Illes, apareix a la pàgina 65 i diu:
"Però es va ver l'annexió de Mallorca (és la pregunta de l'entrevistadora):
Perquè ells van voler, aquí no es va moure un dit. Quan hi va començar el moviment, Catalunya ja havia construït alternatives, ja es veia que es podien fer les coses d'una altra manera. I a més, la veritat, havien quedat aïllats perquè per anar a Mallorca des de Madrid havies de passar per sobre de Catalunya, saps què vull dir?, i la cosa va anar pujant de to. Quan es va plantejar seriosament ja havien passat deu anys, i l'èxit de Catalunya hi va ajudar, les coses com siguin. Els catalans són com són, però quan s'hi posen, funcionen. La independència va servir perquè molta gent pugés al carro, els millors, tothom hi volia aportar el granet de sorra, i la cosa va funcionar. Es va veure el canvi. Hi havia com una energia."
És a dir, que tota la faena la van fer els catalans, perquè els mallorquins, com que es van quedar aïllats i tots són hostalers, doncs van veure el negoci i s'hi van apuntar. Vergonyós!
Però la referència al PV és encara pitjor, a la pàgina 66:
"I com és que València no va seguir? La lògica hauria estat re-fer els Països Catalans, no? (és la pregunta)
És que no en va quedar ni un, de catalanista, a València. Els van machacar. València era molt Partit Popular. Els catalanistes eren quatre gats, uns quants escriptors i 1'Eliseu Climent. Ho van prohibir tot. Els van fer la vida impossible. La gent sí que parlava valencià, el poble, vull dir, perquè de classe mitja en amunt tothom era del Partit Popular. No dic que hi hagués repressió, però casi."
És a dir que els catalanistes som quatre gats, bé, tres perquè el quart és l'Eliseu, i tots escriptors. I el valencià el parla la gent del poble, com abans, com als temps del franquisme.
El desconeixement de la realitat del País és tan escandalosa que el soroll no ens deixa parlar. Amb aquesta visió és lògic que ens hagen abandonat en la batalla de Tv3, de la llengua i les que queden per venir. Ja podem buscar-nos les llentilles!

11/21/2011

Resultats definitius

Afegeix la llegenda
Una anàlisi més detallada i tranquil·la dels resultats electorals ens han de permetre vore més clar.
A escala estatal, el PP no arriba a traure 600.000 vots més que al 2008. Amb aquests vots augmenta la seua representació parlamentaria exponencialment, ja que passa de ser el primer partit de l'oposició al 2008 a convertir-se en partit governant amb majoria absoluta. Quasi res! I tot perquè un 2% menys de participació a les votacions suposen 1'5 milions menys de vots, que perd totalment el Psoe. En total els socialistes perden 4 milions de vots. Un càstig merescut a unes polítiques erràtiques i claudicants davant dels interessos dels mercats. Al final ha quedat clar que per a fer polítiques neoliberals, millors els partits de dreta. L'abstènció i la reducció de vots al 2n partit majoritari, han permés que la llei d'Hont amb circumscripcions molt menudes, faciliten el triomf de manera absoluta a un partit amb el 44% dels vots emesos. La llei electoral és insostenible des de fa temps i, de segur que n'hi ha solucions sense perjudicar els partits nacionalistes. Per exemple fer les circumscripcions més grans, a nivell autonòmic, i no aplicar cap tipus de correcció ni limitació percentual.
Com dèiem, el Psoe perd 4 milions de vots que van fonamentalment a  IU, 700.000 vots més, UPD 800.000 vots més, Compromís 100.000 més, Equo 200.000 més, CiU 250.000 més... i ja tenim 2 milions, més el milió i mig de l'abstenció, quasi arribem als 4 milions. Una debacle, la socialista, que els haurà de fer replantejar-se tota la seua orientació i pràctica política. Necessitem un partit socialista alternatiu, no radical ni revolucionari, però sí reformista i amb propostes alternatives al pensament únic del mercat. O es converteixen en alternativa creïble o no seran necessaris.
Unes dades curioses són les d'ERC, que perd 40.000 vots menys i les del BNG, 20.000vots menys. A ERC li ha passat factura el tripartit i l'augment de Convergència (que té collons la cosa, no vols retalls? dons va, dues tasses! Els catalans també són masoquistes, també), però al BNG no ho entenc.
Al País Valencià el PP perd 30.000 vots, això vol dir que, tot i tenir percentatges superiors als de la resta de l'estat, la seua tendència és inversa a la del PP espanyol. Ara bé, també podem pensar que 30.000 volts són un preu raonable per 4 vestits i 5 corbates. A casa nostra, en canvi, el Pspv segueix la tendència a l'abisme de la resta de l'estat, 400.000 vots menys, uau! I amb l'afegit que ja porta 16 anys al desert i en caiguda continua. Ací no podem parlar de refundació, sinó que cal una autèntica catarsi. Per favor, feu fora l'Alarte i poseu el primer suplent que jugue en primer regional (qualsevol regidor d'un  poble menut), de segur que ho farà millor.  Al nostre país, l'esquerra sembla assentar-se, si bé dividida, com sempre, perquè tant Eu, que augment vora 100.000 vots, com Compromís 100.000 més, recullen la meitat de la desfeta socialista. UPD  arreplega 125.000 vots, i l'abstenció fa la resta, un 3% menys, 130.000 vots menys. Els abstencionistes hauran de replantejar la seua estratègia, perquè ha permés que el PP augmente escons amb menys votants.Una data singular és la d'España 2000, que dobla els seus resultas i passa de 4.000 vots a 9.000 al País Valencià. Un avís, un pilot d'emergència que s'encén, tot i que encara no té la magnitut de Plataforma per Catalunya, que arriba a 50.000 malalts que els van votar.
Amb aquestes dades podem traure alguna conclusió:
1. El PP no ha guanyat les eleccions, les ha perdut el Psoe
2. L'abstenció, mentre no arribe a xifres majoritàries, només afavoreix majories absolutes i partits majoritaris.
3. L'esquerra té un problema, perquè disposa d'una majoria social que no es tradueix electoralment.
4. La legislatura serà difícil, perquè el partit majoritari té 10 milions de partidaris, però davant té 9 milions de convençuts d'esquerres, molt actius al carrer, i 10 milions d'abstencionistes que poden convertir-se en molta baralla de barra de bar i alguna ocupació de plaça pública. No serà tan fàcil governar una societat escindida.
5. A la gent li agrada la canya, com més retalls anuncies, més et votaran. Però açò no durarà sempre, compte!
6. Què fàcil es montar un partit light! que s'oriente en la direcció del vent. Els vots d'UPD acabaran recolzant el PP i volaran amb la mateixa facilitat que el vent els ha portat.
7. Sobre 35 milions de possibles votants, al PP l'han votat 10 milions, no és tant com sembla. Quan mireu al vostre voltant penseu que un de cada quatre serà votant del PP.
8. Al País Valencià, la proporció és un poc major, sobre 3'6 milions de potencials votants, el PP ha rebut 1'4 milions, un de cada 3. Ací és més fàcil trobar votans del PP al nostre voltant, però penseu que són els mateixos sempre. No augmenten. Al PV s'ha creat una societat escindida, molt allunyada entre sí, amb visions diferents de la realitat social. I potser irreconciliable.

11/20/2011

Resultats

Ja està, s'ha consumat la victòria més gran de la dreta en la història de la democràcia i la debacle més catastròfica del Psoe. Era previsible, però no se ben bé per què, encara esperava una certa reacció de l'electorat contra aquesta victòria. I la reacció ha existit, perquè els partits minoritaris han augmentat ben considerablement.
Els resultats eren inevitables, des de la tornada de Zapatero de Brussel·les amb la cua entre les cames i la imposició del pla d'ajust, que la victòria de Rajoy estava cantada. Des d'aquell moment el Psoe no ha tret el cap, obligat, semblava, pels deures de govern, o potser per la manca d'idees. I l'electorat es mou a grans trets. Obligat per un sistema fictíciament bipartidista, si el psoe ho feia mal, només quedava el PP. En realitat, ambdós defensaven les mateixes polítiques, però això no es veu al debat polític.
Les opcions veritablement alternatives han augmentat, EU, Amaiur, Compromís-Equo, ERC, BNG, G-Bai... però no ha estat suficient, i la llei d'Hont fa la resta. Al final, amb un 44% per cent dels vots, aconsegueix el 55% dels escons, i a qualsevol partit minoritari li costen 10 vegades més els seus diputats.
Però que no us enganyen els percentatges, el PP ha tret els mateixos vots que fa 4 anys, 10 milions i escaig. No han augmentat, continuen votant-los els mateixos, però ara els vots del Psoe s'han quedat a casa o han anat a IU i UpD. La seua estratègia és la societat esquinçada, mantenir el pessebre, alimentar als seus i tenir-los convençuts. Però guanyen per la nostra desídia, bé, nostra o dels qui no han votat.
Pense que açò no és una solució, sinó aprofundir el desastre, i els efectes els pagarem tots.

A més a més els resultats necessiten algunes reflexions:
A València, el PP perd 30.000 vots respecte a 2008, "Si estirem tots, ella caurà, segur que tomba, tomba, tomba.."
Compromís aconsegueix vora 100.000 vots més que al 2008, i EU més de 90.000. L'esquerra està construint-se.
Un escò del PP o del Psoe val 70.000 vots, El d'Eu 169.000, i el de Compromís 124.000. això és justícia electoral? Per què el meu vot val menys que el d'un votant del PP? Algú m'ho pot explicar?
El Psoe perd a València 400.000 vots. 200.000 se'n van a EU i Compromís, 120.000 a UPyD. La resta s'ha quedat a casa. Enhorabona abstencionistes!
CiU guanya 200.000 vots. Supose que els retalls a Sanitat donen vots. Prepareu-vos a portar els llençols a l'hospital, quan us toque, és clar. Ací que més retalla recull més vots encara. Increible!
BNG, ERC i G- BAi són les úniques forces d'esquerra que perden vots. Qui m'ho pot explicar? A ERC supose que li passa factura el tripartit i l'escisió interna, i a G- Bai l'entrada d'Amaiur, però al BNG?
Equo, quan es presenta sol, no trau un 1%, uns 200.000 vots. Els ecologistes a Espanya no poden anar en solitari, han de formar part de l'esquerra existent. A Catalunya i El PV, en canvi, entren amb ICV i Compromís.

11/18/2011

Porra electoral

A l'insti hem fet una porra. Tot i que sabem que és difícil encertar un ple d'escons, és una manera de fer la política una mica més divertida. Encertar els grans trets és més fàcil, sobretot aquestes eleccions; una majoria absoluta del PP sembla quasi segura, una davallada similar a la dels temps d'Almunia per part del PSOE és també prou certa. I un augment dels partits nacionalistes i minoritaris, si la llei d'Hont ho permet, és també segura.
Malgrat això, amb les enquestes passa com amb l'observació del moviment dels fotons a l'àmbit físic, que si projectes una llum sobre els fotons alteres la seua energia i, per tant, observes un fenomen nou. Les enquestes alteren els resultats, i una previsible victòria ppera pot fer mobilitzar l'electoral d'esquerres i dormir al seu. Ara bé, l'alteració de l'efecte observador és mínima, vull dir que un canvi important d'aquests resultats és força improbable, i més amb l'evolució que ha portat la campanya. Rubalcaba no ha aconseguit encomanar la por a la dreta, sobretot perquè la dreta ja havien estat ells. I Rajoy ha aconseguit callar de la manera que millor sap, i no ha dit ni piu sobre els retalls i altres doloroses mesures que, de segur, acabarà per implantar.
Amb tots aquests factors, jo m'atreviria a pronosticar uns 182 escons per al PP (la majoria absoluta pense que és, per desgràcia, segura), 125 per al PSOE (un fracàs que no és causa de Rubalcaba directament, però que amb la que han montat aquesta legislatura, es mereixen), 9 per IU amb ICV inclosa (perquè el vot d'IU sempre està unflat a les enquestes, supose que per l'orgull dels seus votants), CiU és la més difícil per allò de si els afectaran els retalls que ja han posat en marxa, però malgrat tot, pense que uns 14 diputats tenen assegurats. El PNB pagarà l'entrada dels abertzales al joc electoral i traurà uns 5 diputats, mentre Amaiur pot traure altres 5. UpyD, espere que traga 2 diputats per Madrid i prou, encara que hem de reconeixer que és una d'aquelles injustícies de la nostra llei electora. El BNG 2, ERC 3, Coalició Canària 2 i, això sí, Compromís-Equo, per fi, un diputat a Madrid, un fet històric.
De segur que, al dia següent, els partis d'esquerra no socialista manifestaran la seua alegria per l'augment de representació, però al remat, perdrem tots, perquè la victòria per majoria absoluta o relativa del PP és un "més de la mateixa medicina" que ja sabem que no funciona i que porta a empobrir als de sempre i donar a guanyar als que més tenen. Estem ajornant la catàstrofe.
I vosaltres, què en dieu, atreviu-vos a posar la vostra porra als comentaris!

11/13/2011

L'esquerra que vull

L'esquerra que vull hauria de demostrar una intenció clara d'aplicar mesures econòmiques com les que enumera Serge Halimi a Le monde diplomatique d'aquest mes:

"La izquierda debe romper con el actual orden europeo y con las políticas adoptadas por los socialistas:
Por ejemplo, sin un replanteamiento de la "independencia" del Banco Central Europeo (cuyos tratados europeos han garantizado que su política monetaria escape  a todo control democrático), sin cierta flexibilidad del pacto de estabilidad y crecimiento (que, en tiempos de crisis, asfixia cualquier estrategia voluntarista de lucha contra el paro), sin la denuncia de la alianza entre liberales y socialdemócratas en el Parlamento europeo (que ha conducido a estos últimos a apoyar la candidatura de Mario Draghi, antiguo banquero de Goldman Sachs, para encabezar el BCE), la recalificación de la deuda pública (a fin de no pagar a los especuladores que apostaron en contra de los países más débiles de la zona euro... Sin todo ello, la partida se iniciaría mal de entrada."
Evidentment els nostres socialistes són incapaços de subscriure aquestes propostes, sobretot perquè han sigut ells els que les han aplicat. Per això és necessària una esquerra conseqüent, que plantege un model econòmic alternatiu al de l'actual Europa. Ara bé, si hem de ser realistes, és cert que aquest programa econòmic és impossible d'aplicar des d'un sol país. Què passaria si Grècia, o Portugal, o Espanya decidiren aplicar-los? De segur que una exclusió immediata de l'euro, una fallida bancària i l'eliminació de crèdits. Després... no se sap. Però què passaria si fora França qui ho fera? I si fos Alemanya? Les coses canviarien i potser aleshores una nova Europa començaria a sorgir.
Per això hui més que mai, la solució als problemes domèstics és més Europa, més interrelació econòmica, una lluita social europea, sense abandonar la lluita local. (...)

Perquè, com continua Halimi, "El Estado se tambalea. Se ha emprendido una rápida carrera entre el endurecimiento del autoritarismo liberal y el desencadenamiento de una ruptura con el capitalismo. Esta última parece estar todavía lejana.Pero cuando el pueblo deja de creer un juego político en el que los dados están trucados, cuando observa que los gobiernos han sido despojados de soberanía, cuando se obstina en reclamar la puesta en vereda de los bancos, y cuando se moviliza sin saber adónde le llevará su colera, significa que al izquierda sigue todavía viva."
 Viva però desarmada, podríem afirmar nosaltres i el camí s'anuncia llarg i inevitable. El perill d'un autoritarisme liberal ( a l'estil de Berlusconi, ara que ha caigut) és real i només amb més democràcia i més esquerra podrem fer-li front.

11/03/2011

Democràcia

Que la democràcia que vivim no és la millor possible, això ja ho sabíem. Sabíem que les votacions santifiquen els partits de sempre, que coincideixen amb els que més diners tenen, que no podem votar a qui volem sinó a qui ens col·loquen a la llista, que després de ser triats a les votacions traeixen els programes amb els quals s'havien presentat, pacten, voten i decideixen sense consultar els ciutadans. Això ja ho sabíem.
Però un aspecte que és veritablement preocupant i que denota una qualitat democràtica deficient és la impunitat amb la qual balafien els recursos públics, sense cap control ni possibilitat de demanar responsabilitats. I no estic parlant de corrupció, perquè en aquest cas, el poder judicial encara manté una certa independència que acaba, si més no, jutjant els responsables. Al fet que em referisc ara és al d'aquell polític que no ha estat triat pel poble, com és Don Carlos Fabra ex-president de la diputació de Castelló, que es pot permetre soterrar 150 milions d'euros en un aeroport inútil que ofereix als seus netets, sense que cap poder democràtic puga parar-li els peus. I el problema és que açò no passa sols a Castelló, també a Ciudad Real, Reus o Chinchilla (jo que sé). A tot arreu, els polític governant tenen els suficient poder per tal d'hipotecar el futur dels ciutadans que els han escollit i, fins i tot, dels que encara no han nascut.
Aeroports sense avions, centrals nuclears contaminants, re-qualificació de terrenys de bosc cremats, ciutats de l'esport, de la llum, de les ciències i les arts, circuits de Fòrmula 1 al bell mig de la ciutat, televisions sense audiències o clarament controlades políticament. Mirem on mirem tenim exemples de decisions polítiques clarament tendencioses, que balafien els recursos públics o comprometen seriosament el futur dels ciutadans. Però què pot fer els sistema democràtic per tal de defensar-se d'aquestes decisions? Pràcticament res, ni pot aturar-les ni tan sols demanar responsabilitats polítiques als qui han pres decisions esbojarrades.
Si la democràcia no pot controlar els poderosos no és democràcia. Justament el seu sentit original fou el de posar setge a les decisions personalistes, autoritàries o unívoques. Però a hores d'ara, res d'això podem fer. Fins i tot els pressuposts de qualsevol comunitat autònoma, que són públics i han de ser aprovats als diferents parlaments autonòmics, són esmenats posteriorment, modificats i reorganitzats sense cap control ni publicitat. És el fracàs de la democràcia, la fi del control públic dels diners de tots. I després es queixen d'un referèndum avortat a Grècia. Democràcia? I una merda!

10/31/2011

Ja en som 7.000... milions!

Efectivament, l'ONU ha anunciat avui que ja som 7000 milions d'habitants al planeta. És un xifra esgarrifant que no ens pot deixar indiferents i ens ha de fer reflexionar sobre el destí que està prenent el món, tot i que de vegades pensem que el problema està en un altre lloc. Recorde quan era menut, allà pels anys 70 del segle passat, que la pressió demogràfica s'havia convertit en un tema recurrent. Se'ns va bombardejar amb una certa consciència de la limitació física i humana del planeta per a la qual no n'hi havia més remei que l'anticoncepció, l'educació i els avanços científics. Els dos primers per limitar els naixements i el tercer per poder alimentar els 5000 milions d'aleshores. Pel que sembla, cap d'ells ha funcionat satisfactòriament.
Després, als primers anys d'aquest segle, he vist altres missatges contradictoris amb aquell de la meua infància. L'envelliment de les nostres societats ens animava a tenir fills per tal de mantenir la seguretat social; l'orgull nacional es feia palés amb un lema com Som 6 milions, que la Generalitat valenciana, per allò de no ser menys, va copiar amb un semblant de Som 3 milions, com si la quantitat d'habitants marcara la qualitat del país. El dret de les dones a ser mares, dels països del tercer món a créixer o dels xiquets a náixer es va anteposar, de segur que amb raó, al fet inqüestionable que ja en som massa.
Però hem de pensar que el problema no és la xifra en si, sinó els problemes que implica. La fam, que continua matant diàriament uns 12000 xiquets al dia, la falta d'aigua, els conflictes armats pel control dels recursos, les migracions que aquests conflictes i les sequeres generen, la discriminació, la misèria i el patiment. El problema no són els 7.000 milions, el problema rau en la nostra capacitat de garantir-los uns drets bàsics. I a hores d'ara això és impossible.
Vist des d'aquesta perspectiva el problema és, per tant, com evitar el creixement exponencial de la població, ja que no podem donar-los una vida digna a tots. Aquest hauria de ser el principal tema polític del moment, però al món civilitzat estem buscant el medicament de l'eterna joventut, el combustible perfecte o la planta sense terra de conreu.
Amb aquesta perspectiva millor seria aprendre d'altres cultures més antigues i llunyanes. Una aldea xinesa aplicava l'eutanàsia activa als majors a partir d'una certa edat, i una pràctica ben comuna a moltes cultures orientals i amazòniques, era l'infanticidi. En fi, no vull dir jo que pugam comparar-nos amb aquestes civilitzacions tan endarrerides, però no em direu que el nostre mètode és més civilitzat. Per favor!

10/23/2011

Els indignats de Wall Street

L'esclat del moviment indignat a Estats Units ens ha pillat un poc per sorpresa. Potser degut als prejudicis o a la informació deformada que rebem dels americans, ens semblava una societat adormida, exclusiva del conservadorisme del Tea Party i la pena de mort. Però Amèrica és diversa i, de la mateixa manera que encapçala una revolució conservadora, també és el bressol dels moviments abolicionistes de la pena de mort, de reivindicació dels drets ciutadans o de crítica a un neoliberalisme sense consciència.
I no pot ser d'altra forma si atenem al seu origen. He estat llegint una novel·la, Cualquier otro dia, de Dennis Lehane, que retrata una Amèrica en gestació, 1917-1919, en ple moviment revolucionari mundial, quan el gran país que encara no era potència mundial, estava formant-se per aluvió d'immigrants; irlandesos, italians, africans... una barreja en la que es crea una societat nova, plena de solidaritat i d'egoisme, de progrés i conservadurisme. El moviment sindical americà és dels més potents del món, i posen en escac els poders fàctics, que tenen tanta por que descarreguen tot el seu poder de represió. Però la policia també es sent amb legitimitat de demanar els seus drets, fins i tot utilitzant la vaga com a mètode de lluita, i l'acaba fent. El caos i l'anarquia desfermen Boston, i els mitjans tiren contra els actors. Una caverna mediàtica i política trau tot el seu armament, amb la conseqüència pitjor per a tots, pero que permet conservar el poder als que el tenen. Com sempre sol passar.
Quan la novel·la negra adquireix el caire de novel·la social pren tota la grandesa de la literatura. Dir-li novel·la negra a aquesta és un error. Té dos capítols sanguinolents, típics de la negror del crim, però no són suficients per encasillar aquesta obra, que és un  retrat social d'una Amèrica que hauria pogut desembocar en una segona Rússia. Moviments revolucionaris en ebullició, sindicats carregats de reivindicacions obreres i partits organitzats que assetgen una societat que estava en procés de cristal·lització.
La historia posterior la sabem, Amèrica no va ser Rússia, i eradicar el comunisme va costar moltes vides i un preu ben alt per a la democràcia. I semblava que ho havien aconseguit, però potser ara els indignats de Wall Street desperten un sentiment que estava reprimit entre el poble americà.

10/19/2011

Sospitòs

Torne de portar el meu fill a escola i al meu carrer, vora el contenidor de la brossa, trobe dos policies nacionals parlant amb un negret d'aquests que recorren València en bici, de contenidor en contenidor, arreplegant ferro vell, aparells trencats, persianes en desús o qualsevol objecte que es puga vendre al rastre o als desballestadors. Li pregunten què fa, si va amb altres companys, li demanen la documentació, i la cara del negret té la por als ulls. Els que passem per davant ens quedem mirant-los, amb l'evident curiositat que sempre provoca la policia, amb la sospita que genera vore qualsevol persona envoltada d'agents de l'ordre.
I malgrat conéixer la raó per la qual identifiquen aquest xaval, no deixa de sorprendre'm la persistència de la policia em cometre els mateixos errors des dels temps del franquisme. Per a la policia és sospitosa qualsevol persona d'un altre color de pell, aspecte d'immigrant o robes alternatives. Unes rastes, uns pantalons amples o una pell massa blanca o massa negra són motiu immediat d'identificació i, suposem, agraïment dels superiors per la faena ben feta. Sembla que no se n'adonen, o no vullguen adonar-se'n, que els delinqüents no solen portar uniforme.
De segur que si passa pel costat en aquest mateix moment un conseller de la CAM, un gestor d'EMARSA o el broker que reconeixia l'altre dia a la televisió que com pitjor anava la crisi, més diners guanyava ell, no se'ls ocorreria identificar-los, ni demanar-los el DNI o el permís de residència (tot i que el broker és estranger). El possible robatori o desperfecte que podia causar el negret de la identificació, en el suposat que delinquira, que de segur que no n'era el cas, no podria arribar al preu dels cafes dels consellers de la CAM. Però el negret és sospitós i el gestor d'EMARSA ciutadà amb dret a la presumpció d'innocència. En fi, el món està mal fet, i la nostra societat malalta, perquè  els principals lladres porten vestits de Milano i corbates italianes i s'asseuen (o no s'asseuen, però cobren per fer-ho pressumptament) als escons del Parlament i els consells d'administració.

10/18/2011

La vida

El meu millor amic m'envia aquest poema en resposta al post anterior. Si més no per demanar-vos disculpes per encomanar-vos el mal rotllo, el compartisc amb vosaltres.
Gràcies a tots.


L’EXPLICACIÓ

De bon matí, a l'hora que els carrers
són plens de nens i nenes anant cap a l'escola,
se sent que l'aire té una altra dignitat.

N’hi ha que van a escoles petites amb jardí
i mestres que no els alcen mai la veu.
Nens amb gestos difícils,
com recordant algú perdut dins l'aire.
Els seus pares, sovint, ploren quan estan sols.

Es triga tant a entendre. Per això
no hi ha mai dues oportunitats.
Però aquests nens no ho sabran mai,
em dic, pensant en el somriure
que, angoixat, sento com es va esvanint.
Uns quants records és tot el que ara em queda
per explicar-me a mi mateix
que és en l’amor on m’he deixat la vida.

Joan Margarit



I per si n'hi havia poc, un altre amic, Hector, m'envia Itaca, de Kavafis amb veu de Lluis Llach. Açò alça la moral.
Gràcies altra vegada

10/17/2011

La vida és una merda

Sempre he pensat que l'existencialisme era una filosofia per adolescents. Potser perquè em va impactar d'adolescent, o perquè valora la llibertat d'una manera tan buida i omnipresent. Però quan arribes a una edat (i no vull dir quina, però tots vosaltres podeu posar la vostra) i te n'adones de que, efectivament, la vida és una merda, que no té absolutament cap sentit i que quan l'acabes estàs al mateix punt que quan la començares... aleshores t'entra la cagalera i penses, collons, la vida és una merda!
Sí, sí, ja ho sé, el mateix Woody Allen ha fet la seua guerra particular contra Sartre, amb la valoració de les xicotetes grans coses, "si la vida funciona"... endavant, però i si la cosa no funciona? És a dir, si fins i tot les xicotetes coses no funcionen? Que, d'altra banda, és el que sol passar.
I les religions, quina sort poder creure en una altra vida! Això si que és trobar sentit a la vida, projectar-la més enllà de la mort! Aquesta ha estat la meua il·lusió, poder creure. Però m'ha resultat impossible, no em pregunteu per què, però no he pogut creure aquesta pantomima, i aleshores la vida s'acaba quan s'acaba, i desapareix la memòria i les xicotetes i les grans coses, tot!
En fi, que cada vegada li trobe menys sentit a la vida. Potser siga perquè s'acosta el meu natalici o perquè tinc un dia tonto, no em pregunteu per què, però... la vida és una merda!

10/12/2011

Esquerra per a temps de crisi

A Le Monde diplomatique en castellà (l'edició catalana ha passat, per desgràcia, a millor vida) d'octubre de 2011, dos articles plantegen dues visions de l'esquerra necessària als temps de crisi que vivim.
Un és de Carlos Taibo i planteja una esquerra alternativa i autogestionària, molt lligada als moviments socials com el 15M i crítica amb l'esquerra parlamentària. Un resum de les seues propostes pot ser aquest:

"El movimiento del 15-M nos ha enseñado, recordado o confirmado las diez ideas siguientes:
1. Cualquier iniciativa que pongamos en marcha debe ser, por fuerza, asamblearia y autogestionaria.
2. Es preciso defender un proyecto de sociedad adaptado a lo anterior. Ello significa trabajar por la descentralización, recuperar con orgullo la vida local y propiciar una descomplejificación de nuestras sociedades.
3. Construir espacios de autonomía en los que se apliquen reglas del juego diferente, sin necesidad de sperar a una toma del poder político
4. El proyecto tiene que ser anticapitalista, no sólo antineoliberal
5. Es necesario crear partidos políticos de izquierda de tipo nuevo. El balance político de la izquierda parlamentaria es escaso y muy alejado de la izquierda social
6. Lo mismo respecto a los sindicatos mayoritarios, burocratizados y vinculados exclusivamente a los trabajadores asalariados. Necesidad de sindicatos ligados a la izquierda social, anarcosindicalistas.
7. Tiene que ser también antipatriarcal, antiproductivista , antimilitarista e internacionalista
8. También intergeneracional
9. Debe incluir el derecho de autodeterminación
10. Debe ser autocrítico, no podemos olvidar que nosotros mismos formamos parte del sistema al que deseamos plantar cara, de tal suerte que sus vicios y aberraciones se manifiestan en nuestra conducta."

L'altre article és de Gaspar Llamazares, i reclama una esquerra transformadora (alternativa a la socialdemocràcia possibilista del Psoe) que connecte electoralment amb una ampla base social, però que aconseguisca articular-la electoralment. Les seues propostes ecosocialistes són aquestes:


"En la izquierda transformadora estamos más acostrumbados que en la socialdemocracia a la resistencia.
Hay que cambiar la política y nuestra política. Hay que sustituir la economía  que pretende que todos seamos un poco más ricos, por la de , sencillamente, ser un poco más felices conviviendo en armonía con nuestro planeta.  Debemos transformar la economía del crecimiento por la de la redistribución, empezando por la lucha contra el hambre, y hacer del derecho a la dignidad del ser humano un continuo con la economía.
El respeto al medio ambiente y la sostenibilidad implica que la calidad de vida debe ser compatible con la preservación de nuestro entorno natural y de sus recursos.
La democracia o se construye y ejercita con los ciudadanos o no será democracia.
El uso decisorio y participativo de la red es fundamental para transformar el fondo y la forma de la nueva participación democràtica. 
la nueva economía solidaria y sostenible de un estado laico, muy fuerte en lo público y participativo en la red, como eje de participación y decisión, define lo básico de ese nuevo ideario."

Quina esquerra considereu més adequada als temps que vivim?


10/08/2011

Privat-públic

L'article de Ribó a El País, El 9 d'octubre no és una boda, señora Barberà, planteja un dilema interessant sobre la separació de l'àmbit públic i privat a les nostres societats. L'article fa referència a les declaracions de la nostra alcaldessa sobre la negativa d'alguns regidors a entrar a la catedral amb la senyera, degut a les seues conviccions personals (no-religioses, en aquest cas). L'alcaldessa recordava que molts de nosaltres entrem a l'església amb motiu de bodes, bateigs i funerals, i que, per la mateixa raó, en aquest cas els regidors podien perfectament deixar a banda les seues conviccions religiosos i, si vertaderament estimen la seua terra, entrar a la catedral amb la senyera al coll -ai maredeueta!.
Ribó recorda a l'alcaldessa que no és el mateix l'àmbit personal que el públic, i que un regidor, porte la senyera al coll o no, està en funció de la seua representativitat pública en un acte d'aquesta mena. I té raó Ribó, però jo pense que la separació privat-públic no està tan clara, ni de bon tros.
Imaginem-nos, per exemple, és un suposar, que la nostra alcaldessa -no aquesta, una hipotètica, vull dir-, fora homosexual. Imaginem-nos que ella, en exercici de les seues funcions, ha d'acudir a tota mena d'actes institucionals i protocolaris, entre ells alguns religiosos com la visita del Papa a València. Imaginem-nos també que algú aconsella l'alcadessa que amage la seua novia, que no la porte a aquesta mena d'actes, perquè no queda bé políticament o religosa. Què creuen que diria la nostra -hipotètica- alcaldessa? De segur que en aquest cas ens etzibaria que està en el seu dret d'aparéixer acompanyada amb la persona que estima o desitja, i que cap exigència pública pot retallar-li el seu dret privat a enamorar-se, viure i conviure amb qui trobe oportú.
Doncs el mateix els passa als regidors de Compromís i Esquerra Unida, senyora Barberà -en aquest cas ja parlem de l'alcaldessa real, és clar-, que per conviccions personals no volen entrar, en aquest cas, a la catedral, i tenen tot el dret a que se'ls respecten aquestes conviccions de manera pública i privada.

10/03/2011

Periodisme crític

Gràcies al Facebook, veig l'entrevista que Ana Pastor li fa a Llamazares al programa de TVE "Desayunos". El problema del Facebook és que les coses et venen opinades, i l'enllaç apareixia a un blog molt crític amb Pastor i amb la línia informativa de TVE en general. Primer que tot, l'opinió em xoca, perquè recorde Ana Pastor entrevistant mordaçment Ahmadineyad i Esperança Aguirre, i com va ser aplaudida per tothom pel seu caràcter crític i persistent. També recorde que en aquell moment em va semblar que utilitzava una estratègia suicida, ja que amb preguntes tant directes aconseguia que l'entrevistat es posara en guàrdia i potser, callara més que diguera (com va ser el cas d'Ahmadineyad). Encara que també potser que desquiciara l'entrevistat/da i aquesta acabara dient allò que no s'hauria de dir en públic, com va ser el cas amb Esperança Aguirre.
Però comence a vore l'entrevista i trobe un Llamazares molt segur i didàctic, explicant les postures que defensa de manera apassionada i convincent (si més no per a mi, potser perquè opine el mateix), i de sobte apareix una Ana Pastor que interromp constantment l'entrevistat, que l'interpel·la amb un to de superioritat, com qui es converteix en la veu de la saviesa que recrimina l'altre per innocent, ignorant o idealista. Les constants reiteracions de les mateixes objeccions es converteixen en un entrebanc que exaspera l'entrevistat que, malgrat tot, manté les seues explicacions de manera molt raonable. En compte d'aclarir, les intervencions de l'entrevistadora tallen el fil de l'entrevista i, a més, ridiculitzen l'entrevistat o el desacrediten personalment sense cap argument raonable.
Va fer el mateix Ana Pastor amb Esperança Aguirre, però com que li tenim mania, ens va agradar? És aquest el paper del periodista? Un periodista crític ha de d'oposar-se sempre frontalment al seu entrevistat? Ha de deixar aparéixer les seues idees? Pense que no, perquè tot i que qualsevol periodista ha de tenir les seues concepcions polítiques o ideològiques, o les ha de posar damunt la taula a la vista de tots o les ha de deixar una mica aparcades quan fa una entrevista, però mai convertir-se en una mena de jutge del poble que exposa un criteri superior. D'opinions n'hi ha moltes i en aquesta entrevista, per exemple, Ana Pastor no tenia en compte les demandes del 15M, com a mínim. Potser el problema és que jutgem de manera més condescendent les opinions que coincideixen amb les nostres que les que se'ns oposen.

9/27/2011

La crisi i el sistema

Fins avui mateix jo era dels que creia que aquesta crisi tenia una ma negra darrere. Que estava dirigida per un "sanedrí" d'inversors i poderosos que coneixem com a "mercats" o "poder econòmic" o "inversors", que es reunien setmanalment per tal de marcar les línies fonamentals de la seua acció polític-econòmica. Pensava, també, que aquesta colla de dirigents, apretarien les economies mundials fins el moment precís per tal que el sistema no petara. No els interessava una revolta mundial, només una recessió controlada.
Però avui, després d'escoltar les declaracions del broker Rastani me n'he adonat de que estava equivocat, que el meu pensament estava captiu d'una manera de pensar pròpia de la filosofia del segle XIX. Una filosofia caduca, sistèmica, que concebia el funcionament del cosmos com un gran engranatge centralitzat per una ma negra.
Però resulta que no és així, resulta que Adam Smith tenia raó i el capitalisme funciona de manera ordenada perquè els seus membres busquen el seu interés i, en una persecució egoista del guany aconsegueixen que el sistema genere riquesa. Així ho expressa aquest broker a qui agraïm la sinceritat, si més no per fer-nos una idea de com funcionen les coses. Resulta que la recessió és una ocasió d'or per aquests taurons de l'economia, que saben de ben cert que els polítics europeus són uns inútils i uns cagats i que, mentre tinguen aquesta seguretat, continuaran jugant amb els fons que injecten a l'economia.
Molt bé, amb aquesta perspectiva egoista, la única solució que ens queda als pàries del món és aconseguir posar-los els collons a la gola i que la seua recerca de l'interés personal els faça amagar les dents durant un temps. Però com podem aconseguir això? Una opció seria l'aparició d'una cosa així com un polític que es plante cara i els demostre que no els deixarà continuar jugant amb els fons públics. Però com això és impossible, la única solució que ens queda es plantar cara a aquest sistema viciat amb un moviment revolucionari seriós, una cosa així com la comuna de París de 1871, la revolució russa o la República espanyola o la democràcia xilena d'Allende. Només quan se n'adonen que el poble va de debò i que no en pensa passar ni una més, el seu egoisme els farà conservadors i deixaràn de jugar amb els diners de tots. Mentre tot això arriba... ens conformarem amb fruir de la lenta agonia.

9/25/2011

El Papa i la moral ciutadana

Llisc a El País que Benet XVI demana als musulmans que acaten la llei civil alemanya i que, en el seu discurs de comiat d'alemanya, ha ressaltat l'ecumenisme com una necessitat del nostre temps. M'alegra llegir aquests titulars, perquè semblen marcar una línia de tolerància del catolicisme vers la resta de religions i un acatament clar de l'estat de dret i de la moral cívica democràtica. Però passat el primer ensurt, recorde altres manifestacions públiques del pare de l'església (per exemple sobre el matrimoni homosexual) i fins i tot manifestacions multitudinàries en protesta contra la llei de l'avortament que el govern espanyol va aprovar.
I pense que si la principal autoritat de l'església catòlica es permet donar lliçons de democràcia als musulmans (dels quals sempre es sospita que volen implantar la "sharia" allà on puguen), hauria primer d'aclarir les seues intromissions en estats majoritàriament catòlics com Itàlia, Irlanda o Espanya. En primer lloc hauria de demanar a tots els partits que porten el cognom "cristià" a les seues sigles, que se'l llevaren, que l'eliminaren per tal de salvaguardar la neutralitat religiosa de l'estat democràtic. Hauria també de demanar a les autoritats eclesiàstiques dels països majoritàriament catòlics que no intentaren influir en la legislació aprovada democràticament, que no intentaren imposar la seua moral religiosa a tots els ciutadans del país (molts d'ells confessats no-catòlics). Que avortar està mal (per als catòlics) i que els seus fidels no ho han de fer, però que no poden imposar la seua moral a la resta de ciutadans, que tenen el mateix dret a viure segons les seues conviccions. Hauria de demanar a determinades ordres religioses (com l'Opus Dei, els legionaris o els Kikos) que deixaren d'accedir als càrrecs decisius de l'estat, o que si ho fan en ús del seu dret, deixen a banda la seua religió i no afavorisquen els col·legis, persones o institucions afins. En fi, hauria de demanar als seus fidels que respecten les diferents maneres de viure l'amor i la parella i no s'oposaren a una llei que permet ser un poc més felices les persones que estimen persones del mateix sexe.
Tot això seria coherent amb la seua demanda als musulmans d'acatar la llei civil, fins i tot la faria més efectiva i creïble.

9/19/2011

Obama és un crack

Obama és el millor. Mentre Europa refreda l'economia, Obama proposa un pla d'activació econòmica amb inversions estatals considerables. Mentre Europa dubta sobre els impostos dels rics, Obama proposa un impost per aconseguir que els que més guanyen contribuisquen de la mateixa manera que  les classes mitjanes.
És cert que ha hagut de retrocedir en molts aspectes com el projecte d'universalització de la sanitat, la quantitat d'estímul públic al mercat i molts altres. Però és que al davant té el Partit republicà més conservador de la història. Malgrat els retrocessos, Obama ha mantingut  l'esperança i el camí. És, possiblement, un dels pocs socialdemòcrates que queden, a l'estil americà, és clar, però defensa unes postures econòmiques que ja les voldríem trobar al panorama europeu.
Mentre Zapatero ens ha fallat i Rubalcaba no ens il·lusiona. Sense cap brot verd arreu d'Europa -tot el contrari, el predomini conservador porta el camí de convertir-se en absolut- i amb unes imposicions de dèficit i contenció de l'endeutament tan grans, és molt difícil eixir de la crisi.
Obama, malgrat totes les desil·lusions, continua sent un referent d'una manera de fer política implicada amb la ciutadania, comprensiva i propera. Una manera de fer política a l'estil antic, el que busca la justícia social, garantir la igualtat d'oportunitats i ampliar espais de llibertat real.
Obama és un crack!

9/13/2011

INÚTILS!

Escolte la notícia de l'anunci de fallida de Grècia. El seu govern diu que no podrà pagar pensions ni salaris als funcionaris. Llisc que li demanen a Portugal una alte ajustament pressupostari de 1000 milions. Recorde les retallades de casa nostra, les persones afectades, els drames de l'atur, la misèria i la impotència.
I amb tot açò només em ve al cap una paraula, INÚTILS! Però es pot saber qui ha posat al davant dels països de la UE aquesta colla d'inútils, impresentables i ases? M'ho podeu dir? Es pot saber què és el que fan si, quan acaben de reunir-se i proposar unes mesures que diuen necessàries, els resultats econòmics són cada vegada pitjors? Però algú es farà responsable de les seues decisions? No n'hi ha presó per aquest tipus de delicte? Però el pitjor de tot és la reincidència, això hauria de ser castigat de manera més dura si és possible. Alguna raó oculta ha d'haver per a que aquests caps privilegiats que ens governen repetisquen una vegada rere una altra els seus errors. De segur que tenen algun interés ocult, perquè no pot ser d'altra manera, tant rucs no poden ser, de veritat.
Ja està bé de demanar sacrificis i alimentar els mercats amb diners públics. Són un pou sense fons que está menjant-se els recursos de tots. Necessitem un Banc europeu amb capacitat de préstec i gestió, inversió pública, imposts a les grans fortunes i a les inversions financeres, lleis contra el frau i l'especulació. Hem votat els polítics però no els banquers!

9/11/2011

Les cares dels retalls

Quan parlem de retalls només pensem en números, quantitats abstractes que sembla necessari esborrar. Però el problema és que qualsevol retall abstracte als pressupotos macroeconòmics es concreta en unes persones a les quals els afecta de manera directa. Si es tracta de sanitat, potser represente un mes de patiment, major incertesa o fins i tot un agreujament. Si parlem de serveis socials, més dependència, més solitud i fortes dosi d'amargura. Però jo us puc parlar d'educació, i us puc ben assegurar que els retalls educatius es tradueixen en baixa autoestima, abandonament i marginació social.
Com deia en un post anterior, al País Valencià hem quedat un poc al marge del gran retall que estan fent altres comunitats, però abans de la dimissió de Camps, es va preparar la gran retallada i ja es va reduir l'atenció a la diversitat, l'educació compensatòria, les ràtios i l'ensenyament en valencià. Vull dir que nosaltres ja tenim el retall fet, que s'ha traduït en menys professorat als centres.
Per exemple una mesura com la limitació dels grups ha portat a la desaparició de molts PDC's, grups especials que permetien a l'alumnat graduar amb unes adaptacions curriculars. La seua desaparició es traduirà en que 15 alumnes perden un any de la seua vida, se'ls aboque a una repetició i, en molts casos, a una pèrdua de autoestima i a un abandó del sistema escolar. Més fracàs i, sobretot, més patiment per a una gent que ja en té prou.
La desaparició de programes de compensatòria i d'atenció a l'alumnat immigrant significarà més separació, menys integració, més burles, més fracàs, més rancúnia, més odi, més desempar. Tot plegat una societat més insolidària i egoista. Els resultats ja els recollirem d'ací uns anys.
La reducció d'ensenyament en valencià crearà sentiments de revenja, d'abandonament i, en alguns casos, desencís, a més de posar en perill la tan necessària convivència.
L'augment de ràtios fins als límits legals màxims i fins i tot superar-los portarà desatenció, estres, suspensos, fracàs.
Això només a València, si pensem en les Comunitats on volen fer desaparéixer les tutories, augmentar el número d'hores de treball i el número d'alumnes per aula, podeu multiplicar per 3 totes les desgràcies personals i col·lectives que he enumerat abans.
Realment és rentable això? Paga la pena aquest preu? No caldria retallar en altres aspectes que no afecten tan directament la vida de les persones, la seua dignitat, els seus drets i la seua felicitat?
Jo no votaria mai un partit que em venga açò com un peatge necessari per millorar la societat, mai, de segur que està mentint-me. Ara vosaltres penseu-ho.

9/07/2011

Educació

Últimament només escric d'economia. Serà perquè la crisi ens ha sobresaturat la informació econòmica, o perquè l'agenda informativa ens marca les prioritats a força de repetició. El cas és que volia parlar d'educació, de la guerra educativa que mantenen comunitat educativa i administració a les comunitats de Madrid, Navarra, les Castelles i altres. Guerra de la qual nosaltres, el País Valencià, estem  un poc a recer. Ja estava bé, que portavem uns anys que no paràvem, amb l'amic Fontdemor, possiblement el pitjor conseller d'educació que ha ocupat el càrrec, bé, possiblement no, sense cap dubte el pitjor i més perjudicial per a l'educació de tots els consellers haguts i de segur que per haver.
En fi, que amb l'excusa de la crisi i la reducció del dèficit (excusa econòmica) s'està ajustant els comptes amb el sector públic, i l'educació, igual que la sanitat, és l'escenari d'un combat en el qual de segur que perden els ciutadans. L'excusa de l'austeritat és tan impactant que, en plena campanya electoral, fins i tot es barallen els candidats per demostrar qui retalla més. Ahir mateix, Fernandez Vara (expresident d'Extremadura) li replicava a Monago (president peper amb l'abstenció d'Esquerra Unida) que ells havien retallat més el pressupost del que vol retallar ara el PP (enteneu perquè no li va voler votar Esquerra Unida?).
La tormenta ideològica neoliberal és tan forta que que pocs polítics s'atreveixen a defensar els serveis públics (pocs dels partits majoritaris, és clar), amb la qual cosa tenim el peix venut.
Però no s'atrevirà ningú a reconeixer que aquesta política de reducció de la despesa pública i de menys imposts, és en la pràctica, un transvasament de diners de mans públiques a privades? Aquest escenari és ideal per a fer negocis, perquè tot allò que no cobreix l'estat s'ha de suplir per negocis privats, i tot allò que es deixa de recaptar passa a les mans dels que més tenen, mentre la resta perd poder adquisitiu per la via de la reducció de serveis.
Ho veieu? Volia parlar d'educació, del desprestigi del professorat com arma de guerra a les mans de la poma podrida d'Ana Botella, de la importància d'atendre adequadament l'alumnat, de tot això. I he acabat parlant d'economia, quina angoixa!

8/31/2011

Dèficit democràtic

Però, continuant amb el tema anterior, si una conseqüència se'n desprén de l'acord de reforma constitucional és el sotmetiment de la política a instàncies estranyes, en aquest cas a l'economia.
La democràcia es caracteritza per ser un salt en el buit de la decisió política davant d'altres règims que consagraven el poder a instàncies superiors. La decisió més democràtica no és la millor, la més adient tècnicament parlant, sinó la que decideix la població per raons que poden ser ben diferents a les estrictament tècniques. La constitució ha de ser un marc de referència que reforce les possibilitats d'elecció política, ha de ser la garantia d'autonomia política davant d'altres poders, la majoria de vegades més forts, com el militar, econòmic, religiós, etc.
En el cas que ens ocupa, la reforma constitucional lliga de mans el poder polític, és una tornada a la minoria d'edat política en la mesura que no es fia de la seua capacitat de decisió, sinó que li imposa uns límits que venen marcats per instàncies alienes, és a dir, es tracta d'una tornada a una concepció política heterònoma, sotmesa a poders fàctics que marquen, amb la connivència dels mateixos polítics, les línies que no cal traspassar.
Amb la reforma constitucional i la imposició d'un límit al deute la política claudica i els polítics es desprestigien en la mesura que demostren que no són de fiar. Però el problema no és que aquests polítics no siguen de fiar, això ja ho sabem i ens ho han demostrat a bastament, sinó que amb aquesta decisió manifesten que la ciutadania no és de fiar, que no sap votar perquè dona el poder a uns irresponsables, o que no disposa del suficient criteri per decidir el que es millor per a ells.
Com ja he dit, el problema no és que la ciutadania vote a uns cara dures corruptes -Camps, com estàs?-, això ha passat i passarà, potser és el preu de la democràcia, encara que ens pese, sinó que amb aquesta reforma es desacredita la democràcia i es tracta a la ciutadania d'incapaç, de menor d'edat. Es tracta d'un pas endarrere, d'una agudització del dèficit democràtic. I això ara que el moviment 15M semblava que havia consolidat la denúncia d'insuficiència democràtica.
El problema es solucionaria en part amb un referèndum, en la mesura que es donava a la ciutadania la capacitat de decidir sobre els seus compromisos o les seues cadenes, però malgrat això la mesura en si mateixa és incompatible amb la democràcia i desprestigia la Constitució. Amb aquesta reforma aquesta Constitució serà menys de tots i aquesta democràcia menys creïble.

8/30/2011

Neoliberalisme triomfant

L'anunci de la reforma exprés de la constitució confirma les pitjors sospites. La crisi està servint de coartada per acabar amb qualsevol vestigi d'estat de benestar i, sobretot, amb qualsevol ideologia alternativa al neoliberalisme més extrem. La política de fets consumats, de necessitats superiors, exigències internacionals i inevitabilitat de les decisions han conduit a l'acceptació passiva i conformada de les mesures més salvatges del capitalisme radical. Mesures que no estan exemptes de crítica per part d'un bon nombre d'economistes, però que es venen com les úniques alternatives possibles a la crisi. I tot i que portem més de dos anys amb aquesta medicina sense que el pacient reaccione. És com si els metges tractaren una malaltia amb un determinat fàrmac i el malalt cada vegada empitjora més, però ells no li canviaren la medicina.
Però això és igual, perquè el futur president, Mariano Rajoy, està exultant i, per primera vegada en 8 anys, ha acceptat negociar alguna cosa amb el govern, suposem que perquè no ha tingut que negociar res ja que ha aconseguit el 100% del seu programa neoliberal. Però el pitjor de tot és que els qui més s'han endeutat han estat els seus presidents autonòmics, els Camps, Valcàrcel i Aguirre, però no amb inversions productives, sinó amb grans esdeveniments i despeses sumptuàries. Ara, clar, ells són els més estalviadors, després d'haver hipotecat les comunitats que han governat, ara demanen contenció de la despesa pública... però en pensions, sanitat i educació. El mecanisme és el de sempre, enfonsar l'empresa pública per a, posteriorment, demanar-ne la privatització, amb el conseguent guany econòmic dels de sempre.
La cara de Rubalcaba, en canvi, ho deia tot, s'ha empassat el pinyol sense canviar el rostre i el seu amic Zapatero li ha fet el llit amb l'oponent. La resta de Psoe ha renegat però ha claudicat, només Antonio Gutiérrez ha justificat el seu paper díscol. De la socialdemocràcia no en queda res, i es com si ells mateix pensaren que és millor que guanye la dreta pura, l'autèntica, per gestionar el desastre. La socialdemocràcia desapareixerà per uns anys, si més no fins que escampe i els poders fàctics els deixen jugar a la solidaritat amb els excedents pressupostaris.
Sort de Llamazares, que ha justificat els seu lloc i demostrat la necessitat d'una força d'esquerres al parlament i al carrer. Ara només ens queda exigir un referendum que, si més no, podria aprofundir un poc en la democràcia participativa que portem anys exigint, però que als polítics de sempre no els convé ni miqueta. Ens cal un autèntic reviscolament ideològic si volem enfrontar-nos a aquesta onada neoliberal que amenaça amb acabar amb les democràcies. Necessitem idees i actuació, benvingudes les mobilitzacions.

7/04/2011

Televisió

Llisc a El País, que els valencians som els que més televisió consumim, 254 minuts al dia, ni més ni menys. Ala, pense jo, ja està clar, per això Camps i el seu govern han guanyat unes eleccions implicats en casos de corrupció i amb mesures polítiques marcianes, perquè els valencians estem manipulats per la televisió que controlen des del govern i que ens ven una realitat adobada d'aparicions triomfals del president i inauguracions a dojo.
El problema és que continue llegint l'article i resulta que la televisió valenciana només té un 5'4% d'audiència, de les pitjors de les autonòmiques i quasi al nivell de La 2 (2'5%). Aquesta xifra trenca la meua primera interpretació, perquè si només el 5% dels valencians miren Canal 9, no s'entén el predomini electoral del 50% del qual disposa el partit governant. Alguna cosa passa, o la televisió no pinta res i les causes del domini electoral popular estan més arrelades socialment, o la manipulació que exerceix el poder és més difusa, menys evident, menys centrada en el simple contingut.
De segur que un poc d'ambdues coses n'hi ha. Sempre he pensat que culpar la televisió de la situació política del País valencià és exagerat i desproporcionat, fins i tot la televisió franquista no va servir de res quan la societat va canviar la percepció social. En aquest cas, el País Valencià disposa d'un sector ciutadà que encara prefereix aquest govern, a pesar de la corrupció.
I pel que fa a la televisió, ara més que mai recorde Mc Luhan, perquè en televisió el mitjà és el missatge, i no ens podem deixar portar pel simple contingut de les notícies, sinó per la manera d'embolcallar-les. En aquest sentit, no és sols Canal 9 la que presenta al poder (és igual qui siga) investit d'una respectabilitat digna i legítima, sinó que són totes les cadenes generalistes les que, més enllà dels casos judicials, acaben investint de legitimitat els governs existents. No ens obcequem amb Canal 9, la seua estratègia no enganya ningú, fixem-nos en el mitjà televisiu i el seu funcionament, i articulem una estratègia per desmuntar la legitimitat d'un poder corrupte i cínic.

7/01/2011

Estratègies

Diuen que els sofistes no tenien complexos a l'hora d'utilitzar mitjans discutibles per tal de convéncer l'auditori de la bondat de les seues propostes, per això ensenyaven els seus alumnes a fer guanyar el millor argument, a saber defensar una opció i la contrària, sobretot perquè d'aquesta manera aconseguirien fer triomfar les propostes de les quals n'estaven convençuts. La postura aristocràtica i elitista de Plató feia ois a aquesta necessitat de convéncer el poble, suposem que perquè creia que la seua era sempre la millor postura i n'estaven segurs que la millor opció acabaria triomfant. És com si la veritat no necessitara defensa, perquè ella sola sobreixiria per damunt de la mentida.
Però les coses no són així, en una societat democràtica és necessari "vendre" les propostes de manera convincent o es corre el risc de perdre la partida davant d'opcions que considerem menys convenients. El problema és que, a més de principis, en política es necessita un saber tècnic, una estratègia per aconseguir fer guanyar els principis més adients (que nosaltres considerem més adients). La postura contrària, la que nega qualsevol raonament tècnic en funció de la suposada puresa dels principis suprems, suposa que la veritat, o els principis autèntics, acabaran guanyant, siga quina siga la presentació que en fem d'ells, basant-se en una suposada impossibilitat o immoralitat de raonar tècnicament en assumptes polítics.
I explique tot açò perquè pense que l'estratègia del moviment de defensa de la llengua és clarament innocent o esencialista en aquest aspecte, no sabem transmetre la conveniència del nostre argument, perquè pensem que estem en la veritat i aquesta acabarà triomfant de manera natural. Però els altres, aquells a qui no els interessa la seua llengua o no la consideren important, sí que tenen estratègia, saben perfectament com guanyar-se l'electoral i fidelitzar la simpatia vers les seues propostes. Perquè, qui pot negar-se a que els seus fills aprenguen anglés a l'escola? Qui a que aprenguen tres llengues? Qui a saber xinés? Són propostes que convencen l'auditori i davant d'elles hauriem de tenir una estratègia unificada i en positiu. No podem presentar l'ensenyament del valencià de manera excloent amb el de l'anglés o el castellà, entre altres coses perquè sabem que no l'exclou. Però no n'hi ha prou amb saber-ho nosaltres, és necessari que ho transmetem a la ciutadania. La proposta de plurilingüisme d'escola valenciana va en la bona direcció, però el problema és que a l'hora de les mobilitzacions l'oblidem i tornem als eslògans reduccionistes i defensius, que mobilitzen els convençuts i indignats però que no amplien la base social. Un altre exemple d'estratègia que camina en la bona direcció són les Trobades, moviments amples i amb una visió positiva de l'educació i del futur, i és un altre cas que amplia la base social de defensa del valencià.
Nosaltres tenim clars els objectius finals, però necessitem tenir també una estratègia sense complexos per arribar a aconseguir-los.

6/05/2011

Igualtat i llibertat lingüística

El problema amb els valors, igual que amb els principis, és que són massa abstractes. I no estic dient una obvietat, no, perquè de vegades ens n'oblidem i creiem que la nostra concreció dels valors és evident i única. De fet, es dona la paradoxa que si no es concreten no serveixen per res, però quan els concretem ja els estem pervertint i portant cap a la nostra visió dels mateixos. Ara bé, aquest procés, que és un procés necessari i saludable per tal d'actuar amb coherència, també és molt fàcilment utilitzable per tal de manipular.
Un procés pervers amb els valors és el que ha utilitzat la nostra Conselleria d'educació amb la seua proposta de sistema trilingüe. Si us adoneu, la seua propaganda, es recolza en dos valors sagrats a les nostres democràcies; igualtat i llibertat. Quan el senyor conseller proposa un sistema trilingüe al 33% utilitza de manera tendenciosa el sagrat valor de la igualtat, perquè sembla que dona les mateixes oportunitats a les tres llengües, i qualsevol persona amb poques dades pot pensar que és un sistema just i igualitari perquè no discrimina cap llengua. Evidentment és fals, perquè tots sabem que en una situació en la que tenim una llengua minoritzada, com és el cas de la nostra, la suposada igualtat educativa és, en realitat, una discriminació, perquè en la resta d'àmbits la seua presència es redueix a zero.
L'altra idea nucli de l'argumentació és la llibertat dels pares a triar la llengua en la que volen que estudien els seus fills. Aquesta llibertat és fictícia i només es comprén des d'una visió de la llibertat ideal i inexistent, perquè la capacitat de decisió sempre està contextualitzada socialment i en una societat diglòssica la llengua discriminada, necessàriament serà menys triada A més a més, aquesta llibertat de tria lingüística només es comprén si s'entén la llengua com un aspecte ideològic o religiós que depén de la ideologia familiar, comprensió molt típica del País Valencià on parlar la llengua pròpia significa una presa de posició ideològica de partida. Però la llengua és un mitjà de comunicació i un medi de vida que ve marcat per una realitat socio-cultural i no per una voluntat ideològica, com pensen molts dels nostres mandataris (recordeu el perdoneu per parlar la meua llengua de l'alcaldessa de Torrent).
Utilitzar els valors de manera fraudulenta i cínica és sinònim de manipulació i, sobretot, demostra una mala fe que generalitza la sospita sobre les seues vertaderes intencions.

5/30/2011

El camí de Jordana

Us recomane una obra interessant i atractiva, una novel·la d'aquelles que requereixen temps i paciència per a escriure-les i per a llegir-les, una "rara avis" delicada i tendra, atrevida i radical.

La protagonista de l'obra és una xiqueta de deu anys, Jordana, que es formula tres preguntes: per què hi ha guerres, com evitar-les i com comportar-se (nos) per a ser feliç(os). A partir d'ací, i a través d'un equívoc, la protagonista vol preguntar aquestes qüestions a un pensador valencià, Joan Lluís Vives que, a través d'un apassionant viatge en el temps li mostrarà, en el seu context històric, les respostes de diferents pensadors de diverses èpoques. D'aquesta manera la protagonista inicia un viatge pel món, guiada entre capítol i capítol pel pensador (qui mostra com ha estat la seua vida i obra), entre dones i homes de tots els temps, filòsofs/es o escriptors/es, que han destacat pel seu pensament i pel seu compromís social i ètic, i que esdevenen protagonistes respectius de cada capítol on ixen. Els i les pensadors/es triades, que han estat objecte d'investigació del seu pensament i de la seua vida quotidiana, han estat: Madame du Châtelet i Voltaire, Hildegard de Bingen, Kant, Wittgenstein i Bertrand Russell, Virginia Woolf, Helene Stöcker, Marc Aureli, Martha Nussbaum i al-Gatzell, i en paròdia de comèdia teatral clàssica un grapat de filòsofs grecs clàssics amb una participació sorpresa contemporània."

L'obra està publicada per l'editorial Setzevents.