El gegant informàtic (tal i com explica un article ben interessant aparegut a Le Monde Diplomatique del mes de desembre: Kaplan, Frederic. Cuando las palabras valen oro. Google y el capitalismo lingüístico) ha basat el seu predomini a la xarxa en el domini del llenguatge a través de dos algoritmes, un que determina les recerques que fem al seu buscador, l'altre el que posa preu a les paraules per tal de fixar els interessos publicitaris dels seus anunciants. Google és un autèntic baròmetre d'utilització del llenguatge, però amb uns interessos ben diferents als de les Acadèmies de la llengua. Quan Google completa les nostres recerques automàticament, o corregeix una paraula mal escrita, està portant-nos al lloc on li interessa, a valorar la nostra paraula màgica per tal de cobrar-la.
Qui diu que les paraules no tenen preu? Google l'ha posat i el cobra, és una mena de capitalisme lingüístic sobre el qual haurem d'estar atents, perquè la tendència més rendible és la de les frase fetes, locucions establertes i paraules comodí. Si a aquest fet afegim els TT (etiquetes) de Twitter, trobem que el llenguatge continua sent el suport del pensament digital. Ara bé, el problema és que qui domina el llenguatge, domina el pensament, i Twitter marca els interessos dels seus usuaris amb les etiquetes més piulades, mentre Google ens "ajuda" amb les paraules confuses.
Qui domina el llenguatge, domina el pensament, no ho oblidem, per tant el perill de manipulació passa pel domini de les paraules que, a hores d'ara, es troba a les mans d'unes empreses privades que busquen els seus interessos.
19 comentaris:
Salut, Enric! Ostres, estaves desaparegut, eh? Espere que hages passat un bon Nadal i et desitge un venturós any nou.
Em sembla força interessant la teua reflexió i si em permets (encara que ja té uns quants anys) et recomane el llibre de Ferruccio Rossi Landi "El lenguaje como trabajo y como mercadado". Cosa fina.
:)
A cada vegada tinc més clar que acabarem pagant per respirar, si no estem fent-ho ja amb la quota que paguem als països subdesenrotllats per contaminar més.
Una pregunta, Enric: ¿quién dijo que los límites del lenguaje son los límites del pensamiento?
Me gustaría que, a través de una webcam o similar me vieras repetir en clase esto.
Pregunto, por ejemplo, qué es el Antiguo Régimen. Respuesta: que el rey tenía el poder absoluto.
Cuando les digo que eso no es mentira, pero que es solo una parte de la respuesta y que se tiene que acostumbrar a "definir" los conceptos, la machacona respuesta es: No, si yo lo sé, lo que pasa es que no sé cómo explicarlo.
PD. Me temo que la imagen y la emoción así, sin más solo sean una subcultura.
¡Salud, Emilio! Como Enric parece que está algo ausente te contesto yo, que estoy hiperactivo: Creo que la frase en cuestión es de Wittgenstein, pero la identificación lenguaje-pensamiento es algo casi unánimemente aceptado por lo menos a partir de los dos años de vida (si no recuerdo mal a Piaget, Vigotski y la madre que los parió a ambos dos). Por otra parte la dificultad para definir o para encontrar sinónimos es un marcador formativo importantísimo (ahora la fuente es Bourdieu, me parece). En fin que el que dice que lo sabe pero que no saba explicarlo es que no sabe una puta mierda. Joder, o me cambian la medicación o me va a dar algo. ¡Felices Fiestas, Emilio, Corpí y tutti quanti!
Bé, bé, bé, quina rebuda! Açò dona gust, sembla que he encertat el tema. En fi, Jesús, faena i família, que no se què dona més faena! Tú també estaves un poc desaparegut, no? M'apunte el llibre, a vore si el trobe. Gràcies i bon any
Sí Corpi, crec que ja paguem per respirar, però la cosa pot deixar de ser ciència ficció o metàfora, perquè amb l'excusa de la crisi, ens poden fer tragar tot el que siga
No se si fue Wittgenstein, como dice Jesús, pero podría, con aquello del lenguaje como escalera. Pero lo que sí que entiendo es tu narración de una clase. Imagina que nosotros trabajamos conceptos filosóficos en clase, y los alumnos deben definirlos! En fin, una guerra explicar la importancia de saber de qué hablamos.
Pero el problema es el empobrecimiento del lenguaje al que parece que nos dirigimos, la pérdida de ambigüedad, de doble sentido, que es justametn lo que aporta libertad.
Colló Jesús, amb quina força tornes! Però tens raó, bon any!
Jeje, sempre tornes a la llibertat! :)
Deia Einstein que no comprens algo realment fins que no eres capaç d'explicar-li-ho a la teua àvia. Si això és cert, i crec que sí, els alumnes no entenen moltes coses. I jo, si parlem de sentiments, menys encara.
Inquietant la idea de que Google ens porta on li interessa i la de la manipulació mitjançant el control de la paraula. Curiós el "capitalisme lingüístic". Interessant que qui domina el llenguatge domina el pensament.
Coneixes la cançó de Los Rodríguez, "Palabras más, palabras menos"? M'ha vingut al cap en llegir el títol de la teua entrada.
http://www.youtube.com/watch?v=D_pJEaXPgTg
Besoos!
Bon argument el d'Einstein, però imagina si l'àvia té Alzeimer! En fi, malgrat tot i que la cançó de Los Rodríguez m'agrada, no estic d'acord amb el contingut. Les paraules importen, i menys paraules signifiquen menys pensaments, menys sentiments... potser per això cada vegada entenem menys el món dels sentiments.
No crec que, necessàriament, menys paraules signifiquen menys pensaments, ni menys sentiments. No sempre, crec. Encara que sí és posible que entenem menys els sentiments perquè perdem la capacitat d'expresar-los. Almenys, jo. Però crec que, de vegades, cal deixar-se portar per ells, sense parar-se massa a posar-los en paraules. No ho tinc clar, tampoc.
Supose que a curt termini les paraules poden amagar els sentiments, però quan parlem de tendències llargues, necessitem expressar el que sentim, objectivar-ho, per reconeixer-ho.
És un tema apassionat
Sí, crec que tens raó, en realitat. A la llarga, hem de intentar "traduir" els sentiments a paraules; si no, no sabrem identificar-los. De fet, fins mesos d'intentar expressar els meus sentiments, no he sabut el que sentia i el que desitjava.
Mira, ara he recordat d'una cita de "1984" de Orwell en la traducció castellana que tinc: “¿no comprendes que la finalidad de la neolengua es limitar el alcance del pensamiento, estrechar el radio de acción de la mente?”
Pos això!
:)
Hui he trobat un trosset de paper q havia guardat amb una cita de Ludwig Wittgenstein: "Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món."
Molt apropiada la cita, Jesús, remarca la idea que deiem.
Gràcies Mònica, ens has tret de dubtes. En un paperet apuntada? Aquestes coses t'apuntes en paperets? Ja ja ja
De totes maneres... considera, Enric, que un vocabulari ample, la capacitat per a definir conceptes, per a trobar sinònims, la correcció ortogràfica i gramatical, la competència sintàctica i textual... han estat considerades qüestions menors pels ideòlegs de les noves pedagogies. Vull dir que alguna part de responsabilitat (no parle de culpa, eh?) n'hi ha a... es igual.
Si tens temps i ganes podries llegir "El defensor" de Pedro Salinas. De segur que t'agraden les seues reflexions sobre llenguatge i pensament.
:)
Jo pense que no, Jesús, perquè aquesta era una de les prioritats de l'ensenyament comprensiu. Aprendre l'habilitat, el domini del llenguatge, si bé l'error pot ser és pensar que és pot aprendre sense un contingut. En fi, és un debat per a un altre article.
Buscaré el llibre que em dius, les teues suggerències sempre són interessants. Gràcies
Publica un comentari a l'entrada