Ideologia neoliberal

Els tres pardalets de les imatges adjuntes representen l'avantguarda de la ideologia neoliberal. Són allò que un bon marxista diria "intel·lectuals pragmàtics", en el millor sentit de la paraula, perquè no es dediquen, només, a difondre ideologia, sinó que la posen en pràctica des dels seus llocs de treball. Empresaris de renom com són, posen en marxa a les seues empreses allò que prediquen a les rodes de premsa, si bé la pràctica sol mostrar la cara oculta de les seues declaracions.
Un d'ells demana treballar més i cobrar menys, mentre aplica acomiadaments salvatges a les seues empreses tot i que amaga desorbitats guanys econòmics i evasió fiscal. Un altre diu que la reforma laboral s'ha quedat curta mentre paga en negre els seus treballadors per tal d'estalviar-se les cotitzacions socials. I el que mana ara de tots ells demana que els funcionaris es queden a casa per estalviar despeses de papereria, però quan es dirigeix a hisenda a demanar subvencions li posen la catifa roja per tal que no espere massa.
Podrien semblar contradictòries les paraules i els fets, però són molt coherents. El discurs de la dreta neoliberal dona por per la seua simplicitat, es resumeix en un "nosaltres hem de guanyar més i a vosaltres que us en donen".
I encara dona més por saber que aquest discurs tan simplista arriba a calar entre determinades capes socials. És increïble que mentides com les que exposen públicament siguen susceptibles de debat, no mereixen ni una paraula. L'autèntic missatge no és el políticament correcte de les declaracions, sinó el dramàticament obscé dels fets. Són males persones, miserables i profundament egoistes, perquè estan convençuts que tenen dret a tenir més que la resta del món (el jaguar a la porta o el xalet a La Moraleja, o ambdúes coses), encara que a la resta del món els falte la casa on aixoplugar-se o la medicina que aminore el dolor.
Aquesta és la ideologia neoliberal, no us equivoqueu, sempre ha estat la mateixa i Marx la va radiografiar en els seus inicis i la va anomenar lluita de classes, i no ha canviat gens ni mica. Als miserables aquests els deixeu fer i s'ho quedaran tot, si poden.

Mercats

Solem al·ludir amb el terme "mercats" a una mena de mà negra que controla, manipula i domina l'economia sense pietat. L'eufemisme i l'opacitat ajuden a mostrar la seua acció com una cosa inevitable i necessària, però la llunyania i desconeixement ajuden a desmobilitzar i desencoratjar qualsevol protesta.
Però Ramonet, a l'editorial d'aquest mes de Le monde diplomatique, desvetla l'autèntica cara d'aquests "mercats" que, al remat, no són gens desconeguts: 
"¿A qué llamamos “mercados”? A ese conjunto de bancos de inversión, compañías de seguros, fondos de pensión y fondos especulativos (hedge funds) que compran y venden esencialmente cuatro tipos de activos: divisas, acciones, bonos de los Estados y productos derivados." 


És a dir, que els mercats són els mateixos bancs als quals dipositem els nostres estalvis, mantenim el pla de pensions i cobrem la nòmina. Els Botin, González o Rato juguen amb els nostres diners per tal de fer-nos més pobres. Hem de reconéixer-ho, és una maniobra magistral, primer controlen els nostres estalvis, els inverteixen de manera especulativa, els fan quebrar, demanen diners a l'estat per salvar-se el cul i, quan ho aconsegueixen, extorsionen els estats amb interessos exhorbitants que empobreixen els seus xicotets inversors, als quals els deixaran, també, diners a interessos altíssims. 
Efectivament, ho recorda Ramonet: 


"Lo peor es que, contrariamente a lo que podría pensarse, esos “mercados” no son únicamente fuerzas exóticas venidas de algún horizonte lejano a agredir nuestras gentiles economías locales. No. En su mayoría, los “atacantes” son nuestros propios bancos europeos (esos mismos que, con nuestro dinero, los Estados de la UE salvaron en 2008). Para decirlo de otra manera, no son sólo fondos estadounidenses, chinos, japoneses o árabes los que están atacando masivamente a algunos países de la zona euro." 


L'engany és un truc de prestidigitador, perquè es realitza davant dels nostres ulls; de tan visible és transparent. Fins i tot, l'actual crisi del deute, no és més que un avís als dirigents polítics europeus que, fa un any, per octubre de 2010, es van atrevir a demanar la participació de les entitats privades en l'eixida de la crisi amb la depreciació del deute. La resposta fou la que tots sabem, la quebra d'Irlanda i l'extorsió primer a Espanya, després a Itàlia i fins i tot a França i Alemanya.
Aquests mercats tenen una cara ben visible i una moral evident, no es permetran perdre ni un ral, encara que això genere misèria, mort i patiment. Per això amenacen obertament els dirigents polítics i, si tenen cap dubte, els substitueixen per dirigents tècnics de dreta, antics gestors de Goldman Sachs i clarament causants de l'expoli i el robatori. Posar la rabosa a tenir cura de les ovelles és l'últim dels trucs de màgia que es permeten, més enllà d'això, la màgia deixa de ser útil i l'exercici tirànic del poder esdevé la solució definitiva.

L'esquerra que vull

L'esquerra que vull hauria de demostrar una intenció clara d'aplicar mesures econòmiques com les que enumera Serge Halimi a Le monde diplomatique d'aquest mes:

"La izquierda debe romper con el actual orden europeo y con las políticas adoptadas por los socialistas:
Por ejemplo, sin un replanteamiento de la "independencia" del Banco Central Europeo (cuyos tratados europeos han garantizado que su política monetaria escape  a todo control democrático), sin cierta flexibilidad del pacto de estabilidad y crecimiento (que, en tiempos de crisis, asfixia cualquier estrategia voluntarista de lucha contra el paro), sin la denuncia de la alianza entre liberales y socialdemócratas en el Parlamento europeo (que ha conducido a estos últimos a apoyar la candidatura de Mario Draghi, antiguo banquero de Goldman Sachs, para encabezar el BCE), la recalificación de la deuda pública (a fin de no pagar a los especuladores que apostaron en contra de los países más débiles de la zona euro... Sin todo ello, la partida se iniciaría mal de entrada."
Evidentment els nostres socialistes són incapaços de subscriure aquestes propostes, sobretot perquè han sigut ells els que les han aplicat. Per això és necessària una esquerra conseqüent, que plantege un model econòmic alternatiu al de l'actual Europa. Ara bé, si hem de ser realistes, és cert que aquest programa econòmic és impossible d'aplicar des d'un sol país. Què passaria si Grècia, o Portugal, o Espanya decidiren aplicar-los? De segur que una exclusió immediata de l'euro, una fallida bancària i l'eliminació de crèdits. Després... no se sap. Però què passaria si fora França qui ho fera? I si fos Alemanya? Les coses canviarien i potser aleshores una nova Europa començaria a sorgir.
Per això hui més que mai, la solució als problemes domèstics és més Europa, més interrelació econòmica, una lluita social europea, sense abandonar la lluita local. (...)

Perquè, com continua Halimi, "El Estado se tambalea. Se ha emprendido una rápida carrera entre el endurecimiento del autoritarismo liberal y el desencadenamiento de una ruptura con el capitalismo. Esta última parece estar todavía lejana.Pero cuando el pueblo deja de creer un juego político en el que los dados están trucados, cuando observa que los gobiernos han sido despojados de soberanía, cuando se obstina en reclamar la puesta en vereda de los bancos, y cuando se moviliza sin saber adónde le llevará su colera, significa que al izquierda sigue todavía viva."
 Viva però desarmada, podríem afirmar nosaltres i el camí s'anuncia llarg i inevitable. El perill d'un autoritarisme liberal ( a l'estil de Berlusconi, ara que ha caigut) és real i només amb més democràcia i més esquerra podrem fer-li front.

Economia

El rescat a Irlanda ha acabat de confirmar-me la sospita, cada vegada més evident, del sotmetiment del poder polític a l'econòmic. Sembla ser que els mercats demanen unes mesures econòmiques i socials per tal de confiar en les economies de determinats països, però quan aquests països (el "pigs", els porcs, portugal, Irlanda, Grècia i Espanya) les apliquen, els mercats en demanen més i, a més a més,  s'engulen els diners que aquests estats havien aconseguit en prestec, amb la conseqüència evident d'un empitjorament de la seua situació econòmica i, per tant, més perill de fallida. És un bucle sense solució, del qual no es pot eixir, perquè si adopten les mesures, els mercats, que les havien demanat, quina casualitat!, les converteixen en inútils.
Del bucle no es pot eixir, és cert, a no ser... que l'utilitzem en sentit invers, és a dir com un bucle creatiu. Com?
Anem a pams. Tot açò passa perquè els països són com una empresa que cotitza en borsa, que té uns índexs de confiança, un passiu, un actiu i un preu, és a dir, es sotmet al dictat no d'un electorat democràtic, sinó d'un ens desconegut (desconegut per a nosaltres, vils mortals) que s'anomena mercat, i que no mira palletes, sinó rendiment, caiga qui caiga. Però... els mercats poden ser regulats per lleis econòmiques i polítiques, fins i tot haurien de pagar impostos i aleshores, perquè no traure els països d'aquest joc mercantil? Amb la creació d'un banc nacional, els diners no necessitarien eixir al mercat, sinó que es podrien fixar més enllà del joc mercantil. I tot això sense nacionalitzar la borsa ni prohibir la seua actuació ( tot i que això també seria perfectament lògic donat el caràcter pirata i delinqüent de les seues accions).
Però jo no en tinc ni idea d'economia, i de segur que el que dic forma part d'una concepció de l'economia antiquada i no adaptada als nous temps de capitalisme triomfant. Jo no en tinc ni idea, però i l'esquerra governant? Té alguna alternativa a aquest atzucac? I si no en té, perquè la tenim que votar, si a la fi els que manen són els inversors? Trist dilema el de les democràcies neoliberals.