El concepte és d'una rabiosa actualitat perquè defensa que els humans necessitem uns referents narratius que donen sentit a la nostra existència. Però que aquesta necessitat natural i normal ha estat utilitzada des dels últims 30 anys amb un vocació de manipulació, de domini de les mentalitats. S'ha utlitizat en política (per part sobretot de Bush Jr.), màrketing, direcció d'empreses, informació, etc.
I mentre llegia, no podia deixar de recordar el cas del nostre País, un lloc on uns polítics han venut una imatge de ciutat i de País que no es corresponia amb la realitat, però que ha aconseguit en un cert imaginari col·lectiu de la població fins al punt de vore una realitat diferent a la que tenien davant dels nassos. Veien grans operacions turístiques on hi havia projectes megalòmans i balafiadors, veien premis internacionals on sols n'hi havia negoci a costa de tots, veien una ciutat neta i moderna on només teníem abandó i venjança. Com han aconseguit els nostres polítics vendre un relat inexistent?
Doncs fonamentalment amb el control de la informació (no sols a través del Canal 9), a través de rodes de premsa, filtracions informatives i grans actes mediàtics. Una operació perfectament planificada que ha aconseguit vendre a una part de la població una visió de si mateixos molt més reconfortant que la que li oferia una esquerra queixosa i negativa.
El problema, ara, és com generar una visió alternativa, un relat més ajustat a la realitat i sincer, però optimista i esperançat al mateix temps. Una faena difícil, però imprescindible. Potser ara que els vestits han eixit dels armaris siga una bona ocasió per refer el relat, per aportar a la ciutadania un espill en el que mirar-se que no els done vergonya, però els (ens) ajude a identificar-nos. Un relat no manipulador, una autèntica autoconsciència orgullosa de viure al nostre País.
8 comentaris:
Molt interessant Enric. Ara mateix m'ho apunto per comprar el llibre i llegir-lo.
A més, estic totalment d'acord amb la teva reflexió sobre la realitat política i el triomf de les dretes a Espanya, i també a tota Europa.
El llibre fa consideracions interessants sobretot per a EEUU i per a França, on analitza la campanya de Sarkozy-Aubry, però és perfectament utlitzable per anaitzar i comprendre alguns aspectes de la nostra política. Per exemple el discurs de Rajoy, amb propostes indeterminades, però emotives.
Efectivamente tiene pinta de interesante... como la reflexión que has planteado.
No acabe d'entendre com és posible que la gent s'ho crega tot, que veja com algo positiu per a les seues vides, per a la ciutat, per a l'economia, els grans esdeveniments, els enormes i costossíssims projectes. Que, com dius, donen una visió errònia de la ciutat. Els barris, en general, continuen sent iguals, o pitjors, que sempre.
Es una tesis sugerente, Josevi, aunque puede que se pierda mucho en los ejemplos, sobre todo americanos, pero se puede aplicar muy bien a otros contextos
Aquest és el milacre, Monica, que crea una espècie de falsa consciència que ens porta a vore una altra realitat. Es el seu poder de manipulació. Mires pel balcó i veus el parc del teu barri abandonat, mires la tele i veus una València radiant. Increïble, però funciona.
¿Que cómo han podido nuestros políticos vender un relato inexistente? Pues "muy sencillo": porque nos hemos tragado -hasta la bola- el cuento de la lechera y porque es más fácil vender humo que el relato alternativo: respeta al medio ambiente y a tu conciencia. Ahorra. No fumes y menos se te ocurra coger el coche para ir a comprar. Cierra el grifo...
Está claro, Emilio, que los gestores del Storytelling acarician los oídos de los ciudadanos con mensajes alagadores, pero si esta es la única historia que estamos dispuestos a escuchar, estamos perdidos!
Publica un comentari a l'entrada