La nostra llengua

La situació del nostre Valencià, com anomenem genèricament el català que parlem a les comarques valencianes encara que es manifesta en diferents varietats dialectals arreu del País, no és precisament bona, ni tan sols suficient. La realitat és un ús deficient, que no millora entre la societat civil, tot i que les dades mostren l'efecte escola com el principal factor de millora. Malgrat això, les proporcions de persones que afirmen no saber llegir ni escriure en Valencià són pròximes a un País d'analfabets. Tot i que una majoria aclaparant afirma entendre'l, aquesta dada tampoc és significativa en un context de llengües germanes, i molt paregudes, com és el Castellà i el Valencià. 
La situació sociològica mostra que és quasi impossible anar al cinema

en la nostra llengua, llegir cap diari en paper (en digital la situació no és molt millor, encara que ja tenim algun mitjà que publica en Valencià i d'altres tradueixen, de vegades amb no massa encert), mirar la tele (amb excepció de la retornada Àpunt, perquè Tv3 continua sense poder-se sintonitzar per vies generalistes), llegir fullets informatius o literatura (de la qual s'editen i es compren molt menys que en Castellà), o demanar informació telefònica o personal a qualsevol empresa autòctona, i menys d'altres territoris estatals. L'administració pública avança amb molts entrebancs clarament malintencionats.
Però malgrat aquesta situació de discriminació evident que viu el Valencià, cada nova mesura, per tímida que siga, rep crítiques d'un búnker que es retroalimenta amb fake news, difamacions o, simplement, un victimisme forçat que sembla donar vots però sembra discòrdia. La dreta autòctona, tota, des de Siudadanos a Vox o Ejpañau2000, sempre ha sigut antivalencianista, si no clarament valenciano-odiant, i reben amb exabruptes muntats de to qualsevol mesura que busque reconéixer o, simplement, corregir una situació diglòssica de manual. 

Entre l'anomenada esquerra, tampoc millora l'estima per la llengua, el Pspv, Podem o EU sempre naveguen dividits entre un jacobinisme espanyolista i la tímida acceptació d'una situació injusta, i només Compromís, també amb diferències internes, sembla tenir clara la reivindicació lingüística valencianista. L'únic recolzament clar ve dels col·lectius socials i partits polítics clarament catalanistes, sense representació parlamentària a hores d'ara.
Aclarida la qüestió de dret, indiscutiblement necessitada de mesures que fomenten la igualtat d'oportunitats entre la llengua minoritzada i la dominant, queda per esbrinar l'estratègia per aconseguir-ho. 
Els anys de pau fingida, imposada pel PP des de les administracions, ha mostrat que amb aquesta estratègia la situació no millora, en tot cas s'estanca i manté els nivells de rebuig entre els col·lectius antivalencianistes. Aleshores, si qualsevol mesura moderada rep la mateixa oposició desqualificadora que la més atrevida, només ens queda caminar sense por. Potser ha arribat el moment d'apostar clarament per mesures que defensen els drets lingüístics d'un col·lectiu discriminat i maltractat i defensar mesures potenciadores del valencià sense por a les reaccions d'un búnker que criticarà de la mateixa manera la proposta més tímida i conciliadora. Tal i com està la dreta no hi ha espai per al consens i la situació lingüística actual és el suficientment preocupant per justificar mesures que acosten la situació a un bilingüisme ideal i, potser impossible, però necessari per revertit injustícies que ja duren massa temps. 

Llenguatge sexista

Les festes de moros i cristians d'Alcoi són, com possiblement ja sabreu, de les poques que continuen posant traves a la integració de la dona. Les autoritats que gestionen la festa (Associació de Sant Jordi i juntes directives de les "filaes") i, possiblement, una majoria de festers (i no utilitze el masculí en sentit genèric) continuen sense acceptar que la dona té tot el dret a participar a la festa de manera plena. Tot i això, un altre bon grapat de festers i festeres tenen clar que no es poden posar portes al camp, ni limitar els drets de les festeres, però han acceptat la via "lenta" que ha imposat l'associació.
Bé, dic tot açò per introduir la situació, diguem-ne social, que dona caliu al tema del qual vull parlar, que és el del llenguatge sexista. I explique aquesta realitat perquè el llibret de festes que repartia gratuïtament el periòdic El nostre d'Alcoi fa un repàs a la composició de les diferents "filaes", i es dedica a autèntiques contorsions lingüístiques, que han confeccionat i enviat els propis dirigents festers, per tal d'ocultar la situació real de la dona a les seues "filaes". Per exemple, la majoria de "filaes" expliquen que els seus components estan formats per "festers", "juvenils", "xiquets" i "socis". En aquest cas, la utilització del primer "festers", és un genèric que oculta que no hi ha festeres de ple dret en la majoria dels casos, mentre el "xiquets" sí que s'utilitza com a genèric real, perquè inclou xiquets i xiquetes, que no tenen problemes mentre són menudes. Llegint la informació proporcionada és pràcticament impossible saber quina és la composició real per sexes, en aquest cas els genèrics s'utilitzen com a ocultació d'una situació de discriminació i treballen per perpetuar-la. En canvi, una filà com el Marrakesch fa la mateixa distribució, però en aquest cas sabem, perquè coneixem la situació real, que "festers" inclou "festeres", ja que és de les poques que ha admés la participació de la dona en igualtat de condicions. En aquest cas hauria sigut millor que hagueren utilitzat la formula "festers i festeres", que hauria resultat més "real" i al mateix temps més revolucionària, ja que hauria servit per denunciar la ocultació que realitzen la resta de "filaes".
Però n'hi ha un altre grup de "filaes" que prefereix deixar ben a les clares la discriminació real i classifica als "festers" per un costat i a un grup que anomena de diferents maneres segons les "filaes", i que representen autèntiques contorsions lingüístiques per tal de mostrar que el genèric "fester" no inclou les "festeres" i que elles estan fora de la condició de "fester". Per exemple, alguns diuen "acompanyants" i altres concreten més i escriuen "acompanyants femenines", altres opten per "dames" simplement, alguns s'agafen al vestit i anomenen "disseny femení" als membres que el vesteixen, uns quants diuen "col·laboradors femenins" o "components femenines" i uns altres prefereixen el més clar i simple "dones basques" o "dones", com si foren una espècie diferenciada del gènere humà, però en cap cas "festeres".
Com podem apreciar, per tant, la utilització del genèric no sempre deixa clara la situació que vol descriure. En aquests casos seria preferible duplicar l'expressió i referir-se a ells i elles, festers i festeres o homes i dones, encara que siga una expressió més artificial. Potser en altres situacions, quan el genèric està clar i no dona lloc a dubte ni amaga cap discriminació real, no calga la duplicació genèrica i siga suficient amb ells, els festers o els humans.
Tot i això, aquest exercici lingüístic al qual s'han dedicat les "filaes", amb honroses excepcions, només demostra que el llenguatge no és una simple descripció imparcial d'una realitat donada. Més aïna demostra que el llenguatge "crea" el món, o si més no, el transforma, i que la seua utilització adequada i coherent representa una de les múltiples maneres que tenim els humans de canviar el món i d'eliminar la discriminació de la nostra societat. Si no fora així, per a què tantes molèsties en posar nom a una situació innombrable legalment i intolerable socialment?

30 anys d'Estatut

El 2012 que acaba s'han complit 30 anys de l'aprovació del nostre Estatut. Ha estat una efemèride que ha passat desapercebuda, tant pel poder polític com per la ciutadania, cosa que demostra el poc interés que suscita la nostra carta magna. Només la Universitat d'Alacant ha organitzat una exposició  i ha celebrat unes conferències que s'han recollit en un volum commemoratiu. Entre les conferències, la del primer president de la Generalitat, Josep Lluís Albinyana, crida especialment l'atenció, per la seua claredat, to crític i encert en l'anàlisi dels 30 anys de vida de l'Estatut.
La tesi bàsica d'Albinyana és la següent: "si la Generalitat ens abandonara de sobte, el buit no ens enfonsaria. A diferència dels forats negres de l'univers, la contracció de totes les institucions que identifiquen la Generalitat Valenciana (Presidència, Corts, Consell de Cultura, etc.), envers un mateix punt i fins a l'infinit, no crec que provocara una força d'atracció que ens engoliria fins a fer-nos desaparèixer. No. Pense que, si això passara, les coses continuarien més o menys igual. Els serveis que avui depenen de la Generalitat passarien a ser de gestió municipal o tornarien a l'estat, una possibilitat que avui dia és un desig de molts."
La tesi és atrevida però, sobretot, clarificadora, perquè ens demostra la inutilitat de les institucions autonòmiques. Després ve l'anàlisi, encara més aclaparador, perquè els primers responsables del desficaci en el què ens trobem són aquells polítics que ens van vendre el país, polítics que tenen nom i cognom i alguns continuen en actiu; Joan Lerma, Fernando Abril Martorell, Monsonís... tots ells van negociar uns termes que han definit la nostra història i que, per desgràcia, ens han portat on estem, al forat més negre i vergonyós. Començant pels símbols (vam perdre la senyera, el nom del País i fins i tot la unitat lingüística), i continuant per l'estructura política (que va mantenir les diputacions franquistes per damunt de l'estructura comarcal, amb els resultats que tots estem percebent a hores d'ara), el disseny del País Valencià es va dirigir per una via de segona categoria (el famós 143 de la Constitució) en clar menyspreu al desig de la ciutadania que havia expressat, al carrer i des dels ajuntaments, el desig de constituir-se en autonomia històrica.
La política d'alcova, els pactes entre partits majoritaris i les tensions internes dels mateixos (una UCD en descomposició i un Psoe que preferia una Andalusia espanyolista però constituïda com autonomia històrica abans que una segona Catalunya al País Valencià), van malbaratar els somni popular i històric de constituir un país amb caràcter i dignitat. Els resultats els teniu al davant, un president titella (no massa diferent, també és cert, dels que hem tingut abans, començant pel sempre dòcil Joan Lerma i acabant pel conductor de Ferraris Camps) que no mana ni dins del seu partit ni fora del seu palau, una majoria de parlamentaris invisibles que només assomen el morro pels jutjats i d'incògnit (amb honroses excepcions dignes de reconeixement i que salven la classe política), un seguit d'institucions ocultes i opaques al control democràtic (com les diputacions provincials, feus de franquistes hereditaris com el senyor Fabra), una televisió en venda que no ha dignificat la llengua que li donava sentit, una Acadèmia inútil i un País en fallida. De tot aquest desficaci potser podríem salvar l'ensenyament en valencià, una de les garanties de supervivència de la nostra llengua, i una de les potes d'aquell pacte autonòmic, però al remat estem veient que només havíem creat una reserva índia molt particular que no ha aconseguit estendre l'ús del valencià al conjunt de la societat i que pot ser eliminat amb l'excusa del plurilingüisme o de la crisi econòmica.
El balanç no pot ser més descoratjador pel que fa a la política. Però ens queda la ciutadania, i encara que el País Valencià no s'ha distingit els últims anys per la seua combativitat, ací estem i ací estarem, dignes i ferms, perquè estem segurs que aquest País mereix una altra història, aquesta llengua mereix un altre futur, aquesta gent mereix alguna cosa més que un seguit de mediocres i aprofitats que malbaraten els recursos públics que tant ens han costat d'aconseguir. Recuperarem la dignitat, recuperarem el futur, només necessitem 30 anys una mica més combatius que els passats.

Adés

Ma mare i ma tia sempre diuen adés; "adés ha vingut el teu germà", "adés he pres les medicines". La meua iaia, tietes i tiets, en glòria estiguen, també deien adés. Al meu Alcoi natal la gent, abans, solia dir adés. Ni fa una estoneta, ni ara mateix, ni fa un momentet, adés.
Adés és una d'aquelles paraules que constitueixen la teua essència, que formen la teua infància i deixen un pòsit inesborrable. El problema és que te n'oblides. Passa el temps, vas a València, i a la capital no diuen adés, diuen "hace un ratito" o "hace poco", perquè a la capital, ja se sap, poca gent parla València, i els que el parlen no diuen adés. Però un dia tornes a casa i escoltes la teua tieta dir "adés ha vingut el teu germà" i el cor et fa un bot, i recordes tota la teua infància en un segon. I dines amb ta mare i et diu "sí, he pres les medicines adés", i la boca s'endoleceix amb els sabors de la memòria. I recordes que eres d'Alcoi, i que tens una llengua, i que la teua llengua té unes paraules, unes paraules vives que, de tant en tant, dormen en una espècie d'hibernació obligada. Però ara és primavera i les paraules reviuen i adés només fa un moment que era una paraula obligada, i adés torna a viure per boca de ma mare i la meua tieta. Perquè l'any de la paraula viva apadrinem una paraula i aquesta paraula és adés, el present més viscut.
Participem en aParaula'm, inciativa al Facebook i al seu blog de Victor Pàmies, en commemoració dels centenari de la secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, que tampoc acabe d'entendre perquè ho fem el 2012 si es celebra el 2011, però és una iniciativa bonica.

Unitat

A la presentació del llibre Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), l'autor, Faust Ripoll, comentava la transcendència que va tenir per al grapat d'escriptors valencians en català de la postguerra, el suport i contacte amb les editorials catalanes i mallorquines. Feia referència a aquest aspecte, al qual dedica el quart capítol del seu llibre, per tal d'assenyalar que la unitat lingüística va esdevenir una estratègia vital de la cultura valenciana, que va buscar un ressò més ample en les editorials catalanes, però també per als intel·lectuals catalans que van intentar aplegar a les seues faldes els nous valors valencians i mallorquins. Casacuberta, un personatge cabdal de la cultura catalana de postguerra, va donar recer a Xavier Casp i Joan Fuster, entre altres, amb plena consciència que, d'aquesta manera,  proporcionava una perspectiva de futur més ampla a la llengua catalana.
El present, va recordar Ripoll, no va per aquest camí, sinó més bé al contrari. Amb l'Acadèmia Valenciana de la llengua, l'exacerbació de la diferència lingüística i alguns prejudicis incomprensible, sembla que anem en la direcció contrària. L'autocrítica de les terres del Sud sempre ha estat, en aquest aspecte, ben visible, tot i que a hores d'ara semble menys evident. Però des de les terres del nord també és més necessària que mai aquesta visió. La despreocupació del govern català respecte  al sensenyal de tv3 al País Valencià i la poca importància periodística, o fins i tot l'abandonament, respecte al que passa per ací baix, són fenomens que demostren una actitud de braços caiguts, o un donar per perdut el País Valencià.
No hauríem d'oblidar-ho, ja que tot i que cada vegada semble més llunyana una actuació conjunta en l'àmbit polític, a efectes culturals continuem compartint una llengua i un patrimoni cultural comú. I això és una cosa que no podem deixar passar, ni al nord ni al sud, o el perill d'extinció o de simple intranscendència cultural serà cada dia més pròxim.

Igualtat i llibertat lingüística

El problema amb els valors, igual que amb els principis, és que són massa abstractes. I no estic dient una obvietat, no, perquè de vegades ens n'oblidem i creiem que la nostra concreció dels valors és evident i única. De fet, es dona la paradoxa que si no es concreten no serveixen per res, però quan els concretem ja els estem pervertint i portant cap a la nostra visió dels mateixos. Ara bé, aquest procés, que és un procés necessari i saludable per tal d'actuar amb coherència, també és molt fàcilment utilitzable per tal de manipular.
Un procés pervers amb els valors és el que ha utilitzat la nostra Conselleria d'educació amb la seua proposta de sistema trilingüe. Si us adoneu, la seua propaganda, es recolza en dos valors sagrats a les nostres democràcies; igualtat i llibertat. Quan el senyor conseller proposa un sistema trilingüe al 33% utilitza de manera tendenciosa el sagrat valor de la igualtat, perquè sembla que dona les mateixes oportunitats a les tres llengües, i qualsevol persona amb poques dades pot pensar que és un sistema just i igualitari perquè no discrimina cap llengua. Evidentment és fals, perquè tots sabem que en una situació en la que tenim una llengua minoritzada, com és el cas de la nostra, la suposada igualtat educativa és, en realitat, una discriminació, perquè en la resta d'àmbits la seua presència es redueix a zero.
L'altra idea nucli de l'argumentació és la llibertat dels pares a triar la llengua en la que volen que estudien els seus fills. Aquesta llibertat és fictícia i només es comprén des d'una visió de la llibertat ideal i inexistent, perquè la capacitat de decisió sempre està contextualitzada socialment i en una societat diglòssica la llengua discriminada, necessàriament serà menys triada A més a més, aquesta llibertat de tria lingüística només es comprén si s'entén la llengua com un aspecte ideològic o religiós que depén de la ideologia familiar, comprensió molt típica del País Valencià on parlar la llengua pròpia significa una presa de posició ideològica de partida. Però la llengua és un mitjà de comunicació i un medi de vida que ve marcat per una realitat socio-cultural i no per una voluntat ideològica, com pensen molts dels nostres mandataris (recordeu el perdoneu per parlar la meua llengua de l'alcaldessa de Torrent).
Utilitzar els valors de manera fraudulenta i cínica és sinònim de manipulació i, sobretot, demostra una mala fe que generalitza la sospita sobre les seues vertaderes intencions.

Valencianistes en la postguerra

Vull comentar-vos avui un llibre ben interessant que ens pot ajudar a tots a comprendre l'estat de la nostra llengua als nostres dies. Diuen que qui no coneix la seua història està condemnat a repetir-la, per això són tan necessaris estudis com el de Faust Ripoll Doménech, i més a casa nostra on, per falta d'estudis rigorosos i d'interés social, hem tingut més dificultats de les normals per tal de conéixer-la.
El llibre Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), que ha editat Afers, és un estudi seriós, documentat i treballat que repassa les visicituts dels pocs valencianistes que van sobreviure a la guerra civil, que es van mantenir a València i que van intentar continuar utilitzant i fomentant el valencià en una situació veritablement difícil per a fer-ho. Ja sabeu que la postguerra espanyola va ser un període especialment negre per a la literatura en general, però imagineu-vos el que va poder representar per a la literatura en valencià en particular. Els pocs valencianistes que van quedar ací eren clarament conservadors, de missa diària i, la majoria, addictes o simpatitzants del règim. De fet, només els qui mantenien una bona relació amb el règim podien atrevir-se a escriure o publicar en llengües vernàcules. Per això Lo Rat Penat fou la institució que mantingué una mínima producció en valencià, tot i que bàsicament centrada en llibrets de falla, jocs florals i xocolatades populars. L'embranzida de lo Rat Penat era mínima i les intencions, modestes, ja que consideraven el valencià com una llengua popular i d'ús privat, i poc més. A més dels entrebancs que la censura i els capitosts franquistes afegien a les dificultats ja existents.
Però al costat de lo Rat es constituí un pol d'intel·lectuals valencianistes que s'arreceraren al voltant de l'editorial Torre, amb Casp i Adlert com grans sacerdots. En aquest cas l'ambició de difusió del valencià era molt més ferma i compromesa, i la claretat d'idees pel que fa a la unitat de la llengua, les relacions amb Barcelona i les Illes i la quantitat de llibres i articles editats, molt major. Si bé el seu interés era més elevat i culte, ja que pretenien captar joves universitaris amb vocació valencianista i ganes d'escriure en valencià per tal de generar una producció literària en la nostra llengua. Els interessos eren ben diferents als de Lo Rat, més centrats en les classes populars, mentre que Torre era més elitista. Tots aquests aspectes apareixen perfectament documentats al llibre que comentem, que analitza detalladament correspondència, articles i escrits diversos dels principals actors valencianistes de l'època. Cartes de Casp i Adlert amb els principals editors catalans, viatges a Barcelona i Palma, visites de Casacuberta, Moll i altres a València i, fins i tot, la creació d'un projecte editorial conjunt, l'Acció editorial coordinada de les lletres catalanes.
La faena que van portar a terme, sobretot el grup Torre, va ser la de mantenir viva la flama del valencià, baix mínims, és cert, però el fet d'editar dues gramàtiques (la de Sanchis Guarner el grup Torre i la de Carles Salvador els de Lo Rat), de generalitzar un estàndard literari valencià i aixoplugar les noves generacions, com Fuster i Valor, va permetre que als anys seixanta es pogués donar un reviscolament de l'ús del valencià.
El que va venir després, la transició, la batalla de València i la conversió de Casp al blaverisme, és una altra història de la qual no s'ocupa aquest llibre, però que no desmereix el valor del que van portar a terme als anys 40.
Un llibre imprescindible per comprendre la història valenciana recent, per fer-se una idea de les dificultats per les quals ha travessat la nostra llengua i per valorar els esforços que s'han de fer per mantenir-la viva.

Parla'm en valencià

Avui un veí m'ha alegrat el dia. Ens hem creuat a l'ascensor i m'ha contat, amb evident goig, que havia començat a estudiar valencià, que era una assignatura pendent que portava feia temps i que enguany dedicarà les vesprades a preparar el mitjà. Tot això m'ho ha dit en un valencià titubejant, insegur i amb falta de fluïdesa, com correspon a algú que encara no domina la llengua. De fet és tracta d'un veí que ja em caia bé, perquè sempre intentava parlar-me en valencià amb evident esforç i perquè congeniavem a les reunions de les destarifades reunions de la CV (aquesta vegada sí, je je, comunitat de veïns).
El succés no tindria més importància si no fora perquè el veí en qüestió és nadiu valencià i ha viscut de sempre ací. En qualsevol país seria sorprenent, però al nostre no, a casa nostra és perfectament possible que una persona nascuda a València no parle, ni haja necessitat mai, parlar valencià. I ací rau la meua reflexió d'avui, una llengua no es parla si no es necessita, una llengua no s'utilitza si no existeix una demanda social i col·lectiva de fer-la servir. I aquet no és el nostre cas. De fet, estic segur que aquest veí aprovarà el mitjà i continuarà sense parlar valencià. Imagineu-vos, si ha de practicar-lo només amb mi, i no es trobem ni una vegada a la setmana!
Un cas similar em va passar amb les mares d'unes companyes d'escola del meu fill, immigrants sudamericans. Van començar a assistir als cursets de valencià que oferia l'escola, i a esforçar-se per parlar-nos en valencià, però passat un temps continuen igual, perquè se n'han adonat que no cal l'esforç, que no els demanen el valencià enlloc.
Una llengua no pot mantenir-se per la simpatia que desperta sinó per la necessitat social que la demanda. Està molt bé la simpatia i l'agraim molt a tots aquets amics però, per desgràcia, val més que utilitzen el seu temps a aprendre cuina, els serà més útil.

Tan xicotet i parla valencià

Ahir vaig anar a fer les compres habituals pel barri de Benimaclet amb el meu fill. Ja podeu imaginar que el barri és dels més valencianoparlants de la ciutat, encara que només siga pels estudiants que hi viuen i la poca població autòctona que hi queda. Vaig anar a la panaderia, a la verduleria, al Mercadona, al banc... El meu fill té vuit anys, és xerraire i simpàtic per caràcter i, evidentment, parla valencià amb normalitat i sense adonar-se'n, encara. Què ha de fer! Sa mare, son pare, tota la família i a l'escola li parlem en valencià, i ell l'utilitza, com no podia ser d'altra manera.
Bé doncs, a la panaderia, la dependenta va comentar que "què gracia, habla en valenciano", encara que afegint que "muy bien, está muy bien, yo no lo he aprendido". Doncs ja podries, ja, que tens vora quaranta i te se'n passa l'arrós.
A la verduleria, el propietari pakistanés li va preguntar si parlava valencià sempre, a la qual cosa el meu fill contesta que, sí, clar. I a més li va regalar una xocolatina per parlar valencià sempre, que sembla que és d'allò més difícil perquè es veu que la majoria el parlen a estonetes. He de dir que el pakistanés de la verduleria fa més esforç per parlar valencià que la panadera que és valenciana amb ascendents castellans.
Podeu imaginar la continuació del recorregut d'ahir, al qual podem afegir els comentaris del parc, on el "mira qué gracia, tan pequeño y habla valenciano" és d'allò més habitual.
La veritat que vivim en un país estrany, en el qual parlar la llengua de la terra és una curiositat, i no parlar-la una normalitat i fins i tot, un dret. Però podem traure una conclussió positiva d'aquesta anècdota, a tots els fa gràcia el valencià i, en alguns casos, et proporciona xocolatines de regal. Tot un consol.

Cançó de la Trobada

S'acosten les Trobades i ací teniu la cançó que han preparat a Benimaclet.
Un missatge positiu per un encontre positiu:



Alvar Carpí ( lletra i musica) canta i fa veus Oscar Briz, les guitarres ritmiques les toca Alvar Carpí , Bernat Pellisser ha ficat percussions, Dani Miquel ha gravat les dolçaines, Francesc Medina ha ficat flauta i saxo i Josep Maravilla ha fet el solo de guitarra final i ha ficat el baix i ha fet les gravacions i barreja als Estudis Samaruc d'Algemesí .