Democràcia

La tertúlia de Meliana va donar per molt, continuant amb el fil de l'article anterior, el del debilitament de la democràcia, vam arribar a la conclusió que SENSE ESFERA PÚBLICA, SENSE COSES QUE COMPARTIR, NO HI HA DEMOCRÀCIA. Aquesta era la primera conclusió a la que havíem arribat, però el problema és com s'ha arribat ací? 
Doncs s'ha arribat a través d'un procés de privatització que ha anat afectant diferents àmbits públics.
Mireu, si no, els mitjans de comunicació i l’internet. La concentració empresarial de les televisions, ràdio i premsa privades, associada a la pèrdua de sentit de determinades televisions públiques (com Canal 9) que competeixen en un estil de televisió generalista que perd el seu sentit públic. En aquest procés, la Televisió espanyola i la Tv3 mantenen el seu sentit, pot ser per això ens l'han censurada al País Valencià. Pel que fa a l'internet, tots ho sabem, quasi tot és debades, però privat, sempre a canvi de publicitat, com les televisions privades. Per tant l’instrument està mediatitzat per l’interés empresarial.
Si mirem la sanitat, trobem un dels camps de batalla de la privatització, amb intents cada vegada més seriosos com els hospitals públics de gestió privada, el copagament o les factures simbòliques. Es comença amb el desprestigi, les llistes d’espera, el mal funcionament, els diners, i s’acaba justificant la privatització.
L’assistència social no està millor, residències privades a canvi de pensions de luxe, i una reserva d'un mínim assistencial que no arriba, ni de bon tros, a cobrir les necessitats. Contractació de serveis externs per part d’ajuntaments per ocupar-se d’aquests aspectes i reducció generalitzada de pressupostos.
Fins i tot, amb les ONG passa el mateix, que funcionen com empreses, que opten a projectes subvencionats per institucions públiques, però que han de demostrar la seua utilitat. Açò ha facilitat la corrupció i el tràfec d'influències, com demostra el cas Blasco.
La privatització de les ciutats, amb urbanitzacions privades, parcs tancats, deshumanització arquitectònica, predomini del cotxe individual, abandonament dels serveis de transport públic.
I L’educació, amb la concertació generalitzada de l’obligatòria, i ara del batxiller. Un model sectari, amb guettos que disposen de la seua ideologia. Rajoy deia l’altre dia que no entenia perquè no es defenia la concertada, si el PSOE també podia crear la seua escola amb la seua ideologia, com si l’escola fora una mena de societat dins de la societat, de corralet propi, catòlic, adventista o socialista. Aquest fet és el verí de la democràcia, perquè sense una educació en valors compartits, mínims, perdem el sentit de comunitat democràtica i ciutadana.
I quines raons, o millor dit, excuses, es donen per portar a terme aquestes privatitzacions? Privatitzacions que despullen de sentit la democràcia, que fomenten l'individualisme, perquè no n’hi ha res que defensar, no hi ha interés comú, ja que cada ú busca el seu interés individual.
Dues són les excuses:
Una és la rendibilitat econòmica, l'argument que el sector públic és ineficaç i car, aspecte que és radicalment fals, com es demostra quan es privatitza algun d'aquests sectors i apareixen un regall d'intermediaris que acaben amb els diners i empitjoren l'atenció.
 L'altre és la INMIGRACIÓ que s’ha utilitzat com a coartada per desprestigiar la cosa pública, amb l'argument que copen la sanitat, que fan impossible l’ensenyament, que esgoten els serveis socials, que omplin els autobusos públics i aprofiten els parcs de les ciutats. De tal manera que la classe mitjana nacional, els indígenes, han de buscar recer en les seues empreses privades, si tenen poder adquisitiu; escola concertada, sanitat privada, cotxe personal, urbanització restringida. 
Al remat, el resultat real és que NO QUEDA RES PÚBLIC PEL QUE LLUITAR!

I QUAN NO N’HI HA RES QUE COMPARTIR NO CAL LA DEMOCRÀCIA, NI LA POLÍTICA.

Tertúlia a Meliana

El passat divendres, els amics de la tertúlia "Els quatre gats" de Meliana, em van convidar a presentar el meu llibre. Va estar una trobada enriquidora, en un ambient agradable al restaurant "Ca Xoret" del barri Roca i rodejat de gent interessant que va participar activament en la tertúlia.
La tesi que vaig defensar allí va girar entorn de la indiferència política que ens assota, tot i que vist l'èxit de la mani d'ahir contra la corrupció, potser hauriem de canviar la idea de que la societat valenciana és indiferent a la política. Malgrat tot, els resultats electorals repetits semblen confirmar la desafecció política i, potser per això, cal rascar en les causes d'aquesta indiferència.
Si concebim la indiferència política com la causa d’una determinada deriva democràtica, aleshores podem caure en l’error de pensar que la indiferència política és un signe de vitalitat democràtica, en la mesura que es tractaria d’una situació d’assentament democràtic, de reconeixement generalitzat dels drets ciutadans, d’existència de vies d’expressió democràtica i de necessitats bàsiques cobertes, que fan que la ciutadania no tinga necessitat de preocupar-se d’aquestes coses i confia plenament en els seus polítics. Però aleshores, què passa amb la corrupció, amb la falta de comunicació de la ciutadania amb els seus polítics, amb el cabreig generalitzat, amb els símptomes d’esgotament del sistema per la via de l’abstenció i el menfotisme?
No s’entenen si no entenem la indiferència política com la conseqüència, i no la causa, el resultat i no el motiu del model de democràcia que tenim.
I QUINA DEMOCRÀCIA TENIM? Tenim una democràcia representativa, formal, ancorada en unes vies de transmissió burocratitzades i pesants que, moltes vegades, impedeixen més que faciliten la participació ciutadana. Una democràcia que esgota tota la participació política en la celebració d’eleccions periòdiques en les quals els ciutadans han de votar en pack, sense poder matisar aspectes o opinar de manera diferent en segons quins temes.
Això produeix un desànim, un cansament, una frustració que genera la INDIFERÈNCIA,  de la qual començàvem parlant. La solució de la indiferència implica, per tant, canviar el model democràtic que és la causa del problema, hauria de passar per un aprofundiment democràtic, per un reviscolament d’una democràcia participativa o directa en àrees en les que siga possible, pressupostos participatius als ajuntaments, decisions col·lectives als centres educatius o de treball, assemblearisme entre els estudiants. Però això implica transferir vertaderament el poder a la ciutadania, i això fa por entre els polítics benestants.
Però aleshores, si la indiferència no és l’origen del problema, on es troba la causa, l'arrel de la situació de debilitat democràtica actual?

La causa del problema es troba en el desequilibri entre el sector privat i el públic. Els últims anys, pot ser dels anys 80, amb la caiguda dels règims comunistes, que es va imposar un model democràtic vinculat al sistema econòmic neoliberal, un sistema que havia de fer rentable l’espai públic, que menyspreava determinades funcions públiques perquè no produïen beneficis.

 Però l'arrel de la democràcia és l'existència d'un espai públic fort i universal, d'un espai de convivència compartit.  Malgrat això, el model democràtic dels últims decennis s’ha basat justament en la reducció i ridiculització de la cosa pública. Aquest és el problema.

SENSE ESFERA PÚBLICA, SENSE COSES QUE COMPARTIR, NO HI HA DEMOCRÀCIA.

Guerra!

Quan va començar la revolta a Líbia, tots vam pensar que aniria de manera pareguda a Tunísia o Egipte. Però després d'uns primers dies d'èxit de la revolta, Gadafi va demostrar la seua cara. Ell no era com Mubarak ni Ben Alí, ell disposa d'un exèrcit de mercenaris perfectament engrassat pel petroli i el gas del desert, petroli i gas que ha robat el seu poble i ha repartit entre els seus familiars. A més a més, Gadafi no té els problemes morals de la resta de dirigents, amb ell no s'hi juga, i per això no va dubtar en atacar amb avions i armament de guerra una ciutadania en manifestació pacífica, desarmada i massa ingènua.
Immediatament vaig pensar, no faran res per parar aquesta massacre? Els governs occidentals continuaran observant i demanant contenció a un assassí que quedarà impune? La resposta europea va ser lenta, una setmana, la de l'ONU no arrancava per por a Xina, Rússia i Brasil, però la situació era suficientment clara i insostenible després d'haver recolzat les altres revoltes del món àrab.
Al final, l'ONU, contra tot pronòstic, va aconseguir posar-se d'acord en una cosa, miracle! I Espanya va participar en aquesta intervenció militar de protecció de la societat civil, o guerra necessària, com vulgau dir-li. No m'agrada la guerra, no he fet la mili, eliminaria les armes de guerra i l'exèrcit, vaig estar contra la guerra d'Irak perquè no tenia el recolzament de l'ONU i perquè era clarament tendenciosa, però ara, en aquest cas concret i tot i que no ha de ser la única solució, estic a favor d'aquesta intervenció.
Pense que Gadafi és un sàtrapa, un dictador infame, corrupte i miserable, tan miserable que no dubta en massacrar el seu poble per mantenir el seu poder corrupte. Com evitar la massacre sense intervenció militar? M'ho pot explicar Llamazares?
La intervenció de Llamazares al congrés m'ha resultat repugnant, tot i que l'havia admirat fins ara, se n'ha aprofitat de l'herència del No a la guerra! il·legítimament, ha invocat principis sagrats amb una intenció electoral, ha acusat Zapatero amb arguments tendenciosos i ha manifestat una superioritat moral de la que l'esquerra hauria de dubtar més i mostrar-se més modesta.
I no m'ha agradat això, perquè fins ara considerava Izquierda Unida com una cosa meua, he simpatitzat de sempre i votat moltes vegades, malgrat tot. Però ara no comprenc la virulència de la reacció i no compartisc la intenció del discurs. No m'agrada.
Recorde la guerra de Bòsnia, Srebenica i altres ciutats que van caure per la inactivitat d'Occident. Quants libis morts s'havien de permetre? I entenc que calen altres mesures, més pressió diplomàtica, econòmica, política, sí, també, però amb un missatge clar: no es permetrà utilitzar la força militar contra la societat civil.
I també entenc que cal demanar més coherència a l'ONU, castigar també Israel quan massacra als palestins amb avions i tancs de guerra. Sí, també. Ara és el moment, després d'aquest acord, de demanar a l'ONU coherència política. Però no demanem inactivitat perquè no sabem per on començar, no demanem solucions totals impossibles perquè condueixen a la passivitat davant la barbàrie.
Ho sent molt, però en aquest cas, en les condicions limitades aprovades per l'ONU, i només amb una finalitat de protecció de la societat civil, ara hem de dir Sí a la guerra! Encara que sone mal i no siga la solució perfecta ni total.

Tolerància

S'atribueix a Voltaire la frase "no compartisc les teues idees, però donaria la vida per defensar el teu dret a expressar-les". Una frase rotunda, reveladora d'un esperit tolerant d'acceptació de l'altre que fonamenta la convivència democràtica. El problema apareix quan "l'altre" se sent atacat però nosaltres no percebem la situació com un atac ni una limitació dels seus drets, o a l'inrevés, quan ens sentim atacats de la forma més violenta i, en canvi, "els altres" consideren que només estan aplicant la llei o simplement repartint uns beneficis que estaven restringits a un col·lectiu. Aquests casos generen els més violents conflictes socials.
Em venen al cap aquestes consideracions al voltant de les reaccions de molts catòlics quan es parla de limitar les seues prerrogatives o influència social. Els defensors d'una postura laica conceben la limitació dels catòlics com un sa, i necessari, exercici democràtic, mentre que els catòlics es veuen assetjats i atacats per sectors anticlericals. Vistes les reaccions, ensume que el problema té difícil solució, perquè quan es barreja el victimisme amb la set de justícia, el xoc de trens és inevitable, tots dos es senten en possessió de la veritat absoluta.
He recordat tot açò, després de llegir la notícia sobre els incidents a la Capella de la Universitat Complutense , incidents que uns califiquen de llibertat d'expressió i altres d'atemptat a les idees i assetjament a la religió catòlica. He de dir que jo també arriscaria la meua vida, com Voltaire, (no sé si vivim temps de donar la vida per una causa, però puc dir que alçaria la veu, si més no) si considerara que s'estan limitant, assetjant o perseguint als creients catòlics. Però no és el cas. A mi aquest cas em recorda més al de les caricatures de Mahoma i la reacció desmesurada i indignada de determinades instàncies musulmanes, que semblen blindades a les crítiques per raons de dignitat divina.
No em sembla de bon gust l'actuació dels col·lectius que van organitzar la performance a la capella, crec que jo no ho faria, però escandalitzar-se de manera tan rotunda i demanar presó i multes per "profanació" és desmesurat. Més ens valdria calmar els ànims i deixar d'amenaçar amb multes i presó tots aquells que diuen alguna que no ens agrada o la llibertat d'expressió quedarà reduïda a un dret testimonial. Les multes a ACPV per l'emissió del senyal de TV3 o a Vilaweb per difundir notícies contràries als interessos de l'Ajuntament de Barcelona, són altres manifestacions d'aquesta utilització de la justícia amb finalitats repressores, i no sembla aquest el camí democràtic.

Comunitarisme a la valenciana

El comunitarisme és una concepció de la ciutadania que basa la seua força en el fet que els seus ciutadans han de compartir uns referents morals, religiosos, lingüístics i culturals per tal de perànyer a la comunitat civil i rebre els avantatges que proporcionen els drets de ciutadania. Fins ací, res a dir, perquè aquesta concepció aconsegueix, en alguns casos, una unió social envejable i la reducció de les diferències dins de la societat. El problema apareix quan aquest comunitarisme es vol implantar en una societat multicultural, amb diferents comunitats convivint al seu si, perquè aleshores es pot permetre la diversitat i respecte de cada comunitat ètnica al si de l'estat o fer sobreeixir una de les visions socials, normalment la dominant, que pretén esborrar a la resta. És quan es parla d'integració, examens d'accés a la ciutadania per a nouvinguts i cohesió social per damunt de drets fonamentals.
Aquest últim sentit és el que ha adoptat la política del PP al País valencià, i la de Rajoy a l'estat. Es tracta d'una aposta absolutament destructiva, perquè la seua estratègia porta a una descomposició social que està convertint l'espai ciutadà en un terreny de combat amb postures irreconciliables. Mesures com l'afavoriment de l'escola concertada, convertida en una espècie de regne alternatiu amb ideari propi, l'arraconament del valencià al nostre país, al que sembla volen deixar com una curiositat folklòrica, la negativa a impartir o rebre una assignatura general d'educació per a la ciutadania amb l'excusa de la violació dels seus principis, el blindatge dels casos de corrupció excusant-se en el veredicte de les urnes, la utilització de l'aigua o la taronja com a referents simbòlics exclusius de la dreta, o la imposició d'una visió religiosa dominant per sobre de la resta, està conduint a enfrontar la societat civil de manera irreconciliable.
Sembla que tots aquells que no estan amb ells, estan contra ells, que qui no combrega amb les seues creences i valors morals no mereixen existir. El resultat pot ser dramàtic perquè genera frustració en una part de la societat i ànsies de revanxisme en l'altre, i en els dos casos, destrucció de la convivència ciutadana baix d'uns mínims ètics compartits.
Concebir l'estat des d'un punt de mira comunitarista, en el qual s'entén la pertinença com una coincidència de creences i valors religiosos, és una aposta que pot rentar electoralment si ens dirigim a la comunitat majoritària, a la que se li reforcen els seus trets identitaris i, per tant, la identificació amb el partit corresponent, però que pot portar conseqüències dramàtiques. La proposta de Rajoy, ahir a la convenció del seu partit, anava en aquesta direcció, un missatge liberal a ultrança que amaga una identificació forçada amb una visió d'Espanya. Per exemple, afirmava que els socialistes també tenen dret a crear els seus col·legis concertats, si volen, com si l'escola fora la creació d'uns guettos identitaris i no la potenciació d'uns referents comuns convivencials.
Mala barraca, i les perspectives no són gens optimistes, ni per als indígenes autòctons ni per als nouvinguts, que poden veure retallats els seus drets en nom de la integració social i comunitària.

Senyor Font de Mora, jo l'acuse!

Senyor Font de Mora, jo l'acuse i el faig responsable dels embarassos no desitjats d'adolescents dels pròxims anys, el faig responsable de l'extensió de la SIDA i altres Malalties de transmissió sexual, de la infelicitat que proporciona un model d'amor possessiu i dominant, de les experiències satisfactòries truncades per desconeixement i por, el faig responsable de les víctimes per violència de gènere produïdes per una educació emocional viciada i carregada de tòpics, el faig responsable, també, de la hipocresia moral i la falsa puresa d'una concepció de la sexualitat malalta i retrògrada, que no pensa en les persones i posa per damunt uns principis antiquats i desfasats que porten infelicitat i patiment.

I el faig responsable perquè vosté s'ha carregat els PIES (Programes d'informació i educació sexual), el primer programa que intentava de manera seriosa proporcionar una educació sexual coherent i fiable als nostres adolescents. No era l'única via ni l'única manera, però era la que teníem, un intent d'abordar la formació de les noves fornades de joves de manera sistemàtica i generalitzada. El problema de l'educació sexual al nostre país és el seu caràcter voluntarista i aïllat, i els PIES tenien la virtut, dins de les seues mancances, d'introduir una visió interdisciplinar, de posar a treballar en col·laboració a sanitaris i educadors, d’estendre aquests programes a tots els centres educatius i de fer-ho des d'una perspectiva professional i no moralista.

Ara tot això s'ha acabat, ja se n'ha ocupat vosté i els seus col·laboradors de posar obstacles, de burocratitzar el procés, d'obligar a fer cursos de formació inútils i absurds per tal, només, de desanimar, de posar travetes al camí, de fer por, d'amenaçar a tots aquells que escapen al control, de tancar portes, de tallar vies de diàleg entre sanitaris i educadors. La nova organització dels PIES és una autèntica catàstrofe que s'ha traduït en la pràctica desaparició d'aquests programes. I d'aquesta desaparició els únics perjudicats són els joves. Perquè, a partir d'ara, el que podia ser una porta oberta a una manera més oberta de comprendre la sexualitat i la convivència, continuarà dominada pels mateixos missatges tradicionals, carregats d'estereotips i pors. Si volia satisfer les seues creences religioses integristes i les dels seus amics, només tenia que deixar a la concertada fer el que volgués, cosa que ja feia, però clar, vosté necessitava més, necessitava imposar unes creences integristes i antidemocràtiques a tota la societat.

Moltes gràcies senyor Font de Mora, és vosté un mal conseller i un mal polític, perquè no procura el bé dels seus conciutadans, sinó només imposar les seues creences. I és més, és vosté una mala persona, perquè no busca reduir el dolor al seu voltant.

Però no es preocupe, ací no acaba la cosa, alguns continuaran la faena que vosté ha truncat, perquè al final, la llibertat i l'anhel de felicitat és més gran que tota la mala bava que destil·len vosté i el govern del que forma part. 

Identitat transparent

AFORISMES DEL PENSAMENT INCERT

La identitat virtual és com un flascó de vidre. Tota transparència, visibilitat absoluta. De tan clara, desapareix.