Neoliberalisme triomfant

L'anunci de la reforma exprés de la constitució confirma les pitjors sospites. La crisi està servint de coartada per acabar amb qualsevol vestigi d'estat de benestar i, sobretot, amb qualsevol ideologia alternativa al neoliberalisme més extrem. La política de fets consumats, de necessitats superiors, exigències internacionals i inevitabilitat de les decisions han conduit a l'acceptació passiva i conformada de les mesures més salvatges del capitalisme radical. Mesures que no estan exemptes de crítica per part d'un bon nombre d'economistes, però que es venen com les úniques alternatives possibles a la crisi. I tot i que portem més de dos anys amb aquesta medicina sense que el pacient reaccione. És com si els metges tractaren una malaltia amb un determinat fàrmac i el malalt cada vegada empitjora més, però ells no li canviaren la medicina.
Però això és igual, perquè el futur president, Mariano Rajoy, està exultant i, per primera vegada en 8 anys, ha acceptat negociar alguna cosa amb el govern, suposem que perquè no ha tingut que negociar res ja que ha aconseguit el 100% del seu programa neoliberal. Però el pitjor de tot és que els qui més s'han endeutat han estat els seus presidents autonòmics, els Camps, Valcàrcel i Aguirre, però no amb inversions productives, sinó amb grans esdeveniments i despeses sumptuàries. Ara, clar, ells són els més estalviadors, després d'haver hipotecat les comunitats que han governat, ara demanen contenció de la despesa pública... però en pensions, sanitat i educació. El mecanisme és el de sempre, enfonsar l'empresa pública per a, posteriorment, demanar-ne la privatització, amb el conseguent guany econòmic dels de sempre.
La cara de Rubalcaba, en canvi, ho deia tot, s'ha empassat el pinyol sense canviar el rostre i el seu amic Zapatero li ha fet el llit amb l'oponent. La resta de Psoe ha renegat però ha claudicat, només Antonio Gutiérrez ha justificat el seu paper díscol. De la socialdemocràcia no en queda res, i es com si ells mateix pensaren que és millor que guanye la dreta pura, l'autèntica, per gestionar el desastre. La socialdemocràcia desapareixerà per uns anys, si més no fins que escampe i els poders fàctics els deixen jugar a la solidaritat amb els excedents pressupostaris.
Sort de Llamazares, que ha justificat els seu lloc i demostrat la necessitat d'una força d'esquerres al parlament i al carrer. Ara només ens queda exigir un referendum que, si més no, podria aprofundir un poc en la democràcia participativa que portem anys exigint, però que als polítics de sempre no els convé ni miqueta. Ens cal un autèntic reviscolament ideològic si volem enfrontar-nos a aquesta onada neoliberal que amenaça amb acabar amb les democràcies. Necessitem idees i actuació, benvingudes les mobilitzacions.