Però comence a vore l'entrevista i trobe un Llamazares molt segur i didàctic, explicant les postures que defensa de manera apassionada i convincent (si més no per a mi, potser perquè opine el mateix), i de sobte apareix una Ana Pastor que interromp constantment l'entrevistat, que l'interpel·la amb un to de superioritat, com qui es converteix en la veu de la saviesa que recrimina l'altre per innocent, ignorant o idealista. Les constants reiteracions de les mateixes objeccions es converteixen en un entrebanc que exaspera l'entrevistat que, malgrat tot, manté les seues explicacions de manera molt raonable. En compte d'aclarir, les intervencions de l'entrevistadora tallen el fil de l'entrevista i, a més, ridiculitzen l'entrevistat o el desacrediten personalment sense cap argument raonable.
Va fer el mateix Ana Pastor amb Esperança Aguirre, però com que li tenim mania, ens va agradar? És aquest el paper del periodista? Un periodista crític ha de d'oposar-se sempre frontalment al seu entrevistat? Ha de deixar aparéixer les seues idees? Pense que no, perquè tot i que qualsevol periodista ha de tenir les seues concepcions polítiques o ideològiques, o les ha de posar damunt la taula a la vista de tots o les ha de deixar una mica aparcades quan fa una entrevista, però mai convertir-se en una mena de jutge del poble que exposa un criteri superior. D'opinions n'hi ha moltes i en aquesta entrevista, per exemple, Ana Pastor no tenia en compte les demandes del 15M, com a mínim. Potser el problema és que jutgem de manera més condescendent les opinions que coincideixen amb les nostres que les que se'ns oposen.
