Aquest interès per una comunicació oral eficaç és una bona notícia, més encara perquè sabem que el nostre sistema educatiu és eminentment escrit i no treballa ni valora els aspectes expressius verbals ni paraverbals. L'alumnat exposa les seues investigacions amb poca atenció a l'auditori a qui ha de transmetre els seus descobriments i els i les polítiques no dominen precisament les tècniques comunicatives. Els i les professionals de diversos àmbits (sanitari, empresarial, d'atenció al públic...) no solen tenir en compte la manera més eficaç de transmetre el missatge que volen exposar i la conseqüència sol ser un dèficit comunicatiu que no ajuda a la comprensió.
Per tant, benvingut siga aquest interés. Ara bé, haurem d'anar en
compte amb quina concepció del discurs i la comunicació pública fomentem amb aquestes mesures formatives, perquè massa sovint s'imposa un estil de discurs públic falaç, encisador, carregat d'emotivitat i mancat de raons, com uns focs d'artifici que encisen durant uns segons i desapareixen sense cap transcendència més enllà del seu fulgor. El problema és que el discurs artificial. a diferència dels focs d'artifici, sí que deixa unes repercusions socials en forma de mesures polítiques concretes, determinades pràctiques públiques comunicatives i l'imposició d'uns marcs d'interés i d'unes maneres de fer que semblen transparents però amaguen unes preses de posició ideològiques poc democràtiques.
La tècnica és clara i consisteix a repetir el missatge moltes vegades, de manera molt convincent i manifestant una seguretat sense fissures. Enunciar la presa de posició és suficient per considerar-la demostrada i, si es qüestiona amb arguments contraris, dades o exemplificacions, només s'han d'evitar, obviar o menysprear sense immutar-se i repetir el lema força que es porta preparat. És un estil discursiu buit, impostat, en què el contingut del que s'exposa sol ser allò menys important, i per això no es dubta a apel·lar a les emocions de manera hipòcrita, exposar de manera simplista els arguments i, el que el fa més perillós, evitar una confrontació ideològica profunda de les postures adoptades. Pretenen ser neutrals, i diuen fugir d'ideologies, però n'estan tan carregats que aconsegueixen fer-la invisible, perquè s'imposa com a marc de discussió no qüestionable.
És un art certament atractiu, tan potent que acaba seduint bona part de la ciutadania i fins i tot dels i les professionals que haurien de saber detectar-lo i combatre'l. Perquè els seus efectes en termes de convivència democràtica són letals, ja que buiden de contingut el procés deliberatiu ciutadà, imposen punts de mira prederminats pels poders efectius i, al remat, acaben generant desconfiança i desafecció entre la ciutadania. Podeu trobar molts bons exemples polítics d'aquest estil comunicatiu que podríem anomenar ací; no ho farem per evitar un marcatge ideològic que no es pretén, però vosaltres mateix els podeu posar nom.
El problema, com dic, és que el discurs públic, la discussió argumentada és tota una altra cosa que necessita més temps i, sobretot, més honestedat intel·lectual i moral. Cal contraposar punts de mira amb arguments, entrar a discutir-los amb altres raons, aportar exemples a favor o en contra i valorar el seu caràcter generalitzador o excepcional, desvetlar fal·làcies i enganys. I fer tot açò utilitzant tècniques d'oratòria convincents que afavoresquen el procés comunicatiu. Aquest procés necessita temps per exposar-se, treball per a informar-se, domini dels processos discursius i voluntat de veracitat i sinceritat. Es tracta d'un debat amb una ideologia de fons imprescindible; la convivència democràtica, la possibilitat de raonar amb sinceritat des de postures diverses, la capacitat de posar-se al lloc oposat, el respecte i una intenció sincera d'obrir-se al dubte, a la inseguretat i al canvi de posició.
Malauradament, el sistema mediàtic actual, però, no afavoreix aquest estil, o fins i tot l'entrebanca; notícies a cop de clickbait, xarxes socials i informatius inconnexos amb segons per cada informació. El polític encara menys, perquè les rodes de premsa sense preguntes, el periodisme poc mordaç o la intervenció justa per a la connexió amb l'informatiu, afavoreixen justament el contrari.
Quan aquests dos models s'enfronten, el resultat depén molt del context en que es produeix la contraposició, perquè en entorns mediàtics i polítics com els que he anomenat, triomfen els discursos buits però impactants, carregats de moviments de mans controlats i mirades directes a càmera. En contextos lliures d'aquesta immediatesa i marcats per protocols mediats de manera democràtica, com els educatius, legals o professionals, no hauria de ser així, però malauradament ho és.
I aquest és el principal drama que volia assenyalar, que tot i ser comprensible l'auge de discursos seductors en entorns clarament dominats per l'impacte directe, emotiu i instantani, no ho és en els àmbits educatius i formatius que han d'estar més controlats per, justament, evitar les decisions improvisades, les manipulacions barroeres o la influència desmessurada. Però això no passa, i fins i tot, cada vegada s'ensenya més aquest artifici buit de contingut i carregat d'ideologia dominant, i es menysprea, per raons diverses entre les quals està el desconeixement, la peresa o la mala fe, una manera d'intercanviar opinions que entre a analitzar arguments des del dubte, la inseguretat i la feblesa.
Els sofistes ja ho deien: l'art de la retòrica només es pot fer des del convenciment del que es diu, no perquè es considere veritat absoluta, sinó perquè s'està obert a la contraposició i a la discussió democràtica. Però ja sabem que la sofística va anar degenerant en un joc de daus trucat que va anar soscavant la democràcia atenesa. Doncs això, compte amb el que ensenyem als i lesfuturs cadells de lleó de les escoles d'oratòria.
