Premi Samaruc 2019

L'Associació de Bibliotecaris Valencians atorga des de fa 27 anys els Premis Samaruc a les millors novel·les de literatura juvenil i infantil publicades l'any anterior. Enguany l'han concedit a Teresa Brosseta, per Superheroïna a l'atac. Supermara 2 i a l'Infinit a les teues mans. El fet de concedir aquest premi implica un mèrit afegit pel fet de reconéixer un gènere literari normalment menyspreat, com va dir Gemma Pascual al seu discurs. Però els bibliotecaris saben que els lectors es formen a la infància i adolescència i per això es preocupen d'atendre les seues preferències i tenir cura de fomentar l'hàbit lector des de menuts.  

 A més, concedeixen el Premi d’Honor de l’Associació de Bibliotecaris Valencians, distinció que s’atorga a aquella persona i/o entitat que s’haja distingit per la seua tasca de defensa i de promoció de la lectura o de la biblioteca pública, que enguany s'ha concedit a À Punt. Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, per la sensibilitat mostrada des dels seus inicis per la promoció del llibre i la lectura, i el Premi Bibliotecari de l’Any, en reconeixement a un professional o entitat de l’àmbit de les biblioteques per la seua tasca en favor d’aquestes, que ha estat concedit a la campanya “Espanta la por”, de la Biblioteca del Museu Valencià d´Etnologia. 

Pel que fa al premi concedit a L'infinit he de manifestar la meua satisfacció pel reconeixement que comporta que els bibliotecaris i bibliotecàries valencianes, persones directament lligades a les recomanacions literàries des del contacte directe amb els lectors,  consideren la meua obra digna d'aquest premi. De fet, jo sempre m'he considerat un mestre que escriu per necessitat pròpia, que produesc els materials que m'agradaria tenir a l'aula per ajudar a pensar l'alumnat. En concedir-me aquest premi, d'alguna manera, valoren també la faceta d'escriptor. Que un jurat composat per bibliotecaris, mestres i editors considere L'infinit la millor novel·la juvenil de 2018 implica reforçar un treball meditat, fruit d'una sèrie de decisions conscients que han resultat encertades, i que us aniré explicant en posts posteriors, però que, en conjunt, aporta un estímul i un incentiu per continuar escrivint.
És de justícia agrair els primers lectors que van llegir l'obra i van donar el primer estímul a la seua continuació, de fet, una obra sense primers lectors no existiria. Els primers ulls que recorren les lletres escrites sobre una pantalla o un paper blanc els donen vida i aporten a l'autor la mesura del projecte que ha iniciat amb inseguretat. Per això no puc deixar de recordar aquests ulls còmplices que són responsables compartits del resultat final que heu llegit. Els joves milenaristes que m'han animat amb la seua lectura entusiasta; Elsa, Pau, Eric, Carla, Paula, Aina i Sergi. Les companyes i amigues que han orientat, estimulat i revisat els primers manuscrits; Maria, especialment per l'ànim i suport, Mari Carmen, Gabriela, Sandra i Cris per les seues observacions i confirmacions i, sobretot, Maria Jesús que ha corregit i suggerit els canvis definitius de la versió final. Gràcies a totes.
Recullen la notícia: 
Fundació Full
Àpunt
Valencia Plaza
Associació d'escriptors en llengua catalana
Premis Samaruc

Lectura

Llegir és un dels actes més personals, lliures i creatius que conec. Des del moment de la tria fins el ritme o l'atenció que hi posem. Llegir és, certament, una experiència única, personal, diferent en cada persona i, fins i tot, diferent per a la mateixa persona en moments vitals successius.
Ara bé, la lectura mai es dona en el  buit de la mateixa manera que no existeix una llibertat sense condicionaments. Una recomanació d'un amic, una crítica favorable o l'obligatorietat per raons escolars o laborals determinen què llegim, com i quan. Moltes vegades diem que si ens obliguen a llegir ja no ens abelleix, o que si algú opina davant nostre sobre la lectura que portem entre mans ens vicia la lectura. Potser.
O potser també totes aquestes circumstàncies enriqueixen, o simplement modifiquen la nostra experiència lectora. Per què no? Tots recordem un llibre llegit obligatòriament que ens va obrir un món que no coneixíem, o una recomanació que va tòrcer el gust literari anterior. En realitat, qualsevol circumstància personal modifica la nostra experiència lectora, i hauriem de deslliurar-nos de prejudicis sobre la negativitat de l'obligació o la virtualitat exclusiva d'un suposat gust personal que, de fet, no existeix amb aquesta puresa i llibertat personal.
Però vull anar més enllà. Què en penseu de llegir un llibre subratllat. Vull dir subratllat per un altra persona. Imagineu-vos que l'heu comprat a una llibreria de vell. Qui haurà estat el primer lector? Què voldria assenyalar amb el seu subratllat la propietària original? O imagineu-vos un llibre deixat, per un amic, mestre o conegut, tant és. En aquest cas, quan coneixem al subratllador, la seua selecció esdevé una mena de pista deixada per a una posterior indagació psicològica, una investigació quasi policial sobre les raons que han portat la persona que ha llegit prèviament l'obra a assenyalar justament aquella frase, aquell fragment o aquesta paraula. I aleshores tot es transforma, perquè justament aquesta frase no hauria estat un objecte especial de la nostra atenció, i aquella paraula no hauria estat triada per la nostra lectura. Però el fet d'estar subratllada ens mou a pensar més enllà, a fixar-nos, a reflexionar sobre el sentit d'aquest fragment a l'obra que llegim o a la vida de la persona que l'ha llegida i ressaltada abans nostre.
Certament llegir un llibre subratllat no és igual que llegir-ne un sense estrenar, però l'experiència que proporciona és, potser, més intensa, rica i caleidoscòpica del que ens podríem imaginar des d'una concepció purista de la lectura com acte de llibertat personal que es realitza en el buit d'una existència absolutament lliure o deslliurada de condicionats vitals.

A l'altra banda de les muntanyes

El llibre que vull recomanar-vos, A l’altra banda de les muntanyes, de Mª Jesús Bolta és una mostra de la bona literatura que es fa a València en la nostra llengua. La novel·la demostra l’habilitat literària de la seua autora, el seu domini del català que es parla a València, la seua capacitat metafòrica, la imaginació que desenvolupa, el realisme amb el qual ens parla de coses que tenim al costat i a les quals no havíem prestat l’atenció necessària. En resum, aconsegueix fer-nos veure realitats que, per quotidianes, havíem obviat.

I aquest art d’escriure que l'autora domina tan magníficament, em va fer pensar en com seria aquest llibre portat al cinema. Però el director que agafe el repte tindrà una faena difícil de fer. Evidentment té una història convincent al seu davant amb tots els ingredients necessaris d’un bon guió; una jove benplantada, filla d’emigrants valencians, educada a França i totalment integrada en la manera de vida francesa, que torna a la València dels 70 per vacances. El xoc cultural, la vida amorosa, els problemes d’integració i d’identitat, el còctel, com dic, és perfecte, perquè l’argument de la novel·la està ben bastit.

Però allò que a la hipotètica adaptació cinematogràfica li faltarà, de segur, és la característica més encisadora d’aquesta novel·la, el seu llenguatge. Mª Jesús Bolta és una mestra de la metàfora i l’adjectiu, una bruixa de la comparació i l’epíctet, capaç de convertir la pell rossa d’un encantador xicot francés en una capa “transparent com les meduses” o un institut francés en una “mandíbula enorme” que engul els alumnes a dotzenes fins “triturar” els seus cervells. La ploma àgil de l'autora fa que les paraules amoroses acaronen com “un sospir de vellut”, que els cossos “s’enllacen com una trena” o “transmeten un corrent elèctric” que encén el cos veí, els ulls que mirem poden ser “turquesa, “de puça miop”, “transparents” o convertir-se, si cal, en una “llum fosca com l’aigua d’un pou”, la veu “s’enrosca com una serp pel coll”, i les orelles són “cavernes” que escolten dolces paraules des de la foscor. La capacitat de Bolta per fer-nos mirar amb les paraules no podrà ser superada per la imatge mateixa, les metàfores de la nostra autora són tan potents que difícilment podràn ser mostrades de manera explícita. És un dels plaers reservats a la lectura, que els nous mitjans audiovisuals no aconsegueixen emular, i que ella ens regala per al nostre delectament literari.

Podem afegir les descripcions minucioses i carregades de sentiment, com la de la casa del poble a la pàgina. 78, o de la iaia a la pàgina 79, que superen la simple visualitat per a carregar les imatges d’olors, sabors i emocions. És un privilegi de la lectura que només els bons escriptors saben motivar.

És cert, el cinema és més potent en les escenes sexuals i sentimentals, però potser pel seu caràcter explícit, mai arriben a suggerir el que una bona narració aconsegueix. La novel·la que presentem ens captiva quan narra successos sentimentals, quan conta converses sinceres i quan s’endinsa en la més dolces escenes sexuals, no puc estar-me de recomanar-vos un fragment que us farà les dents llargues i, de segur, usa farà recordar els vostres records adolescents i estimularà el vostre desig madur, busqueu a la pàgina 40, no us en penedireu.

 I tot aquest magnífic embolcall que ens encisa, ens captiva, ens corprén i ens arrabassa el seny, es presenta adobat d’anècdotes i històries pròximes. En algun moment de la lectura, oblidem que la història es situa al 73, perquè podria ser tan actual com els sentiments que narra, perquè la vivacitat de les emocions ens recorda que la literatura és universal i intemporal, travessa el temps i les fronteres. Qualsevol immigrant del món, siga valencià, búlgar, àrab o romanés, s’identificarà amb el torrent emocional que Teresa experimenta a la novel·la, i no cal situar-nos als anys 70, perquè hui, en aquest moment, molts dels nostres fills, alumnes, nebots o nets, estan marxant a la recerca d’una vida millor que nosaltres no els podem donar, i experimenten, potser, els mateixos sentiments que llegim a la magnífica novel·la que Mª Jesús Bolta ens ha regalat. 

Si teniu ganes de saber més, ací teniu el vídeo d'Un país de llibre sobre el llibre que comentem: 

http://www.youtube.com/watch?v=jujBuojOv10

Grècia com a pardigma

Acabe de llegir Con el agua al cuello, la última novel·la publicada per ací de Petros Markaris, l'escriptor grec de novel·la negra que millor ha sabut retratar la crisi en clau de lladres i serenos. Escrita en plena crisi grega, la novel·la es converteix en una autèntica radiografia social de la situació del país. A més, crida l'atenció que les mesures que es van prendre allí i que es veuen reflectides la llibre (eliminació de pagues extra a funcionaris i jubilats, reducció de serveis socials, augment de la pobresa, vagues i manifestacions continuades...), són les que estem aplicant ací, i si allí no han donat resultat, no tenen perquè donar-ne ací. 
Els nostres dirigents semblen reincidir en l'error, perquè ja han comprovat fins a tres vegades (Grècia, Irlanda, Portugal) que les mesures que s'entesten a aplicar contra el clam popular, són absolutament inútils, i només generen recessió i patiment. Però això sembla donar-los igual, allò més important és l'ortodòxia, i la resta (les persones, bàsicament) són efectes col·laterals. Fins a quan continuarem reincidint en l'error? Supose que fins que els especuladors es donen per assaciats o vegen perillar el negoci.
La novel·la és un autèntic mirall per a nosaltres, amb dos anys d'avantatge els carrers d'Atenes s'omplin de manifestacions d'estudiants, de jubilats cabrejats, de funcionaris indignats i fins i tot el mòbil del crim, la voluntat de donar un escarment als especuladors que s'han comportat com uns autèntics tramposos que han enfonsat el país i als que no se'ls ha castigat per part de la justícia, és un autèntic estímul per a l'imaginari col·lectiu d'una societat encesa i amb ganes de revenja. El dolent acaba convertint-se en un heroi, perquè una societat que ha invertit els valors, és imprevisible en les seues reaccions.
Molt curiós el sentiment de solidaritat que retracta la novel·la, la simpatia dels personatges amb els PIGGS, sobretot amb Espanya, és esperançadora. Una espècie d'unió dels "porcs", que porta al detectiu Jaritos a comprar-se un Seat en solidaritat amb Espanya, i a tota Grècia a celebrar la victòria d'Espanya al mundial de 2010, front a Holanda, cuna dels especuladors i, per tant, de l'enemic ric.
El desenllaç és molt forçat i fa perdre la tensió de la novel·la, però el desenvolupament és divertidíssim, amb lliçons d'economia, ginys a la situació econòmica, solidaritat entre pobres, etc. Una lectura divertida i instructiva alhora.

En les mars de la imaginació

Raquel Ricart és una de les veus més interessants del panorama literari valencià. La seua trajectòria s'ha vist confirmada pels diversos premis que han reconegut la novel·la Les ratlles de la vida (Premi Octubre, premi de l'institut interuniversitari de filologia valenciana, premi de la crítica), però la seua lectura és la millor confirmació de la vàlua literària de la nostra autora. Ara, amb la publicació per Bromera de la seua darrera obra, En les mars perdudes, Premi Bancaixa de literatura juvenil, tenim l'ocasió de retrobar la narradora encisadora de Van ploure estreles i El quadern d'Àngela.
En aquesta novel·la, l'autora retroba la màgia que implica l'adolescència, un viatge que es pot navegar de moltes maneres, però al qual la literatura aporta una riquesa especial. El punt de contacte entre les novel·les d'aventures i el creixement personal no és casual, no debades solen ser la millor font d'iniciació literària, perquè coincideixen en la incertesa del camí, en l'atreviment de les decisions, en  la il·lusió de la novetat. Alícia, és una viatgera que no necessita eixir de casa per conéixer nous móns, ni la de Carroll ni la de Raquel, perquè totes dues comparteixen l'avidesa per viure la vida d'una manera intensa i personal. Un recorregut per la literatura, pel creixement, per la imaginació, per la vida, contat de manera suau, com les ones comben els vaixells en temps de mar calma. L'illa del tresor, Robinson i la Terra de les meravelles articulen una excusa perfecta per viure una vida que s'ha de recórrer sense mapa, perquè els mapes del tresor sempre són inventats.
Si ens deixem portar per la màgia de la literatura, la fruició serà més intensa i la realitat més vívida. No oblidem que els somnis no són més que l'altra cara de la realitat i, encara que moltes vegades pensem que somniem per escapar de la realitat, que fem fantasia perquè no soportem una realitat desagradable, En les mars perdudes ens demostra que viure somniant és la millor manera de viure, perquè la imaginació ens ajuda a comprendre una realitat que, massa vegades, costa de digerir.

Personatges

Llegint Joan Fuster m'he trobat una explicació del perquè les novel·les ens donen llum sobre la nostra vida, perquè ens ajuden a comprendre els nostres sentiments i anhels.
Quan vivim, estem massa ocupats en viure, implicats en el tràfec quotidià i atabalats per la immediatesa de l'instant. És difícil guanyar una perspectiva que ens permeta mirar el conjunt, adquirir perspectiva. A les novel·les, a les bones novel·les, l'autor aporta la visió que a la nostra vida no tenim. Per això és tan important el seu ofici, per això les vides dels bons personatges literaris estan tan travades. No perquè siguen més coherents que les de les persones de carn i ossos, sinó perquè l'explicació de l'autor ens les ha fetes comprensibles.
Moltes vegades, en la nostra vida, necessitaríem un bon novel·lista que ens donara coherència a les nostres accions. Massa vegades perdem la perspectiva i ens emboliquem en aspectes intranscendents o no comprenem el perquè de la nostra conducta. Supose que allò que anomenem maduresa o autoconeixement consisteix en convertir-nos en autors de la nostra vida. Però això és tan difícil, tan rar com els bons novel·listes. La major part de les persones no som bons narradors, ni disposem d'una imaginació fecunda. El drama, la tragèdia apareix quan ens adonem que la nostra vida copia una història que no és la nostra, una història repetida o contada per un altre.

A l'entrada Novel·la del Diccionari per a ociosos, diu Joan Fuster: "Perquè, ni tan sols quan som adults, no ens veiem viure, no ens adonem de la vasta i dramàtica fluència de temps i de qüestions que constitueix la nostra vida. ¿Ens hi vèiem, ens n'adonàvem quan érem infants o adolescents? I tanmateix, el nostre viure d'aleshores devia ser tibant, foscament prenyat d'anhels, d'interrogants i de contradiccions. No ens veiem viure, ficats com estem en la nostra vida, ocupats a viure-la; habitualment no ens cal formular en pensament, en mots, ni en cap forma de lucidesa, tot allò que bull com a sentiment o com a sensació en el nostre cos mortal; sovint, ni arribem a sentir-nos sentir. L'ofici de novel·lista consisteix a suplir aquesta distracció, aquest defecte de consciència." p. 189-190

Vides desafinades

Una colla de joves en la trentena, musica indie, rotllos sexuals i sentimentals, oficis postmoderns com manager musical, informàtic, mestre (!)... Contada així la novel·la, té tots els ingredients per aplicar la dita del meu poble, "amagueu els patos que ve la tronà", perquè pot semblar una historia superficial i fàcil per a un públic jove.
Doncs no, en absolut. Els personatges de vides desafinades lluiten per fer-se una vida feliç, treballen en coses que els agraden i interactuen entre ells amb una maduresa i autoconsciència digna de contar. Gerard i Vicky en la primera part, Marta i Francesc en la segona, i Jordi i Alícia en la tercera, traven una història caleidoscòpica que es llegeix amb voracitat, tot i que el llenguatge no fa concessions al lector. Canvis de registre en funció del personatge, utilització de l'estil directe barrejat en una narració indirecta, alternància del diàleg amb el monòleg intern; tota una sèrie de recursos expressius que fan d'aquesta novel·la un plaer per al lector avesat.
La realitat sempre és diversa, i en funció dels ulls que la conten apareix d'una manera o d'altra; per això és vital comprendre aquest joc de vides desafinades en funció de la melodia que la toca. Cada personatge aporta una visió matisada, afegeix complexitat al nuvol sentimental que els envolta i aclareix la sintonia entre un rerefons sorollós. Si afegim el retrat d'una València encara màgica i d'una Barcelona en mutació, obtenim un retrat generacional que es llegeix amb voracitat, fins i tot per a persones que no ens trobem en aquesta franja vital ni en l'òrbita d'interessos dels personatges.
Potser la indefinició personal que persegueix als personatges podria ser conseqüència de la banalitat vital, però no és el cas, perquè el nivell d'autoconsciència sobre les seues relacions afectives, sobre la parella i les expectatives que persegueixen adquireix un to clarivident. Potser massa i tot, podríem dir, perquè ja voldríem la majoria de nosaltres autocomprendre els nostres sentiments de la manera tan clara com ho fan els personatges de la novel·la.
Al final les vides desafinen més que les cançons, tot i que les decisions es prenen amb responsabilitat, però determinat soroll inclassificable, el de la venjança, el de la rancúnia, el de l'odi, acaba convertint-se en sintonia dramàtica. Com sol passar a la vida.

El camí de Jordana

Us recomane una obra interessant i atractiva, una novel·la d'aquelles que requereixen temps i paciència per a escriure-les i per a llegir-les, una "rara avis" delicada i tendra, atrevida i radical.

La protagonista de l'obra és una xiqueta de deu anys, Jordana, que es formula tres preguntes: per què hi ha guerres, com evitar-les i com comportar-se (nos) per a ser feliç(os). A partir d'ací, i a través d'un equívoc, la protagonista vol preguntar aquestes qüestions a un pensador valencià, Joan Lluís Vives que, a través d'un apassionant viatge en el temps li mostrarà, en el seu context històric, les respostes de diferents pensadors de diverses èpoques. D'aquesta manera la protagonista inicia un viatge pel món, guiada entre capítol i capítol pel pensador (qui mostra com ha estat la seua vida i obra), entre dones i homes de tots els temps, filòsofs/es o escriptors/es, que han destacat pel seu pensament i pel seu compromís social i ètic, i que esdevenen protagonistes respectius de cada capítol on ixen. Els i les pensadors/es triades, que han estat objecte d'investigació del seu pensament i de la seua vida quotidiana, han estat: Madame du Châtelet i Voltaire, Hildegard de Bingen, Kant, Wittgenstein i Bertrand Russell, Virginia Woolf, Helene Stöcker, Marc Aureli, Martha Nussbaum i al-Gatzell, i en paròdia de comèdia teatral clàssica un grapat de filòsofs grecs clàssics amb una participació sorpresa contemporània."

L'obra està publicada per l'editorial Setzevents.

http://www.setzevents.cat/autor_pereantonicano.html

El sabor de les paraules

Sabíeu que les paraules tenen sabor? Sí, vull dir, que tenen gustet, que són dolces o amargues, salades o picants, amb sabor fruital o àcid. No ho havíeu pensat mai? Doncs anem a fruir-ne. Quin sabor té la paraula amor? Potser dolç, fins i tot pot arribar a ser molt dolç, com aquells pastissos àrabs fets de mel i ametlles. I l’amistat? Una dolçor més suau, sense sucre? I el sexe? Picant? I odi? Amarg, de segur. I fill, adopció, companyerisme...

Sí, les paraules tenen sabor, i els escriptors són els qui les barregen, les preparen i les emplaten en històries i narracions, com els cuiners fan amb el menjar. Gràcies a aquests mags de les paraules, nosaltres en podem fruir i, fins i tot, descobrir nous sabors a les paraules.

Gràcies a les històries aprenem a viure i vivim mil vides, sense elles el nostre paladar es reduiria a una experiència rasa, basada només en les pròpies vivències. No podem més que agrair-los l’esforç. 

El cementiri de Praga

És llest, l’Eco aquest. Sembla que sabia fa anys -perquè el llibre l’ha d’haver començat fa molts anys, a no ser que l’haja copiat, que tot pot ser, això li agrada molt a ell- que justament pels finals del 2010 anava a esclatar el cas Wikileaks, un cas que anava a tornar a posar de moda les novel·les d’espies, després de la baixada que el final de la guerra freda havia produït. I es va posar a escriure El cementeri de Praga, una novel·la d’espies ambientada a finals del segle XIX, però amb fortes semblances amb l’espionatge del segle XXI. Algun pacte amb el dimoni haurà fet, l’Umberto que, si atenem a la novel·la coneix a la perfecció els cercles massons i de màgia negra.

De fet, un personatge com el capità Simonini, notari i falsificador magistral, encaixaria a la perfecció com a generador de cables i documents del cas Wikileaks, encara que al nostre temps, també hauria de dominar el món de la informàtica. A Simonini li fan encàrrecs els principals serveis secrets del món del segle XIX, francesos, russos, anglesos, i tot ells coincideixen amb el desig de filtrar allò que es vol que es sàpiga, però de manera que semble que se’ls ha escapat sense voler. I Simonini ho fa magistralment, accepta tots els encàrrecs, des d’organitzar un motí estudiantil abans que esclate de veritat fins filtrar la informació del nou model de canó militar que ja està desfassat, passant per organitzar l’aparell ideològic que acusa els jueus o els massons de tots els mals de la humanitat. De tots és sabut que no hi ha res més útil per a uns governants maquiavèlics que un boc expiatori, i els jueus han cobert amb escreix aquesta funció al llarg de la història.

Però ací entrem en l’altre aspecte en el que Eco demostra el seu poder com a  vident. Perquè com sabia l’autor que anaven a atemptar contra una congressista demòcrata assenyalada pel Tea Party com una de les encarnacions del mal a la terra? Doncs ho sabia, o potser siga que Simonini continua viu i organitzant malifetes a les ordres de qui sap quins poders. I de la mateixa manera que va escriure (copiar, refregir, afusellar) El cementeri de Praga per tal d’assenyalar amb la diana els jueus, i això va ser utilitzat per Adolf Hitler com coartada intel·lectual per portar a la pràctica la solució final a Europa, potser també Simonini dirigeix els periodistes afectes al Tea Party (o fins i tot al mateix Losantos) que assenyalaven amb la diana Obama i els congressistes progressistes.

Si una cosa ens ensenya la novel·la, és que jugar amb estimular prejudicis antics i arrelats, com l’antisemitisme, el racisme o el sexisme és ben perillós, perquè moltes vegades els desigs es converteixen en realitat, i els monstre va més enllà del que s’havia previst. És evident que els responsables directes dels crims són sempre personals, però haurem de reflexionar tots sobre la responsabilitat social que implica crear un estat d’excitació general que acaba disculpant, o fins i tot justificant, els neonazis, racistes o maltractadors. 

Els octubre

Ja us ho deia en l'anterior post, Raquel Ricart és una escriptora de mena, d'aquelles que escriu amb pacència i gust, d'aquelles que paga la pena llegir i que et deixa amb ganes de més. Doncs bé, per sort ja en tenim més. El veredicte dels Octubre ha concedit el premi Andròmina a la novel·la de Raquel "Les ratlles de la vida", una història que aplega quatre generacions de dones que travessen per diferents camins vitals. 

És una alegria perquè Raquel s'ho mereix, i nosaltres també, que ben aviat disposarem d'una magnífica novel·la per fruir de la literatura.

Enhorabona Raquel!

El quadern d'Àngela

El quadern d'Àngela és un llibre dolç, tendre, amb sentiment. Una novel·la construida amb detall, amb amor, amb cura. Raquel Ricart (Bétera 1962) escriu com els àngels, com Àngela, la protagonista del llibre, una xiqueta adoptada procedent de la Xina que acaba de fer dotze anys i els seus pares li regalen un quadern. Serà en aquest quadern on la protagonista començarà a anotar les seues reflexions, els seus descobriments quotidians, les seues pors. Però a poc a poc també s’arriscarà a contar-nos històries, a inventar, a imaginar. Àngela és com un àlter ego de Raquel, una enamorada de les paraules, dels diccionaris, de l'oració ben construida. Raquel escriu com els rellotgers, poc a poc, amb detall i amb gust. Llegir-la és tot un plaer i quan acabem el llibre ens sentim amb ganes de més. De segur que ens ho pot donar, només ens cal esperar.
A ‘El quadern d’Àngela’, Raquel Ricart ens ofereix una tendra visió de la relació entre una mare i una filla, reflexions sobre les arrels, els orígens, la adopció… Amb el llenguatge senzill i poètic que la caracteritza, tan ric en matissos i en vocabulari, els xiquets i els joves gaudiran de la història, però els adults la llegim amb plaer, perquè va directa al cor i a l’ànima.
No us la perdeu, si no heu descobert encara aquesta magnífica escriptora (Un mort al sindicat. Tàndem, 1999,  Van ploure estrelles. Tàndem, 2001, o el volum Costums i tradicions, dins del projecte editorial de la Fundació Bromera “Llegir en valencià per a conéixer-nos”), ara és el moment. Amb El quadern d’Àngela va guanyar el Vé Premi Vila de Paterna de narrativa infantil ‘Vicenta Ferrer Escrivà’ (2009) i ens dona l'oportunitat d'acostar-nos a la seua prosa neta i encisadora.
LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE RAQUEL RICART,
“El Quadern d’Àngela”. Tàndem Edicions
Dimecres 3 de novembre a les 19.30h. al Col.legi Major Rector
Pesset. Sala de la muralla.
Plaça Forn de Sant Nicolau, 4