La vida és una merda

Sempre he pensat que l'existencialisme era una filosofia per adolescents. Potser perquè em va impactar d'adolescent, o perquè valora la llibertat d'una manera tan buida i omnipresent. Però quan arribes a una edat (i no vull dir quina, però tots vosaltres podeu posar la vostra) i te n'adones de que, efectivament, la vida és una merda, que no té absolutament cap sentit i que quan l'acabes estàs al mateix punt que quan la començares... aleshores t'entra la cagalera i penses, collons, la vida és una merda!
Sí, sí, ja ho sé, el mateix Woody Allen ha fet la seua guerra particular contra Sartre, amb la valoració de les xicotetes grans coses, "si la vida funciona"... endavant, però i si la cosa no funciona? És a dir, si fins i tot les xicotetes coses no funcionen? Que, d'altra banda, és el que sol passar.
I les religions, quina sort poder creure en una altra vida! Això si que és trobar sentit a la vida, projectar-la més enllà de la mort! Aquesta ha estat la meua il·lusió, poder creure. Però m'ha resultat impossible, no em pregunteu per què, però no he pogut creure aquesta pantomima, i aleshores la vida s'acaba quan s'acaba, i desapareix la memòria i les xicotetes i les grans coses, tot!
En fi, que cada vegada li trobe menys sentit a la vida. Potser siga perquè s'acosta el meu natalici o perquè tinc un dia tonto, no em pregunteu per què, però... la vida és una merda!