La piel que habito

He de dir, de primeres, que no m'agrada Almodovar. No m'ha agradat mai, i tampoc he aconseguit que m'agradara amb el pas del temps i la gran quantitat de premis i reconeixements internacionals i nacionals al seu cinema. Tot i això, també he de dir que m'he imposat, quasi com un deure, vore les noves pel·lis que ha anat fent i he intentat trobar-li el trellat que, de segur, té.
Amb l'última, La piel que habito, Almodovar confirma la seua capacitat narrativa. Amb el pas del temps i la quantitat de films que ha dirigit, ha aprés l'ofici de manera magistral. És capaç de narrar històries inversemblants i el ritme que adquireix la història sol estar ajustat a les intencions que es proposa. Tècnicament ha adquirit una maduresa envejable, encara que potser en aquest aspecte influeix que s'ha sabut rodejar d'un bon equip tècnic i que disposa de pressupostos ben generosos.
Fins ací les lloances, la resta totalment prescindible. La història que conta és increïble i ridícula, sense la més mínima tensió narrativa, exempta d'emocionalitat i gratuita. No exprimeix les potencialitats narratives de la història, ni una referència a un conflicte de gènere, ni una reflexió sobre la condició sexual, ni un conflicte d'identitat. El problema amb Almodovar sol ser el de, per què ens contà açò? Què pretén? Al final de la pel·lícula no acabes de saber què és el que volia dir l'autor. Potser perquè no volia dir res, i això és totalment respectable, però també és d'una vacuïtat i falta d'idees molt post-moderna. Pel que fa a l'estil cinematogràfic sol pecar de pretenciositat, amb plànols preciosistes i arriscats, però innecessaris. Personatges rebuscats, i successos extravagants intenten crear un món personal i únic, però esdevenen històries increïbles sense credibilitat.
Al remat, vore les pel·lis d'Almodovar s'ha convertit en un ritual inútil, tan gratuït com innecessari.