Imposts

Una de les batalles ideològiques que hem perdut en aquesta crisi és la dels imposts. Després de l'augment indiscriminat i injust de l'IVA que el govern Rajoy va aplicar només arribar a la Moncloa, no es sent altra cosa que cal baixar imposts, que no es pot suportar més pressió fiscal, que cal fer més competitives les empreses amb baixades de cotitzacions, que la solució a tots els mals de l'economia és reduir pagaments a l'estat per tal de potenciar l'activitat econòmica privada.
El problema és que el debat està viciat de socarrel. En primer lloc l'anterior govern socialista, dirigit per un partit suposadament socialdemòcrata defensor del repartiment de la riquesa a través de la via impositiva democràtica i proporcional, va ser un defensor aferrissat de les baixades de cotitzacions socials de les empreses en temps de bonança i de l'augment dels imposts indirectes, com l'IVA, en contra dels seus suposats principis ideològics. Després el govern Rajoy va prendre com a mesura estrela l'augment de l'IVA, sembla ser que contra el seu ideari liberal, que en els temps d'oposició es va convertir en una lletania que recordava contínuament que muntar imposts era baixar recaptació. I com a tercer element de distracció l'ala més ferèstega i neoliberal del partit, la dels Ansar i Espperança, s'han convertit en una mena d'oposició dins del govern, sobretot en aquest tema.
Així les coses, la ciutadania va marejada, i tira pestes dels imposts que els fan la vida impossible, i amb raó, que s'utilitzen per donar de menjar uns polítics identificats com el principal problema de la democràcia, amb més raó encara, i que ofeguen una possible recuperació econòmica, i això ja no és tan raonable.
El resultat és que hem oblidat l'objectiu principal de la recaptació de fons per via impositiva, distribuir la riquesa per tal d'atendre els més necessitats, proporcionar una igualtat d'oportunitats real amb ajudes econòmiques als sectors més desafavorits i corregir els desajusts que el mercat introdueix en el repartiment dels guanys d'un país. És ben complicat, a hores d'ara, defensar la necessitat dels imposts, però no de qualsevol impost, sinó dels més solidaris i adaptats a la renda del contribuent. No defensem els imposts indirectes, com l'IVA, perquè aquests graven de la mateixa manera el que en té deu que el que en té cent, sinó els imposts directes, el de l'IRPF, que augmenta amb la capacitat adquisitiva, les cotitzacions socials de les empreses, que financien els serveis socials bàsics com la sanitat, l'atur o la inserció laboral, o els imposts a les transaccions econòmiques com la taxa Tobin, que ajuda a recuperar una part dels guanys especulatius que tenen els grans grups inversors.
La trampa dels Ansar i Esppe és que, amb les seues crítiques, han fet centrista Rajoy, que ara sembla un Robin Hood que recapta imposts per tal de salvar l'educació i la sanitat, que amb les seues polítiques pretén destruir. I l'engany de Zapatero i el Psoe és que amb les seues polítiques neoliberals han desprestigiat i fet oblidar el sentit social, redistributiu i igualador de les polítiques de recaptació. Com a resultat tenim un desprestigi de les polítiques assenyades d'esquerra, intervencionistes en el sentit de justícia social i igualtat i reguladores de l'economia salvatge, i la pèrdua d'un debat necessari, si volem eixir de la crisi en la direcció democràtica i solidària que molts volem.

Deute

Les recents retallades imposades pel govern Rajoy tenen la seua justificació immediata en la necessitat de reduir el dèficit públic. Sembla que devem molts diners als bancs i que no estem en disposició de tornar-los si continuem gastant com fins ara. Aquesta situació ens imposa una sèrie de mesures que es presenten com inevitables, però que, potser, no ho siguen tant. Pensem que la imperiosa necessitat de reduir aquest dèficit és una exigència nova, que s'ha imposat per la pressió d'unes polítiques neoliberals, que durant els anys 90 i el primer decenni del 2000 no semblaven tan necessàries. De fet, sempre s'ha considerat que un cert endeutament era necessari per fer progressar l'economia.
Però tot i acceptant la necessitat de disminuir el deute de manera immediata, no podem oblidar que tenim una altra solució per reduir-lo, i és no pagar-lo. Argentina, Rússia, Equador o Islàndia van decidir no seguir les indicacions del FMI durant els anys 90 i no pagar el deute il·legítim que els seus polítics havien generat i els va anar molt bé, de fet, els va anar molt millor que els paisos que van decidir pagar. A França, país que no es troba en les dificultats d'altres com Grècia, Portugal o Espanya, ni alcança els seus nivells d'endeutament, s'han creat els comités d'auditoria ciutadana (CAC) conformats per diverses ONG i sindicats, que estan debatent sobre la legitimitat d'aquest deute.
Segons conta Jean Gadrey, a l'article ¿Deuda? ¿Qué deuda?, publicat a Le monde diplomatique de juliol, per tal de valorar la legitimitat del deute públic hem de tenir en compte una sèrie de circumstàncies:
En primer lloc hem de valorar com s'ha adquirit aquest deute, ja que les polítiques de reducció d'imposts a les rendes altes que s'han seguit durant els anys de bonança, han augmentat aquest endeutament públic de manera injusta i gens equitativa. Les classes mitjanes i baixes no s'haurien de trobar compromeses amb un endeutament que no els ha beneficiat durant el temps de les vaques grosses.
En segon lloc, la política del Banc Central Europeu de deixar diners als bancs, per a que siguen aquests els que, a la seua vegada, els deixen als Estats a uns interessos abusius, ha augmentat de manera exagerada aquests préstecs i els ha convertit en autèntica usura, injusta i desproporcionada.
I en tercer lloc, les decisions dels polítics, amb inversions no productives i, moltes d'elles, purament populistes i clarament fraudulentes, fan d'aquest deute un autèntic despropòsit del que els ciutadans no poden sentir-se responsables.
En aquesta situació, necessitem polítics que s'atrevisquen a dir les coses com són i que plantegen la il·legitimitat d'un deute que no s'ha invertit en millorar les condicions de vida de la població, sinó en rendibilitzar políticament una gestió desastrosa i en augmentar els beneficis d'una elit que ha vist augmentar els seus ingressos a costa dels més necessitats.
La condonació del deute, o el seu impagament, és una alternativa realista, pot ser la més realista vista la situació dels mercats, a la que haurien de seguir mesures atrevides de control del capital financer, com un replantejament del paper del BCE i una limitació dels guanys especulatius, així com un impost a les transaccions financeres. Sense proposar alternatives radicals és difícil que la situació actual es veja invertida i que la ciutadania acabe atorgant la confiança a uns polítics que semblen els mateixos, independentment de les sigles o l'orientació política.

La crisi i el sistema

Fins avui mateix jo era dels que creia que aquesta crisi tenia una ma negra darrere. Que estava dirigida per un "sanedrí" d'inversors i poderosos que coneixem com a "mercats" o "poder econòmic" o "inversors", que es reunien setmanalment per tal de marcar les línies fonamentals de la seua acció polític-econòmica. Pensava, també, que aquesta colla de dirigents, apretarien les economies mundials fins el moment precís per tal que el sistema no petara. No els interessava una revolta mundial, només una recessió controlada.
Però avui, després d'escoltar les declaracions del broker Rastani me n'he adonat de que estava equivocat, que el meu pensament estava captiu d'una manera de pensar pròpia de la filosofia del segle XIX. Una filosofia caduca, sistèmica, que concebia el funcionament del cosmos com un gran engranatge centralitzat per una ma negra.
Però resulta que no és així, resulta que Adam Smith tenia raó i el capitalisme funciona de manera ordenada perquè els seus membres busquen el seu interés i, en una persecució egoista del guany aconsegueixen que el sistema genere riquesa. Així ho expressa aquest broker a qui agraïm la sinceritat, si més no per fer-nos una idea de com funcionen les coses. Resulta que la recessió és una ocasió d'or per aquests taurons de l'economia, que saben de ben cert que els polítics europeus són uns inútils i uns cagats i que, mentre tinguen aquesta seguretat, continuaran jugant amb els fons que injecten a l'economia.
Molt bé, amb aquesta perspectiva egoista, la única solució que ens queda als pàries del món és aconseguir posar-los els collons a la gola i que la seua recerca de l'interés personal els faça amagar les dents durant un temps. Però com podem aconseguir això? Una opció seria l'aparició d'una cosa així com un polític que es plante cara i els demostre que no els deixarà continuar jugant amb els fons públics. Però com això és impossible, la única solució que ens queda es plantar cara a aquest sistema viciat amb un moviment revolucionari seriós, una cosa així com la comuna de París de 1871, la revolució russa o la República espanyola o la democràcia xilena d'Allende. Només quan se n'adonen que el poble va de debò i que no en pensa passar ni una més, el seu egoisme els farà conservadors i deixaràn de jugar amb els diners de tots. Mentre tot això arriba... ens conformarem amb fruir de la lenta agonia.

INÚTILS!

Escolte la notícia de l'anunci de fallida de Grècia. El seu govern diu que no podrà pagar pensions ni salaris als funcionaris. Llisc que li demanen a Portugal una alte ajustament pressupostari de 1000 milions. Recorde les retallades de casa nostra, les persones afectades, els drames de l'atur, la misèria i la impotència.
I amb tot açò només em ve al cap una paraula, INÚTILS! Però es pot saber qui ha posat al davant dels països de la UE aquesta colla d'inútils, impresentables i ases? M'ho podeu dir? Es pot saber què és el que fan si, quan acaben de reunir-se i proposar unes mesures que diuen necessàries, els resultats econòmics són cada vegada pitjors? Però algú es farà responsable de les seues decisions? No n'hi ha presó per aquest tipus de delicte? Però el pitjor de tot és la reincidència, això hauria de ser castigat de manera més dura si és possible. Alguna raó oculta ha d'haver per a que aquests caps privilegiats que ens governen repetisquen una vegada rere una altra els seus errors. De segur que tenen algun interés ocult, perquè no pot ser d'altra manera, tant rucs no poden ser, de veritat.
Ja està bé de demanar sacrificis i alimentar els mercats amb diners públics. Són un pou sense fons que está menjant-se els recursos de tots. Necessitem un Banc europeu amb capacitat de préstec i gestió, inversió pública, imposts a les grans fortunes i a les inversions financeres, lleis contra el frau i l'especulació. Hem votat els polítics però no els banquers!

Les cares dels retalls

Quan parlem de retalls només pensem en números, quantitats abstractes que sembla necessari esborrar. Però el problema és que qualsevol retall abstracte als pressupotos macroeconòmics es concreta en unes persones a les quals els afecta de manera directa. Si es tracta de sanitat, potser represente un mes de patiment, major incertesa o fins i tot un agreujament. Si parlem de serveis socials, més dependència, més solitud i fortes dosi d'amargura. Però jo us puc parlar d'educació, i us puc ben assegurar que els retalls educatius es tradueixen en baixa autoestima, abandonament i marginació social.
Com deia en un post anterior, al País Valencià hem quedat un poc al marge del gran retall que estan fent altres comunitats, però abans de la dimissió de Camps, es va preparar la gran retallada i ja es va reduir l'atenció a la diversitat, l'educació compensatòria, les ràtios i l'ensenyament en valencià. Vull dir que nosaltres ja tenim el retall fet, que s'ha traduït en menys professorat als centres.
Per exemple una mesura com la limitació dels grups ha portat a la desaparició de molts PDC's, grups especials que permetien a l'alumnat graduar amb unes adaptacions curriculars. La seua desaparició es traduirà en que 15 alumnes perden un any de la seua vida, se'ls aboque a una repetició i, en molts casos, a una pèrdua de autoestima i a un abandó del sistema escolar. Més fracàs i, sobretot, més patiment per a una gent que ja en té prou.
La desaparició de programes de compensatòria i d'atenció a l'alumnat immigrant significarà més separació, menys integració, més burles, més fracàs, més rancúnia, més odi, més desempar. Tot plegat una societat més insolidària i egoista. Els resultats ja els recollirem d'ací uns anys.
La reducció d'ensenyament en valencià crearà sentiments de revenja, d'abandonament i, en alguns casos, desencís, a més de posar en perill la tan necessària convivència.
L'augment de ràtios fins als límits legals màxims i fins i tot superar-los portarà desatenció, estres, suspensos, fracàs.
Això només a València, si pensem en les Comunitats on volen fer desaparéixer les tutories, augmentar el número d'hores de treball i el número d'alumnes per aula, podeu multiplicar per 3 totes les desgràcies personals i col·lectives que he enumerat abans.
Realment és rentable això? Paga la pena aquest preu? No caldria retallar en altres aspectes que no afecten tan directament la vida de les persones, la seua dignitat, els seus drets i la seua felicitat?
Jo no votaria mai un partit que em venga açò com un peatge necessari per millorar la societat, mai, de segur que està mentint-me. Ara vosaltres penseu-ho.

Neoliberalisme triomfant

L'anunci de la reforma exprés de la constitució confirma les pitjors sospites. La crisi està servint de coartada per acabar amb qualsevol vestigi d'estat de benestar i, sobretot, amb qualsevol ideologia alternativa al neoliberalisme més extrem. La política de fets consumats, de necessitats superiors, exigències internacionals i inevitabilitat de les decisions han conduit a l'acceptació passiva i conformada de les mesures més salvatges del capitalisme radical. Mesures que no estan exemptes de crítica per part d'un bon nombre d'economistes, però que es venen com les úniques alternatives possibles a la crisi. I tot i que portem més de dos anys amb aquesta medicina sense que el pacient reaccione. És com si els metges tractaren una malaltia amb un determinat fàrmac i el malalt cada vegada empitjora més, però ells no li canviaren la medicina.
Però això és igual, perquè el futur president, Mariano Rajoy, està exultant i, per primera vegada en 8 anys, ha acceptat negociar alguna cosa amb el govern, suposem que perquè no ha tingut que negociar res ja que ha aconseguit el 100% del seu programa neoliberal. Però el pitjor de tot és que els qui més s'han endeutat han estat els seus presidents autonòmics, els Camps, Valcàrcel i Aguirre, però no amb inversions productives, sinó amb grans esdeveniments i despeses sumptuàries. Ara, clar, ells són els més estalviadors, després d'haver hipotecat les comunitats que han governat, ara demanen contenció de la despesa pública... però en pensions, sanitat i educació. El mecanisme és el de sempre, enfonsar l'empresa pública per a, posteriorment, demanar-ne la privatització, amb el conseguent guany econòmic dels de sempre.
La cara de Rubalcaba, en canvi, ho deia tot, s'ha empassat el pinyol sense canviar el rostre i el seu amic Zapatero li ha fet el llit amb l'oponent. La resta de Psoe ha renegat però ha claudicat, només Antonio Gutiérrez ha justificat el seu paper díscol. De la socialdemocràcia no en queda res, i es com si ells mateix pensaren que és millor que guanye la dreta pura, l'autèntica, per gestionar el desastre. La socialdemocràcia desapareixerà per uns anys, si més no fins que escampe i els poders fàctics els deixen jugar a la solidaritat amb els excedents pressupostaris.
Sort de Llamazares, que ha justificat els seu lloc i demostrat la necessitat d'una força d'esquerres al parlament i al carrer. Ara només ens queda exigir un referendum que, si més no, podria aprofundir un poc en la democràcia participativa que portem anys exigint, però que als polítics de sempre no els convé ni miqueta. Ens cal un autèntic reviscolament ideològic si volem enfrontar-nos a aquesta onada neoliberal que amenaça amb acabar amb les democràcies. Necessitem idees i actuació, benvingudes les mobilitzacions.

Solidaritat

La "fugida" general dels controladors i la resposta del govern, mitjans i poders econòmics, m'ha posat sobre la pista de la estratègia que utilitzen aquests poders per desacreditar qualsevol protesta o reivindicació social.
Si us adoneu, la principal crítica als controladors ha estat la seua insolidaritat amb la resta de la societat, perquè s'atrevien a demanar condicions laborals que la resta ni ensumen. En la societat de l'atur i els set-centseuristes (ja no queden mileuristes) és una gosadia demanar 300.000 anuals. En fi, no conec les condicions laborals dels controladors, però és evident que són un col·lectiu molt reduït, amb molt de poder i amb avantatges innegables. Bé, per tant en aquest cas, és cert, demanen privilegis en la societat de la necessitat.
Però el problema és que l'argument va ser el mateix quan la vaga dels funcionaris, una acusació d'insolidaritat perquè es tractava de treballadors amb faena fixa i drets laborals. Quan la vaga general, també es va dir que era la vaga dels treballadors que tenien la sort de tenir faena, perquè els aturats no podien ni fer vaga i, a més, estarien a favor de les mesures del govern per tal de tenir la possibilitat d'accedir a un lloc de treball, ni que fos parcial, eventual o directament brossa.
I quan es reivindinquen els convenis laborals, també, com s'atreveixen a demanar un augment de sou amb la crisi que tenim. I quan es negocien reduccions de plantilla, que tots hem de cedir, que podem repartir la faena entre tots, treballar menys, cobrar menys per a treballar tots (!!!)
Increïble, la patronal, el poder econòmic, el govern i els mitjans amics acusen d'insolidaris als treballadors!!!!! Ells, els reis de la insolidaritat, del guanya tot el que pugues ara i arranca a córrer, els de repartir beneficis entre els executius, els de la comissió i el 5%.
Per favor, un poc de dignitat, fins i tot els controladors tenen dret a reivindicar les seues condicions laborals (de manera legal, clar, no amb el xantage que han fet, aquest és el vertader problema i no les seues reivindicacions), i que no ens donen lliçons de solidaritat. Ells no.

Pinten bastos

Potser siga que la ment humana té molts mecanismes de defensa, que ens acostumem a tot, que les coses perden intensitat amb la distància, però mireu, ja comence a relativitzar el tema de la retallada del meu sou. Encara no me l'han aplicada i ja comence a comprendre les raons del nostre president. Raó política obliga, i quan s'han de prendre decisions en funció del bé general, les raons privades sobren.
El problema és que quan més racionalitze la qüestió més por m'agafa. Perquè per a que un president del govern aprove una retallada de sous i una congelació de pensions és que les coses estàn molt magres, que li han apretat les brides o que el que s'acosta pot ser encara molt pitjor. És evident que aquestes mesures resten recolzament electoral, sobretot la de les pensions, perquè la dels funcionaris fins i tot li'n pot donar, i un polític que té vocació de continuitat només prendria mesures tan impopulars en la única situació de catàstrofe imminent.
Però ben pensat, encara pot tenir una altra raó aquesta de congelar i retallar, i és la de prepara la resta de treballadors i ciutadans en general, per al que vindrà. No oblidem que el pacte per a la regulació del mercat laboral està en marxa, i amb la crisi que tenim, de segur que és més fàcil digerir mesures liberalitzadores de l'acomiadament. El pacte de Toledo per a les pensions també s'ha de revisar i en l'actual conjuntura, ningú sap què pot passar. Els convenis de les empreses privades es negocien a finals d'any, i amb aquesta situació, qui es podrà oposar a una congelació de sous o a acceptar acomiadaments per tal de salvar l'empresa?
El president de l'FMI ens ho ha deixat ben clar avui, Espanya necessita la reforma del mercat laboral i la introducció de canvis estructurals de l'economia. Ja sabeu, agafeu les carteres, venen a per nosaltres.
Ara ja ho tinc clar, una vegada digerida la crisi financera que va motivar aquest crack, del qual es va culpabilitzar en principi els especuladors i banquers, sembla que tot ha tornat a ser com era abans, com ha sigut sempre. Els que manen tornen a dirigir l'economia mundial, i ells sempre exigeixen sacrificis. Prepareu-vos, perquè pinten bastos.

Crisi

Jo estic molt cabrejat amb açò de la crisi. Ja us podeu imaginar, soc funcionari i no em senta gens bé que "em toquen els sous", però la veritat, Maria Jesús Bolta ho ha expressat molt millor del que jo ho faria i per això us remet al seu blog. Tampoc entenc per què el govern zapatero s'ha pres 15 dies de vacances i, com diu l'amic Manuel S. Jardí,  s'ha fet l'haraquiri i ha deixat pas a la dreta oficial.
Perquè, si analitzem Lo que no se dice de la crisis, no podem més que estar d'acord amb Vicenç Navarro que, en el seu article de Público, critica les polítiques neoliberals a les que responen aquestes mesures. I és que potser que un fantasma recorre Europa, i no és el del comunisme, sinò el de la fallida econòmica , com diu Joaquín Estefania, a l'article de El País, Crecimiento o barbarie.
Jo, la veritat, tinc poca cosa més a dir, i els article que us enllace ho expliquen molt bé. Ja teniu faena, si és que se us ha passat el cabreig.