Llenguatge màgic

No sé si serà per la moda de Mr. Wonderful o de la Psicologia positiva, o potser per l'èxit de Harry Potter o Juego de tronos, però entre la classe política espanyola s'ha implantat la creença de que tot allò que s'expressa en paraules, en les seues paraules, es converteix en realitat. Semblen mags pronunciant frases taumatúrgiques amb les quals se senten investits del poder de crear allò que pronuncien, com una mena de Paraula Divina bíblica que, només amb la seua formulació, genera la creació del no-res. 
I ahí els tenim, esforçant-se per pronunciar una realitat que no existeix o que no té cap lògica, com els líders de Ciudadanos, que afirmen que el Psoe hauria de votar-los a ells i al PP en la Comunitat de Madrid, però ells no l'han de votar per al govern d'Espanya. I quan se'ls pregunta perquè en un cas sí i en altres no, la contestació és que no és el mateix, sense més explicació, només amb el poder de la seua paraula. O quan diuen que no governen amb el suport de l'extrema dreta encara que aquests els hagen votat i signat acords de govern, però l'abstènció de Bildu, aquesta sí que és connivència amb ETA.

O quan Pedro Sanchez afirma que ells poden governar en solitari i que no els cal cap govern de coalició, però preguntat per la insuficiència numèrica en escons afirma que els poden votar la resta de partits per l'interés d'Espanya, i prou. 
O quan Pablo Iglesias assegura que hi haurà govern de coalició amb el Psoe, de segur, que cada vegada està més prop, però si se l'interroga sobre la seua afirmació només afegeix que és així, que l'hem de creure perquè la seua paraula és sagrada. 
Els dirigents del PP afirmen que el seu partit no té res a veure amb la corrupció i quan se'ls enumeren els múltiples casos en els quals estan implicats, diuen que això no va amb ells, que ells són els que més lluiten contra la corrupció, clar que sí. 
I així fins l'infinit. La vida política espanyola ha entrat en una espècie de joc de màgia en el qual els gurús de la paraula creen realitat amb les seues afirmacions, sense cap justificació ni raonament lògic, només perquè la sola pronunciació de la paraula sagrada converteix en realitat allò que diuen. 
Ara bé, els millors en aquest art de la paraula són els de Vox, aquests són els autèntics mags de la paraula, els mestres de tota una generació d'ineptes que intenten copiar-los la jugada i acaben fent el ridícul davant de la ciutadania. Els dirigents de Vox detenten el autèntic art de convertir en realitat les seues admonicions, perquè ells introdueixen temes en la discussió política que a ningú interessen ni tenen cap vigència, però s'introdueixen en l'agenda mediàtica i política de manera inevitable. Que volen parlar d'immigració quan està clar que aquest no és un problema? Només han de pronunciar-la. Que volen retrocedir en drets socials? Només han de criticar en públic l'homosexualitat o humiliar les dones en les seues declaracions i la resta seguiran amb la discussió. Que diuen que no són extrema dreta? Bé, això no ho aconsegueixen, només quan interessa al PP i Ciudadanos per formar governs. 
I mentre, la ciutadania, bocabadada, ha de suportar aquest espectable lamentable mentre fa esforços per solucionar problemes de manera particular que es podrien solucionar amb una bona política. Trist, molt trist. 

Paraules

És una opinió comuna pensar que internet representa el triomf de la imatge, que les paraules han perdut valor davant de l'impacte emocional de les imatges. Diuen que els videos muntats a Youtube augmenten exponencialment i que les fotos i altres imatges dominen Tuenti i Facebook. I és cert, però no perquè les paraules hagen perdut el seu valor, sinó perquè aquestes imatges acaben aprofitant el poder de la paraula per transmetre un misssatge congelat. I si no, que li ho conten a Google.
El gegant informàtic (tal i com explica un article ben interessant aparegut a Le Monde Diplomatique del mes de desembre: Kaplan, Frederic. Cuando las palabras valen oro. Google y el capitalismo lingüístico) ha basat el seu predomini a la xarxa en el domini del llenguatge a través de dos algoritmes, un que determina les recerques que fem al seu buscador, l'altre el que posa preu a les paraules per tal de fixar els interessos publicitaris dels seus anunciants. Google és un autèntic baròmetre d'utilització del llenguatge, però amb uns interessos ben diferents als de les Acadèmies de la llengua. Quan Google completa les nostres recerques automàticament, o corregeix una paraula mal escrita, està portant-nos al lloc on li interessa, a valorar la nostra paraula màgica per tal de cobrar-la.
Qui diu que les paraules no tenen preu? Google l'ha posat i el cobra, és una mena de capitalisme lingüístic sobre el qual haurem d'estar atents, perquè la tendència més rendible és la de les frase fetes, locucions establertes i paraules comodí. Si a aquest fet afegim els TT (etiquetes) de Twitter, trobem que el llenguatge continua sent el suport del pensament digital. Ara bé, el problema és que qui domina el llenguatge, domina el pensament, i Twitter marca els interessos dels seus usuaris amb les etiquetes més piulades, mentre Google ens "ajuda" amb les paraules confuses.
Qui domina el llenguatge, domina el pensament, no ho oblidem, per tant el perill de manipulació passa pel domini de les paraules que, a hores d'ara, es troba a les mans d'unes empreses privades que busquen els seus interessos.