Identitat virtual

AFORISMES DEL PENSAMENT INCERT

Si ara mateix,  Déu no ho vullga, perdés la memòria de manera total, de segur que reconstruiria la meua vida a través del rastre virtual que he anat deixant a la xarxa. El que no sé és si em trobaria, o apareixeria un personatge ideal fet de bons propòsits i aspiracions impossibles.

Google

Sembla que Google vol millorar el seu famós, i desconegut, algoritme pel qual selecciona les webs que indexa el seu buscador i les ordena en funció de la seua importància. És aquest un d'aquells misteris que sempre m'han preocupat, perquè és un tema clàssic de la sociologia del coneixement, és a dir, el de quins coneixements són rellevants en un determinat moment històric i perquè. Evidentment, als nostres dies, aparéixer a la primera pàgina d'una recerca de Google significa existir, sobreeixir, destacar. I més, perquè sabem que poca gent passa de la primera pàgina en la seua búsqueda.
A més del problema de la representativitat, podem imaginar més factors d'interés, com la facilitat de manipulació, d'ocultació d'informació, de difusió d'enganys... però no li suposem a Google tanta consciència, o millor dit, tanta autoconsciència. De fet, la recerca la realitza un algoritme matemàtic sense participació humana i això li proporciona cientificitat a l'assumpte, i neutralitat, suposem.
Malgrat tot, la cosa no funciona del tot, i unes quantes webs, aquestes sí autoconscients, enganyen l'algoritme i col·loquen refregits amb paraules claus que l'algoritme detecta com interessants. Sembla ser que el principal criteri és ser referenciat per altres webs ben referenciades.
Fins aquí el problema de sociologia del coneixement, ara comencem el problema polític. Si Google valora els enllaços externs com un criteri important de classificació, i les nostres webs estan escrites en valencià/català, és ben possible que estiguen menys referenciades pel fet d'utiltizar una llengua  minoritària i, per tant, tinguen menys presència al buscador. No?
Doncs posem-nos a la faena, enllacem des del nostre blog o web tots aquells blogs, webs i capçaleres informatives escrites en la nostra llengua i que tinguen una mínima qualitat o que ens agraden per alguna raó. A més de totes les que ens agraden en altres llengües, és clar. D'aquesta manera aconseguirem una mica més de presència a la xarxa, si més no respirar una mica i traure el cap, existir.

Notícies

Pense que no és casualitat, encara que si expliquem els fets un a un no tindriem perquè denunciar conspiracions universals, però malgrat tot... Em referisc a la desaparició de dos canals de notícies que nodrien el nostre afany informatiu a la selva de la televisió digital. En cosa de dos mesos, al País Valencià, han desaparegut CNN+ i 3/24, és cert que per raons diferents, però si ho mirem en conjunt no podem més que sospitar. CNN+ desapareix per raons econòmiques, objectives, inevitables, diuen, i se substitueix per Gran Hermano 24 hores, cosa que no entenc perquè no acabe de veure la rendibilitat d'un canal peixera, però clar, com ix debades, encara que el veja una persona ja guanyen. L'altre, 3/24, despareix per raons polítiques, o administratives, segons qui ho mire, però el resultat és un fundit en negre, com a les grans pel·lícules del millor Hollywood, només que massa llarg.
El resultat global és un dèficit informatiu i ja sabeu el preu que sol pagar la democràcia quan pateix aquest tipus de carència: desinformació, manipulació, menfotisme i impunitat. Per això és tan preocupant, per això és tan sospitós. Qui és la ma oculta que maniobra en aquest mercat televisiu? Podem observar el que queda al panorama informatiu: 24 hores TVE (potser fins les pròximes eleccions), Nou 24, infumable, tendenciós, manipulador, i Popular tv, Intereconomia, TMV, Marca TV, etc, etc, etc.
Tenim dret a sospitar? Qui guanya en aquesta operació?

Aforismes

AFORISMES DEL PENSAMENT INCERT

Un aforisme és com un forat negre, condensa tota la seua densitat en un espai mínim i després esclata en un univers de pensaments per descobrir. 

Memòria

AFORISMES DEL PENSAMENT INCERT

La memòria s’ha reduït al mur del feisbuk

Açò no és política

AFORISMES DEL PENSAMENT INCERT

Creure que l'agitació política a través de les xarxes socials és ja l'acció política, és tan ingenu com creure que la imatge d'una pipa és una pipa.

Política per a joves inquiets

Ja està a les llibreries. Bromera m'ha publicat el llibre Política per a joves inquiets. Es tracta d'un assaig que pretén conscienciar la joventut, i la ciutadania en general, de la necessitat de fer política als nostres dies.

Vivim temps d'apatia i menfotisme, però si ho pensem bé, aquesta actitud és la que més convé als polítics institucionals, aquells que volen mantenir la política en un àmbit elitista i exclusiu, del qual la ciutadania només se n'ha d'assabentar a través de la televisió.

En aquest llibre defensem just el contrari, una visió de la política participativa i militant, que comença al nostre àmbit més pròxim (l'escola, el treball, el barri) i acaba amb el control i participació en la política més elevada (la de les Corts i el govern).

No podem, ni devem, deixar passar l'oportunitat. És ara o mai, perquè del descrèdit de la política se'n segueix la decadència de la democràcia i això comporta polítiques autoritàries i dictatorials. 

Espere que us agrade i servisca per construir una societat un poc més implicada i dinàmica.

Cent cinquanta

Aquesta és l'entrada cent cinquanta del blog. Des del 18 de novembre de 2008, fa 2 anys i quasi tres mesos, he anat escrivint al ritme d'un article a la setmana. No esperava tant. Tampoc sé si és un motiu de goig o de bogeria. Però m'agradaria aprofitar l'efemèrides per expressar algunes reflexions al voltant d'aquesta activitat quasi impúdica de mostrar-se perquè sí a la xarxa:
1. Escric massar ràpid, no revise i fins i tot no tinc cura de les faltes d'ortografia. Això no em passava quan publicava setmanalment al diari El Punt (podeu trobar aquella sèrie d'articles sobre televisió al blog anterior Mira la tele! ), perquè aleshores deixava reposar l'article un o dos dies, el pensava, el canviava i el corregia. Però escriure al blog és més impulsiu, menys treballat, i es diuen coses més agosarades i menys meditades i, de segur, pitjor escrites.
2. Malgrat aquesta immediatesa, o potser per ella, aquesta activitat d'escriure al blog s'assembla molt a l'assaig, perquè és pura temptativa, provatura i tempteig. Si assajar és provar, el blog acompleix perfectament aquest objectiu i exposa el pensament en estat embrionari i provisional.
3. He intentat ser breu i concís. Crec que és una exigència del mitjà. A mi em costa llegir articles llargs en altres blogs (encara que si estan ben escrits ho agraisc i ho admire) i per això he intentat esbossar les idees de manera clara i contundent. Aquest fet ens obliga a polir el raonament i l'explicació, fer-lo més transparent.
4. Els temes dels que més he escrit han estat els de política, nacionalisme, religió, moral i educació. És normal, són els que més m'interessen i als que m'hi dedique. Però un aspecte interessant d'escriure ací ha estat que he escrit d'allò que m'ha abellit, sense cap imposició ni limitació, només amb l'autocensura inevitable que jo mateix m'he imposat.
 5. El millor i més enriquidor, sense cap tipus d'exageració, han estat els comentaris dels lectors. Com que els articles estan escrits sense massa reflexió, les discussions dels lectors m'han fet pensar més que el fet d'escriure'ls. La interactivitat és el millor d'aquest mitjà i l'autèntica recompensa.
6. Recentment m'he incorporat el facebook i he publicat els articles també allí. Ha estat un descobriment interessant, perquè al facebook la interactivitat és major, i certament han augmentat els lectors i els comentaristes, i aquest fet ha proporcionat un poc més de vida a l'escritptura. També ho he intentat al Twiter, però no m'hi he enganxat, la qual cosa demostra possiblement que aquest mitjà obri possibilitats diferents que encara no he explorat.
7. I, per acabar, si el pensament és un diàleg amb nosaltres mateixos, el diàleg que obrin els mitjans interactius amb una comunitat més ampla, converteix el pensament en reflexió viva i dinàmica i li retorna la força que els clàssics volíen per al pensament.

Política

Els esdeveniments del món àrab, que porten unes setmanes sorprenent la nostra ignorància, són una manifestació perfecta d'aquell sentit de fer política més autèntic. La ciutadania organitzada, manifestant les seues propostes, demanant democràcia real, exigint  mesures honestes, netedat i transparència. Setmanes de manifestacions, d'assemblees, de propostes. Es tracta del sentit de política que al món occidental hem substituït per aquell altre institucional, representatiu i llunyà. El problema és que, després de setmanes d'acció política directa, sembla arribat el moment de la política institucional. És l'hora de canalitzar el descontent, de capitalitzar les propostes i articular una eixida constructiva i necessària. Però això també comporta un dèficit democràtic, perquè és l'hora dels partits, dels polítics, de la negociació oculta i de l'intercanvi de contrapartides. I és en aquest moment on la ciutadania perd el control dels esdeveniments. Què negocien? Qui? A canvi de què?

A Tunísia (què passa a Tunísia?) s'ha constituït un govern transitori, a Egipte el procés encara està obert perquè la figura de Mubarak catalitza el descontent i manté la població al carrer, però ja s'amaguen discrepàncies, actors que fins ara no apareixien (els germans musulmans). A Espanya, després de la vaga general, també va passar el mateix, només que ací els encarregats de negociar les exigències ciutadanes estaven clars, eren els sindicats. Però no per això el procés de negociació va ser més clar i transparent, tot al contrari, encara ara sospitem que l'acord social signat recentment ha estat una conseqüència d'aquella protesta. 

Però el que vull dir és que aquest és el gran dèficit democràtic de les nostres societats. La necessitat d'articular i donar veu a la població justifica la representativitat política, però aquesta hauria de garantir una informació detallada, una transparència total del procés negociador i una consulta constant. Per desgràcia, passa tot el contrari, ara ve l'hora de les portes tancades, dels missatges contradictoris i de les frases exagerades. A Egipte pot avortar el despertar democràtic, però a Europa i al món occidental en general l'ha desgastat tant que està posant en perill els avantatges democràtics.

Els amos del present

Hi ha poc espai per la utopia. Ja ho sabiem, malgrat el que dèiem ahir, encara que els successos d'avui no desementeixen en absolut l'esperança que ja s'ha obert. Però els amos del futur sempre estan ahí, amb les seues armes, la seua força i el seu poder. Els que dominen el futur no accepten que aquest se'ls escape només per un bri d'esperança. Ho sabem des de fa molt de temps, des de Tiannamen, des de l'Espanya de 1936, des del Tejero del 82 i la Primavera de Praga. Els amos del futur no donen el seu braç a tòrcer tan fàcilment, i nosaltres no serem tan ingenus de creure que l'esperança oberta és sinònim de victòria. Queda molta lluita, potser molta mort, massa mort.
La única manera d'evitar-ho a hores d'ara està en mans d'un Obama que hauria de demostrar la seua altura política sense dubte. El camí està obert i el final és previsible, però el que importa ara és si aquest camí està més ple de mort que de vida.

Utopia

Parlava en l'article anterior de la imprevisible, i potser catastròfica, evolució dels aconteixements al món àrab. Anava totalment errat, perquè l'autèntica magnitud dels fets històrics actuals no està en el futur, sinó en el present. El futur és absolutament indiferent, no per als ciutadans àrabs, que necessiten una societat millor, però sí per a jutjar els successos que vivim. L'autèntica magnitud històrica la marca el present, i el que passa a hores d'ara a Egipte és una utopia feta realitat, un motiu d'esperança per a l'humanitat i una il·lusió que pot marcar el sentit de la història.
De la mateixa manera que Kant va rebre les notícies de la revolució francesa amb l'esperança del que veu obrir-se un nou camí per a la humanitat, nosaltres, els occidentals, no podem obviar la magnitud d'uns esdeveniments que ens superen i ens ensenyen quina ha de ser la via d'acció política que hem oblidat.
El futur, en aquest cas, és la mentida dels poderosos, dels defensors de la situació actual, dels amos de la por. L'amenaça de l'integrisme és el principal argument dels que no volen que res canvie (Israel, Arabia Saudí, Europa, EEUU), dels que volen mantenir als governants corruptes, però dòcils. Però és l'hora del present. Perquè els fets que estan vivint a Egipte, a Tunisia, a Jordania, és un present carregat d'esperança, un present que dispara la seua projecció més enllà del futur, a l'espai utòpic del que és possible i necessari, del que és just. No calen reaccions tèbies, només confiança i ànim, i recolzament, tot el recolzament que els -ens- podem donar, perquè del seu present, pot dependre el nostre futur -i, sobretot, el seu-.