3/31/2021

Estimular la lectura d'assaig

Article publicat a el diari de l'educació el dia 7/4/2021

La llibreria virtual de la Plaça del llibre ha elaborat una enquesta sobre quines són les obres assagístiques més representatives del panorama valencià, i el resultat ha estat 50 títols imprescindibles de l’assaig valencià. Crida l'atenció d'aquesta tria l'escassa presència d'assaig dirigit a un públic infantil i juvenil (escolar o no), excepció feta de les obres de Fani Grande i Pilar Alfonso, a més dels dos de la col·lecció Bàsics de Sembra, que podrien arribar a un públic juvenil, tot i no estar específicament dirigides. 

Obres ben interessants per acostar la literatura de pensament a un segment que està iniciant-se en la lectura, però poques de totes totes per fomentar la lectura d'aquest gènere entre un públic en període d'iniciació lectora. És cert que qualsevol persona pot llegir qualsevol cosa i que les limitacions de gènere i edat són limitacions artificials que oculten més que estimulen, però no és menys cert que per temàtica, estil o format d'edició no sol donar-se aquest acostament.

Però en són poques i potser siga perquè, tractant-se d'una enquesta, el públic juvenil i infantil no ha participat, o potser siga perquè les obres dirigides a aquest segment de la població no tinguen la suficient qualitat o interés. També pot ser que no siguen conegudes pels lectors i lectores no relacionats amb l'àmbit escolar o juvenil que ha votat. Siga pel que siga, el resultat és l'oblit d'un segment vital per al foment lector i el menyspreu de l'assaig com a gènere adient per aquesta població. 

I el tema podria no ser greu o simplement intranscendent si no coincidira amb un altre fenomen ben freqüent als nostres plans de foment lector i és que no és habitual llegir assaig a les aules ni, per descomptat en família o de manera lúdica. La literatura d'idees es considera un gènere difícil, poc atractiu, descoratjador per a l'alumnat i el públic juvenil en general i, per això, no es solen regalar ni s'introdueixen com a lectura recomanada fins els cursos superiors i de manera dosificada. El professorat de llengua l'inclou, normalment, amb els criteris anteriors, i el d'altres matèries com Ètica, Filosofia, Història o Física i Biologia no ho fan de manera sistemàtica, potser per por de sobrecarregar l'alumnat amb massa lectures o per la creença que no estan preparats per endinsar-se en aquest tipus de literatura. Si afegim que regalar un llibre d'assaig a un o una jove es pot considerar poc menys que una ofensa, tenim un panorama ben poc estimulant per acostumar a la literatura d'idees. 

Personalment no hi estic d'acord amb aquesta perspectiva, possiblement perquè en sóc autor d'uns quants i perquè sóc professor de Filosofia i, per tant, preocupat per fomentar la reflexió i l'argumentació raonada d'idees a l'aula. De fet, pense el contrari, que l'assaig, o l'escriptura de no ficció, és molt atractiu per als i les joves, sempre que es trien obres adients a l'edat a la qual ens dirigim. De fet, les generacions digitals llegeixen i escriuen molta literatura d'idees i discutir sobre elles els engresca i motiva especialment. Les xarxes socials més habituals entre ells n'estan plenes de frases que expressen arguments sobre els temes que els interessen i, normalment, les trien per identificar-s'hi, expressar sentiments o reivindicar idees com la igualtat entre sexes, el dret dels homosexuals o la defensa dels animals.

La lectura de llibres d'assaig els ajudaria a polir aquestes idees, fer més complex el pensament i millorar l'argumentació, i és quasi una obligació acompanyar l'alumnat en aquest procés de creixement personal. La filosofia per a xiquets i xiquetes porta treballant en aquesta direcció des de fa anys, però caldria ajudar aquest procés des de la lectura, personal i en grup. És cert que no seria convenient començar amb texts massa complicats i llargs, sinó adaptar-los al seu procés de raonament. En el període d'infantil, escrits breus, clars i concisos, il·lustrats o no, però sempre acompanyats d'exemples que els permeten identificar els raonaments. Amb la pubertat, a partir dels 12 anys, es pot continuar amb llibres que barregen ficció i no ficció, o que acompanyen la ficció d'apartats de reflexió explícita d'idees que obliguen l'alumnat a adonar-se'n de la diferència de llenguatge i del rigor de l'expressió d'idees escrites. Les parts assagístiques hauran de servir per donar expressió a idees vagues que normalment sobrevolen les novel·les de ficció i que, d'aquesta manera, estructuren el pensament i ajuden a formar la consciència crítica entre l'alumnat. Aforismes breus que estimulen el pensament, escrits expositius que clarifiquen idees i diàlegs argumentats que exposen l'intercanvi de posicions, poden ser una bona manera de potenciar el creixement moral i personal de la joventut. 

És difícil que el públic infantil i juvenil trie obres d'assaig per pròpia voluntat, les raons són variades i les podríem discutir, però en aquest sentit, l'escola haurà de fer el paper d'estímul i iniciació, com en tants altres aspectes. La discussió sobre com hem de fomentar la lectura d'aquest gènere entra dins de la discussió general sobre com estimular la lectura en general als centres educatius, si de manera dirigida i obligada o lliure i voluntària, amb lectura dialògica o altres metodologies i, en aquest sentit, també tenim molt a parlar, però aquest és un altre debat que tenim pendent i haurem de fer. 

Sempre s'ha dit que la nostra llengua ha produït molta poesia i que la novel·la ha estat el gènere que més es publica. En aquest context, l'assaig ha quedat com una mena de gènere marginal, adient per a qüestions tècniques i específiques, però poc atractiu per al gran públic. És un greu error, l'assaig és el gènere que més ajuda a la formació d'una ciutadania crítica i responsable, que necessita una formació ideològica forta si vol comprendre el món en què viu i participar-hi activament. No deixem de banda l'assaig en els plans de lectura i ajudem les noves generacions a conformar una consciència ciutadana rica i oberta, que no es deixe enganyar pels primers venedors de fum que apareguen per les pantalles.

3/29/2021

Entrevista a Re.school

Des de la sèrie de vídeos Un café amb..., que està fent Paula Pedrero per a la web educativa Re.school, m'han fet esta entrevista en què repassem alguns temes educatius com l'ús didàctic de les xarxes socials, el paper de la Filosofia en l'ensenyament i els efectes socials de la pandèmia sobre la joventut arrel de la publicació del llibre Generació C. Reflexions per a conviure amb la pandèmia, de l'editorial Bromera.





3/09/2021

Intel·ligència Artificial. Com els algorismes condicionen les nostres vides.

 

Sembra llibres ens ha publicat aquest llibre que, estem convençuts, us ajudarà a comprendre aquest entorn tecnològic en què estem immersos. Preguntes com què és la intel·ligència artificial? Com es va originar? Com ha passat a ser tan important en el nostre dia a dia? Què tenen a veure Black Mirror i l’aplicació Radar COVID? Per què Google Photos va classificar de manera racista una selfie d’una parella de joves afroamericans? Pot un software perseguir presumptes delinqüents? És ètic que una aplicació seleccione personal? Acabarem fent match amb un robot? Per què són tan opacs i poderosos els algorismes d’Amazon, Google o Netflix?
En aquest llibre bàsic i necessari, Enric Senabre i Vicent Costa ens situen davant els reptes urgents que ens planteja la intel·ligència artificial. A partir d’exemples quotidians, ens ofereixen eines per a reflexionar sobre les implicacions socials i morals dels algorismes que ja condicionen les nostres vides. Un llibre imprescindible per a prendre partit en una lluita desigual però apassionant de la guerrilla democràtica contra el control de les grans corporacions tecnològiques.

«Un llibre imprescindible per a prendre partit en una lluita
desigual però apassionant de la guerrilla democràtica contra el control de les grans corporacions tecnològiques.»

2/09/2021

Ugrešić i Baba Yagà. Feminisme i literatura.

Dubravka Ugrešić és una escriptora croata, resident a Àmsterdam, que ha estat ben traduïda al castellà per Anagrama (El ministerio del dolor, No hay nadie en casa, tot i que les edicions estan descatalogades i difícils de trobar) i Impedimenta (Zorro i Babà Yagà puso un huevo) si bé, inexplicablement, no al català. I és una llàstima, perquè el context des del qual escriu coincideix en algun dels aspectes amb el de l'àmbit catalanoparlant: el fet de tenir una llengua materna minoritària, qüestionada i maltractada, fins i tot pels mateixos parlants, el de viure un conflicte nacional i nacionalista i el de conéixer el posterior exili, fan de les experiències de l'autora un referent amarg però identificable. 
Ugrešić va viure la implosió de l'antiga Iugoslàvia en primera persona i va haver d'exiliar-se per les crítiques que va fer a la independència croata i als nacionalismes serbi i croata. Professora de llengua russa i eslava, conta a El ministerio del dolor la difícil integració dels exiliats de l'antiga Iugoslàvia a altres paisos europeus, en aquest cas Holanda i reflexiona sobre el paper de la llengua en el manteniment d'una identitat nacional que interfereix amb la reconstrucció personal després d'unes experiències traumàtiques producte d'una guerra incivil que va patir episodis esgarrifosos difícils d'oblidar. El ministerio del dolor conta l'experiència d'una professora de llengües eslaves que es troba un grapat d'exiliats serbis, croats, bosnians musulmans i cristians als quals dona classe i converteix en un grup més enllà de les diferències que els separen. Les classes esdevenen una espècie de teràpia a través de la literatura que intenten l'impossible, curar les ferides que marquen la vida dels exiliats. La utilització de les variants dialectals de l'alumnat de diferents nacions ex-Iuogoslaves marquen la posició social i econòmica dins d'un enfrontament fratricida que els impedeix viure amb plenitud. 
Els seus relats, perquè anomenar-les novel·les seria reduccionista, transiten entre l'autobiografia, la ficció i l'assaig, i sorprenen pel caràcter complex que amaguen darrere d'un llenguatge amable i accessible, però sense concessions. El domini dels referents culturals eslaus i centreeuropeus unit a l'atenció i coneixement del context sociopolític europeu, converteixen les seues obres en un motiu de lectura engrescador. 

Zorro reflexiona sobre l'escriptura i l'ofici d'escriptor, i escriptora, perquè el biaix de gènere està molt present en l'obra d'Ugrešić, que sempre aporta la seua visió feminista a les reflexions que embasta. En el cas de Zorro, la dona d'un ex-escriptor continua la seua obra des de l'anonimat, en un cas que homenatja molts casos històrics similars. 
Però la més colpidora de les últimes que s'han traduït, és Baba Yagá puso un huevo. Un conte contat en tres actes que sorprén per la placidesa narrativa amb què comença, lligant uns personatges entre còmics i paròdics i que acaba amb una assaig d'etnologia cultural que mostra l'autèntic sentit de la història. Baba Yagá és una bruixa en la tradició eslava i representa a totes les dones discriminades de la història, és una figura mitològica present en altres cultures, com la grega, a través de Baubo, amb qui comparteix el caràcter obscé del seu significat: 

"La obscenidad es de carácter ritual y tiene una intención clara. Baubo es la famosa vieja impúdica que se levantó las faldas y le enseñó los genitales a Deméter. Burlándose del papel de sabia consoladora (que es lo que se esperaba de ella), Baubo logró hacer reír a Deméter." p. 288 

Baba Yagà acumula també aquest caràcter transgressor que les dones maldites de la història han hagut d'assimilar. Però ella amaga una darrera arma, a l'estil de la Uma Thurman de Kill Bill, trau l'espasa que manté amagada baix del seu cap i es capaç d'utilitzar-la per venjar totes les violacions i crims que les dones han patit: 

"Yo no he pasado por alto esta espada debajo de la cabeza, creo en su importancia. Es más, estoy convencida de que en algún lugar quedan registradas todas las facturas pendientes de pago. Porque imaginémonos que las mujeres, apenas una insignificante mitad de la humanidad, ¿verdad? Las BabaYagá que sacan la espada de debajo de su cabeza y se lanzan a ajustar cuentas. Por cada bofetón, por cada violación, cada ofensa, cada lesión, cada escupitajo que recibieron en la cara, Imaginemos solo que se levantan de las cenizas todas las novias y viudas incineradas en la India y empiezan a recorrer el mundo blandiendo la espada. Imaginemos a todas esas mujeres invisibles que, a través de rejillas de hilo, atisban el entorno desde sus burkas búnker, esas que incluso se tapan la boca con cortinillas mientras hablan, comen, besan (porque la boca es tan impura, en la boca entran muchas cosas y muchas cosas salen de ella). Imaginemos un ejército de millones de "locas", de mujeres sin techo, mendigas; mujeres con rostros quemados por ácido porque unos autoproclamados justicieros masculinos se sintieron ofendidos al ver una cara femenina descubierta; mujeres cuya vida está completamente controlada por sus maridos, padres y hermanos; mujeres lapidadas." p. 365

Amb aquesta història s'entén la narració anterior, que semblava innocent però amagava

l'espasa de Baba Yagá d'un feminisme que ha d'utilitzar l'espasa de l'alliberament, l'espasa del feminisme:

 "Yo, Aba Bagay, pertenezco a las «proletarias», a la Internacional de las Babas, ¡yo soy esa de ahí!" 


I tenim llibre nou, La edad de la piel, també en Impedimenta. No us el perdeu, és impressionant. 

12/25/2020

Entrevista a l'agència EFE

La periodista de l'agència EFE, Loli Benlloch (@lolibenlloch) m'ha fet una entrevista amb motiu de l'aparició del llibre Generació C. Reflexions per conviure amb la pandèmia a l'editorial Bromera (@Bromera). 

El titular deixa clar la intenció del llibre: 


El reportatge comença així: 

"La pandemia de coronavirus marcará a la juventud actual, que quizá será conocida como la "Generación C" por la inicial del virus que lo ha transformado todo, y que puede que sea la que diga "basta" a una "normalidad" que ha resultado ser "tóxica" y se "arremangue" para cambiar el mundo.

Así lo sostiene Enric Senabre en "Generació C" (Ediciones Bromera), un ensayo filosófico sobre la pandemia dirigido a los jóvenes, "aunque lo puede leer cualquier persona", que busca ayudarles a reflexionar sobre la "catástrofe" que ha trastocado el mundo conocido y ofrecer ideas para una "normalidad alternativa"."

I podeu continuar llegint-lo ací. També ha aparegut a La Vanguardia, en aquest enllaç i aquest altre. 

Molt agraït a Loli Benlloch i l'Agència Efe pel seu interés i treball. 

12/19/2020

Reflexions ètiques i polítiques sobre la pandèmia

El reguitzell de mesures socials i econòmiques per contenir la pandèmia de la Covid-19 a l'estat espanyol s'ha convertit en un ball de propostes quina més imaginativa i original que l'altra. El debat, o la crítica acarnissada, és encara més particular i esbiaixat, perquè les perspectives solen ser partidistes i pocs càrrecs polítics es situen en una perspectiva global i general. Amb tot, entre tanta fullaraca, el debat entre ètica i política, pot introduir una mica de llum a tanta declaració visceral i malintencionada. 

D'una banda les mesures que va anunciar el ministre Illa fa unes setmanes eren prou amples i deixaven a les comunitats la potestat d'endurir o afluixar aquestes restriccions en funció de les seues xifres. Les crítiques a aquesta laxitud no es van fer d'esperar, fins i tot des d'una part de l'esquerra, i de seguida es demanava més control per part estatal. És aquesta una postura que no s'entén des d'un punt de mira democràtic, perquè la mateixa legitimitat democràtica té Díaz Ayuso que Pere Aragonés o Pedro Sánchez, i haurem d'acostumar-nos a respectar les decisions de cada territori encara que no ens agraden, ja s'ho farà cada poble amb les seues eleccions. Altra cosa és el debat sobre quines haurien de ser aquestes competències, però qüestionar la capacitat de gestió de la representació política democràtica només perquè es tracte d'un territori inserit en un estat major demostra molt poca cultura democràtica. 

Una vegada aclarit aquest extrem, es pot discutir si les decisions que prenen aquests càrrecs polítics són les més convenients per contenir la pandèmia que patim. En aquest sentit, des d'un punt de mira ètic, les mesures restrictives de la mobilitat i capacitat de circulació ciutadana haurien de ser el més amples i permissives possibles, sempre respectant la salut i seguretat ciutadana. Vull dir, que llançar mesures molt prohibitives sobre la celebració del Nadal o totalment permissives en funció de la transcendència religiosa d'aquestes dates, representaria una intromissió de la moral particular dels i les representants polítiques en la


moral particular de la ciutadania. Des de Maquiavel sabem que les propostes polítiques han d'estar allunyades de la moral i religió particulars d'una part, encara que siga majoritària, de la comunitat política. Els i les polítiques han d'aconseguir congeniar ètica i política i adoptar una postura ètica universal i fonamental amb mesures que respecten els diferents sentiments i costums morals i les permeten totes mentre acompleixen els principis democràtics bàsics de convivència. Les decisions polítiques tampoc poden ser idèntiques a les científiques o sanitàries, si bé han d'estar assessorades per aquest sector professional que és fonamental en la situació que vivim, de la mateixa manera que tampoc poden ser directament econòmiques, ja que el cos social està composat per diferents vectors de convivència social i no sols econòmica. Les decisions polítiques són complexes i per això han de tenir en compte tots aquests aspectes i valorar-los de la manera més honrada i compromesa amb la ciutadania possible. Just per això, arriscar la població en funció d'un determinat sentiment religiós o d'unes pèrdues econòmiques és ben perillós. Les restriccions han de ser les justes sempre que no es pose en perill la salut o els drets fonamentals de la ciutadania. Potser el nostre govern estatal ha afluixat massa tot i haver deixat als governs autonòmics marge per a decretar-les, potser el govern italià ha estat més directiu en aquest sentit. En tot cas, la decisió és política i ha d'estar guiada per uns principis ètics que situen per davant els drets de tota la ciutadania i no determinats interessos particulars, siguen de l'àmbit que siguen. 

A partir d'aquest moment, entra en escena la moral particular de la ciutadania. Dins dels


marges que marca la legislació política, la ciutadania pot optar per seguir-les estrictament o aplicar-se una sèrie de prevencions més fortes per tal de prevenir la seua salut i la de les persones amb les quals es relaciona. En aquest cas, la percepció personal del risc, els valors individuals i socials i les creences religioses o morals inclinaran la decisió en un sentit o un altre. Però no podem deixar d'assenyalar que la responsabilitat personal és intransferible. És curiosa la poca transcendència que a casa nostra es dona a aquest factor. Sembla com si no tinguérem criteri propi, com si la nostra capacitat personal de decidir no existira, com si esperarem indicacions clares i quan no en tenim no sabem què fer. Supose que es tracta d'una falta de cultura moral, d'un costum d'amagar el cap sota l'ala o tancar els ulls, però ens molesta que descarreguen sobre la nostra decisió moral la responsabilitat de les conseqüències personals i col·lectives que ens corresponen. Ens cal molta cultura moral, més educació ètica per tal de convertir-nos en ciutadania responsable i conscient de la importància i repercussions de les nostres decisions. En canvi, els mateixos polítics que ens demanen responsabilitat per tal de ser bons ciutadans, eliminen l'ètica de l'educació secundària. S'omplen la boca amb la necessitat de formació moral i l'eliminen dels plans d'estudi. Així tenim el cos social que tenim, i patim les conseqüències que patim. 


Un tercer aspecte d'aquest problema seria el d'aquelles persones que rebutgen qualsevol intromissió política en les seues decisions personals i, si ho fan, les desafien amb l'incompliment o l'oposició frontal. En nom de la llibertat es critiquen les restriccions al moviment, fins i tot en situació d'emergència sanitària, i es desafien amb menyspreu i indignació. Curiosament en aquest cas, el de la pandèmia que patim, són les persones més obedients en altres aspectes; a la disciplina militar, imposicions econòmiques o estatus social, les que més desobediència pregonen. Mentre les habitualment desobedients, les que han criticat l'explotació econòmica, militar o social, ara es mostren més respectuoses amb unes mesures necessàries per salvar la vida dels sectors més vulnerables. Potser aquest debat sobre les limitacions de les llibertats individuals i les responsabilitats socials de les nostres actuacions acabe posant a cada u al seu lloc i acabe mostrant-nos qui defensa realment una llibertat responsable i en igualtat i qui proposa un model egoista i individualista que busca la satisfacció personal a qualsevol preu i, sobretot, a costa de les persones més vulnerables. 

Si voleu ampliar la reflexió sobre la pandèmia i els efectes socials de la Covid-19 podeu


llegir Senabre, EGeneració C. Conviure amb la pandèmiaEdicions Bromera. Col·lecció El Nord. València. 2020

11/22/2020

Generació C

Senabre, E. Generació C. Conviure amb la pandèmia. Edicions Bromera. Col·lecció El Nord. València. 2020

En ple 2020 ens trobem al mig d'una pandèmia de dimensions mundials. Des de les grans guerres que assotaren Europa, no ens havíem vist en una com aquesta i una sensació d'invulnerabilitat i seguretat s'havia assentat en les nostres consciències. Però de sobte, tot ha entrat en crisi: el sistema sanitari, l'economia, l'ecologia i la política. Tots els àmbits d'interacció social s'han vist trasbalsats per una situació per a la qual no havíem previst una resposta efectiva. 

I ací ens trobem, assetjats per un virus filòsof que ens ha obligat a trencar la normalitat i a qüestionar els llocs comuns, com fa la filosofia, que ens ha obligat a replanteja els problemes i a suspendre les nostres creences i maneres de viure, que les ha posades en crisi i les ha tretes d’una normalitat acrítica. 

Perquè, no ho oblidem, la normalitat prepandèmica no era tan idíl·lica com volem recordar. El planeta es trobava i es troba a la vora del col·lapse sistèmic; desigualtats, concentració de la riquesa, calfament global, superpoblació, consumisme forassenyat, contaminació, indústria extractiva i explotació desmesurada de recursos naturals. 

Si aquesta era l’antiga normalitat a la qual alguns volen tornar, potser ens ho hauríem de pensar. Les situacions de crisi ajuden a reflexionar sobre el món en què vivim i sobre el món que volem. I aquesta és una oportunitat extraordinària per fer-ho. 

Per tot això n'estic segur que aquesta pandèmia marcarà la vostra generació, la dels i les joves adolescent que sereu coneguts com la Generació C, C de coronavirus. Perquè aquesta situació condicionarà la consciència amb què encarareu el futur i aquest llibre és una xicoteta contribució en la construcció d'una normalitat alternativa amb la qual construireu un món millor. 





8/08/2020

Tertúlia a Ador

Les tertúlies literàries són una modalitat de lectura en grup que ameren i estructuren el País literari en què vivim. Per llibreries grans i menudes, biblioteques de poble i de ciutat o, fins i tot, cafès i locals privats de colles i agrupacions socials, grups de persones es reuneixen per llegir i comentar llibres acordats prèviament. 

El passat dijous 6 d'agost em van convidar a la tertúlia d'Ador, un poble encantador de la Safor amb unes vistes impressionants sobre la vall que arriba a la mar. El grup havia decidit llegir L'infinit a les teues mans, tot i que es tracta d'una novel·la juvenil, però la curiositat i les ganes d'aprendre van poder amb les reticències dels tòpics sobre les categories literàries en que solem tancar les obres. 

De fet, podríem afirmar que no llegim llibres, sinó que fem lectures,

perquè l'horitzó hermenèutic sempre és personal i qualsevol obra és rebuda des de les circumstàncies específiques de lectura que aportem. Per això, encabir les obres dins de categories com literatura juvenil o adulta, de dones o homes, ciència ficció o històrica, és una convenció que, massa vegades, dificulta més que facilita la lectura. En aquest sentit, contrastar lectures en grup, com es fa a les tertúlies literàries, enriqueix la visió personal i aporta elements variats amb els que no comptarien sense aquestes aportacions. Com diu Emilio Lledó, la lectura ens acosta a la mirada de l'altre i en aquest cas no és sols el llibre el que ens mira, perquè també disposem de les mirades dels altres lectors i lectores. 

A Ador em vaig trobar amb deu persones àvides de saber, amb una curiositat engrescadora i un criteri literari acurat i sense prejudicis. Rosa, Juanjo, Ferran, Pep, Itziar, Cristina, Àurea, Maite, Maria, Amparo i Rosa, havien llegit L'infinit i van opinar amb agudesa i precisió. La recepció de l'obra havia sigut molt diferent, i cada membre de la tertúlia explicava la seua lectura des de perspectives vitals alternatives; des dels seus 12 anys, Itziar va aportar el punt de mira adolescent, Ferran i Maite el dels mestres experimentats en el foment de la lectura, Pep i Juanjo el dels pares preocupats per l'educació digital dels seus fills i filles, Cristina i Àurea es preocupaven per la recepció de l'obra entre els lectors juvenils, Rosa assenyalava la recerca de la felicitat com a intenció última de l'obra i Amparo i Rosa interrogaven sobre la veracitat dels personatges. Maria va aportar l'experiència de la traducció al castellà de l'obra. Els comentaris van ser molt més variats i el conjunt va aportar una lectura coral travada des de visions complementàries totalment diferents a la inicial de què tots partíem. 

Seguint les recomanacions epicúries, vam fruir d'un Jardí de plaers mesurats i enriquidors, com va suggerir Rosa. Vam llegir i vam contrastar lectures, vam parlar i vam beure, vam menjar entre amics i amigues sota un sostre d'estreles i un llevant bressolador mentre la conversa fluia sense obligacions. La vall de la Safor ens va oferir totes les condicions i la resta ho vam posar nosaltres, un grup de lectura que va reforçar amb l'amistat el plaer de la lectura. Llegir és un plaer, sí, i contrastar la lectura amb les nostres amistats reforça aquest gust amb l'alegria de compartir i de crear vincles de comunitat i estima. 

7/24/2020

Llegir

Aquest article ha estat guardonat amb el tercer premi Llegir 2020 de la Fundació Bromera per al Foment de la lectura
 
Rellegir un intel·lectual europeu com George Steiner, lector empedreït dels clàssics i dels moderns, és una oportunitat engrescadora. Perquè, com diu el nostre autor a Errata (Arcàdia), un clàssic és aquell que "ens llegeix", que ens "interroga" cada vegada que ens acostem a ell, que ens obliga a re-imaginar-nos seriosament, cara a cara, sense concessions.  

En aquest llibre, subtitulat Una vida a examen, l'autor fa un repàs de la seua trajectòria vital i professional que sedueix des de les primeres pàgines per la sinceritat descarnada, absent en tot moment de pretensiositat, però carregada d'una erudició i una saviesa difícils de trobar entre la intel·lectualitat actual. El repàs pel món de la literatura, de la música, de l'art, és exhaustiu i ferm, guiat per un criteri personal forjat a través d'una educació clàssica que no ha pogut, ni volgut, abandonar al llarg de la seua vida. Aquesta exercici de memòria es converteix en un diàleg sobre la mort i l'amor, l'amistat i l'educació, la llengua i la paraula. ´
Amb tot, la reivindicació de la lectura com una activitat personal, única, irrepetible, és un dels temes que vertebra l'obra i guia el criteri hermenèutic que converteix aquesta activitat en una tasca acumulativa, comprensiva i autocorrectora. Llegir sempre és enfrontar-nos amb nosaltres des de perspectives històriques, personals i vitals diferents, i com que aquestes circumstàncies canvien, qualsevol relectura esdevindrà una "nova" lectura, un nou descobriment, un enriquiment vital i personal únic i intransferible. 
De la mateixa manera, qualsevol traducció es convertirà en una reescriptura alternativa del text original, en una obra nova que ens parlarà des d'una altra llengua i una altra situació. 
Steiner era un políglota convençut, educat en tres llengües, francés, anglés i alemany, no considerava cap d'elles "primera" o "materna" i es manejava amb elles amb la mateixa desimboltura, fins al punt de considerar-se "nadiu" en totes elles. No considerava estranya la seua condició bilingüe o trilingüe i afirmava que moltes cultures mantenien aquesta condició que enriquia el seu substrat cultural.  Des d'aquest multilingüisme reivindicava la íntima unió entre llenguatge i món, entre idioma i comprensió de la realitat, i per això afirmava que la "mort d'una llengua, és la mort d'un món". Amb una actitud tolerant i oberta, respectuosa amb la diversitat lingüística i des de la reivindicació d'una Babel mítica que dona sentit a la manera humana d'imaginar el món a través del llenguatge, el nostre intel·lectual responia a tanta intransigència lingüística que, des de la defensa d'un monolingüisme de llengua dominant (ja fora anglés o espanyol) menyspreava els idiomes minoritaris. 
Nosaltres podem continuar els ensenyaments d'Steiner: hem de llegir, i hem de fer-ho en totes les llengües que siguem capaços, perquè l'idioma és una font de riquesa i de comprensió, personal i social. Però com a parlants d'una llengua minoritzada, clarament discriminada socialment i política, acostar-nos a l'experiència lectora des de la llengua pròpia d'una manera integradora i oberta significa reivindicar un món complex i únic, nostre. Llegir en valencià és tan important com parlar-lo i escriure'l, perquè llegir significa viure a la nostra manera, interrogar-nos com a comunitat i poble des d'un rerefons cultural i històric únic, i renunciar a aquest patrimoni cultural és una manera més de morir que no ens podem permetre. 

6/23/2020

El infinito en tus manos

La traducció al castellà de L'infinit en les teues mans ja està a les llibreries! L'editorial Algar ha publicat El infinito en tus manos

Atena y sus amigos se han pasado el verano enganchados a la pantalla del móvil, pero se acaban las vacaciones y tienen que empezar el instituto. Aunque compaginan los deberes y los exámenes con los whatsapps y las redes sociales, Atena empezará a replantearse la información que sube a Internet cuando sus cuentas sean invadidas por comentarios groseros e insultantes de la mano de un usuario desconocido: «@infinitooo_». La joven intentará descubrir quién es el misterioso acosador y, afortunadamente, no estará sola.

Incluye una guía didáctica con consejos para hacer un buen uso del teléfono móvil, así como algunas actividades y propuestas para trabajar en clase.