El record de la malaltia de la desmemòria

A Maria Carbonell, ma mare.

 Just ahir, 13 de setembre, ma mare hauria fet noranta-dos anys, però no va arribar perquè va faltar fa quatre mesos i escaig. I encara remogut pel record, em trobe amb aquesta pel·lícula Yo no moriré de amor, de Marta Matute. Podeu imaginar-vos l'estat emocional en què m'ha situat la casualitat, la coincidència o una recerca inconscient i un poc masoquista. 

La pel·lícula conta la història d'una família en la qual a la mare li diagnostiquen una malaltia que pot ser Alzheimer, Parkinson o Ela, però en tots els casos, uns símptomes degeneratius que obliguen a una cura cada vegada més atenta. Es narra la degeneració psíquica i física de la mare d'una manera exquisida, amb un respecte per la intimitat difícil d'aconseguir si es pensa que estem situant una camera dins del procés mateix del personatge. Les primeres reaccions de les filles i marit, les primeres renúncies, la negació de la situació, la culpabilitat i el sacrifici inevitable. Però el procés és imparable i segueix, i les costures familiars i personals es trenquen, rebenten per molts costats fins que s'adopta una solució anunciada i irrenunciable. Una solució que no agrada ningú, que no és com voldrien, que no acompleix les expectatives ni tan sols tranquil·litza, però que permet reprendre la vida dels i les afectades. 

Mentre la veia no he pogut més que rememorar totes les fases per les
que hem travessat amb ma mare, perquè els sentiments eren els mateixos, tot i les diferències circumstancials: el desconeixement inicial, la perplexitat, la voluntat de fer, la inseguretat en fer-ho, la pena, la impotència... L'esforç més enllà del raonable, la irritació absurda i injusta i la decisió inevitable i alliberadora, no sé si per a ella, però sí per a nosaltres. L'escena en què la dona es caga al servei l'he viscuda tal qual i m'ha arribat al més fons de la meua persona; he sentit l'olor, el tacte, la ira, la pena, la culpabilitat, la llàstima i l'estima que vaig sentir en aquell moment entre plors i ràbia. Després, el costum diari, els hàbits setmanals, la tranquilitat sempre insegura, l'alegria i la pena, les mans i els ulls mirant sense mirar, la complicitat, l'amor i el moments viscuts amb la persona que sembla ta mare però no ho recorda. 

La pel·lícula és dura, potser massa per a persones emocionalment vulnerables o que han travessat un procés similar recentment o el veuen arribar. Tampoc sé si aquests rituals de patiment, aquestes remembrances doloroses, són necessàries o ja en tenim prou amb les viscudes. No sé si les obres d'art tenen aquesta missió, però si ens ajuda a reviure els sentiments, a recordar amb serenitat i a comprendre que els fets incomprensibles que creiem únics, són part de la vida de moltes persones que, com nosaltres, també pateixen d'una manera similar, potser ha acomplit la missió més complexa i difícil. 

Expressar l'emocionalitat

Dues obres s'han creuat temporalment en el meu present; una és la novel·la d'Elisabeth Strout, Explica-m'ho tot, d'Edicions del 1984; l'altra la sèrie DTF St. Louis d'Steve Conrad. Ambdues obres destil·len una emocionalitat tendra, amb uns personatges corrents, carregats de sentiments que poden o saben expressar de vegades i d'altres són reprimits i lluiten per sobreeixir motivant conductes incomprensibles. En ambdues, els creadors tracten els seus personatges amb una pulcritud exquisida, tendra i encisadora que els acosta al lector i espectador i els fa creïbles i entranyables sense estalviar-los les contradiccions.

La novel·la d'Elisabeth Strout és un eixam d'històries que es creuen en la vida dels múltiples personatges que circulen per la narració. Filades d'una manera excel·lent, ens porten a mirar com per un ull ocult, la vida de multitud de persones que travessen la pròpia existència sense adonar-se'n. Bob és advocat a punt de jubilar-se i està casat amb Margaret, que és pastor presbiteriana amb una comunitat al seu càrrec. Lucy és escriptora i ha anat a viure al poble amb el seu ex, William, amb qui comparteix casa. Bob s'encarrega del cas de Matt, acusat per la mort de la seua mare, la Mala Beach. Lucy coneix l'Olive, una dona de noranta anys, a qui conta històries i li n'escolta també, fan com una lluita de narracions encisadora. En aquestes converses, rius de vides es fan presents a la saleta de sa casa. Bob i Lucy desenvolupen una amistat bastida a partir de passejades i converses que comença amb una confiança reconfortant i acaba en un amor impossible. La tristesa, el patiment, la malaltia, la mort, els fracasos amorosos i els traumes ameren les històries que anem coneixent en una llengua suau i invisible que es llegeix sense adonar-nos-en. 

Les emocions reprimides, les no explicades, fins i tot les desconegudes, lluiten per eixir i motiven conductes que ni els propis actors reconeixen. Quin sentit té la vida? Es pregunta la Lucy davant de l'Olive, i no el troben, però entenen que el sentit consisteix en no tenir sentit, en viure com formigues que traven camins sense saber massa bé perquè. "L'amor és amor" acaben dient els personatges que no poden realitzar-lo. (atenció, spoiler) L'amor entre Bob i Lucy que creix poc a poc, com qui no vol, no pot realitzar-se per la situació personal d'ambdós, Bob és massa bona persona per deixar la Margaret, Lucy sap que no ho farà mai i acaba casant-se amb el seu ex altra vegada. Un amor trist, no acomplert, una amistat tendra, unes emocions desbordades en uns personatges reals. 

La sèrie DTF St Louis està creuada d'històries també, unes passades i altres presents, Floyd Smernitch apareix mort i no sabem si és un suïcidi o es tracta d'un crim. A partir d'ací sembla una sèrie negra i anirem esbrinant al llarg dels sis capítols qui pot ser el o la culpable. Potser la seua dona Carol Love-Smernitch, que té un fill que viu amb ells i pateix un síndrome estrany que produeix una conducta disruptiva. Ella es fa arbitre de beisbol per solucionar la mala situació econòmica de la família. També Clark Forrest, l'home del temps amb qui treballa Floyd i que es converteix en amant de Carol. Sembla un triangle simple, però no ho és, perquè a partir d'ací te n'adones que tots els personatges són sincers amb tots menys amb ells mateix. A partir d'ací te n'adones que la sèrie no és d'intriga ni assassinats sinó de sentiments i emocions, de vides viscudes. L'autoestima, les inseguretats, les vulnerabilitats i, al mateix temps, l'estima, l'amistat, la necessitat de no estar sol, la dedicació... marquen realment el transcurs de les seues vides, i morts. 

Dues obres que m'han colpit, m'han mostrat la claredat i la necessitat d'expressar els sentiments, en com aquests estan presents tant si es reconeixen com si no, i en com la vida no és ni menys ni menys que aquesta vulnerabilitat que ens fa dependents de l'amistat i de l'amor.

Encarar el monstre

 

Acabe de veure la 2a. temporada de la sèrie Criminal Records. És una producció impactant, ben escrita i ben travada. Planteja molts dilemes, però un ben important és el de com combatre el feixisme, o, si més no, els grups més agressius i delictius d'aquesta orientació. El dilema moral és policial, però serveix per a un pla més general, polític i social. Què fem? Com combatem aquests moviments? Amb una aplicació escrupolosa de la llei? O amb mitjans poc convencionals i, de vegades, il·legals? Aquesta és la lluita que mantenen al llarg de les dues temporades els dos personatges principals, June Lenker i Daniel Hegarty, interpretats magníficament per Cush Jumbo i Peter Capaldi. Ella, una detectiu idealista i compromesa, que posa en risc la seua vida personal per la dedicació a l'ofici, ell un vell agent de la intel·ligència que no dubta en utilitzar mètodes poc ortodoxes si a canvi aconsegueix desmantellar els grups que persegueix i evitar atemptats i vides humanes en risc. 

La sèrie mostra ben clarament el funcionament d'aquests grupuscles, com capten els seus seguidors, quin discurs alimenten, com utilitzen les xarxes socials (el personatge de Cosmo és revelador) i quina és la seua moralitat i intencions polítiques. És una sèrie policiaca, no una investigació social, per això la trama s'accelera i adquireix una gravetat exagerada, però a banda d'això, el retrat dels feixistes, dels grups que ataquen, immigrants, sobretot, i de la policia, és molt aclaridor. 

Més llibres, per favor

Era un rumor que no semblava seriós ni articulat, fins que Francesc Gisbert al seu article de La Veu Docents, no matem la cultura. Llibres de text i activitats culturals en centres ha posat damunt la taula un possible boicot a la renovació de llibres de text als cursos imparells i a l'organització d'activitats culturals i de foment lector als centres. 

Coincidisc totalment amb la seua argumentació i només n'afegiria un gra més. Si no utilitzem el 
pressupost per a renovar els llibres de text de Xarxa llibres, aquest pressupost anirà als centres concertats que sí que ho facen o es perdrà al conjunt dels pressupostos de la Generalitat. No guanyarem res, no perjudicarem a la Conselleria, ni erosionarem la seua imatge pública. A les úniques que perjudicarem serà a les editorials valencianes, a les llibreries i al propi centre i alumnat que perdrà aquestes ajudes que l'any vinent ja només seran de substitució. 

Si no sol·licitem les ajudes al foment lector als centres, el programa d'autors a les aules de la Fundació Full o el del Ministeri d'educació, aquestes ajudes aniran als centres concertats íntegrament o directament s'eliminaran. Si no anem al teatre o el portem als centres, si no acollim contacontes ni concerts de música en valencià, les xicotetes companyies que treballen en la cultura desapareixeran. 

No sembla, a més, una mesura coherent amb la línia de protesta que ha mantingut el moviment educatiu, que s'ha caracteritzat per no fer mal a les víctimes col·laterals del conflicte, sinó més aïna a l'inrevés, els ha sumat a la reivindicació per l'educació pública, i això ha fet amb alumnat, famílies i altres col·lectius.

Les editorials valencianes han demostrat el seu suport a la protesta i amb el seu suport elles sí que es juguen la supervivència, perquè depenen de moltes subvencions i legislació que s'ordena des de l'administració. No té sentit que ara perjudiquem el dèbil teixit empresarial que està amb l'educació i la promoció del valencià. El que hem de fer és just el contrari, reforçar-lo, promoure la lectura i les activitats de promoció lectora perquè, quan qui mane a les instàncies públiques no promocione la nostra llengua, només ens quedaran les empreses privades que sí que ho fan. Hauríem de fer un pensament sobre el tema. De vegades, una visió estreta del món empresarial ens fa creure que tot ha de dependre de les instàncies públiques i, quan aquestes estan en mans de qui estan, ens adonem que no ens queda res. El cooperativisme i el moviment ciutadà és important, però un teixit empresarial conscient i responsable és garantia de supervivència en temps obscurs com els que ens esperen. 

Les llibreries de proximitat també han estat al nostre costat, posant samarretes a l'aparador, penjant-les a la porta i aplaudint al nostre pas. Quina culpa tenen elles de la nostra ràbia justificada? Perquè, són lògiques algunes reaccions enfurismades. Els i les mestres estem farts i fartes; de fer més faena de la què ens toca, de preocupar-se per l'educació quan els responsables no ho fan, aquesta reacció és totalment legítima i comprensible, com la del col·lectiu de Docents d’Alzira suspenen les eixides escolars a partir del curs vinent . Si bé, més enllà d'aquestes eixides extraescolars, haurem de valorar si la millor manera de protestar no és organitzar activitats de foment de la lectura als centres, del pensament crític, de l'art i la cultura i donar-li un gir reivindicatiu, convertir-les en actes de protesta. I fer-ho amb el pressupost que ens proporciona la Conselleria, amb els seus diners, tornar-li el seu reflex amb l'espill de la cultura, de l'art, de l'educació. 

Fem un pensament i seguim, perquè la lluita serà llarga, ja ho hem vist. Quan estem de vaga estem tots i totes de vaga com s'ha vist fins ara, quan no estem, busquem formes de pressió que funcionen contra la Conselleria, no contra nosaltres, perquè la cura és important.

Joan Fran, president, "ahora es tarde, señora"

President Joan Fran Pérez Llorca, em dirigisc a tu com a últim responsable del que fa el teu govern. Dirigir-me a Mª Carmen Ortí és inútil perquè se li veu poca autoritat en els seus assumptes i fer-ho a qui sí que en té, Daniel Mc Evoy, seria desviar responsabilitats a personatges tèrbols i grisos. Podria fer-ho a l'autèntic president, a qui mana, a José Antonio Rovira (aquell que va abandonar xiquets i xiquetes a la DANA), el personatge posat al cap d'hisenda per l'inefable Carlos Mazon i qui realment controla el Consell, però al remat això també és cosa teua, si deixes que et facen el llit, ves amb compte, perquè duraràs poc. I, si vols que et diga, a nosaltres ens té igual. 

En fí, em dirigisc a tots vosaltres, responsables col·legiats del merder en què vos heu ficat

amb l'educació pública, perquè sí, ho sabeu, l'heu cagada, heu estirat tant la corda que, al remat, s'ha trencat i ara teniu complicada l'eixida. Des del primer moment heu menyspreat un moviment que, en comptes de desunflar-se com creieu, ha anat creixent i sumant recolzaments; heu torejat la negociació amb una pantomima en què canviàveu números i afegíeu verbs genèrics amb la intenció d'esgotar-nos; heu fet manifestacions públiques per desprestigiar el moviment que s'han tornat en la vostra contra i han demostrat la mala fe amb que encaràveu la situació. 

I no vos dic que no, en un determinat moment quasi acabeu amb la marea verda, possiblement la segona o tercera setmana de vaga, hauríem acceptat un acord de mínims, però no, vosaltres volíeu anar més enllà, exterminar a l'enemic, humiliar-lo per tal que no alçara més el cap. I heu seguit amb les vostres propostes inassumibles, ni tan sols pels esquirols d'Anpe i Csif, que només han pogut signar un augment de 5€ que ha demostrat la seua misèria. 

El tema és que portem quatre setmanes de vaga i mobilitzacions i "ahora es tarde, señora". A hores d'ara la vaga de professorat de la pública s'ha convertit en un moviment de protesta per la dignitat de l'escola pública de tota la comunitat educativa: famílies, alumnat, equips directius, simpatitzants i societat civil en general, difícil de desunflar. Heu convocat els sindicats que han mantingut la representació del moviment, Stepv, FeCcooPV i UgtPv, a

negociar no sabem què, però el problema és que ara no poden acceptar l'acord de mínims que hauria pogut aturar la protesta abans, perquè ara, després de quatre setmanes de mobilitzacions, ja no ens conformem amb molles, volem el pa sencer. Volem les condicions necessàries que hauríeu de garantir vosaltres com a responsables educatius: un salari digne, unes condicions laborals òptimes, unes infraestructures en condicions, uns recursos suficients per educar les generacions menudes i l'ensenyament en valencià en situació d'igualtat i no discriminació. I ja no valen excuses, ho volem tot, tot el necessari per educar en les condicions necessàries en què qualsevol país europeu ho fa. Ara ja no acceptarem qualsevol molla, preferim seguir en peu de guerra abans que cedir en els mínims necessaris. 

Ara ja té igual si seguim en vaga o s'atura o es converteix en intermitent, això ja no és el més important, ara heu perdut la batalla del relat i heu mostrat la vertadera cara. Ara mateix tota la societat sap que no vos interessa una merda allò que esteu obligats a administrar, que no voleu millorar l'educació pública, sinó enfonsar-la. La careta ha caigut i, darrere, esteu vosaltres nus, amb les vergonyes a l'aire. Potser la vaga es pare estratègicament de moment, però el moviment seguirà i, de segur, a partir de setembre tindreu davant una marea verda encara més potent, més estructurada i amb més resiliència per combatre un govern que no busca millorar l'educació (ni la sanitat, ni les emergències, ni la dependència, ni la cultura...) sinó enganyar els i les votants per mantenir-se en el poder a qualsevol preu per a desmantellar allò públic. 

Esteu rodejats, no teniu eixida, rendiu-vos!

La corrupció del sistema

El cas Zapatero ha tornat a posar de moda aquella cèlebre frase de "tots els polítics són iguals", ententent-la en genèric, igualant homes i dones, de dretes i d'esquerra. El problema és que aquesta concepció perjudica especialment els i les polítiques d'esquerres i, sobretot, desanima els i les votants d'aquesta opció política. Certament, sembla que tots els expresidents es dediquen a negocis obscurs i ben remunerats, tot i que la justícia només els ha buscat i investigat en el cas de Zapatero. Excepte això, res a dir, el delicte s'ha de perseguir, vinga d'on vinga, i no tenim cap problema que s'investigue l'expresident del Psoe, encara que ens agradaria que també s'investigara els altres, no sé, buscar qui era la X del Gal, qui M. Rajoy, a què es dediquen els fills Aznar, els casos d'assetjament de Suarez, les mediacions del Borbó emèrit...

En fí, però l'argument no és el "i tú més", això no ens serveix de res ni millora la nostra posició. No és això, però sí que és el fet que els principis morals afecten més als votants d'esquerra que als de dreta. Vull dir, que sembla que quan la corrupció afecta expresidents o polítics de partits suposadament d'esquerra (incloem al Psoe per seguir l'argument), el sistema es tranquilitza perquè tots són igual i l'electorat es desmobilitza. 

Però quan la moral s'utilitza només com a arma esdevé un instrument més de la hipocresia moral i perd el seu valor real. Els ideòlegs de la dreta ho saben, coneixen les conviccions dels votants d'esquerra i per això utilitzen l'arma de la impossibilitat de la puresa moral, per desmobilitzar el vot i desarmar la protesta. I per això organitzen la maquinària judicial i mediàtica en aquesta direcció. En aquests casos són els més purs, els més respectuosos amb la justícia i els més moralistes. Però només quan els acusats, falsament o amb fonament, són dels altres. Quan són dels seus, no passa res, "tots són igual" i els nostres més iguals que els altres. Si algú ha de robar, millor que roben els nostres, sembla que pensen. 

 Però tot açò aconsegueix que perdem de vista allò vertaderament important, que és bastir una organització política que vigile i ature la corrupció quan aparega. El problema no és si els i les polítiques són pures i honrades, el problema és si l'organització política, amb els seus braços judicial, polític i mediàtic és capaç de detectar-ho i condemnar-ho. Amb la discussió sobre la honradesa dels càrrecs polítics, la dreta aconsegueix bloquejar els mecanismes per impedir-ho, entre altres coses perquè són els seus els qui més la practiquen.

No necessitem polítics i polítiques pures en qui confiar amb ulls cecs. No els volem. Allò que volem i necessitem és bastir mecanismes de control eficaços, que detecten amb rapidesa la corrupció i la denuncien, fins i tot aquella que s'amaga darrere de mecanismes legals. Per exemple, privatitzar bens públics com la sanitat, l'educació, l'atenció a la dependència, el transport, l'energia... Aquesta pràctica, que forma part del programa polític de la dreta és una corrupció legalitzada, perquè és evident que quan es privatitzen bens o serveis públics està transferint-se capital públic a mans privades i això és corrupció, i la dreta ho defensa al seu programa polític i el seu electorat ho vota i ho autoritza. D'aquesta corrupció ningú s'espanta mentre ens tirem les mans al cap quan algun expolític posa els seus contactes públics a disposició d'una empresa privada. 

Prou d'hipocresia, no ens deixem enganyar per les tàctiques de distracció mediàtica que
s'utilitzen, mirem directament les pràctiques polítiques i oposem-nos a elles quan impliquen la venda del sistema públic. Ho estem fent amb l'educació (i ho veiem amb la sanitat, la dependència i altres), les protestes que estem vivint demostren que la corrupció està institucionalitzada, que els dirigents polítics de la dreta no tenen cap interés en millorar l'educació pública, més aïna el que volen en desprestigiar-la per tal que els seus amics de l'escola concertada i privada guanyen diners, molts diners amb el nostre dret a l'educació. 

I la vaga segueix

Després de 12 dies de vaga, concentracions, manifestacions multitudinàries i diferents tipus d'accions de protesta, la mobilització educativa segueix viva. En un article anterior vaig dir que el mèrit d'aquesta vaga era de la Consellera, Mª Carmen Ortí, si bé ara he d'afegir que és més mèrit del secretari autonòmic d'educació, Daniel Mc Evoy, del Conseller d'hisenda, el conegut com el pitjor conseller d'educació de la història i ara inductor en l'ombra de la situació de bloqueig, J. A. Rovira, i del màxim responsable de tots ells, si més no en teoria perquè en la pràctica la seua capacitat de lideratge és ben questionable, Juan Francisco Pérez Llorca. Sí, tots ells han impedit un acord imprescindible per a l'educació pública i ho han fet amb tota la intenció i per tots els mitjans que han tingut a l'abast: els immorals, miserables i bruts també. Han intentat humiliar el professorat i la comunitat educativa amb propostes ridícules (un augment salarial repartit en tres anys que no arriba ni a igualar la inflació prevista), els han intentat desanimar amb anuncis incomplerts (estem d'acord en les propostes al 65%) i, finalment, han intentat desarticular el moviment amb la compra dels sindicats afins que han traït els seus afiliats i simpatitzants amb la signatura d'una acord ridícul (la signatura parcial amb Anpe i Csif). Esperem que la història, l'afiliació i les votacions els passen factura. 

Si bé, tot i que aquest mèrit de les autoritats educatives és innegable, he de dir que l'autèntic valor el té la

comunitat educativa i, especialment el professorat que ha mantingut les mobilitzacions més de dues setmanes seguides. El moviment que s'ha articulat és especialment valuós, perquè hi ha una sintonia ben harmonitzada entre claustres i sindicats (que han proposat i articulat les protestes sense enfrontaments), entre assemblearisme i representativitat (els sindicats s'han convertit en corretja de transmissió de decisions assemblearies), entre càrrecs directius i professorat (amb la dimissió exemplar de bona part de càrrecs directius), entre famílies i ensenyants (recolzant i participant en les mobilitzacions de manera conjunta). Aquesta sinèrgia ha traspassat la privacitat de la comunitat i ha arribat als mitjans de comunicació que han expressat ben a les clares unes reivindicacions carregades de raó i dirigides a mantenir l'educació pública dins d'unes condicions imprescindibles per acomplir la seua funció. 

I ací estem, en plenes negociacions amb una administració que no és de fiar, que no va de cara, que ja sabem que ens enganyarà en poder perquè no busca la millora de l'educació pública que administra i té l'obligació de garantir. És una situació vertaderament contradictòria, perquè els dirigents remen en contra d'allò que tenen la missió d'aconseguir amb la qual cosa són els i les treballadores les que es veuen obligades a reivindicar-la. O potser no és tan contradictòria, perquè és ben possible que els representants polítics que habiten la conselleria d'educació busquen en realitat enfonsar l'educació pública, potser estiguen mantenint la postura intransigent justament perquè volen que la pública s'enfonse més i així la concertada millore la seua posició. Si açò fora veritat estaríem parlant de prevaricació, ja que un funcionari estaria obrant en contra de la seua obligació, però en aquest cas només mirant l'ideari del partit que governa, es confirma, perquè busquen privatitzar tot allò que gestionen per tal d'entregar l'educació als seus amics de la privada i concertada. 

No estem negociant amb uns caps que volen solucionar els problemes, estem negociant contra uns dirigents que tenen com a objectiu justament enfonsar el sector que estan obligats a defensar. La postura del professorat i de la comunitat educativa és, per tant, ben difícil, però no impossible i esperem que aquesta lluita acabe mostrant qui són els irresponsables que ens governen. 

Hantavirus: no hem aprés res

La por al virus ha tornat i, per les reaccions que hem pogut escoltar als mitjans, no hem aprés res de la pandèmia del coronavirus. Les comparacions entre un i altre són poc consistents, més enllà que el causant del brot és un virus amb efectes similars al de la covid. A partir d'ahi, res s'assembla, ni l'origen, ni la propagació, ni la transmissió, ni, tan sols, l'abast. En aquest cas, està reduït a un barco fàcilment delimitable i aïllable. 

Però res és suficient per als difusors de pors i falsedats que, de seguida, han desfermat totes les

exageracions i mentides. I, per si açò fora poc, alguns polítics irresponsables han posat en marxa la màquina de l'egoisme i de la falsa defensa dels seus. El president de Canàries ha demostrat una baixesa moral i una curtedat de mires política que esperem que el porten a la desaparició política. Dels habituals ja no en parlem, el seu objectiu és entrar als càrrecs polítics a qualsevol preu i, si pot ser, amb la generació d'odi i violència. 

Però el problema més greu és que una part de la ciutadania ha fet cas d'aquests missatges d'odi i els ha donat ressò o els ha cregut, i això és més preocupant. I si això ha passat potser una de les causes, més enllà de pensar que la societat s'ha fet més insolidària i egoista, ha sigut la manera com vam processar l'eixida de la pandèmia. Semblava que anàvem a eixir millor, que no volíem recuperar una normalitat tòxica, que havíem aprés del que havia passat i ens havíem adonat que no hi havia eixides individuals ni curtes de mires, que havíem d'adonar-nos que allò que funcionava era pensar en col·lectiu i preveure efectes previsibles per tal d'evitar-los.

Però res d'axiò ha passat, potser perquè no volíem saber-ne res, perquè hem preferit tancar els ulls i tirar endavant, no escoltar el dolor ni el patiment com si amb negar-lo, desaparegués. Quan la pandèmia va passar, vam preferir oblidar, fer com si res, no pensar, no sentir, no recordar. I això ha estat fatal, perquè les condicions que la van provocar segueixen igual, o pitjor, perquè ens hem llançat com a bojos a consumir, viatjar, esquilmar i acumular. 

El mèrit és de la consellera

No, no, no. No llevem mèrits a aquelles persones que se l'han guanyat a pols. Som una societat ingrata, que no admet l'èxit aliè i desmereix a les persones que l'aconsegueixen. I la nostra consellera d'educació, cultura i universitats, Mª Carmen Ortí, ha aconseguit que tota la comunitat educativa valenciana s'alce en bloc contra les seues polítiques educatives. 

Un sector crític de la societat valenciana atribueix a causes polítiques i vendettes antigues l'actual crispació del sector educatiu. Afirmen que no s'havien alçat contra les polítiques de l'anterior govern del Botànic, i que no ho van fer per fidelitats polítiques o prejudicis personals. Però això no és just, el cert és que l'actual cabreig educatiu ve directament per les accions d'una conselleria obcecada en mobilitzar un sector que portava anys adormit. I no era fàcil, no, perquè els i les educadores volen fer la seua feina, educar els i les joves que omplin les aules i no complicar-se més del compte la faena, ja difícil, que afronten dia a dia. 

Era difícil ajuntar uns sindicats que estaven enfrontats feia només uns mesos, però que ara mateix han
aconseguit travar una plataforma que reivindica uns mínims imprescindibles per a la supervivència. Step-pv, Feccoo-pv, Ugt-pv, ANPE i Csif (és a dir, tots) han hagut de mobilitzar uns treballadors i treballadores de l'ensenyament que acceptaven la dificultat del seu treball i mantenien en peu el sistema educatiu. 

Però no, la nostra consellera del ram, encapçalada ara per la ja esmentada Mª Carmen Ortí, que va succeir al pitjor conseller d'educació de la història, José Antonio Rovira (pitjor fins i tot que l'ínclit Font de Mora), ha volgut anar més enllà: trencar tots els acords signats amb els sindicats que dotaven de recursos humans imprescindibles al sistema, trencament que va condemnar fins i tot la justícia i va obligar la institució a acomplir-los, cosa que va esquivar de manera miserable i il·legal; tancar el plà Edificant i bloquejar les construccions i reformes imprescindibles de centres nous; reduir personal de recolzament i atenció a la diversitat i inclusió, sobrecarregar de faenes burocràtiques els educadors i educadores, no cobrir les baixes de manera eficient, menysprear els equips directius. I sobretot, avançar en el menyspreu i exclusió de la nostra llengua del sistema educatiu, primer amb la malanomenada llei de llibertat educativa, que no és altra cosa que la llei d'exclusió del valencià del sistema educatiu i després amb la censura d'autors no nascuts a un territori valencià imaginat i definit de manera arbitrària pels analfabets que ens governen. 

No direu que no, era una faena difícil, però ella, la consellera Mª Carmen Ortí, tutelada per un president de la Generalitat intranscendent, Juan Fran Pérez Llorca, hereu directe de l'impresentable Carlos Mazon, han decidit agitar la comunitat educativa per demostrar al sector de les famílies que fan alguna cosa, si més no, impedir que les coses funcionen i boicotejar qualsevol intent de mantenir viu el sector educatiu públic. Per això, la mateixa consellera ha decidit enviar una carta a les famílies fent ús d'informació confidencial que no té dret a utilitzar per a fins partidistes. Una carta oberta que no ha fet més que unir les famílies a la protesta. Aquest desprestigi que s'ha buscat no és casual, qualsevol descrèdit de l'escola públic va en favor de la privada, concertada o no, i això sí que li interessa a una conselleria plegada a interessos empresarials particulars connectats amb els seus interessos personals. Gràcies consellera, era difícil ajuntar més la comunitat educativa pública, però vosté ho ha aconseguit. 

I amb aquestes raons estareu d'acord amb mi que no podem estalviar mèrits a la consellera. No penseu

que és un exemple d'ineptitud, burrera o ineficàcia, en absolut, ha estat una operació ben meditada.

Havien de punxar el que ells consideren l'enemic, perquè només les batalles que es guanyen contra un oponent de magnitud són les que passen a la història, o donen vots en aquest cas. Ells ho han buscat de totes les maneres possibles, i ho han aconseguit, la comunitat educativa pública s'ha alçat i estic segur que costarà de parar. Esperem que els seus càlculs no siguen encertats i aquesta protesta esdevinga la tomba d'uns governants miserables i malinencionats que governen contra la ciutadania a qui es deuen i que prefereixen el caos al bon govern. 

El llibre de les bèsties. Ramon LLull

 

El llibre de les bèsties. De Ramon Llull. Faula sobre el poder i la corrupció (Edició amb claus de lectura) d'Andana editorial. 

Una nova versió adaptada del Llibre de les bèsties de Ramon Llull, amb una introducció general aclaridora i introduccions suggeridores per cada capítol. 

¿Com sobreviure en una cort plena de traïcions, hipocresia i ambició desmesurada? Aquesta no és només una història medieval; és el manual definitiu sobre la corrupció política i les dinàmiques de poder que veiem als telenotícies cada dia. Ramon Llull despulla la naturalesa humana utilitzant el regne animal en una sàtira mordaç que continua sent sorprenentment moderna.

Quan el tron queda vacant, el regne de les bèsties es converteix en un tauler d'escacs perillós. Qui aconsellarà el nou rei? L'animal més noble o la guineu més astuta i manipuladora? A través de les intrigues de Na Renard, els lectors joves i adults descobriran els mecanismes de la manipulació i el preu de governar sense ètica. Aquesta edició especial d'Andana Editorial compta amb la complicitat d'Enric Senabre, qui aporta claus de lectura essencials. Aquestes eines permeten submergir-se en la crítica lul·liana sense perdre's en el context històric, fent que el text sigui accessible, dinàmic i perfecte per al debat a l'aula o la reflexió personal.