Màquines pensants? Futurs distòpics? Utopies tecnològiques? Les intel·ligències artificials que albiren la comunitat experta i la societat civil

 

Autors: Vicent Costa i Enric Senabre

Robots, emocions, futur, consciència, perills, cinema, riquesa, automatització, pobresa, llibertat, qualitat de vida, espionatge, creativitat, atur, esperança, drons, democratització de la cultura, caos, avenços mèdics, dilemes morals, braços biònics, comunicació sense límits… aquests són sols alguns dels diversos cortesans que han acompanyat la intel·ligència artificial (IA) durant les darreres sis dècades. En efecte, la IA no és princesa d’un sol regne: la trobem a l’article que anuncia el mètode educatiu més innovador, el millor llargmetratge de la nostra directora preferida o l’aplicació per a mòbils més venuda de la setmana, i no pretenem esgotar el recompte amb aquests àmbits. La IA s’ha instaurat també en facultats d’arreu del món, centres de recerca punters, empreses amb milions de clients i departaments governamentals dels països amb més recursos materials. Així mateix, en una època on sembla que ja no hi queda cap racó que ens captive, cap text clàssic que ens seduïsca o cap novetat cultural que ens sorprenga, la intel·ligència artificial s'estableix com l’atracció del nostre segle, l’encarregada d’omplir el buit que antany van ocupar, entre altres, l’orientalisme, el nou continent o la tornada als valors grecollatins del Renaixement.

Amb tots els ingredients necessaris per a captivar-nos, la intel·ligència artificial beu així de la trillada contradicció entre el desig i la por: és fi i començament, problema i solució, allò que intentem aconseguir i el que ja tenim a les nostres mans. Encara més, la grandiositat dels focs d’artifici amb els quals se sol anunciar el suposat objectiu últim d'aquesta, a l’altura de l’explicació de l’origen de l’univers o de la vida, la catapulten com una de les fites pendents de la nostra era. En conseqüència, no és d’estranyar que tot el món en vulga parlar d’ella, de manera que una barreja de discursos pronunciats per la comunitat experta en IA, periodisme cercadors de titulars, política en plena campanya electoral, empresariat sagaç o usuaris de l’últim traductor automàtic emergeix com un ideari magnànim difícil de desentranyar.

En particular, dues qüestions interrelacionades sobre la IA són alguns dels interrogants més comuns:

• Hi arribarà la IA general o forta?

• En cas d'afirmatiu, quan ho farà i amb quines conseqüències per a la humanitat?

Aquestes preguntes no són només terreny del debat acadèmic, sinó que més aïna es tracta d'un assumpte clau per a la societat, ja que interrogar-nos pel futur i per les possibilitats d’una IA d’aquest tipus aclareix quines són les esperances i les pors que la IA desperta tant a la comunitat experta com a la civil. Ara bé, és cert també que ni les persones especialistes en IA ni la societat en general es posen d’acord respecte al futur més imminent de la intel·ligència artificial, i el mateix ocorre pel que fa a les repercussions ètiques i socials associades.

Així doncs, en aquest article tractarem d'esclarir aquests interrogants, i ho farem presentant cinc grans escoles de pensament definides a partir de les respostes que es donen a les dues preguntes principals. Abans, però, trobem adient recordar alguns conceptes bàsics que utilitzarem a continuació.

Conceptes bàsics

Parlem d'intel·ligència artificial i, com de costum, sembla erròniament que no cal es clarir quin és el significat d'aquest terme. Nosaltres utilitzem la definició del llibre Intel·ligència Artificial. Com els algorismes condicionen les nostres vides [1], el qual recull les dues definicions dels llibres de R. López de Mántaras i P. Meseguer [2] i M. Boden [3], ambdós titulats Inteligencia artificial:

«La IA és una ciència i, com que aplica a la indústria una part dels coneixements que genera, també és una enginyeria. L’activitat principal de qui treballa en aquesta ciència i enginyeria és el disseny de màquines virtuals i físiques capaces d’acomplir tasques intel·ligents o que impliquen altres facultats psicològiques pròpies de l’ésser humà (com per exemple l’associació, el control motor o la percepció).» [Costa i Senabre, 2021, 11]

Així mateix, hem mencionat també la IA forta i la IA general. En un sentit més ampli,

tradicionalment s'han distingit distints tipus d'IA segons el seu objectiu principal. Quan la IA se centra a dissenyar enginys que porten a terme només activitats concretes (com ara transcriure una llista de la compra), es parla d’IA dèbil o feble. D'altra banda, si l’objectiu és dissenyar màquines amb una intel·ligència general, semblant a la dels éssers humans (això és, una intel·ligència amb estats interns, e tc.), aleshores es parla d'IA forta (si l'objectiu que es persegueix és el d'assolir una intel·ligència general, sense preocupar-se pels estats interns, de vegades es parla d’IA general):

«Dit d’una altra manera, la IA dèbil pretén una intel·ligència especialitzada (per exemple, aquella que disposa d’un programa que sàpiga jugar al parxís amb un nivell expert, però que siga incapaç de jugar al joc de l’oca), mentre que la IA forta busca una intel·ligència general (aquella intel·ligència que, per exemple, mostren els éssers humans quan porten a terme tasques diverses, eviten imprevistos, etc.).» [Costa i Senabre, 2021, 12]

Tenint en compte aquestes definicions, podem replantejar les dues preguntes del començament de l'escrit de la següent manera:

• Serà possible dissenyar màquines que mostren una intel·ligència almenys general?

• En cas d'afirmatiu, quan ocorrerà i quines seran en general les repercussions socials i ètiques d'això?

Per contestar aquestes preguntes, trobem diferents escoles amb plantejaments diversos.

Escepticisme tecnològic

La primera escola de pensament que presentem la integren les persones tecno-escèptiques. Així, l'escepticisme tecnològic recull aquells discursos que oscil·len entre la idea que la IA forta mai no arribarà i la convicció que hauran de passar alguns segles perquè ho faça. Si bé algunes autores i autors, com per exemple M. Tegmark [4], deixen entreveure que les persones tecno-escèptiques no es preocupen per la IA, nosaltres defensem que no és exactament així: l'escepticisme tecnològic defensa que la IA forta no és una realitat pròxima, de manera que actualment no té sentit preocupar-se d'una imminent invasió d'una IA forta. Això, emperò, no significa que des de l'escepticisme tecnològic s'implique o s'advoque per deixar de preocupar-nos per la IA en un sentit general, incloent-hi especialment la IA dèbil. De fet, podríem incloure en aquest escepticisme tecnològic a investigadores i investigadors en IA com ara bé Alexandra Kirsch, Pablo Gervás o Rodney Brooks.

Al remat, aquest moviment es caracteritza principalment pels següents dos trets. D'una banda, hi existeix una desconfiança ferma en la possibilitat d'una IA forta o general (almenys a curt-mig termini). I, d'altra banda, fins i tot es deixa obert un escenari on la IA forta mai no arriba. Aquesta postura pretén en alguns casos situar el focus d'atenció, per un costat, en la IA que realment està desenvolupant-se en l'actualitat, la qual està basada en els desenvolupaments de la IA dèbil; i per l'altre costat, es pretén centrar l'atenció al fet que la IA comporta una sèrie repercussions socials de màxima importància.

Utopisme tecnològic

Una altra escola de pensament la composa l’utopisme tecnològics que defensa que la IA forta arribarà en un termini d'uns cent anys com a màxim i, amb ella, ho farà també la fi de penúries tan inexorables com ho són per exemple la mort i les malalties, així com la solució a problemes humans tan complexos com per exemple el nacionalisme català o el conflicte palestino-israelià.

Ara bé, nosaltres estimem que aquesta confiança cega en la tecnologia i ciència de la IA no és més que una tornada al cientisme simplista que brotà amb la Il·lustració i recorregué Europa durant la Modernitat. Tot i que estem d'acord que la naturalesa pròpia de la IA situa aquesta ciència i enginyeria en una esfera més enllà d'altres avanços científics i tecnològics passats, no entenem com una capacitat superior a la humana per a manejar informació, per molt complexa que arribe a ser, podria resoldre tots els problemes humans, incloent-hi fins i tot temes identitaris i de relacions humanes on entren factors tan dispars i qualitatius com ara el sentiment de pertinença a un poble o la identitat personal. Així doncs, no albirem com fer el pas d'aquesta super intel·ligència a una intel·ligència emocional sobrehumana. Des de l'utopisme tecnològic, però, tampoc no es presenta cap explicació raonable enfront aquestes crítiques, sinó que més aïna es ven un futur utòpic sense entrar en detalls sobre com aquest arribarà efectivament.

Un dels més ferms defensors de l'utopisme tecnològic és el director d'enginyeria de Google Raymond Kurzweil, qui situa l'arribada de la singularitat tecnològica l'any 2030. Amb indiferència de si vaticinis com els d'aquest expert en IA es compleixen o no, el punt més rellevant d'aquest tipus de discursos rau al fet que aquestes idees utòpiques calen en l'imaginari col·lectiu i donen lloc a preconcepcions sobre la IA que ens allunyen de la perspectiva crítica que ens ha de moure com a societat, això és, una anàlisi de la IA centrada en les repercussions actuals i amb impacte real en les nostres vides.

Neoluddisme

El luddisme contemporani (o neoluddisme) conforma altra de les escoles de pensament que presentem. En efecte, actualment l'oposició i la resistència a un desenvolupament tecnològic en tant que perjudicial i perillós ha rebrollat amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial. Això sí, cal esclarir que el neoluddisme no s'organitza i destrueix maquinària, com era habitual segle XIX, sinó que es podria parlar d'una resistència més aïna passiva. Encara més, el rebuig no es dirigeix a la tecnologia en general, sinó que es focalitza cap aquella tecnologia que és nova o recent, amb el que la IA és consegüentment un dels seus flancs. Si bé és complicat estimar el nombre de simpatitzants de cadascuna de les escoles que estem presentant, cal, però, tindre en compte que, cinc anys enrere, un de cada quatre estatunidencs preferia utilitzar i adquirir productes tecnològics amb els quals ja estava familiaritzat¹, de manera que podríem hipotetitzar que aquest moviment no és precisament marginal.

Així mateix, i fent honor a la seua denominació, el neoluddisme destaca les perspectives laborals nefastes a causa de l'automatització del treball suportada i possibilitada en part per la IA. Nosaltres, no obstant això, trobem que els complicats reptes laborals actuals no poden ser una simple conseqüència del progrés tecnològic, sinó que més aviat reflecteixen un compost d'injustícies la responsabilitat de les quals ha de recaure en polítics, empresaris i ciutadans en general, és a dir, en éssers humans i no precisament en màquines.

A l remat, la postura neoluddista sol ser superada per la mateixa dinàmica social i científica, i no sol ser una bona companya de viatge per tal de regular els avanços tecnològics, en la mesura que renega d'ells i se'n situa al perillós marge de qui deixa que els altres prenguen les decisions justament sobre aquells temes dels quals fuig.

El luddisme fou un moviment de protesta aparegut a Gran Bretanya l'any 1811 que es caracteritzà pel rebuig a les noves mesures dels nous propietaris industrials. @Fotografia: Wikimedia Commons.

La intel·ligència artificial benèfica

La quarta escola de pensament és el moviment per una intel·ligència artificial benèfica. D'acord amb aquesta escola, la intel·ligència artificial representa un nou risc existencial, això és, un risc amb el potencial d'eliminar tota la humanitat o, com a mínim, d'eliminar grans franges de la població, deixant als supervivents sense mitjans suficients per a reconstruir la societat amb els estàndards de vida actuals²:

«La intel·ligència artificial (IA) ha estat associada amb la ciència-ficció, malgrat que la primera és un camp en el qual s'han fet progressos significatius els últims anys. Igual que amb la biotecnologia, hi ha una gran oportunitat per a millorar les vides amb IA, tot i que si la tecnologia no es desenvolupa de forma segura, també existeix la possibilitat que algú puga dissenyar, accidentalment o intencionalment, un sistema d'IA que, en última instància, provoque l'eliminació de la humanitat.»³

Altres riscs existencials recents en l’opinió d’aquest moviment són per exemple el canvi climàtic o una possible guerra nuclear al nostre segle.

Respecte al moviment per una IA benèfica, en general les persones simpatitzants creuen que la IA forta arribarà en els pròxims cent anys. Així doncs, d’entre les propostes d’aquesta escola de pensament, creiem que hi destaquen les dues que presentem a continuació. En primer lloc, ha d’haver un canvi direccional respecte a la reflexió sobre la intel·ligència artificial: si bé anys enrere aquesta reflexió semblava reservada a àmbits allunyats de la IA, ara ha de ser també la pròpia comunitat científica en IA qui reflexione sobre les conseqüències del seu treball i les seues idees. En segon lloc, la missió principal d’aquest moviment per una IA benèfica té un caràcter pràctic que tracta d’allunyar-se de l’especulació, i trobem aquest punt especialment rellevant alhora que encertat. En paraules de les persones que integren aquest moviment:

«Missió: catalitzar i donar suport a investigacions i iniciatives per salvaguardar la vida i desenvolupar visions optimistes del futur, incloent-hi maneres positives per a la humanitat d'orientar el seu propi curs tenint en compte les noves tecnologies i els desafiaments.»⁴

Algunes de les persones que defenses una IA benèfica són (o van ser) Elon Musk, Max Tegmark, Francesca Rossi, Morgan Freeman o Stephen Hawking.

who cares

D'acord amb Tegmark [4], una gran part de la comunitat experta en IA artificial s'adhereix a alguna de les quatre escoles que acabem de presentar. Ara bé, creiem que tot i que la majoria de públic no especialitzat podria sentir-se identificat amb alguna d'aquestes propostes, o fins i tot amb vàries, queda una realitat per reflectir que escapa del motlle acadèmic d'aquestes categories, a saber, la de totes les persones que, senzillament, no tenen opinió sobre la IA. I nosaltres anomenem aquesta escola de pensament addicional com al moviment who cares?.

Tant si és perquè les persones simpatitzants amb aquest moviment són natives digitals i troben la IA com un element natural de l'entorn, o bé perquè no són conscients de les repercussions directes que tindria una IA general a les seues vides, és innegable que existeix un sector del públic no especialitzat que no mostra gens d'interés per les preguntes que ens plantejàvem al principi d'aquest article (ni tampoc per la IA en un sentit general). Així doncs, considerem que un dels reptes més immediats de la comunitat científica és justament el de contribuir a la reducció del nombre de simpatitzants del who cares?. I en aquest sentit trobem que, per sort, la divulgació de la ciència és de mica en mica més quotidiana per a la comunitat científica experta en IA.

I tu, amb quina escola t'identifiques?

En llegir aquest escrit és possible que hages coincidit amb algunes de les idees de més d'una escola... i això no és cap problema. Aquesta divisió en cinc escoles de pensament no pretén ser nítida i, de fet, hi ha d'investigadores i investigadors el pensament dels quals podria classificar-se en més d'una escola. Aquest és per exemple el cas de Ramon López de Mántaras, qui seria, d'acord amb algunes declaracions recents⁵, escèptic pel que fa a la possibilitat de dissenyar una IA forta i, alhora, simpatitzant amb les idees del moviment per una IA benèfica. Al remat, l'objectiu principal d'aquesta exposició és el d'oferir una eina que ens ajude a plantejar-nos i esclarir, com a societat civil no necessàriament experta en AI, alguns temes importants sobre aquesta ciència i enginyeria tan present al nostre dia a dia.

Així doncs, trobem que aquestes necessitats tenen resposta des de la perspectiva del moviment tecno-escèptic tal com l'hem definit en aquest article, més realista i assegut en una visió de la IA ajustada als últims desenvolupaments més exitosos en aquest camp. El moviment per una intel·ligència artificial benèfica recull també aquestes reivindicacions i és possiblement la garantia que els camins de la IA siguen més assenyats i humanitaris.

Per sort, són moltes les propostes que els darrers anys s'han presentat en aquesta darrera direcció. Per exemple, el vuit d'abril del 2019 el High-Level Expert Group on AI va presentar l'Ethics Guidelines for Trustworthy AI⁶, això és, una guia ètica per a una IA en la qual confiar, una IA robusta, transparent i inclusiva. L'objectiu principal d'aquest escrit és, per tant, el d'oferir una «orientació per les aplicacions de la IA en general, construint una base horitzontal per a aconseguir una IA fiable»⁷. Aquests tipus d'iniciatives resulten crucials si tenim en compte que, cada vegada amb més freqüència, els governs necessitaran fer front a reptes relacionats amb les tecnologies i la IA, amb el que disposar de guies com l'esmentada aplanarà sens dubte el camí polític. En relació amb aquest assumpte, altres iniciatives, com per exemple el recent debat recollit a la revista Idees sobre el paper de la Unió Europea en l'àmbit de la intel·ligència artificial⁸, centren l'atenció sobre la necessitat immediata de fer un pas per a regular els enginys de la IA. De fet, recentment la Unió Europea ha presentat el primer esborrany de normativa en IA. Les crítiques fonamentades, emperò, no han trigat a arribar⁹.

Ja siga per no comprendre l'abast de les repercussions que una IA general portaria a la societat (com al cas del moviment who cares?), siga per desenvolupar una perspectiva local sobre els problemes associats a la IA on manquen altres factors decisius (com ara el neoluddisme) o siga per una visió mitificada del que realment és la intel·ligència artificial i de les perspectives a curt termini que els avanços passats indiquen (com per exemple l'utopisme digital), aquestes escoles de pensament mostren una problemàtica i evidencien la necessitat d'unes polítiques educatives i un periodisme responsable i format en IA capaços de possibilitar un pensament crític sobre aquesta ciència i enginyeria.

Referències

[1] Enric Senabre & Vicent Costa. Intel·ligència artificial. Com els algorismes condicionen les nostres vides. València: Sembra llibres, 2021.

[2] Ramon López de Mántaras Badia & Pedro Meseguer González. Inteligencia artificial. 1a ed. Madrid: CSIC, 2017.

[3] Margaret A. Boden. Inteligencia artificial. 1a ed. Traducció: Inmaculada Pérez Parra. Madrid: Turner Publicaciones, 2017.

[4] Max Tegmark. Vida 3.0. Qué significa ser humano en la era de la inteligencia artificial. Traducció: Marcos Pérez Sánchez. Madrid: Taurus, 2018.

1 http://www.pewresearch.org/fact-tank/2016/07/12/28-of-americans-are-strong-early-adopters-of-technology/.

2 Entenem que a la definició es troba implícit que els estàndards de vida són els referents a països amb més recursos econòmics.

3 «Artificial intelligence (AI) has long been associated with science fiction, but it’s a field that’s made significant strides in recent years. As with biotechnology, there is great opportunity to improve lives with AI, but if the technology is not developed safely, there is also the chance that someone could accidentally or intentionally unleash an AI system that ultimately causes the elimination of humanity.» Font: https://futureoflife.org/background/existential-risk/.

4«Mission: To catalyze and support research and initiatives for safeguarding life and developing optimistic visions of the future, including positive ways for humanity to steer its own course considering new technologies and challenges.» Font: https://futureoflife.org/team/.

5 https://elcultural.com/ramon-lopez-de-mantaras-el-gran-desafio-de-la-ia-es-dotar-de-sentido-comun-a-las-maquinas.

6 https://www.aepd.es/sites/default/files/2019-12/ai-ethics-guidelines.pdf.

7 «Guidance for AI applications in general, building a horizontal foundation to achieve Trustworthy AI.» Font: https://www.aepd.es/sites/default/files/2019-12/ai-ethics-guidelines.pdf.

8 https://revistaidees.cat/media/debat-esta-fent-prou-la-unio-europea-en-lambit-de-la-intelligencia-artificial/.

9 https://www.ara.cat/ciencia-medi-ambient/europa-regular-intel-ligencia-artificial_1_3968182.html.

Estimular la lectura d'assaig

Article publicat a el diari de l'educació el dia 7/4/2021

La llibreria virtual de la Plaça del llibre ha elaborat una enquesta sobre quines són les obres assagístiques més representatives del panorama valencià, i el resultat ha estat 50 títols imprescindibles de l’assaig valencià. Crida l'atenció d'aquesta tria l'escassa presència d'assaig dirigit a un públic infantil i juvenil (escolar o no), excepció feta de les obres de Fani Grande i Pilar Alfonso, a més dels dos de la col·lecció Bàsics de Sembra, que podrien arribar a un públic juvenil, tot i no estar específicament dirigides. 

Obres ben interessants per acostar la literatura de pensament a un segment que està iniciant-se en la lectura, però poques de totes totes per fomentar la lectura d'aquest gènere entre un públic en període d'iniciació lectora. És cert que qualsevol persona pot llegir qualsevol cosa i que les limitacions de gènere i edat són limitacions artificials que oculten més que estimulen, però no és menys cert que per temàtica, estil o format d'edició no sol donar-se aquest acostament.

Però en són poques i potser siga perquè, tractant-se d'una enquesta, el públic juvenil i infantil no ha participat, o potser siga perquè les obres dirigides a aquest segment de la població no tinguen la suficient qualitat o interés. També pot ser que no siguen conegudes pels lectors i lectores no relacionats amb l'àmbit escolar o juvenil que ha votat. Siga pel que siga, el resultat és l'oblit d'un segment vital per al foment lector i el menyspreu de l'assaig com a gènere adient per aquesta població. 

I el tema podria no ser greu o simplement intranscendent si no coincidira amb un altre fenomen ben freqüent als nostres plans de foment lector i és que no és habitual llegir assaig a les aules ni, per descomptat en família o de manera lúdica. La literatura d'idees es considera un gènere difícil, poc atractiu, descoratjador per a l'alumnat i el públic juvenil en general i, per això, no es solen regalar ni s'introdueixen com a lectura recomanada fins els cursos superiors i de manera dosificada. El professorat de llengua l'inclou, normalment, amb els criteris anteriors, i el d'altres matèries com Ètica, Filosofia, Història o Física i Biologia no ho fan de manera sistemàtica, potser per por de sobrecarregar l'alumnat amb massa lectures o per la creença que no estan preparats per endinsar-se en aquest tipus de literatura. Si afegim que regalar un llibre d'assaig a un o una jove es pot considerar poc menys que una ofensa, tenim un panorama ben poc estimulant per acostumar a la literatura d'idees. 

Personalment no hi estic d'acord amb aquesta perspectiva, possiblement perquè en sóc autor d'uns quants i perquè sóc professor de Filosofia i, per tant, preocupat per fomentar la reflexió i l'argumentació raonada d'idees a l'aula. De fet, pense el contrari, que l'assaig, o l'escriptura de no ficció, és molt atractiu per als i les joves, sempre que es trien obres adients a l'edat a la qual ens dirigim. De fet, les generacions digitals llegeixen i escriuen molta literatura d'idees i discutir sobre elles els engresca i motiva especialment. Les xarxes socials més habituals entre ells n'estan plenes de frases que expressen arguments sobre els temes que els interessen i, normalment, les trien per identificar-s'hi, expressar sentiments o reivindicar idees com la igualtat entre sexes, el dret dels homosexuals o la defensa dels animals.

La lectura de llibres d'assaig els ajudaria a polir aquestes idees, fer més complex el pensament i millorar l'argumentació, i és quasi una obligació acompanyar l'alumnat en aquest procés de creixement personal. La filosofia per a xiquets i xiquetes porta treballant en aquesta direcció des de fa anys, però caldria ajudar aquest procés des de la lectura, personal i en grup. És cert que no seria convenient començar amb texts massa complicats i llargs, sinó adaptar-los al seu procés de raonament. En el període d'infantil, escrits breus, clars i concisos, il·lustrats o no, però sempre acompanyats d'exemples que els permeten identificar els raonaments. Amb la pubertat, a partir dels 12 anys, es pot continuar amb llibres que barregen ficció i no ficció, o que acompanyen la ficció d'apartats de reflexió explícita d'idees que obliguen l'alumnat a adonar-se'n de la diferència de llenguatge i del rigor de l'expressió d'idees escrites. Les parts assagístiques hauran de servir per donar expressió a idees vagues que normalment sobrevolen les novel·les de ficció i que, d'aquesta manera, estructuren el pensament i ajuden a formar la consciència crítica entre l'alumnat. Aforismes breus que estimulen el pensament, escrits expositius que clarifiquen idees i diàlegs argumentats que exposen l'intercanvi de posicions, poden ser una bona manera de potenciar el creixement moral i personal de la joventut. 

És difícil que el públic infantil i juvenil trie obres d'assaig per pròpia voluntat, les raons són variades i les podríem discutir, però en aquest sentit, l'escola haurà de fer el paper d'estímul i iniciació, com en tants altres aspectes. La discussió sobre com hem de fomentar la lectura d'aquest gènere entra dins de la discussió general sobre com estimular la lectura en general als centres educatius, si de manera dirigida i obligada o lliure i voluntària, amb lectura dialògica o altres metodologies i, en aquest sentit, també tenim molt a parlar, però aquest és un altre debat que tenim pendent i haurem de fer. 

Sempre s'ha dit que la nostra llengua ha produït molta poesia i que la novel·la ha estat el gènere que més es publica. En aquest context, l'assaig ha quedat com una mena de gènere marginal, adient per a qüestions tècniques i específiques, però poc atractiu per al gran públic. És un greu error, l'assaig és el gènere que més ajuda a la formació d'una ciutadania crítica i responsable, que necessita una formació ideològica forta si vol comprendre el món en què viu i participar-hi activament. No deixem de banda l'assaig en els plans de lectura i ajudem les noves generacions a conformar una consciència ciutadana rica i oberta, que no es deixe enganyar pels primers venedors de fum que apareguen per les pantalles.

Entrevista a Re.school

Des de la sèrie de vídeos Un café amb..., que està fent Paula Pedrero per a la web educativa Re.school, m'han fet esta entrevista en què repassem alguns temes educatius com l'ús didàctic de les xarxes socials, el paper de la Filosofia en l'ensenyament i els efectes socials de la pandèmia sobre la joventut arrel de la publicació del llibre Generació C. Reflexions per a conviure amb la pandèmia, de l'editorial Bromera.

Intel·ligència Artificial. Com els algorismes condicionen les nostres vides.

 

Sembra llibres ens ha publicat aquest llibre que, estem convençuts, us ajudarà a comprendre aquest entorn tecnològic en què estem immersos. Preguntes com què és la intel·ligència artificial? Com es va originar? Com ha passat a ser tan important en el nostre dia a dia? Què tenen a veure Black Mirror i l’aplicació Radar COVID? Per què Google Photos va classificar de manera racista una selfie d’una parella de joves afroamericans? Pot un software perseguir presumptes delinqüents? És ètic que una aplicació seleccione personal? Acabarem fent match amb un robot? Per què són tan opacs i poderosos els algorismes d’Amazon, Google o Netflix?
En aquest llibre bàsic i necessari, Enric Senabre i Vicent Costa ens situen davant els reptes urgents que ens planteja la intel·ligència artificial. A partir d’exemples quotidians, ens ofereixen eines per a reflexionar sobre les implicacions socials i morals dels algorismes que ja condicionen les nostres vides. Un llibre imprescindible per a prendre partit en una lluita desigual però apassionant de la guerrilla democràtica contra el control de les grans corporacions tecnològiques.

«Un llibre imprescindible per a prendre partit en una lluita
desigual però apassionant de la guerrilla democràtica contra el control de les grans corporacions tecnològiques.»

Ugrešić i Baba Yagà. Feminisme i literatura.

Dubravka Ugrešić és una escriptora croata, resident a Àmsterdam, que ha estat ben traduïda al castellà per Anagrama (El ministerio del dolor, No hay nadie en casa, tot i que les edicions estan descatalogades i difícils de trobar) i Impedimenta (Zorro i Babà Yagà puso un huevo) si bé, inexplicablement, no al català. I és una llàstima, perquè el context des del qual escriu coincideix en algun dels aspectes amb el de l'àmbit catalanoparlant: el fet de tenir una llengua materna minoritària, qüestionada i maltractada, fins i tot pels mateixos parlants, el de viure un conflicte nacional i nacionalista i el de conéixer el posterior exili, fan de les experiències de l'autora un referent amarg però identificable. 

Ugrešić va viure la implosió de l'antiga Iugoslàvia en primera persona i va haver d'exiliar-se per les crítiques que va fer a la independència croata i als nacionalismes serbi i croata. Professora de llengua russa i eslava, conta a El ministerio del dolor la difícil integració dels exiliats de l'antiga Iugoslàvia a altres paisos europeus, en aquest cas Holanda i reflexiona sobre el paper de la llengua en el manteniment d'una identitat nacional que interfereix amb la reconstrucció personal després d'unes experiències traumàtiques producte d'una guerra incivil que va patir episodis esgarrifosos difícils d'oblidar. El ministerio del dolor conta l'experiència d'una professora de llengües eslaves que es troba un grapat d'exiliats serbis, croats, bosnians musulmans i cristians als quals dona classe i converteix en un grup més enllà de les diferències que els separen. Les classes esdevenen una espècie de teràpia a través de la literatura que intenten l'impossible, curar les ferides que marquen la vida dels exiliats. La utilització de les variants dialectals de l'alumnat de diferents nacions ex-Iuogoslaves marquen la posició social i econòmica dins d'un enfrontament fratricida que els impedeix viure amb plenitud. 

Els seus relats, perquè anomenar-les novel·les seria reduccionista, transiten entre l'autobiografia, la ficció i l'assaig, i sorprenen pel caràcter complex que amaguen darrere d'un llenguatge amable i accessible, però sense concessions. El domini dels referents culturals eslaus i centreeuropeus unit a l'atenció i coneixement del context sociopolític europeu, converteixen les seues obres en un motiu de lectura engrescador. 

Zorro reflexiona sobre l'escriptura i l'ofici d'escriptor, i escriptora, perquè el biaix de gènere està molt present en l'obra d'Ugrešić, que sempre aporta la seua visió feminista a les reflexions que embasta. En el cas de Zorro, la dona d'un ex-escriptor continua la seua obra des de l'anonimat, en un cas que homenatja molts casos històrics similars. 

Però la més colpidora de les últimes que s'han traduït, és Baba Yagá puso un huevo. Un conte contat en tres actes que sorprén per la placidesa narrativa amb què comença, lligant uns personatges entre còmics i paròdics i que acaba amb una assaig d'etnologia cultural que mostra l'autèntic sentit de la història. Baba Yagá és una bruixa en la tradició eslava i representa a totes les dones discriminades de la història, és una figura mitològica present en altres cultures, com la grega, a través de Baubo, amb qui comparteix el caràcter obscé del seu significat: 

"La obscenidad es de carácter ritual y tiene una intención clara. Baubo es la famosa vieja impúdica que se levantó las faldas y le enseñó los genitales a Deméter. Burlándose del papel de sabia consoladora (que es lo que se esperaba de ella), Baubo logró hacer reír a Deméter." p. 288 

Baba Yagà acumula també aquest caràcter transgressor que les dones maldites de la història han hagut d'assimilar. Però ella amaga una darrera arma, a l'estil de la Uma Thurman de Kill Bill, trau l'espasa que manté amagada baix del seu cap i es capaç d'utilitzar-la per venjar totes les violacions i crims que les dones han patit: 

"Yo no he pasado por alto esta espada debajo de la cabeza, creo en su importancia. Es más, estoy convencida de que en algún lugar quedan registradas todas las facturas pendientes de pago. Porque imaginémonos que las mujeres, apenas una insignificante mitad de la humanidad, ¿verdad? Las BabaYagá que sacan la espada de debajo de su cabeza y se lanzan a ajustar cuentas. Por cada bofetón, por cada violación, cada ofensa, cada lesión, cada escupitajo que recibieron en la cara, Imaginemos solo que se levantan de las cenizas todas las novias y viudas incineradas en la India y empiezan a recorrer el mundo blandiendo la espada. Imaginemos a todas esas mujeres invisibles que, a través de rejillas de hilo, atisban el entorno desde sus burkas búnker, esas que incluso se tapan la boca con cortinillas mientras hablan, comen, besan (porque la boca es tan impura, en la boca entran muchas cosas y muchas cosas salen de ella). Imaginemos un ejército de millones de "locas", de mujeres sin techo, mendigas; mujeres con rostros quemados por ácido porque unos autoproclamados justicieros masculinos se sintieron ofendidos al ver una cara femenina descubierta; mujeres cuya vida está completamente controlada por sus maridos, padres y hermanos; mujeres lapidadas." p. 365

Amb aquesta història s'entén la narració anterior, que semblava innocent però amagava

l'espasa de Baba Yagá d'un feminisme que ha d'utilitzar l'espasa de l'alliberament, l'espasa del feminisme:

 "Yo, Aba Bagay, pertenezco a las «proletarias», a la Internacional de las Babas, ¡yo soy esa de ahí!" 

I tenim llibre nou, La edad de la piel, també en Impedimenta. No us el perdeu, és impressionant.