El dia de la Filosofia al CVC

En el dia de la Filosofia d'aquest 2022, hem mantingut una conversa al Jardí del Palau de Forcalló, seu del Consell Valencià de Cultura, Ana Noguera, Dolors Pedrós, Amparo Carbonell, Núria Vizcarro i jo mateix al voltant de la importància i interés de la Filosofia en les nostres vides i treball. 

La conversa completa es pot veure ací, però la meua intervenció ha estat més o menys així: 

La meua relació amb la Filosofia és contradictòria, i ho és per la mateixa naturalesa de l’ocupació que desenvolupe. Ensenye a filosofar a adolescents en un context escolar o, millor dit amb paraules grandiloqüents, ensenye a pensar. Educació i Filosofia, dos pols d’una mateixa activitat que considere indestriables.

D’una banda, ensenyar, educar, és una activitat contradictòria que manté una relació conflictiva amb la filosofia. Tinc la sort i el càstig de desenvolupar-la en un teatre imaginari en el que sembla que fem ficció, amb uns papers assignats amb antelació, però en el qual entren en escena emocions i sentiments inesperats que desborden el guió previst. Desenvolupe una activitat en un context molt ritualitzat i estipulat, carregat de portes tancades, murs que pretenen obstaculitzar l’eixida i entrada de persones i idees, però pels quals es filtren de manera espontània les veritats més indomables i les realitats més resistents.

L’altra part de la meua activitat, ensenyar a filosofar, o com de

vegades es diu, ensenyar a pensar, també és conflictiva, perquè pensar significa coses contradictòries, pensar és participar d’una tradició que dona sentit a l’existència, però també adquirir les eines per desembarassar-se d’aquesta tradició i formular, amb les mateixes peces, un visió pròpia i personal del món que volem habitar.

En aquest sentit, exercesc la meua faena en col·laboració amb un sistema que em demana dues coses alhora, sotmetre i domar d’una banda, i alliberar i dotar d’autonomia de l’altra, perquè hem de proporcionar unes eines que acumulen tradició i obediència, mentre marquen el camí de la llibertat i l’emancipació.

No és una faena fàcil, ni tampoc és massa clara la manera d’aconseguir-la, ens podem quedar curts i moldejar persones obedients, o ens podem passar i crear engendres maleducats i irrespetuosos que no valoren el pensament mateix.

I a aquesta mena de representació conflictiva que és ensenyar a filosofar, acudim armats amb l’eina que compartim i ens fa humans, amb la paraula.

Ensenyem a pensar amb paraules que empresonen i alliberen al mateix temps, en funció de com les posem en escena. Les paraules son el fil de la memòria, com deia Plató, el fil amb que embastem sentits implícits que cal explicitar per fer-los conscients, assumir la seua càrrega històrica i transformar-la, però no per memoritzar-la acríticament, sinó fer-la nostra, per repensar-la.

I per repensar les paraules hem de rumiar-les, com deia Nietzsche que fan les vaques, i nosaltres hem de ser un poc vaques, digerint el sentit de les paraules, transformant-les, actualitzant-les, oblidant-les i recuperant-les, deshistoritzant-les, fent-les actuals, desmomificant-les.

Però quan estàvem en aquest quefer, apareixen uns altres mestres de la paraula, uns farsants, uns demagogs, uns impostors que se les apropien i els renoven un sentit oblidat que semblava vençut, però que recupera la vigència.

I aquests venedors de fum venen acompanyats d’imatges suggerents, sons encisadors i records prèviament esporgats de nervi alliberador. La societat del clik bate, el m’agrada, la paraula buidada d’horitzons alliberadors, la instantaneïtat i la rapidesa que no ens deixa pensar.

Es tracta de “L'opinió, el dogma i la por: els tres grans enemics de la filosofia, els tres aliments principals de la mort en vida.” en paraules de Marina Garcés.

Però en aquest escenari, no podem recrear-nos en nostàlgies retroutòpiques (Que bé vivíem abans! Què feliços érem!) ni en una hipercrítica distòpica que tant agrada als intel·lectuals d’esquerres (arriba la dictadura tecnològica! La gran conxorxa).

No tenim temps de lamentacions ni derrotisme, els nous discursos estan formulats en paraules i tenen un fons compartit, és cert que embolcallades i accelerades, però just per això exigeixen la nostra atenció, i la nostra funció és escoltar i esbrinar els sentits que oculten.

Per això no podem abandonar, ni rendir-nos, no podem deixar aquest nou escenari als falsaris, La nostra faena, la faena de la filosofia consisteix a teixir paraules, a bastir sentits nous i alliberadors.

Hem de convertir “La filosofia en una pràctica d’alliberament: allibera les paraules de tot allò que les empresona, les codifica, les disciplina, les aplana o les mercantilitza.” com diu Garcés.

La faena de l’educació, com la de la filosofia que li dona sentit, consisteix en ajudar a recordar les paraules adients per a la comprensió d’un món accelerat que barreja veritat i mentida, sinceritat i engany utilitzant les mateixes paraules amb diferents intencions. Pensar empresona i allibera, enganya i orienta, però el pensar més complexe és aquell que ajuda a trobar el camí per a la construcció d’una vida en comú imperfecta i millorable, oberta, sempre inacabada.

La filosofia no pot deixar de viure en la contradicció, ni de capbussar-se en el fem, com aquell Diògenes que no dubtava a discutir, sense aura de dignitat, d'elitisme ni d'erudició. Haurem de deixar el pas als “llanterners” de la Filosofia, als recollidors de fem, als recicladors de la brutícia. Haurem de discutir amb els youtubers, els influencers o els venedors de productes miracle. És un compromís amb el present i el món.

Només d'aquesta manera aconseguirem fer present la filosofia al

món vital més immediat de la societat que ens envolta i convertir-la en la més útil de les disciplines humanes, la més radical, l'única que aporta un punt de mira personal i alliberador.

I aquest és el paper que juga en el meu dia a dia.

Premi ACIA de divulgació d'IA al llibre IA. Com els algorismes condicionen les nostres vides

 L'Associació Catalana d'Intel·ligència Artifical (ACIA) ha concedit el primer premi dels  Premis als millors treballs de difusió sobre Intel·ligència Artificial al llibre de l'editorial Sembra i elaborat per Vicent Costa i Enric Senabre, IA. Com els algorismes condicionen les nostres vides. 

Es tracta d'un prestigiós premi  que, des de 2012, reconeix el treball realitzat en la difusió de la IA. 

Enguany, els premis s'han concedit en el marc del 24é congrès Internacional de l'ACIS 2022 i Vicent Costa, investigador de l'IIIA- CSIC i la Universitat Autònoma de Barcelona, ha acudit a recollir-lo.

Estem molt contents per la concessió d'aquest premi que reconeix un treball que ens situa davant els reptes urgents que ens planteja la intel·ligència artificial. A partir d’exemples quotidians, ens ofereix eines per a reflexionar sobre les implicacions socials i morals dels algorismes que ja condicionen les nostres vides. Un llibre imprescindible per a prendre partit en una lluita desigual però apassionant de la guerrilla democràtica contra el control de les grans corporacions tecnològiques.

Aquest prestigiós premi va premiar l'any passat  L'observatori d'Ètica en intel·ligència artificial de la Universitat de Girona, i enguany ha concedit el segon premi al curs "CiutadanIA: intel·ligència artificial per a tothom" desenvolupat per especialistes d'IDEAI-UPC. 

Llegir en valencià. El despertar.

La Fundació Bromera per al foment de la lectura ha organitzat, un any més, la campanya Llegir en valencià, en aquest cas, per la sostenibilitat i amb l'objectiu de visibilitzar els Objectius de Desenvolupament Sostenible del planeta (ODS). 

Onze llibres composen aquesta col·lecció que publiquen els periòdics Levante i Información, els dissabtes i diumenges de juliol per 1€. La campanya està dirigida a un públic lector que s'inicia en la lectura en valencià i es compromet amb la salut del planeta. 

Diumenge 10 de juliol, amb el diari Levante, (diumenge 23 de Juliol amb Información d'Alacant) apareix el volum dedicat a una Educació de qualitat titulat El despertar. Una narració d'Enric Senabre amb il·lustracions de Pablo Caracol, ambientada en la Vila de Muro en la comarca del Comtat, en què una mare fadrina, Clara, ha de tractar de conciliar el seu treball de zeladora a l’hospital i l’educació de Paula, la filla adolescent de la qual sent que es va separant a poc a poc. La preocupació pel futur de la filla farà que s’implique en l’institut i que descobrisca una nova oportunitat acadèmica i vital.

Perquè les persones no som rius i podem tornar arrere, el retorn a les aules li permetrà recuperar el temps perdut, aprendre a valorar-se a si mateixa i acostar-se de nou a la seua filla.

Un relat en què les aspiracions personals, l'educació integral de qualitat. la memòria històrica i la Filosofia es combinen de manera virtuosa per aconseguir una vida viscuda amb intensitat.  

És l'hora de l'educació. Acabem fartes!

El professorat acaba el curs molt cremat. Ha estat un any difícil; amb mascaretes, incerteses, avís de nova llei i nous currículums que no arriben mai, horaris adaptats i esforços extra per integrar l'alumnat amb seqüeles d'una pandèmia que sembla haver-nos deixat però continua ben present. Amb aquest panorama, Marzà ha transitat a ocupacions més urgents i ha estat substituït per Raquel Tamarit, a la qual s'han dirigit els sindicats educatius per exigir unes mesures que són imprescindibles per mantenir la qualitat educativa.

La FECCOOPV ha organitzat una concentració a les portes de la

Conselleria d'Educació amb un reguitzell de reivindicacions que mostren la necessitat de solucions a problemes que poden anquilosar-se i posar en risc el sistema educatiu valencià, mentre, l'STEPV ha plantejat a la

Consellera un pacte per a negociar aspectes d'ensenyament públic no universitari i d'ensenyament privat concertat.

Les seues reivindicacions coincideixen en exigir una baixada de ràtios, que és una d'aquelles coses que no hauriem d'haver oblidat mai dels temps de pandèmia. Passem pàgina massa ràpid i no aprenem d'aspectes que, en temps d'adversitats, s'han mostrat efectius. La reducció d'alumnat per aula, degut a l'alternança en l'assistència i al reforç de personal

covid, ha mostrat que l'atenció individualitzada ajuda a conciliar la diversitat i col·laborar en un aprenentatge personalitzat amb més garanties d'èxit. Però de seguida s'ha volgut oblidar i l'eliminació del professorat de recolzament ha tornat als 30 alumnes per aula i a les mateixes dificultats per posar en marxa les recomanacions que la mateixa Conselleria exigeix en sentit teòric a través de la legislació i impedeix en la pràctica per la seus dotació material i personal. Per això aquest aspecte s'ha de veure reforçat amb més recursos de personal i augment d'inversió educativa.

Un altre aspecte en què coincideixen és en la reducció de la burocràcia als centres, aspecte aquest que facilitaria la funció educativa per tal de centrar-se en l'important, atendre l'alumnat de manera directa i efectiva.
L'actualització salarial del personal docent és també una

reivindicació comuna i lògica en l'actual context d'inflació desbocada. No es pot exigir als treballadors i treballadores que paguen els plats trencats de l'absència d'una política de contenció de l'augment dels preus de l'energia i altres productes bàsics.
La dignificació de les tutories és una reivindicació de la FECCOOPV que, de segur, serà assumida per la resta de sindicats, perquè si una de les ocupacions dels i les docents ha vist augmentada la dedicació necessària és la de tutoria. Seria de justícia que es reconeguera a efectes econòmics i/o de reducció d'altres càrregues laborals per tal de recompensar i facilitar aquesta dedicació vital en el nou context educatiu.
La no imposició obligada dels àmbits, és també un aspecte que la Conselleria hauria de replantejar-se. Parlant des de la convicció i el compromís amb la innovació educativa, hem d'afirmar que aquesta s'ha de construir des de baix, motivant i incentivant el professorat innovador i estenent i facilitant la implantació d'aquestes innovacions, i no des de la imposició des de dalt, que només genera malestar i efectes més perniciosos que positius.
A aquestes reivindicacions hem de sumar mesures per millorar les condicions de treball dels tribunals d’oposicions, introduir als centres educatius les figures d’educador/a social i de contenció, la reducció de càrrega lectiva del professorat major de 55 anys o la reducció de jornada per interès particular, entre d’altres reivindicacions.

L'STEPV afegeix l'augment de la presència del valencià com a llengua vehicular en el sistema educatiu, un aspecte que després de la introducció del plurilingüisme és vital per la supervivència de la llengua i un pacte d'estabilitat per al professorat interí, que també es presenta com a necessari en l'actual context de revisió de l'accés a la funció pública, les incerteses que genera i els possibles efectes no prevists que puga tindre.

Aquestes mesures són compartides per la majoria de treballadors i treballadores de l'ensenyament i representen un crit d'ajuda per tal de salvar el sistema educatiu valencià. Si realment es creu en polítiques d'esquerra, s'ha de prioritzar l'educació i la sanitat pública, i aquestes són propostes que haurien d'anar en la línia política de l'actual govern del Botànic i de la Conselleria d'Educació. Necessitem il·lusionar la ciutadania, aportar propostes que ens ajuden a creure en la política com una activitat transformadora, només d'aquesta manera s'aconseguirà parar la dreta i les propostes reaccionaries que proposa. 

Les línies del diàleg

A L'illa. Revista de lletres, n. 80, he escrit la ressenya del llibre de Fani Grande, Les línies del diàleg. 

El llibre, editat per Bromera, és un recull d'articles escrits inicialment al blog de l'autora, El fémur de Eva, que aborden un seguit d'aspectes que segueixen d'actualitat tot i estar escrits la majoria d'ells fa uns anys, cosa que ens pot fer reflexionar sobre la complexitat de moltes de les qüestions que aborda i la capacitat de l'autora per tractar-los amb una amplitud de mires encomiable. 

Com dic a la ressenya, que podeu llegir a la revista o a la imatge final, els temes es tracten en un to directe i col·loquial que recorda l’origen digital dels mateixos i que, des de l’honestedat i el compromís, desenvolupen l’art de l’argumentació des de les causes socials més actuals, com el feminisme, la defensa de drets LGTBI+, la lluita contra el canvi climàtic, el suïcidi d'adolescents, l'assetjament escolar o la violència de gènere. 

La ressenya la vagi escriure amb el llibre en impremta, però ara, amb ell a les mans i rellegit en el seu format final després d'una presentació desimbolta i dinàmica amb l'editor Gonçal López Pampló i la professora i amiga Cristina Marqués, a la 57 Fira del llibre de València, comprove que les expectatives despertades pel projecte inicial es confirmen amb escreix. 

Fani escriu bé, sap enganxar els i les lectores des de la primera línia, i el desenllaç no decep en cap moment. Els interrogants queden en l'aire i la interpretació es deixa oberta i respectuosa al procés de digestió posterior. Unes línies que obren el diàleg, s’esfilagarsen, es creuen, es perden i es retroben quan esdevenen pensament en moviment.

Les lligues de debat com a eina educativa

ARTICLE PUBLICAT A EL DIARI DE L'EDUCACIÓ EL DIA 13/04/2022

La Xarxa Vives d’Universitats organitza les Lligues de debat universitària (del 4 al 7 d’abril), de secundària i batxillerat (del 30 de març a l’1 d’abril,en col·laboració amb Escola Valenciana) i enguany, per primera vegada, la sènior (del 4 al 5 de maig). L’activitat consisteix en una competició dialèctica que enfronta equips de les diferents universitats que composen la Xarxa. En el cas de la competició de Secundària i Batxillerat es realitzen fases locals prèvies en cada universitat que enfronten centres educatius d’arreu del territori de parla catalana adscrits a cada universitat.

Els objectius fonamentals que busca la Lliga de debat son l’ús i el coneixement de la llengua catalana, el foment de la competència oral entre l’alumnat, la difusió del respecte, la tolerància i la contraposició argumentada d’idees i el treball en equip. En aquest context les competències comunicativa i ciutadana són les dues que es treballen de manera fonamental.

Aquesta competició s'organitza sobre un tema diferent cada edició (enguany «Cal posar límits a la ciència?» en la de Secundària i «És necessària una indústria farmacèutica pública a la Unió Europea?» en la Universitària) i cada equip ha de preparar discursos a favor i en contra i sotmetre's a les preguntes de l'altre equip, així com plantejar dubtes o assenyalar debilitats dels equips amb els quals debaten. En aquest sentit, l'activitat implica saber parlar en públic, però fer-ho amb arguments ben travats i, a l'hora, tenir el domini sobre el tema i la flexibilitat suficient per contestar preguntes de tots els tipus sobre els discursos exposats. Un exercici de preparació i investigació prèvia, però també de capacitat d'improvisació, flexibilitat i domini del tema. Una combinació ben difícil d'aconseguir, però que aporta un bagatge intel·lectual molt valuós dins del procés d’aprenentatge.

Saber argumentar a favor i en contra de qualsevol tema no és un simple exercici formal, sinó la única manera que tenim de valorar la consistència i encert d'ambdós visions dels problemes. No es tracta de realitzar un joc intranscendent sinó de partir de la convicció de què no tenim la veritat absoluta i per això volem conéixer totes les postures per poder jutjar amb coneixement de causa. Una escola de ciutadania ben útil per formar les generacions que han de decidir sobre les qüestions fonamentals que tenim plantejades.

L’activitat permet al professorat treballar de manera multidisciplinar i per projectes, ja que el tema proposat actua com a eix de treball i s’ha d’avaluar des de diferents punts de mira per aportar una argumentació rica i complexa. El fet de tenir com a objectiu participar en la competició real, aporta al procés educatiu el caràcter aplicat, significatiu i competencial que enriqueix qualsevol activitat educativa. A més a més, durant la fase de competició, concentrada en tres o quatre dies intensius i amb dedicació exclusiva, es produeix un procés d’acceleració educativa que enriqueix l’aprenentatge. Si unim la concentració de tots els participants en un mateix lloc (la universitat organitzadora), afegim un component afectiu i de relacions personals que potencien el procés i el fixen gràcies als aspectes emocionals.

El resultat és una experiència educativa única, ideal per motivar l’alumnat, tractar la diversitat i la inclusió, treballar les altes capacitats des d’una perspectiva integral i enriquir i accelerar el procés d’aprenentatge de manera generalitzada siguen quines siguen les característiques de l’alumnat participant. Animeu-vos a participar!

Treballar menys per viure millor

El joc de la intertextualitat genera relacions virtuoses que superen les intencions declarades dels autors, però mostren connexions que no són del tot casuals. Això és el que passa amb els dos llibres de pensament de la col·lecció Bàsics Sembra, Quatre dies de Joan Sanchis i Intel·ligència Artificial de Vicent Costa i Enric Senabre. Amb tot, com diem, no sembla casual aquesta coincidència si atenem a la línia editorial consolidada per aquesta jove editorial valenciana. 

El llibre Quatre dies, de Joan Sanchis, aposta per reduir la jornada laboral i ajustar-la a quatre dies, seguint l'estela de reivindicacions sindicals que va aconseguir la vaga de la Cadanenca. El procés, consolidat al segle XX, va permetre reduir les hores de treball fins arribar a les 38-40 setmanals actuals, però des de mitjans d'aquell segle i inicis del XXI aquest procés s'ha interromput i, fins i tot, sembla haver eixit de l'agenda sindical, més preocupada per l'estabilitat laboral i el salari just. 

Sanchis reviscola aquesta reivindicació fonamental del procés de reconeixement dels drets laborals i l'adapta a les noves condicions econòmiques i socials, en les quals adquireix un sentit reforçat. Ara, més que mai, treballar menys és garantia de viure millor i de construir un món més igualitari i atent a les necessitats humanes bàsiques. Els avanços en l'organització del treball, les millores tecnològiques i una concepció renovada de les relacions entre treball i vida personal ens porten a plantejar-nos seriosament la necessitat de treballar menys per millorar la qualitat de vida. 

Les propostes del llibre estan fonamentades i argumentades en el funcionament del propi

sistema econòmic, que necessita un treball qualificat realitzat en condicions de seguretat i motivació òptimes i aquesta nova realitat ens condueix directament al treball agrupat en quatre dies. Els avantatges ecològics són evidents però, a més, també pot summar avantatges econòmics per a les pròpies empreses. 

En aquest procés de tecnificació del treball i d'incorporació de la robòtica al món laboral és on trobem aquesta intertextualitat enriquidora. Perquè normalment, com afirma Sanchis, ens enfrontem a aquest procés de robotització amb una perspectiva reactiva, ancorada en concepcions antiquades del treball:  

"El problema amb el qual s'enfronten moltes persones i autors en afrontar aquest dilema entre tecnologia i ocupació és que, en realitat,les seues possibles conseqüències ataquen de manera directa la centralitat del treball remunerat en les nostres societats contemporànies. Si el treball el realitzen les maquines, quin significat han de tenir ara les nostres vides?"

Però just aquest és l'error, perquè hem de renovar la mirada i plantejar el problema des d'una perspectiva renovada, proactiva i creativa, que responga amb propostes innovadores a solucions tecnològiques desconegudes fins ara. Per això és necessari construir: 

"una nova visió en positiu del futur, en què els protagonistes i els sobirans del nostre propi destí som nosaltres mateixos. Ni nosaltres, ni les institucions, ni la política, ni l'economia haurien de donar res per descomptat."

I és just en aquesta proposta atrevida i trencadora, on es produeixen les coincidències amb el llibre "Intel·ligència Artificial". Perquè ací es planteja la necessitat d'un canvi en la concepció del treball per tal d'incorporar la IA al món laboral de manera positiva i enriquidora. Si mantenim les actuals relacions de plusvàlua empresarial és difícil aprofitar els avenços en productivitat que aporta la robotització, però si canviem aquesta concepció i les mateixes distribucions dels recursos, podem adonar-nos-en com la introducció de la Ia en el món del treball pot ajudar a aconseguir la setmana laboral de quatre dies. Propostes com la Renda bàsica universal, el reconeixement del caràcter social dels guanys i la redistribució de la riquesa són mesures en les quals coincideixen ambdues propostes. 

Tenim els recursos tecnològics, coneixem els mitjans, el que ara ens cal és un nou contracte social que reconega el caràcter social dels guanys aconseguits en el procés de producció. Només replantejant les relacions de producció de manera equitativa podrem incorporar la robotització del món laboral de manera favorable per al desenvolupament social. No atendre aquestes demandes és condemnar-nos a la conflictivitat social producte d'una desigualtat injusta que en les modernes societats és intolerable i, a més, produeix efectes perniciosos que intoxiquen el progrés. 

Sanchis proposa mesures dialogades i consensuades entre empresariat, sindicats i administració. Tant de bo el camí puga ser democràtic i respectuós amb els drets humans dels diferents col·lectius implicats. Si bé, hem de recordar que els avanços en reducció de la jornada laboral produïts durant aquest procés no ha estat concessions gracioses de l'empresariat, sinó més bé producte de la lluita, el sacrifici i les exigències dels treballadors i treballadores, com el cas de la vaga de la Canadenca que es proposa com a fita emblemàtica d'aquest camí. 

El gamberrisme justificat

Vivim al món de la prestidigitació, de la màgia enganyosa i mentidera, aquella que amaga el truc i potència la trampa, que ens fa creure en un poder superior, una connexió galàctica o la comunicació directa amb l'altra vida. Aquest és el món en què vivim i no ens n'adonem, lluitem contra conills que ixen de barrets, trucs que fan desaparéixer persones i mags i magues que ens venen una actualitat emmascarada. 

Amb aquesta perspectiva es fa difícil educar, quan l'alumnat creu realment que els problemes que veuen a la sessió de màgia es produeixen de debò, obliden que els conills que apareixen dels barrets venen d'una macrogranja contaminant, la persona que desapareix està explotada en un mercat laboral injust i els venedors de fum tenen el poder de fer desaparéixer els problemes que molesten. 

No veiem perquè no volem veure, perquè és evident que el responsable de la infelicitat i l'explotació és

aquella instància que no vol que mirem amb atenció, que ens distrau amb qüestions superficials, que culpabilitza aquell col·lectiu que és víctima de les mateixes circumstàncies socials i econòmiques que ells, que nosaltres, perquè tots assistim a la mateixa funció. 

Només des d'aquesta perspectiva s'entén que estem parlant de les feminazis quan el problema és la igualtat, de la memòria història quan del que es tracta és de desmemòria cruel, del moviment Lgtbi quan la qüestió es redueix al respecte. I mentre, el saqueig dels diners públics continuen amb impunitat, el desmantellament de la sanitat, les pensions i la sanitat va fent el seu camí sense observadors impertinents o de comunisme mentre el neoliberalisme salvatge va fent las seua faena. 

I, mentre, l'escola va fent, sense trucs ni trampes, desarmada davant unes màquines de comunicar que no dubten en utilitzar-los tots, que tenen gabinets d'estratègia i empreses de consulting que assessoren en els millors dels recursos per mentir. Davant dels successos de l'IES les Alfàbegues i l'agressió que ha patit Miquel Álvarez, haurem de recordar que l'escola no és una illa, que les seues valles són poroses, malgrat estar tancades, i que un titular tendenciós, una roda de premsa incendiària o una notícia descontextualitzada destrossa anys de treball, de prevenció i d'educació en valors. Més mal que bé, l'escola fa la seua faena en condicions ben complicades, però segueix, defallint a cada moment, dubtant de l'efectivitat de la seua actuació, però sense aturar-se. Perquè malgrat el gamberrisme estimulat per banderes i coartades ideològiques antiquades que passen per contestatàries, l'escola continua educant, i no pot ni ha de parar, potser algun dia, les diverses instàncies que eduquen la tribu (mitjans de comunicació, política, famílies...) se n'adonen que no la poden abandonar i que, per educar un individu, es necessita tota la tribu. 

Moral de mascareta per davall del nas

Em fascina la gent que porta la mascareta per davall del nas, tapant-los només la boca, tot i saber, supose, que d'aquesta manera no serveix de res ja que pel nas ixen els mateixos aerosols que per la boca. Però ells i elles circulen per la vida amb una espècie de bula respecte de l'ús de la mascareta. Si t'atreveixes a preguntar et poden donar diverses respostes; que no poden respirar -com si a la resta no ens limitara la respiració de la mateixa manera-. que se'ls cau -el misteri és perquè als demés no ens cau-, o que no se n'han adonat -raó discutible quan passa de manera habitual-.

Jo, més aïna crec que es tracta d'una d'eixes conductes morals distractores o justificadores d'una actuació discutible o reprovables des del punt de mira ètic. D'alguna manera, amb aquest estil peculiar incompleixen una norma moral sense haver de qüestionar-se la seua correcció i sense haver de patir ni els càstigs ni assumir la responsabilitat de l'actuació. Aquest estil moral no qüestiona la norma general, la necessitat de portar mascareta en aquest cas, i l'assumeixen, però n'incompleixen les normes bàsiques d'ús, que consisteixen en portar-la tapant boca i nas. Amb tot, l'incompliment no és total, no deixen de portar-la obertament, actitud que els portaria a possibles sancions o haver de justificar el perquè de la seua postura i assumir-ne les conseqüències, per a ells i per a la resta de conciutadans en forma de contagi i malaltia. 

La postura de no portar-la es podria considerar com una objecció de consciència moral, discutible, però atrevida i clarament identificable. Però no, aquest estil és diferent, no es rebel·la contra una norma que consideren injusta - de fet, no sabem si la consideren injusta o correcta- sinó que simplement la incompleixen cobrint-se les espatlles d'una possible sanció. És una actitud hipòcrita, en la mesura que manifesten un acatament a la llei per al conjunt de la ciutadania, però una excepcionalitat personal en el seu cas. S'ha de portar mascareta, semblen dir amb la seua conducta, però jo la porte com em dona la gana, perquè soc especial o millor o superior. 

El pas a la universalització de la norma moral no el donen, perquè necessiten unes màximes especials adaptades a la seua circumstància personal. Ni des d'un punt de mira d'una moral deontològica -desitja que la teua màxima es convertisca en llei universal-, ni finalística o utilitarista -fes que les teues accions repercutisquen en un bé comú-, ni dialògica -no discuteixen la conveniència de la norma- ni tant sols de la virtut -perquè la seua conducta no és gens exemplar i ho saben-. Cap de les postures morals reconegudes, excepte la d'un egoisme moral descarat, justifiquen aquesta manera d'actuar, però la conducta persisteix malgrat tot. 

Aquesta actitud també té un reflex paral·lel en política, concretament en l'actitud d'una part ben identificable de l'oposició política, la d'aquella que té pretensió de governar en algun moment, que critica qualsevol mesura del govern, però no la desafia ni en proposa d'alternatives, més enllà de tot el contrari del que propose el govern, siga això el que siga. La postura negacionista la identifiquem clarament i ens podem oposar i construir barreres a la seua influència, però aquesta actitud del sí però no és més corrosiva moralment i amb els mateixos efectes sanitaris perniciosos. Es tracta, igualment, de defugir les responsabilitats dels nostres actes, en aquest cas polítics, i adoptar una postura despreocupada i irresponsable. 

Ja ho sabeu, poseu-vos bé la mascareta, si més no donareu un missatge clar a la ciutadania i us protegireu contra el virus de la hipocresia, moral i política. 

En el dia de la Filosofia, cal més Filosofia

Article publicat a El diari de l'educació el dia de la Filosofia de 2021 

Hui és el dia de la Filosofia i, en un dia com aquest, els i les professionals de l'educació filosòfica exigeixen a les instàncies polítiques estatals i nacionals l'ensenyament dels valors democràtics i cívics mínims per conviure, l'ensenyament de la Filosofia en l'educació obligatòria. Si bé, és trist adonar-nos-en com aquestes instàncies continuen negant la necessitat de la Filosofia i condemnant-la un tercer dijous de novembre, un dia com hui en què fa vint-i-cinc segles va ser condemnat a mort Sòcrates. Però per entendre el problema en totes les seues dimensions, hem de fer un exercici hermenèutic i remuntar-nos a l'antiga Grècia, a l'Atenes democràtica del segle Vé a.n.e., la de Pèricles, la que es posa com a exemple polític iniciador d'un model participatiu i crític inspirador de les democràcies modernes.

Al diàleg Protàgores de Plató es discuteix sobre la necessitat d'ensenyar la virtut política, el que hui coneixem com ciutadania. Afirma Protàgores a 327a que a una ciutat on tocar la flauta fora una exigència imprescindible per viure en comú, tothom ensenyaria la seua descendència a tocar-la, sorgirien escoles que impartirien cursos i la ciutat dedicaria els seus esforços a mostrar-ne la importància a la ciutadania. I després el

resultat seria divers, algunes persones ho farien millor, i d'altres pitjor però, en conjunt, tota la ciutadania la tocaria de manera suficient i satisfactòria. De la mateixa manera, afirmava Protàgores, si a la societat democràtica volem obtenir uns mínims de convivència pacífica i respectuosa, unes normes ètiques bàsiques, hauríem d'implantar l'exigència de conéixer i dominar de manera mínima la virtut política i social, el que avui denominem convivència ciutadana, valors morals o mínims ètics imprescindibles. 

Des de postures ideològiques i pedagògiques oposades, Sòcrates va dedicar la seua vida a educar el mateix, la virtut política, tot i que des d'una perspectiva metodològica oposada a la dels Sofistes, amb el diàleg i l'autoconeixement. Aquest ensenyament va implicar-li una condemna a mort que no va voler eludir si havia de deixar de portar a terme la seua activitat educativa, perquè considerava que una ciutadania ben educada era garantia de cohesió i convivència social. Ambdues postures mostren que, més enllà de postures ideològiques concretes, una educació política participativa i conscient és necessària per formar una ciutadania democràtica i participativa. 

La desaparició de la reflexió filosòfica i, concretament de la deliberació ètica de la proposta

de currículum educatiu proposada pel Ministeri d'Educació per a la nova Lomloe és una mostra de desconeixement, sinó de mala intenció, pel que fa a la formació d'una ciutadania crítica i democràtica a les modernes societats actuals. L'assignatura de Valors cívics i ètics queda com l'únic racó dedicat a aquest quefer, però amb una dotació horària inicial d'una hora setmanal, situació clarament insuficient per enfortir una reflexió moral mínima. A més, abordar els valors ciutadans des d'una perspectiva contextual, com sembla proposar el currículum de l'assignatura, sense una reflexió ètica més general que aporte perspectiva, deixa sense comparació suficient la gestació de la pròpia consciència crítica. Tot i ser necessària, l'assignatura de Valors cívics i ètics, amb mitjans horaris i professionals suficients, ha d'anar acompanyada, en un nivell posterior, d'una reflexió ètica filosòfica que faça conscient a l'alumnat de les raons dels valors morals admesos socialment. Podríem dir que sense ètica i filosofia, la moral queda reduïda a una discussió de valors contextuals i personals sense possibilitat de creixement personal. Si no volem mantenir l'educació ètica com un complement de la Religió (com feia la LOMCE), haurem de convertir aquest àmbit de reflexió en un conjunt d'assignatures obligatòries i amb prestigi curricular i dignitat horària.

La discussió sobre els valors ètics i cívics des d'una perspectiva situada i contextualitzada en el moment actual, forma part de la necessària discussió moral que l'alumnat ha de fer per comprendre el món en què viu. Açò, és cert, es pot fer de manera transversal, a través de la tutoria i fins i tot es convenient que es faça des de diferents assignatures o de manera interdisciplinar a través d'àmbits. Ara bé, una reflexió més fonamentada, raonada i comparada només es pot fer des d'un àrea específica impartida per professionals formats a l'efecte, només es pot fer des de la disciplina filosòfica que comprén els Valors ètics i cívics i una posterior Ètica o una Filosofia amb un bloc específic dedicat a l'ètica. Sense aquest segon nivell, la reflexió moral transversal queda al mateix grau que les diferents postures morals religioses i consolida un Bla bla bla hipòcrita i, de vegades, cínic que l'alumnat capta de manera conscient i inconscient. 

Per això és tan greu la desaparició d'un àmbit pròpiament filosòfic de reflexió ètica dins de l'educació obligatòria, perquè deixa la ciutadania a mercè dels venedors de fum, dels traficants de valors i dels impulsors de falses veritats que es mostren com a autèntiques. Ens queixarem de la baixa qualitat democràtica de la nostra societat, renegarem de la facilitat amb què les xarxes socials proposen models tòxics i ens sorprendrem de l'arribada dels traficants d'ideologia que recorden el feixisme més recalcitrant. Però no podem oblidar que l'autèntic antídot contra les Fake news, que la vacuna contra la intolerància i les creences excloents, contra el masclisme i els discursos d'odi, no és altra que l'educació crítica i radical d'una consciència ètica formada personalment des de criteris ferms i reflexius. Tota la resta és fum, grans paraules acompanyades de fets menuts que sembren la desconfiança entre la ciutadania. 

No ho podem ignorar ni fer la viu viu, si volem una societat de flautistes, necessitem formació musical, si volem una societat de ciutadans i ciutadanes, necessitem formació ètica, i això no s'aconsegueix de manera màgica, cal invertir recursos, humans i organitzatius, demostrar que els valors que es proclamen es segueixen de manera efectiva i aportar les raons per les quals volem adoptar-los. Això o la hipocresia moral de què alguns se'n beneficien, No direu que no ho sabíem.