5/05/2024

Focs d'artifici dialèctics

Diuen que l'ex-polític de Ciutadans, Albert Rivera, sí, el del totxo al parlament, el del gosset a l'espot electoral i el de fa olor a llet, el mateix, ha montat una empresa per formar polítics en oratòria. I diuen també que una de les activitats que els proposa consisteix en parlar durant 3 minuts sobre qualsevol tema sense dir res. Evidentment, es tracta d'un ensinistrament ben útil si has d'amagar les teues idees en una entrevista o un debat electoral, però ben poc si el que necessitem és esbrinar les diferents cares d'un repte que volem solucionar. El problema és que la primera versió sembla ser la més eficaç en termes de d'èxit personal, polític o competitiu i, fins i tot, arriba a convencer algunes ments benpensants que no admetrien el pressupost si se n'adonaren del marc que s'imposa. 
Perquè amb aquest marc discursiu que l'ex-polític ens imposa des de les seues formacions, allò que no es diu però s'accepta sense questionament és que l'oratòria consisteix en uns focs d'artifici que encisen durant uns segons i desapareixen sense cap transcendència més enllà del seu fulgor immediat. Un tipus de discurs públic falaç, encisador, carregat d'emotivitat i mancat de raons, dirigit exclusivament a la victòria i sense cap concesió a la racionalitat de l'argumentació, ni la seua fortalesa o justificació. El problema és que aquests focs d'artifici discursius. a diferència dels de pòlvora, sí que deixen unes repercusions socials en forma de mesures polítiques concretes, determinades pràctiques públiques comunicatives i l'imposició d'uns marcs d'interés i d'unes maneres de fer que semblen transparents però amaguen unes preses de posició ideològiques poc democràtiques. 

La tècnica és clara i consisteix a repetir el missatge moltes vegades, de manera molt convincent i manifestant una seguretat sense fissures. Enunciar la presa de posició és suficient per considerar-la demostrada i, si es qüestiona amb arguments contraris, dades o exemplificacions, només s'han d'evitar, obviar o menysprear sense immutar-se i repetir el lema força que es porta preparat. És un estil discursiu buit, impostat, en què el contingut del que s'exposa sol ser allò menys important, i per això no es dubta a apel·lar a les emocions de manera hipòcrita, exposar de manera simplista els arguments i, el que el fa més perillós, evitar una confrontació ideològica profunda de les postures adoptades. Pretenen ser neutrals, i diuen fugir d'ideologies, però n'estan tan carregats que aconsegueixen fer-la invisible, perquè s'imposa com a marc de discussió no qüestionable. 


És un art certament atractiu, tan potent que acaba seduint bona part de la ciutadania i fins i tot dels i les professionals que haurien de saber detectar-lo i combatre'l. Perquè els seus efectes en termes de convivència democràtica són letals, ja que buiden de contingut el procés deliberatiu ciutadà, imposen punts de mira prederminats pels poders efectius i, al remat, acaben generant desconfiança i desafecció entre la ciutadania.  

El problema, com dic, és que el discurs públic, la discussió argumentada és tota una altra cosa que necessita més temps i, sobretot, més honestedat intel·lectual i moral. Cal contraposar punts de mira amb arguments, entrar a discutir-los amb altres raons, aportar exemples a favor o en contra i valorar el seu caràcter generalitzador o excepcional, desvetlar fal·làcies i enganys. I fer tot açò utilitzant tècniques d'oratòria convincents que afavoresquen el procés comunicatiu. Aquest procés necessita temps per exposar-se, treball per a informar-se, domini dels processos discursius i voluntat de veracitat i sinceritat. Es tracta d'un debat amb una ideologia de fons imprescindible; la convivència democràtica, la possibilitat de raonar amb sinceritat des de postures diverses, la capacitat de posar-se al lloc oposat, el respecte i una intenció sincera d'obrir-se al dubte, a la inseguretat i al canvi de posició. 

Malauradament, el sistema mediàtic actual, però, no afavoreix aquest estil, o fins i tot l'entrebanca; notícies a cop de clickbait, xarxes socials i informatius inconnexos amb segons per cada informació. El polític encara menys, perquè les rodes de premsa sense preguntes, el periodisme poc mordaç o la intervenció justa per a la connexió amb l'informatiu, afavoreixen justament el contrari. 

Quan aquests dos models s'enfronten, el resultat depén molt del context en que es produeix la contraposició, perquè en entorns mediàtics i polítics com els que he anomenat, triomfen els discursos buits però impactants, carregats de moviments de mans controlats i mirades directes a càmera. En contextos lliures d'aquesta immediatesa i marcats per protocols mediats de manera democràtica, com els educatius, legals o professionals, no hauria de ser així, però malauradament ho és. 

I aquest és el principal drama que volia assenyalar, que tot i ser comprensible l'auge de discursos seductors en entorns clarament dominats per l'impacte directe, emotiu i instantani, no ho és en els àmbits educatius i formatius que han d'estar més controlats per, justament, evitar les decisions improvisades, les manipulacions barroeres o la influència desmessurada. Però això no passa, i fins i tot, cada vegada s'ensenya més aquest artifici buit de contingut i carregat d'ideologia dominant, i es menysprea, per raons diverses entre les quals està el desconeixement, la peresa o la mala fe, una manera d'intercanviar opinions que entre a analitzar arguments des del dubte, la inseguretat i la feblesa. 

Els sofistes ja ho deien: l'art de la retòrica només es pot fer des del convenciment del que es diu, no perquè es considere veritat absoluta, sinó perquè s'està obert a la contraposició i a la discussió democràtica. Però ja sabem que la sofística va anar degenerant en un joc de daus trucat que va anar soscavant la democràcia atenesa. Doncs això, compte amb el que ensenyem als i les futures cadells de lleó de les escoles d'oratòria. 

4/08/2024

Entrevista al blog Disfruta Benimaclet

 En el Blog Disfruta Benimaclet , Loli Benlloch ha publicat una entrevista amb motiu de la publicació del llibre Laia juga amb el mòbil, a Bromera, i Laura juega con el móvil, en Algar en castellà. 


Una conversa que ha expressat de manera ben clara la intenció del llibre i la concepció de l'educació i l'ús dels dispositius mòbils que hi ha al darrere d'aquesta publicació. 



4/01/2024

Entrevista a l'agència EFE

 

L'agència EFE es fa ressò en una entrevista, ací, de la publicació de Laia juga amb el mòbil, a Bromera, (tercer més venut del mes de març) 




 I Laura juega con el mòvil, a Algar. web

Una entrevista feta per Loli Benlloch, que valora el llibre, el contextualitza i va més enllà en la reflexió sobre l'ús dels dispositius digitals entre els preadolescents, adolescents i ciutadania en general. 

La podeu llegir ací a EFE. 

També a El obrero , Lado MxInfobae 





1/29/2024

Laia juga amb el mòbil


 L'editorial Bromera m'ha publicat una obra que espere resulte interessant, divertida i profitosa per a un públic pre-adolescent, Laia juga amb el mòbil. Es tracta d'una novel·la de divulgació que barreja gèneres i es situa entre la ficció, la reflexió per a menors i la novel·la il·lustrada. La trama de ficció situa a una xiqueta d'uns 10 anys en ple despertar digital, en els inicis de l'ús de les xarxes socials i en dura negociació amb la família. 

Laia i els seus amics, Dídac i Carla, s'inicien en jocs al mòbil, vídeos de Tik-tok i Youtube i publicacions d'influenciadors i influenciadores d'èxit. Des del mòbil del pare o la mare, de la iaia o la tableta vella amb wi-fi, lluiten per descobrir el món apassionant que s'amaga dins de l'aparatet màgic que els pares encara no han accedit a comprar-los... a la majoria. Els fets transcorren a traves de capítols breus que pretenen enganxar els lectors i lectores joves a una trama amb un pèl d'intriga i misteri que s'acabarà desvetllant en el transcurs de l'acció. 


Al final de cada capítol, reflexions en forma de pregunta sobre els fets que han succeït a la trama de ficció pretenen estimular la presa de consciència sobre els usos tòxics i els enriquidors dels dispositius digitals que s'han convertit en inevitables i imprescindibles en les nostres vides, les dels menors també. 


Les il·lustracions d' Anna Gisbert resulten un encert que potencia el seguiment de la trama, atrapen als lectors i lectores i reforcen les preguntes socràtiques en forma d'anotacions visuals que obliguen a fixar els ulls en elles i potenciar el pensament crític. 

Si volem formar una ciutadania digital responsable i crítica no queda més que educar en el seu ús, ensenyar els possibles efectes nocius i mostrar el camí engrescador que representa tenir el món al nostre abast des de l'andròmina que ens acompanya a tots, joves i adults, allà on anem. No podem esperar que l'ús correcte aparega màgicament en adquirir una maduresa personal o la majoria d'edat legal, hem d'acompanyar el creixement i l'aprenentatge des del moment en què comencen a utilitzar els dispositius digitals. Si ho deixem per a després o abdiquem de la nostra responsabilitat educadora (de famílies i escola) estem entregant els nostres fills i filles a les grans companyies tecnològiques que no dubtaran en seduir-los, capturar-los i convertir-los en els seus obedients servidors. 

El llibre que presente vol ser una xicoteta ajuda en aquest ambiciós objectiu col·lectiu de formar a la ciutadania digital del futur de manera crítica i responsable. 

Vídeo promocional d'editorial Bromera




I també en castellà: Laura juega con el móvil.  Editorial Algar.






10/28/2023

Societat, drets i extrema dreta

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a València el
congrès "Societat, drets i extrema dreta" organitzat per la Fundación 1º de mayo. Ha estat una ocasió especial per reflexionar sobre el fenomen de l'extrema dreta amb la participació de personalitats de diferents àmbits, l'universitari (Roger David Griffin, Ismael Saz, Javier de Lucas, Anna López), el periodístic (amb Maraña, Escolar, Olga Rodríguez, Miquel Ramos, Aurora Mínguez i Virginia Pérez), el sindical (amb representants d'Itàlia, França, Brasil, Argentina, Unai Sordo i Ana García) i el de la cultura amb la lectura del manifest final per part de Luis García Montero. 

Potser la sensació que sobrevolava totes les intervencions era la de la por i la incomprensió, excepte la del líder sindical italià Sergio Bassoli que ha reivindicat la campanya que estan desenvolupant a Itàlia, "El treball no tindrà mai por" en oposició al govern de Meloni. 


Però, és cert, que una sorpresa pels resultats electorals a diversos països ens ha encomanat la por al cos. Tot i això, m
és enllà d'aquesta inquietud, el professor de la Universitat d'Oxford David Griffin inicia les ponències amb la recomanació i la necessitat de conéixer l'extrema dreta, d'estudiar el seu funcionament i principis polítics. Proposa una actitud oberta i no de rebuig o ridiculització, perquè afirma que són un col·lectiu que defensa uns valors i uns ideals influents que es mantenen des del període d'entreguerres amb el feixisme i que no tenen arrels econòmiques únicament, per això opina que es tracta d'una batalla ideològica, que s'ha de combatre en aquest terreny, en el de l'hegemonia cultural. 

Si bé, Ismael Saz no creu que la identificació amb el feixisme ens


ajude a comprendre el fenomen de la nova ultradreta, perquè aquest moviment no és el mateix i té diferències importants. Per a la nova ultradreta el comú denominador és el nacionalisme, un nacionalisme excloent, reduccionista, privilegi d'uns pocs que assenyalen un estranger de l'interior com enemic contra el qual articular l'actuació. Aquests nous moviments, per tant, comparteixen una visió neoliberal de l'economia, odien el sindicalisme, el feminisme i el moviment LGTBQI+, que es converteixen en enemics interiors contra els quals organitzar-se i unir-se. S'emparen en una visió reduïda i esquemàtica de la nació.


Javier de Lucas, en línia del que també diu Enzo Traverso, articula la seua exposició amb una crítica als moviments d'esquerra, que han abandonat la reivindicació fonamental d'una ciutadania universal i d'uns drets per a totes les persones. Perquè no pot ser que acceptem els drets dels immigrants i refugiats com una concessió, quan del que es tracta és de reconéixer uns drets consagrats en la declaració de DDHH i en tot el ordenament internacional. En realitat, l'ultra dreta augmenta el seu recolzament quan els polítics tradicionals, com Sarkozy o Macron, però també de l'SPD alemà o el Psoe espanyol, compren el marc de la immigració com un problema, com una càrrega. Hem de tornar a un consens inicial en què els drets de les persones estan fora de discussió si volem guanyar el marc ideològic hegemònic.


I d'aquest marc ideològic han parlat els representants dels mitjans de comunicació de eldiario.es, Infolibre, Público i Rtve. Hi va haver un cert consens en demanar un periodisme activista, que no militant o de partit, un periodisme que ha d'informar sobre les mentides i mitges veritats que

es pretenen colar a través de xarxes i mitjans d'ultra dreta. El problema ve quan mitjans tradicionals i reconeguts, es fan ressò d'aquestes fake news i els donen credibilitat. El periodisme té un problema amb la ultradreta que transmet a la societat quan no exerceix la seua funció de comprovació i denúncia. 


L'eurodiputada Eugènia Rodríguez Palop ha reivindicat el paper del feminisme com a dic de contenció de moviments reaccionaris i excloents que han crescut alimentats en la lluita contra els drets de les dones però que també han trobat en elles els primers fracassos. El vot femení ha fet fracassar victòries anticipades demoscòpicament i que han vist retrocedir el seu suport gràcies a l'oposició clara del moviment feminista. 


El moviment sindical europeu ha manifestat la necessitat de mantenir una lluita que sembla llarga, perquè si uns enemics té la ultradreta és el moviment sindical. Des de la creació d'un sindicat propi que després es manifesta en contra d'un salari mínim o d'uns drets laborals, es vol colonitzar també l'acció sindical de la mateixa manera que s'ha fet amb la política. 


Potser ha faltat la visió dels moviments socials i organitzacions no governamentals, que també són el cap de llança contra les mesures polítiques de la ultra dreta. També han faltat veus de la política, de la que està en llocs de govern i tracten amb ells de manera directa. Amb tot, una bona oportunitat de reflexió i articulació d'un moviment de contenció contra aquesta política vella adornada amb noves maneres. La lectura del manifest de la cultura contra la deriva autoritària per part de Luis García Montero és un primer pas en aquesta faena imprescindible d'oferir alternatives creïbles a aquesta visió negativa i regressiva de la convivència social que representa la ultra dreta. 

11/17/2022

El dia de la Filosofia al CVC


En el dia de la Filosofia d'aquest 2022, hem mantingut una conversa al Jardí del Palau de Forcalló, seu del Consell Valencià de Cultura, Ana Noguera, Dolors Pedrós, Amparo Carbonell, Núria Vizcarro i jo mateix al voltant de la importància i interés de la Filosofia en les nostres vides i treball. 

La conversa completa es pot veure ací, però la meua intervenció ha estat més o menys així: 

La meua relació amb la Filosofia és contradictòria, i ho és per la mateixa naturalesa de l’ocupació que desenvolupe. Ensenye a filosofar a adolescents en un context escolar o, millor dit amb paraules grandiloqüents, ensenye a pensar. Educació i Filosofia, dos pols d’una mateixa activitat que considere indestriables.

D’una banda, ensenyar, educar, és una activitat contradictòria que manté una relació conflictiva amb la filosofia. Tinc la sort i el càstig de desenvolupar-la en un teatre imaginari en el que sembla que fem ficció, amb uns papers assignats amb antelació, però en el qual entren en escena emocions i sentiments inesperats que desborden el guió previst. Desenvolupe una activitat en un context molt ritualitzat i estipulat, carregat de portes tancades, murs que pretenen obstaculitzar l’eixida i entrada de persones i idees, però pels quals es filtren de manera espontània les veritats més indomables i les realitats més resistents.

L’altra part de la meua activitat, ensenyar a filosofar, o com de

vegades es diu, ensenyar a pensar, també és conflictiva, perquè pensar significa coses contradictòries, pensar és participar d’una tradició que dona sentit a l’existència, però també adquirir les eines per desembarassar-se d’aquesta tradició i formular, amb les mateixes peces, un visió pròpia i personal del món que volem habitar.

En aquest sentit, exercesc la meua faena en col·laboració amb un sistema que em demana dues coses alhora, sotmetre i domar d’una banda, i alliberar i dotar d’autonomia de l’altra, perquè hem de proporcionar unes eines que acumulen tradició i obediència, mentre marquen el camí de la llibertat i l’emancipació.

No és una faena fàcil, ni tampoc és massa clara la manera d’aconseguir-la, ens podem quedar curts i moldejar persones obedients, o ens podem passar i crear engendres maleducats i irrespetuosos que no valoren el pensament mateix.

I a aquesta mena de representació conflictiva que és ensenyar a filosofar, acudim armats amb l’eina que compartim i ens fa humans, amb la paraula.

Ensenyem a pensar amb paraules que empresonen i alliberen al mateix temps, en funció de com les posem en escena. Les paraules son el fil de la memòria, com deia Plató, el fil amb que embastem sentits implícits que cal explicitar per fer-los conscients, assumir la seua càrrega històrica i transformar-la, però no per memoritzar-la acríticament, sinó fer-la nostra, per repensar-la.


I per repensar les paraules hem de rumiar-les, com deia Nietzsche que fan les vaques, i nosaltres hem de ser un poc vaques, digerint el sentit de les paraules, transformant-les, actualitzant-les, oblidant-les i recuperant-les, deshistoritzant-les, fent-les actuals, desmomificant-les.

Però quan estàvem en aquest quefer, apareixen uns altres mestres de la paraula, uns farsants, uns demagogs, uns impostors que se les apropien i els renoven un sentit oblidat que semblava vençut, però que recupera la vigència.

I aquests venedors de fum venen acompanyats d’imatges suggerents, sons encisadors i records prèviament esporgats de nervi alliberador. La societat del clik bate, el m’agrada, la paraula buidada d’horitzons alliberadors, la instantaneïtat i la rapidesa que no ens deixa pensar.

Es tracta de “L'opinió, el dogma i la por: els tres grans enemics de la filosofia, els tres aliments principals de la mort en vida.” en paraules de Marina Garcés.

Però en aquest escenari, no podem recrear-nos en nostàlgies retroutòpiques (Que bé vivíem abans! Què feliços érem!) ni en una hipercrítica distòpica que tant agrada als intel·lectuals d’esquerres (arriba la dictadura tecnològica! La gran conxorxa).

No tenim temps de lamentacions ni derrotisme, els nous discursos estan formulats en paraules i tenen un fons compartit, és cert que embolcallades i accelerades, però just per això exigeixen la nostra atenció, i la nostra funció és escoltar i esbrinar els sentits que oculten.

Per això no podem abandonar, ni rendir-nos, no podem deixar aquest nou escenari als falsaris, La nostra faena, la faena de la filosofia consisteix a teixir paraules, a bastir sentits nous i alliberadors.

Hem de convertir “La filosofia en una pràctica d’alliberament: allibera les paraules de tot allò que les empresona, les codifica, les disciplina, les aplana o les mercantilitza.” com diu Garcés.

La faena de l’educació, com la de la filosofia que li dona sentit, consisteix en ajudar a recordar les paraules adients per a la comprensió d’un món accelerat que barreja veritat i mentida, sinceritat i engany utilitzant les mateixes paraules amb diferents intencions. Pensar empresona i allibera, enganya i orienta, però el pensar més complexe és aquell que ajuda a trobar el camí per a la construcció d’una vida en comú imperfecta i millorable, oberta, sempre inacabada.

La filosofia no pot deixar de viure en la contradicció, ni de capbussar-se en el fem, com aquell Diògenes que no dubtava a discutir, sense aura de dignitat, d'elitisme ni d'erudició. Haurem de deixar el pas als “llanterners” de la Filosofia, als recollidors de fem, als recicladors de la brutícia. Haurem de discutir amb els youtubers, els influencers o els venedors de productes miracle. És un compromís amb el present i el món.

Només d'aquesta manera aconseguirem fer present la filosofia al

món vital més immediat de la societat que ens envolta i convertir-la en la més útil de les disciplines humanes, la més radical, l'única que aporta un punt de mira personal i alliberador.

I aquest és el paper que juga en el meu dia a dia.

10/20/2022

Premi ACIA de divulgació d'IA al llibre IA. Com els algorismes condicionen les nostres vides

 L'Associació Catalana d'Intel·ligència Artifical (ACIA) ha concedit el primer premi dels  Premis als millors treballs de difusió sobre Intel·ligència Artificial al llibre de l'editorial Sembra i elaborat per Vicent Costa i Enric Senabre, IA. Com els algorismes condicionen les nostres vides

Es tracta d'un prestigiós premi  que, des de 2012, reconeix el treball realitzat en la difusió de la IA. 

Enguany, els premis s'han concedit en el marc del 24é congrès Internacional de l'ACIS 2022 i Vicent Costa, investigador de l'IIIA- CSIC i la Universitat Autònoma de Barcelona, ha acudit a recollir-lo.




Estem molt contents per la concessió d'aquest premi que reconeix un treball que ens situa davant els reptes urgents que ens planteja la intel·ligència artificial. A partir d’exemples quotidians, ens ofereix eines per a reflexionar sobre les implicacions socials i morals dels algorismes que ja condicionen les nostres vides. Un llibre imprescindible per a prendre partit en una lluita desigual però apassionant de la guerrilla democràtica contra el control de les grans corporacions tecnològiques.

Aquest prestigiós premi va premiar l'any passat  L'observatori d'Ètica en intel·ligència artificial de la Universitat de Girona, i enguany ha concedit el segon premi al curs "CiutadanIA: intel·ligència artificial per a tothom" desenvolupat per especialistes d'IDEAI-UPC. 

7/04/2022

Llegir en valencià. El despertar.


La Fundació Bromera per al foment de la lectura ha organitzat, un any més, la campanya Llegir en valencià, en aquest cas, per la sostenibilitat i amb l'objectiu de visibilitzar els Objectius de Desenvolupament Sostenible del planeta (ODS). 

Onze llibres composen aquesta col·lecció que publiquen els periòdics Levante i Información, els dissabtes i diumenges de juliol per 1€. La campanya està dirigida a un públic lector que s'inicia en la lectura en valencià i es compromet amb la salut del planeta. 


Diumenge 10 de juliol, amb el diari Levante, (diumenge 23 de Juliol amb Información d'Alacant) apareix el volum dedicat a una Educació de qualitat titulat El despertar. Una narració d'Enric Senabre amb il·lustracions de Pablo Caracol, ambientada en la Vila de Muro en la comarca del Comtat, en què una mare fadrina, Clara, ha de tractar de conciliar el seu treball de zeladora a l’hospital i l’educació de Paula, la filla adolescent de la qual sent que es va separant a poc a poc. La preocupació pel futur de la filla farà que s’implique en l’institut i que descobrisca una nova oportunitat acadèmica i vital.

Perquè les persones no som rius i podem tornar arrere, el retorn a les aules li permetrà recuperar el temps perdut, aprendre a valorar-se a si mateixa i acostar-se de nou a la seua filla.

Un relat en què les aspiracions personals, l'educació integral de qualitat. la memòria històrica i la Filosofia es combinen de manera virtuosa per aconseguir una vida viscuda amb intensitat.  





6/29/2022

És l'hora de l'educació. Acabem fartes!


El professorat acaba el curs molt cremat. Ha estat un any difícil; amb mascaretes, incerteses, avís de nova llei i nous currículums que no arriben mai, horaris adaptats i esforços extra per integrar l'alumnat amb seqüeles d'una pandèmia que sembla haver-nos deixat però continua ben present. Amb aquest panorama, Marzà ha transitat a ocupacions més urgents i ha estat substituït per Raquel Tamarit, a la qual s'han dirigit els sindicats educatius per exigir unes mesures que són imprescindibles per mantenir la qualitat educativa.

La FECCOOPV ha organitzat una concentració a les portes de la

Conselleria d'Educació amb un reguitzell de reivindicacions que mostren la necessitat de solucions a problemes que poden anquilosar-se i posar en risc el sistema educatiu valencià, mentre, l'STEPV ha plantejat a la

Consellera un pacte per a negociar aspectes d'ensenyament públic no universitari i d'ensenyament privat concertat.

Les seues reivindicacions coincideixen en exigir una baixada de ràtios, que és una d'aquelles coses que no hauriem d'haver oblidat mai dels temps de pandèmia. Passem pàgina massa ràpid i no aprenem d'aspectes que, en temps d'adversitats, s'han mostrat efectius. La reducció d'alumnat per aula, degut a l'alternança en l'assistència i al reforç de personal

covid, ha mostrat que l'atenció individualitzada ajuda a conciliar la diversitat i col·laborar en un aprenentatge personalitzat amb més garanties d'èxit. Però de seguida s'ha volgut oblidar i l'eliminació del professorat de recolzament ha tornat als 30 alumnes per aula i a les mateixes dificultats per posar en marxa les recomanacions que la mateixa Conselleria exigeix en sentit teòric a través de la legislació i impedeix en la pràctica per la seus dotació material i personal. Per això aquest aspecte s'ha de veure reforçat amb més recursos de personal i augment d'inversió educativa.

Un altre aspecte en què coincideixen és en la reducció de la burocràcia als centres, aspecte aquest que facilitaria la funció educativa per tal de centrar-se en l'important, atendre l'alumnat de manera directa i efectiva.
L'actualització salarial del personal docent és també una

reivindicació comuna i lògica en l'actual context d'inflació desbocada. No es pot exigir als treballadors i treballadores que paguen els plats trencats de l'absència d'una política de contenció de l'augment dels preus de l'energia i altres productes bàsics.
La dignificació de les tutories és una reivindicació de la FECCOOPV que, de segur, serà assumida per la resta de sindicats, perquè si una de les ocupacions dels i les docents ha vist augmentada la dedicació necessària és la de tutoria. Seria de justícia que es reconeguera a efectes econòmics i/o de reducció d'altres càrregues laborals per tal de recompensar i facilitar aquesta dedicació vital en el nou context educatiu.
La no imposició obligada dels àmbits, és també un aspecte que la Conselleria hauria de replantejar-se. Parlant des de la convicció i el compromís amb la innovació educativa, hem d'afirmar que aquesta s'ha de construir des de baix, motivant i incentivant el professorat innovador i estenent i facilitant la implantació d'aquestes innovacions, i no des de la imposició des de dalt, que només genera malestar i efectes més perniciosos que positius.
A aquestes reivindicacions hem de sumar mesures per millorar les condicions de treball dels tribunals d’oposicions, introduir als centres educatius les figures d’educador/a social i de contenció, la reducció de càrrega lectiva del professorat major de 55 anys o la reducció de jornada per interès particular, entre d’altres reivindicacions.



L'STEPV afegeix l'augment de la presència del valencià com a llengua vehicular en el sistema educatiu, un aspecte que després de la introducció del plurilingüisme és vital per la supervivència de la llengua i un pacte d'estabilitat per al professorat interí, que també es presenta com a necessari en l'actual context de revisió de l'accés a la funció pública, les incerteses que genera i els possibles efectes no prevists que puga tindre.

Aquestes mesures són compartides per la majoria de treballadors i treballadores de l'ensenyament i representen un crit d'ajuda per tal de salvar el sistema educatiu valencià. Si realment es creu en polítiques d'esquerra, s'ha de prioritzar l'educació i la sanitat pública, i aquestes són propostes que haurien d'anar en la línia política de l'actual govern del Botànic i de la Conselleria d'Educació. Necessitem il·lusionar la ciutadania, aportar propostes que ens ajuden a creure en la política com una activitat transformadora, només d'aquesta manera s'aconseguirà parar la dreta i les propostes reaccionaries que proposa. 

5/07/2022

Les línies del diàleg


A L'illa. Revista de lletres, n. 80, he escrit la ressenya del llibre de Fani Grande, Les línies del diàleg

El llibre, editat per Bromera, és un recull d'articles escrits inicialment al blog de l'autora, El fémur de Eva, que aborden un seguit d'aspectes que segueixen d'actualitat tot i estar escrits la majoria d'ells fa uns anys, cosa que ens pot fer reflexionar sobre la complexitat de moltes de les qüestions que aborda i la capacitat de l'autora per tractar-los amb una amplitud de mires encomiable. 

Com dic a la ressenya, que podeu llegir a la revista o a la imatge final, els temes es tracten en un to directe i col·loquial que recorda l’origen digital dels mateixos i que, des de l’honestedat i el compromís, desenvolupen l’art de l’argumentació des de les causes socials més actuals, com el feminisme, la defensa de drets LGTBI+, la lluita contra el canvi climàtic, el suïcidi d'adolescents, l'assetjament escolar o la violència de gènere. 


La ressenya la vagi escriure amb el llibre en
impremta, però ara, amb ell a les mans i rellegit en el seu format final després d'una presentació desimbolta i dinàmica amb l'editor Gonçal López Pampló i la professora i amiga Cristina Marqués, a la 57 Fira del llibre de València, comprove que les expectatives despertades pel projecte inicial es confirmen amb escreix. 

Fani escriu bé, sap enganxar els i les lectores des de la primera línia, i el desenllaç no decep en cap moment. Els interrogants queden en l'aire i la interpretació es deixa oberta i respectuosa al procés de digestió posterior. Unes línies que obren el diàleg, s’esfilagarsen, es creuen, es perden i es retroben quan esdevenen pensament en moviment.