La por invisible

Hui a Gravetat zero d'Àpunt hem parlat de la por en relació a

la situació que vivim i la que viurem en el temps post-pandèmia. Al minut 55 Maria Josep Poquet ha dirigit la Tertúlia filosòfica #SiPlatóAlçaraElCap amb Joan Benesiu i jo mateix. Ací podeu escoltar la tertúlia amb les nostres opinions, especialment interessants les de Joan Benesiu, i a continuació explique un poc més les meues.


Vivim temps de por, es repeteix com un mantra, com un tòpic del què és difícil escapar. La pandèmia mundial ha arrasat les barreres que havíem alçat per aparentar seguretat i la caiguda ha estat terrible, brutal. Aquesta crisi sanitària ens ha deixat les vergonyes a l'aire, no érem tan poderosos com dèiem i crèiem, alguns. 
La ciència no ha acabat de trobar solució a una qüestió originalment mèdica per a la qual semblava més preparada que mai. La globalització econòmica i mediàtica no ha donat resposta a un problema que ha generat el seu mateix funcionament. La digitalització ha posat pedaços d'optimisme voluntarista sense acabar de contenir un fenomen que semblava superat per analògic, per antiquat. 
I ací ens trobem, desarmats i captius d'un virus invisible que es gestiona de manera política amb poca solvència. De fet, sobta trobar-nos als estats minimitzant la por, alertant del perill del pànic i transmetent missatges d'esperança i tranquil·litat. Normalment l'estat havia utilitzat la por com a mecanisme de control, ja ho aconsellava Hobbes i ho avisava Klein, però en aquest cas, es van retardar les mesures de confinament per no espantar a la població i,

a hores d'ara es demana autocontrol i confiança, normalitat i esperança. Fins i tot els polítics més esbiaixats, la nova ultradreta neofeixista, ha intentat minimitzar de manera irresponsable el problema amb unes conseqüències que semblen passar-los factura personal i política, a ells i als ciutadans que els han triat i als que els han patit. Curiós... i sospitós.
Però la por no ens la lleva ningú i, com els primers Sapiens, desenvolupem estratègies comunes per combatre la por. Els primers rituals i les paraules sagrades al voltant del foc van ser les barreres de contenció originals que es van alçar contra la por. El collaret sagrat, la pintura espanta-esperits o les ablucions repetides servien per protegir-nos contra els perills desconeguts que ens assetjaven

diàriament. Ara, com diu Harari, no hem canviat molt, també tenim els nostres rituals sagrats per contenir la pandèmia. L'espera ansiosa de les dates del Ministerio i la contenció màgica de la corba sagrada, rentar-se les mans amb fruïció o aparéixer abillats amb mascaretes i guants de disseny s'han convertit en els elements rituals que hem bastit per contrarestar la por atàvica a un virus invisible i silenciós que s'amaga en el cos de les persones estimades i ataca amb el contacte físic, l'estima i l'ajuda mútua. 
El virus ens obliga a separar-nos, i això per a una espècie que ha evolucionat justament gràcies a la col·laboració, al contacte i a la interacció mútua és un preu difícil de pagar. Els nostres bruixots són ara uns científics que parlen un llenguatge incomprensible que els seus mediadors en la terra, els periodistes, ens acosten amb imatges i metàfores confuses. Una corba que ha d'arribar a un punt

màxim d'alçada i amb la qual hem de lluitar colze a colze per tòrcer no sabem per quina connexió màgica; uns rituals que canvien en funció de l'evolució dels fets i estudis d'universitats de nom impronunciable, mascaretes ara sí, ara no; un confinament passiu que hem de prendre com una missió heroica semblant a la dels grans personatges històrics que havien de fer justament el contrari. 
Un reguitzell de remeis que no acabem d'entendre perquè, en realitat, no hem de tenir por, junts ho aconseguirem i amb la nostra inactivitat aconseguirem superar el virus, o aquest és el missatge. Però res sembla canviar, la pluja no arriba i això que hem tret a la Verge a passejar, perquè possiblement la por ha de vindre després. 

Ara estem immersos en una crisi transitòria, una invasió turística d'un vell amic que ha canviat d'aspecte, un virus com els que han creat la vida, que passarà, amb més o menys damnificats. Aquest caràcter fugaç de la crisi fa que l'espant puga ser modulat per l'esperança. L'estadística és molt modelable i tot dependrà de si les conseqüències ens han tocat de prop o de lluny, creuem els dits. Però la crisi vertadera, la que veritablement farà por i que s'estimularà de manera tremendista per part dels governs mundials, la crisi econòmica i social que deixarà devastat el teixit econòmic i social, aquesta està per vindre. Quan recuperem la "normalitat" que les autoritats s'han esforçat a mantenir per damunt de tota l'excepcionalitat que decretaven, aleshores es quan tornarà la por, l'autèntica por que paralitza, domina i extermina. 
Aquesta situació excepcional no fa por, allò que vertaderament ens ha de fer por és la normalitat que expulsa les famílies de les seues llars, deixa milions de xiquets abocats al fracàs o directament sense escola, subalimentats o sense atenció sanitària davant de malalties comunes per a les quals tenim remei però no pressupost. La por que voldrem recuperar després d'aquest parèntesi heroic, és la d'un planeta que no suporta més contaminació, més extracció, més producció. Però de segur que, en passar aquest parèntesi, voldrem tornar a volar en avió, estiuejar en platges saturades i consumir amb excés. 

En tornar la pandèmia, l'autèntica, la irreversible, la que no passarà en uns mesos, recordarem que aquesta havia estat un avís, un senyal que ens volia recordar que la sobreexplotació de l'únic planeta que tenim és una via clara a la destrucció, que estem malalts de desigualtat i egoisme, que el repartiment de la riquesa continua deixant en mans d'uns pocs la major part dels recursos i condemnant a la majoria a la pobresa i la misèria. Aleshores espere que la por no ens paralitze, perquè possiblement ja ho hi haurà corba que tòrcer. 

Queda espai per a l'optimisme?

Hui dissabte, Joan Benesiu i jo mateix, moderats per Mª Josep Poquet, hem parlat a Gravetat zero, d'Àpunt (ací podeu escoltar el programa), del llenguatge que emprem per parlar de la crisi del coronavirus, de les metàfores que, de vegades, ens oculten els problemes si venen viciades per un enfocament errat. Hem parlat de moltes coses, però algunes més s'han quedat per dir, i per això vull ampliar-les ací.


Després de quinze dies de confinament i crisi sanitària, han proliferat pels mitjans i les xarxes els missatges optimistes. Missatges d'ànim per mantenir la moral alta i fer més suportable el tancament a casa o el risc dels que estan en primera línia. Exhortacions a la reflexió sobre les causes de la pandèmia i els mitjans d'evitar-les. Crides al canvi d'estil de vida, a la sostenibilitat i la solidaritat, a aprendre del que ens està passant i a no repetir-ho. Però si analitzem bé la situació, queden pocs motius per a l'optimisme més enllà del marxandatge wonderful. 
Potser allò més positiu siga l'evolució previsible de la malaltia, les

perspectives de reducció de contagis, l'augment d'altes i la convicció de que es pot combatre amb temps i atenció sanitària, de moment. Allò que ens dona més motius per a l'optimisme són les qüestions estrictament sanitàries i científiques i la professionalitat que han demostrat totes aquelles persones que han mantingut el funcionament essencial de la vida social. 
Perquè tota la resta apunta a la tormenta perfecta. La manera com hem abordat la malaltia ha estat antiquada, inútil i contraproduent. La primera (o la segona) crisi del segle XXI, la que ens posava davant dels ulls els efectes de la globalització, l'hem volgut combatre amb els mateixos instruments del segle XX, amb tancament de fronteres, respostes nacionals i polítiques econòmiques del capitalisme liberal. En compte

d'aprendre d'un fenomen global que ens interpel·la sobre el món que vivim, amaguem el cap sota l'ala i neguem la major, com fan Trump o Johnson, o prenem mesures mediàtiques que no tenen efectes reals sobre una pandèmia global. 
El coronavirus ens ha tornat a la realitat de sobte, ens ha mostrat una situació que supera les nostres possibilitats d'actuació, que afecta a la humanitat sencera i que necessita un enfocament complex i comunitari. Però vistes les primeres reaccions de la Unió Europea, EEUU i la GB, des de les instàncies polítiques no s'entén el missatge i es continua parlant del "virus xinés", dels "problemes econòmics del sud balafiador" o de les "irresponsabilitats dels professionals". Amb aquestes respostes dels qui dirigeixen els destins globals, pocs motius per l'optimisme podem albergar. 
El coronavirus será l'11S de la generació Z i ja sabem el món que ens va deixar, però quin generarà aquesta crisi? Un món diferent, de segur, el problema serà quin. Quin model guanyarà? El de la vigilància totalitària a través de la IA i el Big data que el model polític xinés ha imposat, com diu el filòsof coreà Byung -Chul Han? O el de la previsió de Corea del Sud o Japó, amb més proves i actuacions selectives i responsables de la ciutadania? O potser el model europeu i americà d'imprevisió, buidament del sector públic i abandonament dels més dèbils? 

El futur polític es jugarà entre una globalització solidària que apunte a una coordinació mundial a través d'organismes transnacionals o una globalització esguitada d'interessos nacionals que reforçarà el control a la ciutadania i ampliarà el marge econòmic de les grans multinacionals. 
La resposta de Trump o Johnson sembla diferent de la Xina, però no ho és, perquè manté una globalització deshumanitzadora i econòmicament desbocada, però és més ineficaç econòmicament i més esquinçadora socialment. Per això el model xinès té totes les de guanyar. Control polític local i economia globalitzada representen un tàndem que garanteix l'èxit i més amb la justificació necessària d'una lluita contra la catàstrofe. La doctrina del schock està servida i les dures, però necessàries, mesures liberalitzadores preparades. 
Caminem cap a una globalització desigual que facilita els desequilibris nacionals i oblida la ciutadania. En aquest escenari, el comunisme que anuncia Zizek està cada dia més lluny, i l'explotació, la misèria i la por cada vegada més presents. Si no movem l'escenari polític, si no aprofitem per adonar-nos que ens cal un canvi de model polític i econòmic per sobreviure, aquestes crisis es repetiran.
Per això, ara més que mai, necessitem reivindicar una globalització

amb rostre humà, atenta a les diferències i solidària amb les desigualtats, amb mecanismes econòmics reguladors i instàncies de mediació mundials. Una globalització inevitable, però controlable des d'instàncies polítiques conscients de les necessitats i exigències d'un món nou. 
Estem preparats per aquest escenari? Els nostres polítics són conscients de la seua responsabilitat? Està la ciutadania organitzada i conscienciada del moment que vivim? Estarem a l'alçada dels canvis que hem destapat? Queden motius per a l'optimisme? No ho sé. Vosaltres direu.

Més... Què?

Dos articles recents de dos professors universitaris als quals admire i seguesc, José Luis Villacañas (Cumplir promesas)  i Joan Alcàzar (Més Errejón), han parlat de la incorporació a la lluita electoral del partit d'Errejón. Tot i estar més d'acord amb Alcàzar, amb el què coincidesc en moltes de les opinions que expressa, que amb la rendida glosa apologeta de Villacañas, ambdós m'han fet pensar en el que significa aquesta nova formació i m'agradaria dir la meua. 

En primer lloc caldria parlar de l'actor principal d'aquesta història, Errejón i el nou Més... País, que ha decidit de manera ràpida i expeditiva concórrer a les pròximes eleccions nacionals. L'entrada en escena era imminent després de la jugada madrilenya, però tot i això no deixa de demostrar que no es tractava d'acomplir promeses com afirma Villacañas, sinó d'una jugada estratègica que estava pensada amb antelació i planificada dins d'un joc estratègic calculat. De fet, Más Madrid ja havia donat el salt i els ponts amb Podemos estaven trencats, per tant les promeses fetes en l'anterior campanya electoral, quedar-se a Madrid i tot això, ja se sabien paper mullat, i ara es tractava d'aprofitar la conjuntura social d'insatisfacció i frustració davant la incapacitat de les dues forces "progressistes" de formar govern. El fet de no comptar amb programa polític explícit, ni d'una estructura de quadres als diferents territoris nacionals es pot entendre com una precipitació, però també com una ambigüitat calculada en la qual la figura del líder compte més davant dels electors que la resta de factors, en els quals no es diferencia massa de Podemos, ni disposa de grans figures mediàtiques per encapçalar les llistes a les diferents circumscripcions.

Si un mèrit té Errejón és saber fer de la necessitat virtut, i en aquest sentit dissimula l'absència de diferències programàtiques amb Podemos, i s'alia amb altres formacions ja assentades en altres comunitats, com Compromís, En Marea o l'escissió murciana del partit mare, aconseguint d'aquesta manera amagar la seua feblesa territorial. En aquest context, la principal virtut que pot aportar Errejon és la seua imatge amable i dialogant, un suposat talant negociador més obert (submís?) i la confiança que genera en un sector progressista no massa definit. Els efectes electorals només es poden suposar a hores d'ara, però els que genera en la consciència política de l'esquerra no són especialment gratificants, de fet abona la visió d'una esquerra dividida, incapaç d'articular majories i posar-se d'acord i, a més i sobretot, confirma el relat del Psoe de que els culpables en la incapacitat per formar govern eren els radicals de Podemos. Blanc i en botella, llet, però després parlarem d'això. 
Menció a part mereix l'actitud de Compromís al nostre País que, de

manera ràpida i majoritària, s'ha aliat amb una confluència nacional que naixia a Madrid i no aclaria l'encaix de les diferents nacionalitats al si d'un projecte nascut de manera tan centralista. El que altres vegades han estat discussions internes molt sonades i públiques sobre el caràcter nacionalista de la formació, la necessitat de visibilitzar el caràcter valencià i valencianista de la proposta i les discrepàncies programàtiques amb una formació d'arrel jacobina i tradició esquerrana, ara s'han esfumat de manera màgica. La mateixa vesprada de l'anunci de la formació d'Errejon, quasi sense nom i, per descomptat, sense programa, Compromís oferia el seu feu valencià com a territori pacificat per a l'entrada de les tropes errejonistes, posant en perill el govern del Botànic i la confiança que tant havia costat bastir amb Podem al País Valencià. El mateix Baldoví, que dies abans criticava el Psoe per la seua falta d'interés negociador, ara afirmava que d'aquesta manera, amb Més..., seria més fàcil formar govern. Ha estat un gripau difícil d'empassar, suposant en Baldoví la coherència que sempre ha manifestat, i un espectacle poc edificant per a la política en general. La rendibilitat electoral d'aquesta aposta pot ser beneficiosa segons diuen les primeres enquestes, però els efectes que pot tenir per al projecte a llarg termini d'una força valencianista integradora poden no ser tan satisfactòries. 

El Psoe va rebre amb alegria l'entrada d'Errejon a la competició electoral, ja comptava amb ella des de feia temps i aquesta convicció va ser un dels factors que van tenir en compte dins de l'estratègia electoral (Al remat tot era estratègia, com explique en un altre article d'aquest blog) que ha dirigit la seua actuació durant els darrers mesos. Pedro Sánchez va tensar la negociació tot el que va poder esperant la dinamitació interna (Múrcia i altres) i externa (Errejon i Más Madrid) de Podemos per a, d'aquesta manera, aconseguir ser el referent únic de l'esquerra, eliminar el competidor més difícil de l'escenari i millorar els resultats electorals. No dic que el partit d'Errejon siga una jugada del Psoe, però si que la coneixien i la van tenir en compte en la seua actuació. Les paraules de Pedro beneint Errejon i atribuint-li un talant més negociador demostraven que la seua entrada en política representava la culminació del relat que s'havien esmerçat en difundir; el culpable és Pablo i el seu radicalisme. Potser al remat la jugada no els isca tan bé, perquè l'electorat de Podemos ja havia amortitzat la jugada d'Errejon i, en canvi, l'electorat socialista no està precisament content amb la gestió d'aquesta incapacitat personal i política del seu líder per formar govern. Aquesta disolució de la política en els gestos, el personalisme i un cert talant que volen fer-nos creure Sánchez i Errejón, no deixa de ser una cortina de fum que amaga les pressions dels poder fàctics per impedir l'entrada de Podemos al govern de l'estat. 
Podemos és l'altre element afectat per l'entrada del nou partit a la

lluita electoral. I es podria fer mirar quin tipus d'aliances ha bastit que se li han escapat com aigua entre les mans. La fugida apressada d'Equo, Compromís i el CHA ( En Marea ja estava fora) haurien de fer pensar a la formació de Pablo Iglesias quin tipus de relació han mantingut amb els seus socis i de quina manera van imposar el consens intern en aquell Vistalegre II. La construcció de l'esquerra que han cosit s'ha fet massa vegades des d'una prepotència i falta de consens que ha dificultat el seu camí. Va ser difícil amb IU, però al final s'ha convertit en el millor aliat per configurar una gran esquerra que li fera ombra al Psoe. Haurien d'aprendre d'aquest model. Podemos ha de repensar el seu funcionament, obrir-se a les bases i a la dissidència interna i millorar la imatge pública dels seus dirigents, però no se li pot criticar l'actitud honesta i sincera que ha tingut en aquesta negociació per formar govern i en la relació amb els socis d'Unides Podem. Com afectarà en termes d'escons és altre d'aquests misteris que faran de la nit electoral del 10N una nit apassionant.  
Amb tot, recordeu, si sou d'esquerres, heu de votar, però no al Psoe, això no ha canviat, perquè no podem permetre que l'error estratègic de Pedro Sánchez i el partit que el recolza de manera prou acrítica per al que és un funcionament democràtic normal, li done el poder al Trifachito d'extrema dreta que, des de la seua caverna mediàtica ha rebut amb alegria l'entrada d'Errejon al combat electoral. 

Democràcia

Al programa de hui (ací teniu el podcast, la tertúlia a partir del minut 56) de Gravetat zero, d'ÀPunt Media, hem parlat sobre Democràcia. Qui decideix? 
Quan parlem de Democràcia, l'entenem com el règim polític en el qual tota la ciutadania pot decidir sobre els assumptes públics de manera igualitària. Dir tota la ciutadania és un eufemisme, perquè en els temps en què va nàixer, a la Grècia Clàssica, hi estaven exclosos estrangers, dones, esclaus, menors, etc, però ara també excloem els immigrants o els rodamóns, tot i que podem apreciar un procés integrador progressiu al llarg de la història. Malgrat aquestes exclusions, la idea força de la Democràcia és la de decidir de manera col·lectiva i en igualtat d'oportunitats sobre els assumptes públics. Només pensar sobre la idea ja podem adonar-nos de la dificultat de l'empresa, que sembla anar contra el sentit comú que admet diferències socials de naixement o riquesa, i que ha estat contínuament sotmesa a atacs i intents de desprestigi des dels seues inicis. Ja Plató va desfermar una campanya antidemocràtica en la què defensava un model basat en les capacitats, en la vàlua de la intel·ligència. Aquesta idea platònica ha fructificat al llarg de la història i ara mateix es defensen govern tecnocràtics o qualificacions tècniques dels polítics en actiu, o fins i tot, tenim determinats polítics que no han fet altra cosa, professionalment parlant, que ser polítics. 
Aquesta idea de professionalització de la política és poc democràtica, i en aquest sentit els Sofistes eren millors representants dels ideals democràtics, perquè formaven la ciutadania per tal de participar a la política democràtica sense abandonar les seues ocupacions, però formant-se en la reflexió i participació pública. I mireu la mala fama que han tingut aquests professionals de l'ensenyament. Ells han acumulat a les seues esquenes els atacs contra un sistema que és el més absurd i esbojarrat, el més atrevit i radical dels que s'han posat en pràctica, però també el més necessari si busquem una convivència acceptada col·lectivament. La idea de que en política no hi ha especialistes, com diu Castoriadis, és atrevida perquè permet obrir la participació a qualsevol ciutadà que practique una opinió (Doxa) cultivada, meditada. I açò provoca un vertigen en els administradors de la cosa pública i per això intenten retallar-la o controlar-la.
A més a més, la democràcia és un règim polític que sempre està en crisi, perquè la seua legitimació parteix d'un forat negre, d'un punt fosc, que és l'absència de legitimacions externes o superiors (Déu, el Rei, l'Amo, el Pare de família...) com afirma Rancière a L'odi a la democràcia. En aquest cas, l'única legitimació possible  és l'argumentació racional sobre la seua autoinstitució, una discussió racional que aporte raons i les justifique. Ara bé, aquest funcionament passa per molts entrebancs, per exemple per una crisi de representativitat. Quan la ciutadania no se sent representada pels seues mediadors, entrem en una crisi de participació. El 15M, per

exemple, va encapçalar el "no ens representen" i va acusar de "casta" els polítics, tot demanant un major contacte entre els dirigents i la ciutadania. El sistema electoral mateix, amb la llei d'Hont i les circumscripcions, ha fet la resta, perquè ha filtrat la voluntat popular en una direcció que ha afavorit el control d'una partitocràcia, com ha explicat Xavier Serra en aquesta mateixa tertúlia. 

Un sistema democràtic saludable necessita vies d'expressió ciutadana que vagen més enllà de les votacions cada quatre anys, però aquests mecanismes, com referèndums, no semblen agradar als partits que controlen la gestió política. Fins i tot els molesta quan se'n fan i els desqualifiquen de socarrel, com en el cas del referèndum català, sense tenir en compte que amb aquesta desqualificació, desprestigien i erosionen la democràcia mateixa. 
La sèrie danesa Borgen mostra les característiques d'una democràcia saludable, la capacitat de pacte i diàleg, el respecte a la privacitat i la separació clara entre privat i públic, marquen el funcionament d'una democràcia en termes reforçats. Les democràcia europees, com la Britànica o l'americana, tenen contrapesos fruit d'una separació de poders que a casa nostra no estan tan clars. 
Perquè una democràcia necessita cultiu, i aquest ha de vindre d'una

formació cívica i d'uns mitjans de comunicació independents. Però en aquest país no es forma en civisme a la joventut, l'únic intent seriós que ha hagut, el de l'educació per a la ciutadania, va ser durament qüestionat i finalment eliminat per la dreta religiosa i política. A la Grècia clàssica ho van vore de seguida i van sorgir els Sofistes per formar els joves en la participació democràtica, i al nostre voltant, a Europa, quasi tots els paisos tenen assignatures de formació cívica i en drets humans, però ací es va entendre de

seguida com un atac a la religió i com un intent d'adoctrinament. El problema és que sense educació cívica i sense mitjans de comunicació independents és difícil construir una democràcia forta. I els mitjans de comunicació ja veiem com han entrat en un tipus de debat polític que s'assembla més al Sálvame que a un debat seré i raonable. Una llàstima i un perill, perquè una ciutadania desinformada és una ciutadania desarmada davant dels poders que volen curtcircuitar la participació vertaderament democràtica. 

Si ets d'esquerra, has de votar, però no al PSOE

Ja estem altra vegada en període electoral. El que semblava impossible i destrellatat, s'ha acabat produint. Pedro Sánchez ha estat incapaç d'articular una majoria suficient i la convocatòria està en marxa. Les raons són múltiples, i algunes ja les he explicades en altres articles d'aquest blog, però totes passen per responsabilitzar fonamentalment al partit majoritari i encarregat de formar un govern que els números permetien. És cert que els altres partits també tenen la seua part de culpa en el fracàs, però molt menys que aquell que tenia el mandat constitucional i les possibilitats reals. Perquè realment no ha volgut formar govern, o no ha pogut si volem ser caritatius amb el seu líder, al qual, com a poc, se'l pot acusar de falta de carisma, incapacitat política o, fins i tot, mentir al seu electorat i militància amb les promeses que havia fet en campanya i que després ha menyspreat amb una prepotència incomprensible. En tots els casos, el balanç és letal per a ell i el partit que li dona caliu. 
En aquest escenari, l'electorat d'esquerra està desconcertat, irritat,

cabrejat i asquejat, i l'opinió més escoltada és la de no votar. I és lògic, tots estem així, i més si escoltem les notícies, perquè s'ha estés una manera d'explicar el fracàs que responsabilitza a tots per igual. I pense que això és un error molt greu. No tots els polítics i partits tenen les mateixes responsabilitats, i nosaltres hem de saber llegir el que ha passat i actuar en conseqüència. No val el "tots fan el mateix", perquè no tots han fet el mateix. Amb errades, Unidas-Podemos ha estat intentant un govern de coalició sense parar, i ha anat rebaixant les exigències per aconseguir-ho. Fins i tot podem pensar que les hauria rebaixat més si el Psoe hagués insistit. Però l'actitut del partit majoritari ha estat de menyspreu, de desgana, inclús de burla en molts casos.

Compromís i Esquerra han lluitat per afavorir el govern i han mediat per aconseguir-ho, igual que el PNB i altres. Però ha estat impossible, perquè el Psoe tenia decidit des de feia temps que la repetició electoral els donaria més marge de maniobra per conformar un govern en solitari o amb un altre soci més dòcil i amic dels poder fàctics. 
En aquesta tesitura, la nostra responsabilitat com a ciutadans és votar amb coneixement de causa. Si volem un govern d'esquerres no podem votar al Psoe, perquè ja ens ha dit clarament que no vol conformar-lo, que si el votem, se n'anirà amb Ciudadanos, si dona, o farà una gran coalició amb el PP. Votar Psoe, per primera vegada en molt de temps, no és el vot útil de l'esquerra, tot el contrari, és el vot de bloqueig a un govern progressista. Si volem un govern de canvi, que transforme algunes de les estructures conservadores i canvie lleis tan perjudicials com la mordaça o la laboral, hem de votar a Unides-Podem, o a Compromís, o a Esquerra. Només un augment dels partits realment de canvi podrà forçar un govern progressista. Només un fort toc d'atenció al Psoe farà reflexionar els seus militants de base, molts d'ells sospitosament callats en aquest espectacle de voladura controlada de l'esquerra, i obligarà a un canvi de rumb a l'estil del que ha fet el Partit Laborista anglés, el portugués o fins i tot els Demòcrates americans. 
Si som un poc conscients del que ens estem jugant, amb l'extrema dreta tocant a la porta, amb una insatisfacció creixent amb la política i la democràcia, haurem de votar, i fer-ho de la manera més conseqüent amb els principis polítics de l'esquerra. I en aquest context, fins i tot els votants tradicionals del Psoe, inclús alguns militants autènticament d'esquerres, i per descomptat els votants d'Unides-Podem, Compromís o Esquerra, votaran als partits que garanteixen un govern de progrés i canvi. 
Ens juguem molt, el problema que tenim davant no sols és polític,

el problema és moral, com deia en un altre article, perquè si no donem resposta als problemes de la ciutadania, potser aquesta acabarà escoltant els cants de sirena dels populistes antidemocràtics. I ho pagarem tots, encara que el culpable siga Pedro Sanchez, el Psoe i els militants socialistes que callen davant de la deriva conservadora del partit que recolzen i que està obrint la porta a la dreta més feixista i reaccionària. Intentarem recordar-ho tot, per fer-los memòria.  

Al remat, tot era estratègia

Semblava que la política era alguna cosa més que la seua escenificació mediàtica. Que aquesta era només una de les vessants en les quals es desenvolupava la negociació, però que, més enllà de l'exposició pública, hi havia una tramoia d'assumptes reals, dels que repercuteixen en la vida dels ciutadans. Coses com la legislació laboral, el Salari mínim, el foment de les energies verdes, la participació ciutadana, l'educació, la sanitat, els serveis socials... Aquelles  coses per les quals posem a treballar els nostres polítics.
Però després d'uns mesos de negociació per formar govern, ens adonem que no sempre és així. El Partit majoritari, i per tant l'encarregat en principi de fer-ho, s'ha passat el temps en aparicions als mitjans de comunicació per tal de demostrar que no són capaços d'acomplir la seua missió. Han estat amagant amb propostes esbiaixades i negociacions amb els interlocutors equivocats. Si ho analitzem bé, o són absolutament ineptes o no volen aconseguir la formació de govern. Ineptes ho poden ser, però no d'aquesta manera, per tant si no volen acomplir el seu encàrrec, aleshores és que volen unes eleccions. Però, perquè un partit que ha guanyat les eleccions pot voler tornar a celebrar-les? No sembla tenir molt de sentit, a no ser que...

A no ser que el Partit que hauria de fer cabrioles per aconseguir la finalitat política per antonomàsia, governar, està més preocupat en salvar el seu estatus com a partit que en la formació de govern. En realitat, si analitzem bé les actuacions del Psoe, podem adonar-nos que està seguint una estratègia estalinista, en el sentit que pensa que la supervivència del Partit és l'única garantia de portar endavant les seues polítiques, que no hi ha res fora del Partit, i si n'hi ha cal exterminar-ho. I per aconseguir-ho no arriba a l'eliminació física dels adversaris amb el Gulag, però sí ofegant tot allò que li puga fer ombra o qüestionar el seu paper central. En aquest cas, Podem és considerat com una amenaça i, per tant, tota l'estratègia des del dia després de les eleccions ha estat centrada en acabar amb ell, objectiu pel qual es pot sacrificar una majoria que possibilita governar.

Totes les propostes i intervencions de Ministres i portaveus no han estat dirigides a convéncer els possibles recolzaments electorals, de fet ni ho han intentat com bé va dir Baldoví, sinó més bé al contrari, a fer impossible qualsevol acord. Tot ha estat una estratègia per portar-nos a unes noves eleccions en les quals mostrar que el principal partit de l'esquerra que pot fer ombra a l'antic partit de l'esquerra, és el responsable de la paràlisi electoral i, per tant, desgastar-lo electoralment i presentar al Psoe com l'única garantia de govern. El Politburó del Psoe ho va dir ben clar des del principi, només acceptem un govern en solitari, perquè som l'única garantia d'estabilitat política. El Partit és el representant de la voluntat general, i qualsevol altra opció que es diga d'esquerra és una amenaça per a la seua supervivència.
Des d'aquest estalinisme organitzatiu qualsevol mitjà és acceptable per aconseguir la finalitat principal, salvar el predomini polític del Partit. Pedro Sanchez té experiència en aquests assumptes, és un supervivent que ha aconseguit doblegar el Politburó amb una pressió de les bases, però que després s'ha acomodat a l'estratègia del Komitern. Sap que la seua supervivència política depén de la del Partit i sacrificarà la possibilitat de formar govern al predomini del Partit.
El càlcul electoral ha dirigit l'estratègia mediàtica posterior, cremar a Podem farà recuperar al Psoe el

seu paper central, per tant s'han de dirigir totes les energies a demostrar la impossibilitat de formar govern amb ells, perquè així la ciutadania tornarà a votar al Partit refugi. L'estratègia és demostrar la inutilitat d'un gran partit a l'esquerra del Psoe, perquè el Psoe és el gran partit de centre esquerra que garanteix que tot continue igual. Però el càlcul que ha inspirat l'estratègia pot estar errat, perquè aconseguir la victòria electoral no garanteix la formació de govern, i l'erosió de Podem que busca el Psoe pot representar la seua tomba política, perquè pot donar a la dreta els números suficients per governar. Resistir no sempre funciona, s'ha de passar a una fase proactiva i aquesta és la que Pedro Sanchez calcula mal. Per desgràcia per a tots.

El problema és moral

Vist el to dels discursos sobre la investidura de Pedro Sanchez, pense que la nostra classe política no se n'adona del que estem jugant-nos ara mateix. Bé, certament, tots no, concretament els de l'esquerra que pot governar i, especialment, del partit i líder que té la responsabilitat de liderar el possible govern de l'estat, el Psoe i Pedro Sánchez. 
La majoria dels discursos, i el del presidenciable amb més intensitat, es mouen en el terreny de l'estratègia, de l'estira i arronsa, del victimisme i la desqualificació, sense adonar-se'n que estem jugant-nos el futur polític i social del país. De la formació d'un govern d'esquerres que aporte una certa il·lusió i esperança a la ciutadania, que propose solucions als problemes de la vivenda i el treball, de la convivència i la igualtat, de l'educació i la sanitat, depén que el discurs de l'extrema dreta no prenga vol. 
No, no estem en una simple negociació per a la formació d'un govern més, estem en un moment històric més important del que semblen percebre els nostres polítics. Si l'esquerra no s'arromanga

els camals i ofereix una proposta de futur que integre i propose un model social igualitari i amb garanties d'èxit, el discurs excloient i discriminatori de la dreta més cavernícola arrelarà amb força entre la població més vulnerable. 
Per això és tan dramàtic escoltar el to prepotent i despreocupat d'un Pedro Sánchez que viu en els temps de les majories absolutes del bipartidisme. La responsabilitat del Psoe en aquests moments és més gran del que semblen assumir els seus dirigents i la urgència de formar un govern no és un mer tràmit. Han d'anar més enllà i oferir un model democràtic que reforce la confiança de la ciutadania en la política, que allunye temptacions victimistes i culpabilitzadores, que esterilitze el cinisme d'una extrema dreta que es ven com a autèntica i no passa de ser la més hipòcrita de totes. 
El problema a hores d'ara ja no és polític, poden formar un govern de mínims i capejar el temporal, però això no serà suficient, perquè el problema ja és moral. Estem en una lluita de models de convivència, i l'esquerra té l'obligació d'oferir un model democràtic creïble i possible que il·lusione i summe una majoria ciutadana favorable a la tolerància, el diàleg i la igualtat. De la dreta ja no

esperem res, i menys ara que s'han apuntat al model bronco i crispat de l'extrema dreta, però l'esquerra té una responsabilitat ineludible en la difusió del model de convivència democràtic. Esperem que siguen conscients i treballen en aquesta direcció. 

Article publicat també a Mediterraneopress

Llenguatge màgic

No sé si serà per la moda de Mr. Wonderful o de la Psicologia positiva, o potser per l'èxit de Harry Potter o Juego de tronos, però entre la classe política espanyola s'ha implantat la creença de que tot allò que s'expressa en paraules, en les seues paraules, es converteix en realitat. Semblen mags pronunciant frases taumatúrgiques amb les quals se senten investits del poder de crear allò que pronuncien, com una mena de Paraula Divina bíblica que, només amb la seua formulació, genera la creació del no-res. 
I ahí els tenim, esforçant-se per pronunciar una realitat que no existeix o que no té cap lògica, com els líders de Ciudadanos, que afirmen que el Psoe hauria de votar-los a ells i al PP en la Comunitat de Madrid, però ells no l'han de votar per al govern d'Espanya. I quan se'ls pregunta perquè en un cas sí i en altres no, la contestació és que no és el mateix, sense més explicació, només amb el poder de la seua paraula. O quan diuen que no governen amb el suport de l'extrema dreta encara que aquests els hagen votat i signat acords de govern, però l'abstènció de Bildu, aquesta sí que és connivència amb ETA.

O quan Pedro Sanchez afirma que ells poden governar en solitari i que no els cal cap govern de coalició, però preguntat per la insuficiència numèrica en escons afirma que els poden votar la resta de partits per l'interés d'Espanya, i prou. 
O quan Pablo Iglesias assegura que hi haurà govern de coalició amb el Psoe, de segur, que cada vegada està més prop, però si se l'interroga sobre la seua afirmació només afegeix que és així, que l'hem de creure perquè la seua paraula és sagrada. 
Els dirigents del PP afirmen que el seu partit no té res a veure amb la corrupció i quan se'ls enumeren els múltiples casos en els quals estan implicats, diuen que això no va amb ells, que ells són els que més lluiten contra la corrupció, clar que sí. 
I així fins l'infinit. La vida política espanyola ha entrat en una espècie de joc de màgia en el qual els gurús de la paraula creen realitat amb les seues afirmacions, sense cap justificació ni raonament lògic, només perquè la sola pronunciació de la paraula sagrada converteix en realitat allò que diuen. 
Ara bé, els millors en aquest art de la paraula són els de Vox, aquests són els autèntics mags de la paraula, els mestres de tota una generació d'ineptes que intenten copiar-los la jugada i acaben fent el ridícul davant de la ciutadania. Els dirigents de Vox detenten el autèntic art de convertir en realitat les seues admonicions, perquè ells introdueixen temes en la discussió política que a ningú interessen ni tenen cap vigència, però s'introdueixen en l'agenda mediàtica i política de manera inevitable. Que volen parlar d'immigració quan està clar que aquest no és un problema? Només han de pronunciar-la. Que volen retrocedir en drets socials? Només han de criticar en públic l'homosexualitat o humiliar les dones en les seues declaracions i la resta seguiran amb la discussió. Que diuen que no són extrema dreta? Bé, això no ho aconsegueixen, només quan interessa al PP i Ciudadanos per formar governs. 
I mentre, la ciutadania, bocabadada, ha de suportar aquest espectable lamentable mentre fa esforços per solucionar problemes de manera particular que es podrien solucionar amb una bona política. Trist, molt trist. 

El poder de l'esquerra

La formació del govern de l'estat sembla haver entrat en una via morta. Curiosament, el que ha sigut possible, i fins i tot fàcil, en governs autonòmics i ajuntaments, la formació de governs de coalició de les forces d'esquerra, està resultant impossible respecte del govern nacional. A més, la relativa facilitat amb la què s'han entés les forces de dreta (que ara sembla haver entrat en crisi, més aparent que real, tot s'ha de dir) podria haver representat un estímul i una clarificació de les aliances que podien esdevenir possibles a escala nacional. Ciudadanos s'ha autoexclòs d'un govern de coalició amb el Psoe amb el pacte a tres bandes de la dreta que, de fet, ajuda a clarificar el que representa ser d'esquerra. 

Però no és així, El PSOE de Pedro Sanchez s'ha encallat en la negativa a admitir membres de Podemos al govern, obcecant-se en una actitud infantil i inexplicable tot i que la seua força parlamentària no és suficient per governar en solitari. La postura de Pedro Sanchez és inexplicable personalment i política. Personalment perquè justament ell va tornar a la Secretaria General amb un discurs trencador respecte de les aliances de govern, va guanyar una moció de censura amb els vots d'aquest partit al què ara traça una línia vermella i ha adoptat mesures polítiques transcendents, com l'augment del Salari mínim, amb el seu ajut. I políticament perquè sap que no queda altra opció que un govern de coalició amb la força d'esquerres més nombrosa i alguna més com Compromís que reforçaria el caràcter plural i tolerant. L'actitud de Pedro Sanchez i el PSOE és suicida i inexplicable políticament.

Inexplicable si oblidem que el joc de forces democràtic, per desgràcia, no sempre és tan transparent i democràtic com ens agrada creure. De fet, l'actual bloqueig no pot ser explicat si no és en funció de determinades pressions externes que estan impedint que un govern d'esquerra amb representació d'una esquerra més decidida que la socialdemòcrata arribe al poder. 
D'una banda, el partit de Pedro Sánchez manté el mateix aparell de govern que el va fer fora fa uns anys, el mateix que es nega obstinadament i irresponsable a dialogar amb forces "independentistes" i que amenaça amb l'escissió contínuament si es travessen determinades línies vermelles que fixen uns barons que acumulen un poder incòlume. És evident que un govern de coalició necessitaria els vots o, si més no, l'abstenció d'algun grup "independentista", i aquest gripau no se l'empassa l'aparell reaccionari i anquilosat d'un Psoe a la defensiva. 
A més, determinades mesures econòmiques com la derogació de la Reforma laboral, la persecució del frau i una escala tributària més justa, l'augment del Salari Mínim i la persecució de l'extorsió laboral són mesures que no agraden a un poder econòmic que prefereix un Psoe més dèbil i dòcil als seus consells. 
De fet, la por a un Podemos de govern, encara que a nosaltres, la ciutadania d'esquerres, ens semble normal, ha estat sistemàticament boicotejada pels poders fàctics. Primer van crear Ciudadanos per frenar l'expansió d'un partit que amenaçava amb créixer més del que era acceptable. Després van intentar desprestigiar els seus dirigents amb tot l'aparell mediàtic i policial al seu abast, fins i tot violant normes democràtiques bàsiques. I finalment oposant-se de manera frontal i oberta, ja sense mascares, a un govern de coalició d'esquerres que els podria retallar algun, no tots ni tants, dels privilegis i guanys que ara tenen. 
Efectivament açò només demostra que els obstacles que els

dirigents socialistes s'esforcen en mostrar per tal de constituir un govern de coalició amb Podemos són clarament antidemocràtics i parteixen d'una concepció política vella i autoritària, d'aquella política que se sotmet a poder fàctics no tan eterns però sí ben duradors. I també demostra que el poder de la ciutadania és més gran del que nosaltres creiem. Si els poderosos esmercen tants esforços en limitar l'entrada al poder de forces vertaderament d'esquerra és perquè tenen por, és perquè pensen que les coses es poden canviar sense el seu permís.
Seria un bon exemple de salut democràtica que el PSOE centenari i el Pedro de les bases escoltara d'una vegada la ciutadania i s'atrevira a conformar un govern que representara els vots expressats, aquests sí, democràticament, a les urnes, i no a altres poders efectius que no representen més que els seus interessos privats. 

Article publicat també al periòdic digital Mediterráneopress

Converses de barberia

Ja coneixeu el meu perruquer. És una persona xerraire i simpàtica, d'orientació política progressista i amb la sensibilitat sociològica que només proporcionen els oficis que tracten amb moltes persones diàriament. Segons em deia mentre em tallava els cabells sense pressa, amb més ganes de xarrar que de tallar, han florit entre els seus clients un grapat de futurs votants de VOX, gent que tirava pestes dels polítics, perquè deien que tots eren igual, eren abstencionistes o directament votants del PP. Cap que votara a Podemos, es reafirma amb seguretat.
Tal i com conta, són una espècie relativament nova, orgullosa, a qui agrada expressar les seues preferències en veu alta i no té vergonya en manifestar-les. Semblen haver escapat d'una caverna personal carregada de ressentiment i auto censura, que ara obri les portes i deixa entreveure una voluntat de venjança reprimida.
Ell, per contra, està tan confós com la major part de l'esquerra. Des de l'episodi del xalet que ha perdut la confiança en Pablo Iglesias, tot i que la mantenia en Errejon, un polític intel·ligent, afirma, però al qual ara ja no pot votar per estar a Madrid i, a més, no pertànyer a Podemos. Una llàstima, certament. Les seues opinions polítiques ja no són tan rotundes com eren fa un temps. Dubta, valora, discuteix, però l'esperança no està escrita en les seues paraules. I així estem tots.
Com us dic, el meu perruquer és un bon baròmetre de la situació política, i aquesta es manifesta amb

la visibilitat cada vegada més orgullosa d'una ultradreta reaccionària que crida de manera sobreactuada i una esquerra acomplexada que demana amb la boca menuda les propostes polítiques de sempre i que mai aconsegueix implantar.
Són moments difícils, quan el relat està en mans d'una visió esbiaixada de la realitat, quan l'accent es col·loca en els botxins que es presenten com a víctimes, quan els problemes només semblen ser els efectes escenogràfics més superflus, mentre la base social continua patint les conseqüències de les mateixes polítiques de sempre. Aquesta dreta cada vegada llegeix més i, inspirada en Laclau i Gramsci, ha aconseguit imposar l'hegemonia política d'una visió caduca del món.

No sé si l'elefant és taronja o blau, però és evident que l'elefant està ací, i els clients del meu perruquer ens ho recorden sense compassió. Haurem de pintar-lo de morat, de roig o d'arc de Sant Martí, possiblement així aconseguirem imposar un relat que ens permeta reviscolar i recuperar la il·lusió que sempre ha caracteritzat l'esquerra.

Rajoy dimissió

Les opinions sobre Rajoy són contraposades. Un grup de gent diu que és el pitjor President del govern que ha tingut la democràcia. D'altres diuen que és un polític molt intel·ligent perquè, malgrat el seu aspecte i els seus actes, ha aconseguit sobreviure i mantenir-se en el poder els últims 30 anys.
Però malgrat les opinions que es poden manifestar, tenim els fets, i aquests són tossuts, tot i l'intent d'interpretar-los de manera tendenciosa que tenen des del poder. La post-veritat, com la post-justícia i la post-realitat tenen límits, i quan aquests es desborden deixen a la vista les vergonyes de la manipulació i la mentida.
En aquest sentit la governança de Rajoy el desqualifica sense pal·liatius. La seua estratègia davant el Procés independentista ha estat judicial, amagant l'actuació política darrere d'aquesta, però la bufetada de la justícia alemanya i europea ha deixat desmantellada i en el més absolut ridícul europeu aquesta via. El resultat d'aquesta opció ha cremat el prestigi i la imparcialitat de la institució judicial i, a més, no ha aconseguit frenar el Procés que volia impedir.
I aquest és el segon fracàs, perquè el Govern va prometre escapçar el moviment independentista, però

el que ha aconseguit és donar-li volada. Amb l'estratègia d'ignorar primer i de focalitzar en els seus líders després, ha fet fallida de manera estrepitosa. L'error venia de la comprensió mateixa del que passava davant dels seus ulls, com sol passar quan et creus les mentides que tu mateix difons per tal de negar les evidències. Creure que el moviment independentista era una creació de quatre líders que atiaven un foc inexistent va ser un error evident que va guiar una estratègia superficial que només ha fet que encendre el foc i el sentiment "indepe" d'una bona part de la població catalana i de fora de Catalunya. Després de Rajoy, Espanya és menys UNA.
I no parlem de la seua actuació respecte dels casos de corrupció del seu partit. No sols no ha aconseguit frenar-los o al menys callar-los a la premsa, si no que créixen com bolets en cada comunitat, cada seu i cada instància política on ha tocat poder un partit putrefacte. Potser les seues actuacions venien motivades justament per la coneixença de primera mà que tenia un tal M. Rajoy que apareix als papers de Bàrcenas.
Respecte de l'economia només ha reviscolat de manera desigual, salvatge i esporàdica, i les seues millores no han anat més enllà de beneficiar les grans empreses per tal que invertisquen amb poc risc i molt de guany. La conjuntura mundial i europea ha fet la resta, però la població no ho percep i té la sensació que la seua Espanya és menys GRAN, menys rica, menys influent, que fa uns anys.
I podem continuar per la qualitat democràtica que ens ha deixat després de 6 anys de llei mordaça, repressió, limitacions de la llibertat d'expressió i control polític dels mitjans de comunicació. Evidentment, després de Rajoy, Espanya és menys LLIURE, si és que alguna vegada ho havia sigut.
Potser algú pot veure en aquest seguit de mesures una intel·ligència política especial que afavoreix personalment i políticament el President i el seu Partit, però només cal consultar les enquestes i percebre el nerviosisme dels quadres del Partit en veure que se'ls acaba la mamelleta de la què mamar, per tal d'adonar-nos que els resultats no són precisament els que voldrien haver obtingut.

Per tot això, la dimissió del President del Govern és més necessària que mai, i tots aquells que l'estan apuntalant amb respiració assistida i tractaments pal·liatius, acabaran pagant els efectes d'una gestió política nefasta que la ciutadania acaba castigant tard o d'hora.