Es difícil, o del tot impossible, per un pare i per una mare superar un tràngol com és la desaparició i/o assassinat d'un fill o una filla. És fins i tot ineludible no empatitzar amb una mare o un pare que ho ha patit, encara que siga a través de la tele, o inclús d'una ficció cinematogràfica o escrita. Per això és tan corprenedor i tan impactant, el que han patit els pares de Gabriel. Ha estat una tortura indescriptible, que han hagut de televisar en directe per tal de guanyar-se l'atenció i ajuda dels mitjans. Han venut la seua pena al diable de la manera més comprensible, i ho han fet amb la millor intenció, però el diable demana el seu pagament sense compassió. El soterrar, els detalls més íntims, la imatge més entranyable, tot s'ha exhibit de manera impúdica en pagament d'una ajuda gens desinteressada. Era un deute i s'havia de pagar.
Malgrat tot, Patricia i Àngel ho han fet de la millor manera que podien, han mantingut una actitud exquisida, sempre comprensius amb l'interés dels mitjans, però gelosos del dret al patiment més íntim. Han informat, han permés la satisfacció de la curiositat desfermada i s'han tancat en la seua tragèdia.
Al voltant d'ells s'ha tornat a muntar el circ; les demandes de presó permanent, de càstigs irreparables, de bocs expiatoris carregats de prejudicis, que venen tan bé com a exorcisme social. Però ells, ho millor dit, sobretot ella, perquè Patrícia ha portat el pes visible de la gestió de la pena pública, ha mantingut una actitud serena i equilibrada. I en veure al seu costat altres pares de víctimes com Gabriel, no he pogut deixar de pensar que l'exigència de venjança és una actitud molt masculina. No masculina per naturalesa, però sí masculina per l'aprenentatge i gestió de les emocions que la societat patriarcal ens encomana.
No és casual que hagen estat els pares de Mari Luz Cortés i de Diana Quer els abanderats de la pena de presó permanent, com no és casual que siguen ells, i no elles, els que han fet d'aquesta causa pública una mena de remei personal per tal de superar l'insuperable. Recorde també el pare d'una de les xiquetes d'Alcàsser, Fernando García, que va fer de la lluita per castigar el criminal que va assassinar la seua filla, la raó de viure.
I és plenament comprensible i legítima qualsevol manera de superar un tràngol com els que estem descrivint, cap recriminació s'ha d'entendre en el que dic. Només que les ferramentes per superar el dol són clarament diferents en els pares que en les mares. El dolor és el mateix, l'angoixa inaguantable, el patiment indescriptible, però elles opten per mantenir el dolor per dins, per liquar-lo en el silenci interior de les passions, per gestionar-lo des de l'assumpció de les emocions, mentre ells fan del seu dolor una causa pública, una lluita col·lectiva i una guerra per la justícia. La sublimació del dolor per la via de les grans causes només serveix si prèviament s'ha fet el treball de sanejament de les emocions que ens posseeixen.
No és casual, no, i per això els barons hauríem de reflexionar sobre la facilitat amb la què bastim causes humanitàries universals sense haver curat les nafres més profundes de la nostra intimitat.