Déu i la religió

Dedicat a la tia Pepi

Deia ma tia Pepi, -la persona més carinyosa i entranyable que he conegut, la més vital i optimista, la més voluntariosa i decidida-, que ella creia en Déu a la seua manera, però que cada vegada creia menys en l'església. Tan de bo tinguera raó i ara es trobe amb el Déu en que creia, però mentre escoltava la missa del seu soterrament no podia menys que pensar que cada vegada tinc més clar que em resulta impossible creure en Déu, però creure en l'església és inevitable.
Vull dir que la figura d'un Déu omnipotent i etern, de l'estil de les religions monoteistes com la cristiana, és inassumible als nostres dies. És un element tan clarament mitològic que només es pot creure en ell des de la més absoluta innocència (com la tia Pepi) o des del desconeixement ignorant de totes les explicacions científiques que ens envolten. És simplement increïble... i inútil.
Ara bé, l'església que s'ha muntat al seu voltant és un fet sociològic inqüestionable que cobreix una necessitat humana fonamental. La seua missió és proporcionar ritus socials que conforten els seus fidels, aportar un sentiment de pertinença al grup que permet superar l'aïllament i ajudar a assumir fets dramàtics que farien la vida insuportable. En aquest sentit, la recent elecció del Papa Francesc ha posat altra vegada d'actualitat el paper de l'església catòlica en aquests aspectes. Un article de Manuel Fraijó aparegut a El País del passat 16 de març, explicava que el catolicisme actual hauria de recuperar el paper inicial que va tenir el cristianisme als seus inicis. Allò més decisiu per convertir-se al cristianisme als temps originals era la necessita de superar la soledat i l'aïllament, era aconseguir el sentiment de pertinença al grup i sentir-se confortat amb la promesa d'una altra vida millor que la que podien viure aquells esclaus.
Però si aquesta era la força del cristianisme als seus orígens, només presenciar els actes religiosos de l'actualitat i la parafernàlia que acompanya el poder eclesiàstic podem entendre perquè el catolicisme es troba en la crisi més profunda de la seua història. Els rituals que desenvolupen no s'adiuen gens amb el sentit de les paraules que els inspiren, ni la forma ni l'estil d'una missa, un soterrament o un bateig tenen la força de les frases sagrades. Rituals avorrits, unidireccionals, repetitius, sense força. És increïble que, als nostres dies, un senyor gens atractiu es passe un hora realitzant moviments mecànics i repetint amb veu monocorde un seguit de frases inconnexes. Els rituals de pas fonamentals com els batejos, noces o sepelis semblen més inscripcions al registre civil que actes religiosos. I si ens fixem en l'organització de les parròquies o de la cúria dirigent, les coses es posen pitjor, perquè l'aïllament respecte dels més necessitats és més evident encara, amb les honroses excepcions que tots podem coneixer.
O l'església recupera el sentit original d'atenció a les persones o morirà víctima de la seua pròpia burocratització i aleshores qualsevol secta o nova religió li furtarà el lloc que ella ha abandonat, i que els éssers humans semblen necessitar.
Però m'agradaria equivocar-me i que ma tia Pepi tingués raó, perquè llavors ella es trobarà ara amb el seu Déu bondadós que conforta tots els mals i proporciona la vida eterna. Encara que ben pensat, tan si el seu Déu existeix com si no, ella ja es troba confortada, lliure de tots els seus mals (que en tenia i ben forts) i vivint la vida eterna al nostre record. Gràcies tia Pepi.

Protestes

He de reconéixer que jo també estic cansat. Manifestació per la vesprada, concentració pel matí, assemblea a l'hora d'esmorzar, reunió a boqueta nit. Ara l'educació, demà la dependència, també la sanitat, els equipaments del barri, el desmantellament de l'atenció pública o la baixada de sous. Tenim motius de sobres per protestar, el que ens falten són hores!
Estem tots cansats, i ens preguntem si no podríem articular les accions, ajuntar col·lectius, concentrar les protestes, disparar tots junts, estirar del mateix costat i tombar el poder de manera rotunda. Això és el que voldríem però no podem, de moment. Perquè aconseguir això, com es va aconseguir a Tunisia i Egipte fa un any, o a la mateixa Espanya quan la declaració de la segona república, requereix unes circumstàncies especials; la debilitat del poder i la fortalesa del moviment ciutadà.
Per això la dispersió temporal i espacial de les protestes no és una mala idea en l'actual context. L'estratègia del gota a gota, del desgast continuat, de la perseveració del no, de la manifestació mantinguda del descontent és una actitud que acabarà calant entre la població i sumant descontents en aquest maremàgnum de damnificats. El moviment es fa més fort amb cada nova tisorada i s'enforteix amb la repressió.
 De fet, si analitzem bé els resultats de les accions de protesta recents, només les concretes, les que han anat dirigides a objectius menuts, a casos concrets, han eixit victorioses. Abans del reconeixement parlamentari de la llei anti desnonaments, la Plataforma ja havia aconseguit parar-ne uns quants. Famílies reals s'han deslliurat d'un desnonament gràcies a la lluita d'un grapat d'activistes, empreses en actiu han esquivat EROs salvatges per la perseverància dels seus treballadors i sindicalistes (com al bus de Barcelona) i algun que altre banc s'ha vist obligat a tornar dipòsits fraudulents per les protestes públiques. La lluita concreta dona resultats, perquè el poder no la percep com un qüestionament directe del seu poder, però l'erosiona. Cada  nou desnonament aplaçat és una patada en la credibilitat de la llei espanyola, cada empresa que accepta mantenir el poder adquisitiu dels seus treballadors demostra que això és possible, cada banc que accepta el seu frau reconeix la necessitat d'una banca ètica.
La lluita particular, concreta, és un anar fent camí que no podem abandonar, perquè millora la vida de les persones reals i perquè qüestiona el sistema global de repartiment del poder. No podem pensar que no s'aconsegueix res amb les protestes només perquè no tombem el govern de torn o perquè no dimiteix el personatge més miserable. La lluita és llarga i les forces les que tenim, no les desaprofitem i, sobretot, siguem-ne conscients que som molts treballant pel mateix objectiu.
I per acabar, fruim del plaer de mirar als ulls tots aquells que només fa uns anys s'enorgullien d'unes polítiques de totes totes impresentables i fraudulentes. Teníem raó llavors i en tenim ara, per això acabarem guanyant la partida. No defallim.