En el dia de la Filosofia d'aquest 2022, hem mantingut una conversa al Jardí del Palau de Forcalló, seu del Consell Valencià de Cultura, Ana Noguera, Dolors Pedrós, Amparo Carbonell, Núria Vizcarro i jo mateix al voltant de la importància i interés de la Filosofia en les nostres vides i treball.
La conversa completa es pot veure ací, però la meua intervenció ha estat més o menys així:
La meua relació amb la Filosofia és contradictòria, i ho és per la mateixa naturalesa de l’ocupació que desenvolupe. Ensenye a filosofar a adolescents en un context escolar o, millor dit amb paraules grandiloqüents, ensenye a pensar. Educació i Filosofia, dos pols d’una mateixa activitat que considere indestriables.
D’una banda, ensenyar, educar, és una activitat contradictòria que manté una relació conflictiva amb la filosofia. Tinc la sort i el càstig de desenvolupar-la en un teatre imaginari en el que sembla que fem ficció, amb uns papers assignats amb antelació, però en el qual entren en escena emocions i sentiments inesperats que desborden el guió previst. Desenvolupe una activitat en un context molt ritualitzat i estipulat, carregat de portes tancades, murs que pretenen obstaculitzar l’eixida i entrada de persones i idees, però pels quals es filtren de manera espontània les veritats més indomables i les realitats més resistents.
L’altra part de la meua activitat, ensenyar a filosofar, o com de
vegades es diu, ensenyar a pensar, també és conflictiva, perquè pensar significa coses contradictòries, pensar és participar d’una tradició que dona sentit a l’existència, però també adquirir les eines per desembarassar-se d’aquesta tradició i formular, amb les mateixes peces, un visió pròpia i personal del món que volem habitar.
En aquest sentit, exercesc la meua faena en col·laboració amb un sistema que em demana dues coses alhora, sotmetre i domar d’una banda, i alliberar i dotar d’autonomia de l’altra, perquè hem de proporcionar unes eines que acumulen tradició i obediència, mentre marquen el camí de la llibertat i l’emancipació.
No és una faena fàcil, ni tampoc és massa clara la manera d’aconseguir-la, ens podem quedar curts i moldejar persones obedients, o ens podem passar i crear engendres maleducats i irrespetuosos que no valoren el pensament mateix.
I a aquesta mena de representació conflictiva que és ensenyar a filosofar, acudim armats amb l’eina que compartim i ens fa humans, amb la paraula.
Ensenyem a pensar amb paraules que empresonen i alliberen al mateix temps, en funció de com les posem en escena. Les paraules son el fil de la memòria, com deia Plató, el fil amb que embastem sentits implícits que cal explicitar per fer-los conscients, assumir la seua càrrega històrica i transformar-la, però no per memoritzar-la acríticament, sinó fer-la nostra, per repensar-la.
I per repensar les paraules hem de rumiar-les, com deia Nietzsche que fan les vaques, i nosaltres hem de ser un poc vaques, digerint el sentit de les paraules, transformant-les, actualitzant-les, oblidant-les i recuperant-les, deshistoritzant-les, fent-les actuals, desmomificant-les.
Però quan estàvem en aquest quefer, apareixen uns altres mestres de la paraula, uns farsants, uns demagogs, uns impostors que se les apropien i els renoven un sentit oblidat que semblava vençut, però que recupera la vigència.
I aquests venedors de fum venen acompanyats d’imatges suggerents, sons encisadors i records prèviament esporgats de nervi alliberador. La societat del clik bate, el m’agrada, la paraula buidada d’horitzons alliberadors, la instantaneïtat i la rapidesa que no ens deixa pensar.
Es tracta de “L'opinió, el dogma i la por: els tres grans enemics de la filosofia, els tres aliments principals de la mort en vida.” en paraules de Marina Garcés.
Però en aquest escenari, no podem recrear-nos en nostàlgies retroutòpiques (Que bé vivíem abans! Què feliços érem!) ni en una hipercrítica distòpica que tant agrada als intel·lectuals d’esquerres (arriba la dictadura tecnològica! La gran conxorxa).
No tenim temps de lamentacions ni derrotisme, els nous discursos estan formulats en paraules i tenen un fons compartit, és cert que embolcallades i accelerades, però just per això exigeixen la nostra atenció, i la nostra funció és escoltar i esbrinar els sentits que oculten.
Per això no podem abandonar, ni rendir-nos, no podem deixar aquest nou escenari als falsaris, La nostra faena, la faena de la filosofia consisteix a teixir paraules, a bastir sentits nous i alliberadors.
Hem de convertir “La filosofia en una pràctica d’alliberament: allibera les paraules de tot allò que les empresona, les codifica, les disciplina, les aplana o les mercantilitza.” com diu Garcés.
La faena de l’educació, com la de la filosofia que li dona sentit, consisteix en ajudar a recordar les paraules adients per a la comprensió d’un món accelerat que barreja veritat i mentida, sinceritat i engany utilitzant les mateixes paraules amb diferents intencions. Pensar empresona i allibera, enganya i orienta, però el pensar més complexe és aquell que ajuda a trobar el camí per a la construcció d’una vida en comú imperfecta i millorable, oberta, sempre inacabada.
La filosofia no pot deixar de viure en la contradicció, ni de capbussar-se en el fem, com aquell Diògenes que no dubtava a discutir, sense aura de dignitat, d'elitisme ni d'erudició. Haurem de deixar el pas als “llanterners” de la Filosofia, als recollidors de fem, als recicladors de la brutícia. Haurem de discutir amb els youtubers, els influencers o els venedors de productes miracle. És un compromís amb el present i el món.
Només d'aquesta manera aconseguirem fer present la filosofia al
món vital més immediat de la societat que ens envolta i convertir-la en la més útil de les disciplines humanes, la més radical, l'única que aporta un punt de mira personal i alliberador.
I aquest és el paper que juga en el meu dia a dia.
