10/31/2012

Independència

Crec que el primer punt que s'ha d'especificar sobre la qüestió de la independència catalana, és una qüestió fonamental de drets humans. El dret a la lliure nacionalitat, a decidir lliurement la condició política i el desenvolupament cultural i social que recull la declaració del 1948, tot i ser referida a l'àmbit individual, pot entendre's també en un sentit col·lectiu, tal i com recull un poc després la Carta fundacional de les Nacions Unides del 1951. Els estats constituïts sempre han buscat posar portes al camp dels desitjos d'autodeterminació de les nacions sense estat, però al remat van haver d'admetre, encara que fos de manera purament formal, aquest dret fonamental dels pobles.
A partir d'aquesta consideració, poc es pot afegir. Si un dels pobles que actualment formen part de l'Estat espanyol desitja formar una unitat política diferenciada, el dret internacional l'empara i el sentit comú el recolza. Per això s'entén tan poc la reacció esvalotada dels nacionalistes radicals espanyols. Perdó, aquesta reacció s'entén perfectament, la que no s'entén és la de determinades formacions polítiques que sempre s'han caracteritzat per la defensa d'aquestos drets en altres pobles del món, i que ara neguen de manera histèrica aquesta possibilitat. La contradicció interna els portarà a la debacle, però aquest no és el tema ara.
Més enllà d'aquesta consideració general, hem d'analitzar també el moment i els actors d'aquesta reivindicació, les condicions concretes en les que es produeix la reivindicació. El fet que justament ara un partit com Convergència Democràtica de Catalunya, un partit de dreta europea, liberal i català, però sempre moderat i preparat per ajudar al govern de l'estat espanyol a fer les seues polítiques, es decidisca a iniciar un procés independentista, no pot fer-nos més que dubtar de les seues intencions.
El president Mas és un polític dels que saben moure els fils del poder i la imatge pública, i que siga ara, en plena crisi econòmica i amb una majoria incòmoda al seu parlament, quan plantege un repte important a l'estat amb el qual ha col·laborat els ultims 30 anys, no pot fer-nos més que sospitar de les seues veritables intencions. No es tractarà d'un envit més dins d'un context de reivindicació política i econòmica a l'estat? No serà una jugada tàctica per tal de convocar eleccions i aconseguir una majoria més còmoda? No es tractarà de tapar les polítiques ferotgement neoliberals que ha desenvolupat els últims dos anys?
Amb aquesta jugada es beneficia d'una onada popular independentista, es posa al capdavant d'un sentiment nacional català realment existent, anul·la per superació els seus principals competidors nacionalistes (ERC i SI, que havien augmentat notablement), col·loca en una situació política incòmoda el principal partit de l'oposició (el PSC, que com dèiem abans, entra en contradiccions programàtiques fonamentals), esborra la memòria col·lectiva dels damnificats per les retallades (votants tradicionals d'Iniciativa i Psc) i arracona els votants espanyolistes al recer del PP i Ciutadans.
Adoneu-vos, els únics beneficiats d'aquestes circumstàncies són la coalició governant (CiU) i el partit espanyolista (PP) que acumula votants per la radicalització. En aquest context podem entendre les declaracions incendiàries del ministre Wert com el que són, unes declaracions gens espontànies i molt ben calculades per tal d'esvalotar el seu graner de vots.
Malgrat això, tornem al principi, no som babaus ni ens xuclem el dit, coneixem Mas i el PP, però el dret a decidir és un dret innegable que cap Constitució ni marc legislatiu establert pot parar, perquè apel·la a un cos legal superior, als drets fonamentals de les persones.

10/21/2012

PARES I MARES DEL C.P. PARE CATALÀ DE BENIMACLET FARTS, ENDRECEN ELS SERVEIS DEL COL•LEGI.


Els pares i mares del col·legi públic Pare Català de Benimaclet, València, s’han cansat d’esperar i s’han dedicat a endreçar els serveis del col·legi. Després d’anys de gestions amb la Conselleria d'Educació, i decebuts per l’actitud d’absolut desinterés per l’educació pública i, sobretot, per la salut dels més menuts, els pares i mares han decidit netejar, canviar, pintar i reparar portes, sanitaris, parets i estàncies dels serveis de l’edifici central del col·legi.

L’estat dels mateixos començava a ser preocupant. En aquestes fotos el podem apreciar:






El passat curs, els membres del l'Associació de mares i pares de l'escola van mantindre diverses entrevistes amb els responsables directes del seu manteniment (regidor i tècnics de l’àrea d’educació de l’Ajuntament, direcció territorial d’educació, així com també grups polítics de l’Ajuntament i les Corts). Només hi va haver resposta per part de l'Ajuntament, que va accedir a intervenir en els aspectes relatius a la canalització de l'aigua, que era el que consideraven de la seua competència. Finalment, els pares i mares de l'escola han decidit posar fi a una situació que començava a posar en perill la salut dels seus fills i filles. Els projectes de remodelació de l’escola estan pendents des de l’any 2000, però la “suposada” falta de pressupost ha deixat les coses en una situació cada vegada més insalubre.

En un centre concertat, s’hauria demanat una aportació voluntària als pares i mares per tal de solucionar la situació, vista la incapacitat de l’administració per donar-li resposta, però a un centre públic com el nostre, preferim fomentar el treball en equip, la conscienciació i la implicació de pares i mares a l’escola. Nosaltres concebem l’educació com un projecte conjunt de famílies, escola i societat, i no com una qüestió econòmica. Ací qui ha fallat ha estat l’administració educativa, perquè la comunitat educativa del col·legi sempre ha estat per solucionar problemes i millorar la qualitat de l’educació”, han manifestat des de l’Ampa del col·legi.

En tot cas ha de quedar clar que es tracta d’una acció puntual i amb un fort component de protesta. “Els pares i mares no pretenem substituir el paper que tenen els administradors educatius. Són ells els que han de solucionar el problema, nosaltres només volem posar fi a una situació extremadament greu de manera puntual. Per descomptat que continuarem demanant als responsables que acceleren la remodelació del col·legi i efectuen el seu manteniment en condicions de salubritat.”  Manifesten les mateixes fonts.
I aquest és l'estat en el que han quedat els serveis després de l'acció: 

10/12/2012

Periodisme

El periodisme tradicional està en crisi, diu Serge Halimi a un article publicat a Le Monde diplomatique  d'octubre. Després de repassar la situació de la premsa escrita, amb la desaparició de capçaleres i quiosquers, degut a la competència d'internet, es pregunta:
"¿Para qué puede servir un periódico? Para aprender y comprender. Para aportar un poco de coherencia al estrépito del mundo allá donde otros tan solo amontonan la información. Para pensar ponderadamente nuestras luchas, e identificar y dar a conocer a aquellos que las llevan adelante"
La situació és greu, els principals periòdics europeus tanquen o redueixen les seues plantilles a través d'EROs. Diuen que els periòdics no es venen, i la venda al quiosc era la principal font de finançament del periodisme escrit.
Hui mateix, al periòdic El país, es publica un informe de Reuters que certifica aquesta decadència de la premsa escrita, però paral·lelament aporta dades que assenyalen l'augment de lectors i la conversió en webs de referència informativa a les edicions digitals del periòdics en paper. Contradicció? En absolut, la lectura de notícies a través d'internet ha augmentat, i un periòdic amb tradició ofereix més garanties que altres fonts menys fiables. El problema és que la publicitat a internet no cobreix les pèrdues de la publicitat i vendes del periòdic en paper. Algunes experiències com els periòdics gratuïts podrien semblar una alternativa, però la qualitat d'aquest periodisme espanta més que conforta, perquè aquests mitjans es converteixen en contenidors de publicitat amerats de curiositats o refregits d'agència.
Quin és el futur del periodisme, o millor dit, del dret a la informació dels ciutadans en aquest context? Si els mitjans tradicionals d'informació elaborada i explicada desapareixen poc a poc, i els seus substituts són elaborats per periodistes mal pagats i amb poques exigències de veracitat, o per aficionats que, a través de blogs dispersos o mòbils de circumstància aporten imatges inconnexes o notícies descontextualitzades, poca comprensió del món podem esperar.
Le Monde diplomatique aposta pels seus lectors i els demana un recolzament econòmic per la via de subscripció o compra, d'altres mitjans com La veu del País Valencià demanen microdonacions, un recolzament semblant al dels crowdfunding, o micromecenatges. Però el que sembla clar és que la via de la gratuïtat a canvi de publicitat a internet només porta a la degeneració de la informació i a la desaparició dels mitjans més crítics.

10/09/2012

Adolescents, realitat i utopia

Tinc la sort de treballar tots els dies amb adolescents. La vitalitat, l'idealisme i l'inconformisme són trets destacats d'aquesta edat i, d'alguna manera, me l'encomanen. Discutir amb ells sempre és engrescador, perquè defensen les seues idees amb entusiasme, però al mateix temps són capaços de rectificar, d'acceptar les incongruències i modificar les seues opinions. I no parle d'unes opcions polítiques determinades, no és el cas, parle de la pena de mort, de la immigració, de la televisió o dels interessos de la ciència als nostres dies.
Però d'un temps ençà note un estat d'ànim preocupant, no tant per un gir conservador de les idees del jovent, sinó per la seua actitud davant les injustícies. No n'hi ha res més preocupant que l'acceptació de les injustícies com si de la normalitat es tractara.
Hui, parlant de la televisió, s'acceptava majoritàriament que estigués controlada pels seus propietaris en el cas de les privades i dels polítics de torn en el de la pública. Semblava acceptat que l'amo imposa el seu punt de mira i que, en el cas de la pública, l'amo és el partit majoritari. Els periodistes no tenen més que tragar.
En el cas de la ciència, el mateix, sembla acceptat que cada empresa busca les inversions que es tradueixen en guanys econòmics, sense tenir en compte altres interessos més elevats, com el benestar de la humanitat o la cura de malalties dramàtiques.
No compartien la situació, ni estaven a favor dels poderosos, però acceptaven que la situació és la que és, i prou. El seu realisme és tan clarificador com el seu idealisme, però als temps que vivim sembla que la indignació i l'idealisme han quedat només per als discursos políticament correctes, per a la resta, tots sabem el que passa i prou.
Els adolescents només reflexen l'ambient que mamen, i quan manipular al televisió, pública o privada, o investigar només allò que dona diners, s'ha convertit en allò més corrent i normal, ells assumeixen una realitat podrida com si es tractés de la més habitual.
D'ací a la venda amb rebaixes de la televisió pública, i la creació d'una ciència per a rics, només n'hi ha un pas, no tardarem a vore realitzat allò que ha poblat els nostres malsons més dramàtics