Potser la sensació que sobrevolava totes les intervencions era la de la por i la incomprensió, excepte la del líder sindical italià Sergio Bassoli que ha reivindicat la campanya que estan desenvolupant a Itàlia, "El treball no tindrà mai por" en oposició al govern de Meloni.
Però, és cert, que una sorpresa pels resultats electorals a diversos països ens ha encomanat la por al cos. Tot i això, més enllà d'aquesta inquietud, el professor de la Universitat d'Oxford David Griffin inicia les ponències amb la recomanació i la necessitat de conéixer l'extrema dreta, d'estudiar el seu funcionament i principis polítics. Proposa una actitud oberta i no de rebuig o ridiculització, perquè afirma que són un col·lectiu que defensa uns valors i uns ideals influents que es mantenen des del període d'entreguerres amb el feixisme i que no tenen arrels econòmiques únicament, per això opina que es tracta d'una batalla ideològica, que s'ha de combatre en aquest terreny, en el de l'hegemonia cultural.
Si bé, Ismael Saz no creu que la identificació amb el feixisme ens
ajude a comprendre el fenomen de la nova ultradreta, perquè aquest moviment no és el mateix i té diferències importants. Per a la nova ultradreta el comú denominador és el nacionalisme, un nacionalisme excloent, reduccionista, privilegi d'uns pocs que assenyalen un estranger de l'interior com enemic contra el qual articular l'actuació. Aquests nous moviments, per tant, comparteixen una visió neoliberal de l'economia, odien el sindicalisme, el feminisme i el moviment LGTBQI+, que es converteixen en enemics interiors contra els quals organitzar-se i unir-se. S'emparen en una visió reduïda i esquemàtica de la nació.
Javier de Lucas, en línia del que també diu Enzo Traverso, articula la seua exposició amb una crítica als moviments d'esquerra, que han abandonat la reivindicació fonamental d'una ciutadania universal i d'uns drets per a totes les persones. Perquè no pot ser que acceptem els drets dels immigrants i refugiats com una concessió, quan del que es tracta és de reconéixer uns drets consagrats en la declaració de DDHH i en tot el ordenament internacional. En realitat, l'ultra dreta augmenta el seu recolzament quan els polítics tradicionals, com Sarkozy o Macron, però també de l'SPD alemà o el Psoe espanyol, compren el marc de la immigració com un problema, com una càrrega. Hem de tornar a un consens inicial en què els drets de les persones estan fora de discussió si volem guanyar el marc ideològic hegemònic.
I d'aquest marc ideològic han parlat els representants dels mitjans de comunicació de eldiario.es, Infolibre, Público i Rtve. Hi va haver un cert consens en demanar un periodisme activista, que no militant o de partit, un periodisme que ha d'informar sobre les mentides i mitges veritats que
es pretenen colar a través de xarxes i mitjans d'ultra dreta. El problema ve quan mitjans tradicionals i reconeguts, es fan ressò d'aquestes fake news i els donen credibilitat. El periodisme té un problema amb la ultradreta que transmet a la societat quan no exerceix la seua funció de comprovació i denúncia.
L'eurodiputada Eugènia Rodríguez Palop ha reivindicat el paper del feminisme com a dic de contenció de moviments reaccionaris i excloents que han crescut alimentats en la lluita contra els drets de les dones però que també han trobat en elles els primers fracassos. El vot femení ha fet fracassar victòries anticipades demoscòpicament i que han vist retrocedir el seu suport gràcies a l'oposició clara del moviment feminista.
El moviment sindical europeu ha manifestat la necessitat de mantenir una lluita que sembla llarga, perquè si uns enemics té la ultradreta és el moviment sindical. Des de la creació d'un sindicat propi que després es manifesta en contra d'un salari mínim o d'uns drets laborals, es vol colonitzar també l'acció sindical de la mateixa manera que s'ha fet amb la política.
Potser ha faltat la visió dels moviments socials i organitzacions no governamentals, que també són el cap de llança contra les mesures polítiques de la ultra dreta. També han faltat veus de la política, de la que està en llocs de govern i tracten amb ells de manera directa. Amb tot, una bona oportunitat de reflexió i articulació d'un moviment de contenció contra aquesta política vella adornada amb noves maneres. La lectura del manifest de la cultura contra la deriva autoritària per part de Luis García Montero és un primer pas en aquesta faena imprescindible d'oferir alternatives creïbles a aquesta visió negativa i regressiva de la convivència social que representa la ultra dreta.
.jpg)
