Vides desafinades

Una colla de joves en la trentena, musica indie, rotllos sexuals i sentimentals, oficis postmoderns com manager musical, informàtic, mestre (!)... Contada així la novel·la, té tots els ingredients per aplicar la dita del meu poble, "amagueu els patos que ve la tronà", perquè pot semblar una historia superficial i fàcil per a un públic jove.
Doncs no, en absolut. Els personatges de vides desafinades lluiten per fer-se una vida feliç, treballen en coses que els agraden i interactuen entre ells amb una maduresa i autoconsciència digna de contar. Gerard i Vicky en la primera part, Marta i Francesc en la segona, i Jordi i Alícia en la tercera, traven una història caleidoscòpica que es llegeix amb voracitat, tot i que el llenguatge no fa concessions al lector. Canvis de registre en funció del personatge, utilització de l'estil directe barrejat en una narració indirecta, alternància del diàleg amb el monòleg intern; tota una sèrie de recursos expressius que fan d'aquesta novel·la un plaer per al lector avesat.
La realitat sempre és diversa, i en funció dels ulls que la conten apareix d'una manera o d'altra; per això és vital comprendre aquest joc de vides desafinades en funció de la melodia que la toca. Cada personatge aporta una visió matisada, afegeix complexitat al nuvol sentimental que els envolta i aclareix la sintonia entre un rerefons sorollós. Si afegim el retrat d'una València encara màgica i d'una Barcelona en mutació, obtenim un retrat generacional que es llegeix amb voracitat, fins i tot per a persones que no ens trobem en aquesta franja vital ni en l'òrbita d'interessos dels personatges.
Potser la indefinició personal que persegueix als personatges podria ser conseqüència de la banalitat vital, però no és el cas, perquè el nivell d'autoconsciència sobre les seues relacions afectives, sobre la parella i les expectatives que persegueixen adquireix un to clarivident. Potser massa i tot, podríem dir, perquè ja voldríem la majoria de nosaltres autocomprendre els nostres sentiments de la manera tan clara com ho fan els personatges de la novel·la.
Al final les vides desafinen més que les cançons, tot i que les decisions es prenen amb responsabilitat, però determinat soroll inclassificable, el de la venjança, el de la rancúnia, el de l'odi, acaba convertint-se en sintonia dramàtica. Com sol passar a la vida.