Televisió

Llisc a El País, que els valencians som els que més televisió consumim, 254 minuts al dia, ni més ni menys. Ala, pense jo, ja està clar, per això Camps i el seu govern han guanyat unes eleccions implicats en casos de corrupció i amb mesures polítiques marcianes, perquè els valencians estem manipulats per la televisió que controlen des del govern i que ens ven una realitat adobada d'aparicions triomfals del president i inauguracions a dojo.
El problema és que continue llegint l'article i resulta que la televisió valenciana només té un 5'4% d'audiència, de les pitjors de les autonòmiques i quasi al nivell de La 2 (2'5%). Aquesta xifra trenca la meua primera interpretació, perquè si només el 5% dels valencians miren Canal 9, no s'entén el predomini electoral del 50% del qual disposa el partit governant. Alguna cosa passa, o la televisió no pinta res i les causes del domini electoral popular estan més arrelades socialment, o la manipulació que exerceix el poder és més difusa, menys evident, menys centrada en el simple contingut.
De segur que un poc d'ambdues coses n'hi ha. Sempre he pensat que culpar la televisió de la situació política del País valencià és exagerat i desproporcionat, fins i tot la televisió franquista no va servir de res quan la societat va canviar la percepció social. En aquest cas, el País Valencià disposa d'un sector ciutadà que encara prefereix aquest govern, a pesar de la corrupció.
I pel que fa a la televisió, ara més que mai recorde Mc Luhan, perquè en televisió el mitjà és el missatge, i no ens podem deixar portar pel simple contingut de les notícies, sinó per la manera d'embolcallar-les. En aquest sentit, no és sols Canal 9 la que presenta al poder (és igual qui siga) investit d'una respectabilitat digna i legítima, sinó que són totes les cadenes generalistes les que, més enllà dels casos judicials, acaben investint de legitimitat els governs existents. No ens obcequem amb Canal 9, la seua estratègia no enganya ningú, fixem-nos en el mitjà televisiu i el seu funcionament, i articulem una estratègia per desmuntar la legitimitat d'un poder corrupte i cínic.

Estratègies

Diuen que els sofistes no tenien complexos a l'hora d'utilitzar mitjans discutibles per tal de convéncer l'auditori de la bondat de les seues propostes, per això ensenyaven els seus alumnes a fer guanyar el millor argument, a saber defensar una opció i la contrària, sobretot perquè d'aquesta manera aconseguirien fer triomfar les propostes de les quals n'estaven convençuts. La postura aristocràtica i elitista de Plató feia ois a aquesta necessitat de convéncer el poble, suposem que perquè creia que la seua era sempre la millor postura i n'estaven segurs que la millor opció acabaria triomfant. És com si la veritat no necessitara defensa, perquè ella sola sobreixiria per damunt de la mentida.
Però les coses no són així, en una societat democràtica és necessari "vendre" les propostes de manera convincent o es corre el risc de perdre la partida davant d'opcions que considerem menys convenients. El problema és que, a més de principis, en política es necessita un saber tècnic, una estratègia per aconseguir fer guanyar els principis més adients (que nosaltres considerem més adients). La postura contrària, la que nega qualsevol raonament tècnic en funció de la suposada puresa dels principis suprems, suposa que la veritat, o els principis autèntics, acabaran guanyant, siga quina siga la presentació que en fem d'ells, basant-se en una suposada impossibilitat o immoralitat de raonar tècnicament en assumptes polítics.
I explique tot açò perquè pense que l'estratègia del moviment de defensa de la llengua és clarament innocent o esencialista en aquest aspecte, no sabem transmetre la conveniència del nostre argument, perquè pensem que estem en la veritat i aquesta acabarà triomfant de manera natural. Però els altres, aquells a qui no els interessa la seua llengua o no la consideren important, sí que tenen estratègia, saben perfectament com guanyar-se l'electoral i fidelitzar la simpatia vers les seues propostes. Perquè, qui pot negar-se a que els seus fills aprenguen anglés a l'escola? Qui a que aprenguen tres llengues? Qui a saber xinés? Són propostes que convencen l'auditori i davant d'elles hauriem de tenir una estratègia unificada i en positiu. No podem presentar l'ensenyament del valencià de manera excloent amb el de l'anglés o el castellà, entre altres coses perquè sabem que no l'exclou. Però no n'hi ha prou amb saber-ho nosaltres, és necessari que ho transmetem a la ciutadania. La proposta de plurilingüisme d'escola valenciana va en la bona direcció, però el problema és que a l'hora de les mobilitzacions l'oblidem i tornem als eslògans reduccionistes i defensius, que mobilitzen els convençuts i indignats però que no amplien la base social. Un altre exemple d'estratègia que camina en la bona direcció són les Trobades, moviments amples i amb una visió positiva de l'educació i del futur, i és un altre cas que amplia la base social de defensa del valencià.
Nosaltres tenim clars els objectius finals, però necessitem tenir també una estratègia sense complexos per arribar a aconseguir-los.

Igualtat i llibertat lingüística

El problema amb els valors, igual que amb els principis, és que són massa abstractes. I no estic dient una obvietat, no, perquè de vegades ens n'oblidem i creiem que la nostra concreció dels valors és evident i única. De fet, es dona la paradoxa que si no es concreten no serveixen per res, però quan els concretem ja els estem pervertint i portant cap a la nostra visió dels mateixos. Ara bé, aquest procés, que és un procés necessari i saludable per tal d'actuar amb coherència, també és molt fàcilment utilitzable per tal de manipular.
Un procés pervers amb els valors és el que ha utilitzat la nostra Conselleria d'educació amb la seua proposta de sistema trilingüe. Si us adoneu, la seua propaganda, es recolza en dos valors sagrats a les nostres democràcies; igualtat i llibertat. Quan el senyor conseller proposa un sistema trilingüe al 33% utilitza de manera tendenciosa el sagrat valor de la igualtat, perquè sembla que dona les mateixes oportunitats a les tres llengües, i qualsevol persona amb poques dades pot pensar que és un sistema just i igualitari perquè no discrimina cap llengua. Evidentment és fals, perquè tots sabem que en una situació en la que tenim una llengua minoritzada, com és el cas de la nostra, la suposada igualtat educativa és, en realitat, una discriminació, perquè en la resta d'àmbits la seua presència es redueix a zero.
L'altra idea nucli de l'argumentació és la llibertat dels pares a triar la llengua en la que volen que estudien els seus fills. Aquesta llibertat és fictícia i només es comprén des d'una visió de la llibertat ideal i inexistent, perquè la capacitat de decisió sempre està contextualitzada socialment i en una societat diglòssica la llengua discriminada, necessàriament serà menys triada A més a més, aquesta llibertat de tria lingüística només es comprén si s'entén la llengua com un aspecte ideològic o religiós que depén de la ideologia familiar, comprensió molt típica del País Valencià on parlar la llengua pròpia significa una presa de posició ideològica de partida. Però la llengua és un mitjà de comunicació i un medi de vida que ve marcat per una realitat socio-cultural i no per una voluntat ideològica, com pensen molts dels nostres mandataris (recordeu el perdoneu per parlar la meua llengua de l'alcaldessa de Torrent).
Utilitzar els valors de manera fraudulenta i cínica és sinònim de manipulació i, sobretot, demostra una mala fe que generalitza la sospita sobre les seues vertaderes intencions.

El camí de Jordana

Us recomane una obra interessant i atractiva, una novel·la d'aquelles que requereixen temps i paciència per a escriure-les i per a llegir-les, una "rara avis" delicada i tendra, atrevida i radical.

La protagonista de l'obra és una xiqueta de deu anys, Jordana, que es formula tres preguntes: per què hi ha guerres, com evitar-les i com comportar-se (nos) per a ser feliç(os). A partir d'ací, i a través d'un equívoc, la protagonista vol preguntar aquestes qüestions a un pensador valencià, Joan Lluís Vives que, a través d'un apassionant viatge en el temps li mostrarà, en el seu context històric, les respostes de diferents pensadors de diverses èpoques. D'aquesta manera la protagonista inicia un viatge pel món, guiada entre capítol i capítol pel pensador (qui mostra com ha estat la seua vida i obra), entre dones i homes de tots els temps, filòsofs/es o escriptors/es, que han destacat pel seu pensament i pel seu compromís social i ètic, i que esdevenen protagonistes respectius de cada capítol on ixen. Els i les pensadors/es triades, que han estat objecte d'investigació del seu pensament i de la seua vida quotidiana, han estat: Madame du Châtelet i Voltaire, Hildegard de Bingen, Kant, Wittgenstein i Bertrand Russell, Virginia Woolf, Helene Stöcker, Marc Aureli, Martha Nussbaum i al-Gatzell, i en paròdia de comèdia teatral clàssica un grapat de filòsofs grecs clàssics amb una participació sorpresa contemporània."

L'obra està publicada per l'editorial Setzevents.

http://www.setzevents.cat/autor_pereantonicano.html

Depressió

Encara no m'he recuperat dels resultats electorals. No m'atrevisc a dir ni pruna per allò de no dir coses de les que me'n penediré, perquè la primera reacció és la d'enviar-ho tot a fer la mà i amagar el cap sota l'ala, rodejar-se dels quatre amics més fidels, agafar bones borratxeres i fer la faena de la manera més digna possible (impossible) dins de les condicions que ens deixen.
De les borratxeres, ja penjaré les fotos al feisbuk, però de la faena, és discutible que ens permeten fer-la dignament. Jo treballe a l'educació pública, i a només tres dies de la nit electoral, ja han començat els retalls; 35 alumnes per aula, creació de grups mixtes lingüístiques, disminució de grups i, en conseqüència de recursos per atendre la diversitat... No vull deprimir-vos però els resultats d'aquest ajustament (desajustament) seran d'un abast imprevisible, vull dir, previsible. L'ensenyament públic se'n ressentirà seriosament, i l'ensenyament en valencià és possible que desaparega. Pel que fa al fracàs escolar, també és previsible que empitjore, i no acabe d'entendre com maquillaran els resultats per tal de rendir comptes a Europa.
No sé què passa a sanitat ni a serveis socials, però de segur que el panorama serà similar. Però clar, a mi la primera idea que m'ha vingut al cap és, no volíeu sucre? Doncs dues tasses. No voleu PP, doncs ací el teniu. Perquè en aquest cas no podem dir que no sabíem. Un milió dos-cents mil vots són molts vots d'acord amb el deteriorament de la cosa pública i a favor dels circuits de cotxes, motos i barcos.
Ara bé, passada la primera depressió, no podem més que pensar que la democràcia és molt més que els vots. Que, a més a més, tenen davant un milió de vots ben inquiets i actius, d'aquells que semblen més dels que són. I que no ens queda més que exercir tota la pressió democràctica que estiga a les nostres mans per tal de protegir un model de societat que, sabem de segur, és més convenient, tolerant i solidari. Per nosaltres no quedarà, aquells que per votació o abstenció, o per passivitat o comoditat es queden a casa seran els responsables d'un món més fred i insolidari. Però per nosaltres no quedarà.

Democràcia real, ja!

No podem amagar la simpatia amb el moviment del 15M. És inevitable sentir alegria en vore joves mobilitzats, ciutadans que demanen democràcia, polítics preocupats. Certament aquest moviment és esperançador, perquè pretén aprofundir la democràcia, perquè, per fi, ha decidit dir NO a un sistema podrit, a la hipocresia del no passa res, del tot igual.

El moviment expressa aspectes molt interessants perquè mostra una frescura i espontaneitat atractius, perquè ha aconseguit mantenir-se al marge de la instrumentalització partidista, perquè, per fi, mostra públicament la indignació que tota la societat sentim de manera callada i impotent. Podríem dir que la protesta que està organitzant-se dona veu a un sentiment que fins ara estava frustrat i ens covava una úlcera. Però més enllà d'això, tots estem a l'expectativa. Qui són els organitzadors? Ells diuen que ningú i tots, els ciutadans i ciutadanes, encara que tots sabem que això no funciona així. Saber que Attac i Intermon estan darrere és tranquilitzador, però falta saber un poc més. Què volen? Aprofundir la democràcia. Molt bé, però com? En un principi la consigna era "no votes" i "vota en blanc", i al PP se li va posar cara d'alegria i va voler posar-se al capdavant del moviment antizapatero, deien ells. Però quan han vist que la consigna comença a matisar-se i es converteix en "no votes PP ni PSOE" i "no votes partits majoritaris", aleshores ja no els agrada tant, i ja l'ha muntada Rubalcaba, que sembla ser el gran artífex de totes les conspiracions. Si al PP no li agrada, això és bona senyal, però encara falta que no li agrade al PSOE, i de moment els agrada, perquè pensen que pot mobilitzar l'electorat d'esquerra, desenganyat de les polítiques neoliberals del govern d'Espanya. Però ells són tan responsables com els altres de la llei electoral, de la falta de transparència i de la desmobilització ciutadana.

No votar és votar PP; votar en blanc, a no ser que seguira aquest vot una forta mobilització ciutadana, és votar majories; i votar partits minoritaris, sense distinció ideològica, és dissimular les diferències entre el Centre liberal i Esquerra Unida. Per això jo preferia una mobilització més ideologitzada, més clarament crítica amb un estil de fer política, reivindicant la política en el seu sentit més pur, de participació ciutadana. El crit de democràcia real, ja! és convenient i adequat, perquè el que cal demanar és que ha arribat l'hora de fer política, i fer-la des de la convicció de que els assumptes públics són cosa de tots i no només de la casta de polítics professionals que l'han segrestada. I en aquest sentit, el moviment no pot agradar als qui controlen el sistema a hores d'ara.

Política en campanya

Si en algun moment la política es fa insuportable és en campanya electoral. La visió dels polítics amb els seus vestits de diumenge, collars o corbates, pentinat de perruqueria i el millor somriure, és un autèntic atemptat a la democràcia. Sembla que posar cara d’hipòcrita i anar repartint promeses que tots saben que són impossibles de realitzar siga una obligació. I ja sé que tots els polítics no són igual, que n’hi ha uns amb més cara dura i d’altres amb més sinceritat, però la manera de mostrar la campanya electoral als informatius i el predomini d’un grup de polítics determinats a les televisions, fa que la visió dels polítics es veja clarament perjudicada per les campanyes electorals.

No s’entén que es continue amb els passeigs pels barris i mercats, donant les mans i besant xiquets, que es repetisquen debats electorals encartonats i inútils, que es col·loquen espais de propaganda amb formats caducs i infumables. No s’entén això perquè tothom sap que no té cap influència, que no es vota en funció d’aquestes estratègies i que, fins i tot, el que s’aconsegueix es allunyar de les urnes un grapat de ciutadans que volien votar. La política ha de ser una altra cosa, més directa, més participativa, més real. Però en campanya electoral sembla que tot això s’oblide i es torne a la visió més institucional, hipòcrita i mentidera d’aquesta activitat. Fins i tot els partits d’esquerra, que pretenen canviar aquest estatus polític, cauen en la trampa del cartell electoral, el míting i la promesa. Les eleccions només han de ser un pas en el camí, i no haurien de desbaratar una acció eficaç ni de tapar una gestió desastrosa.  

Política 2.0

Diu Ernest Benach, al llibre #Política 2.0, que
"Si donem per fet que avui la societat s'està construint en temps real, que es comunica on-line, que comença a recuperar valors com la crítica, l'escepticisme, la implicació i la participació, i que es caracteritza per un desig creixent d'informar-se, pensar, compartir i cercar el coneixement a les fonts originàries, la política 2.0 serà aquella que, assumint aquesta nova filosofia i utilitzant de manera correcta les noves tecnologies, permetrà fomentar una vertadera democràcia deliberativa i recuperar la credibilitat dels polítics."
Amb aquesta caracterització de la societat del coneixement, sembla evident que la política comença a adquirir noves característiques que la societat ja ha desenvolupat. Una societat dinàmica, interessada pel coneixement, crítica, implacable quan se la tracta com ignorant o imbècil (en el sentit d'apàtica i menfot). Si la predicció de Benach és certa, caminem cap a una societat vital, que expressa les seues idees a la xarxa i als nous mitjans digitals, que no accepta l'engany i que, com que cada vegada és més madura i conscient, vota de manera més conscient i personal. Si la societat evoluciona en aquesta direcció, és normal que el panorama polític es fragmente, que apareguen nous partits que representen aquesta vitalitat social. A més a més, també és lògic i coherent que aquesta nova societat 2.0 no perdone la corrupció i demane polítics compromesos, capaços de respondre pel Facebook o twittetjar sense complexos sobre la seua actuació pública.
En fi, una radiografia fidel del País Valencià, no creieu? O el nostre país s'ha quedat al segle XX o tot això de la societat digital és una xorrada que només ens creiem quatre penjats que perdem el temps amb els blogs, el Facebook i tot això. Per cert, Fabra té Facebook?

Mourinho, Belén Esteban i Cospedal

El títol d'aquest article, com podeu suposar, amaga una pregunta: en què s'assemblen l'entrenador del Madrid, José Mourinho, la famoseta i habitual del cor Belén Esteban i la política del PP, Mª Dolores de Cospedal? En principi podeu pensar que en res, sobretot perquè treballen en tres àrees ben diferents de l'espectre social. Però no, tenen un punt en comú que els fa entrar en relació, i és que tots tres treballen de cara als mitjans de comunicació i són uns especialistes en difondre missatges que calen en la societat.
Però si els pose en relació ací, és perquè el seu paregut és més profund. Fixeu-s'hi un poquet i us n'adonareu que tots tres utilitzen una estratègia mediàtica similar. Es tracta de dir en públic i davant de les màximes càmeres possibles, la bajanada més atrevida, absurda i desproporcionada que se us acudisca. La característica fonamental que ha de tenir l'exclusiva és la de no recolzar-se en cap demostració possible i si insulta algú, molt millor, perquè aleshores crea més morbo.
Adoneu-vos que és una estratègia que s'han anat copiant entre ells. Perquè si en un primer moment el model el va introduir la Esteban per acusar el Jesulin de mal pare o el que siga, com que es tractava de programes del coloret i d'assumptes del cor, no va semblar perillós. Quan Mourinho el va utilitzar la setmana passada per acusar el Barça i la UEFA de connivència mafiosa, la cosa ja semblava més important, però encara era futbol. Ara bé, quan Mª Dolores de Cospedal va acusar la TVE d'afavorir el PSOE i manipular, aleshores les coses se'n van eixir de mare.
Però és igual, perquè no passa res. S'ha de dir la mentida amb cara de pòquer i com si fora l'evidència més gran del món. La resta ho faran els mitjans, que li donaran ressò, ho comentaran i invocaran els "ais" corresponents. Però l'afirmació mai es podrà contrastar, o si en algun moment s'arriba a comprovar i a demostrar la seua falsedat (o veritat), la rectificació no passarà d'una nota llegida a peu de pàgina (o d'informatiu) amb sigles incloses (recordeu "ce", "ce", "o"). Amb el funcionament dels mitjans i de la justícia, dir l'animalada més grossa o el insult més recalcitrant, ix a compte, encara que en alguns casos, pocs, als porcs els arribe el seu santmartí ( Miguel Àngel Rodríguez n'és l'exemple més esperançador)

Llegir Joan Fuster

Com que aquestes vacances ha plogut molt, he tingut temps de llegir un llibret que portava uns mesos a l'estanteria de casa sense trobar el moment d'agafar-lo. Fuster i la filosofia és el recull de conferències que es van fer a les Jornades sobre Fuster celebrades a Sueca el novembre del 2009.
Les intervencions de Terricabras i de Grimaltos són vertaderament il·luminadores, més perquè projecten la llum de Fuster cap al futur que pel fet de ser-ne una interpretació del mestre de Sueca. La ponència de Boladeras també projecta un Fuster que s'enfronta als reptes morals del segle XXI, i això li aporta una vitalitat encoratjadora. Els de Rius i Riera són més acadèmics, més analítics i, per això, més informatius i àrids.
Però allò més engrescador són el recull de texts del propi Fuster que l'editora col·loca al final dels de les conferències. Són articles periodístics la majoria, escrits en castellà entre els anys 50 i els 80, i d'una actualitat sorprenent.
Si una conclusió he pogut traure de la lectura d'aquest llibre és que llegir directament Fuster és molt més enriquidor que llegir qualsevol interpretació. Potser Fuster és difícil de comentar, no resisteix l'anàlisi, perquè la riquesa de la seua literatura d'idees és allò més interessant. Els continguts poden ser uns o altres, però l'estil, la manera d'exposar-los, introdueixen una ironia tan fina o una mala llet tan bèstia, que no resisteixen l'anàlisi explicatiu. Fuster s'explica sol, o s'oculta sol, com preferim, però el plaer de llegir-lo directament és molt més ric que qualsevol pont que ens vullguen construir per tal de comprendre'l. O si voleu, comprendre'l és allò menys important, perquè el vertaderament interessant és fruir del seu pensament en viu, amb conflictes i contradiccions, amb imperfeccions i genialitats.