La corrupció del sistema

El cas Zapatero ha tornat a posar de moda aquella cèlebre frase de "tots els polítics són iguals", ententent-la en genèric, igualant homes i dones, de dretes i d'esquerra. El problema és que aquesta concepció perjudica especialment els i les polítiques d'esquerres i, sobretot, desanima els i les votants d'aquesta opció política. Certament, sembla que tots els expresidents es dediquen a negocis obscurs i ben remunerats, tot i que la justícia només els ha buscat i investigat en el cas de Zapatero. Excepte això, res a dir, el delicte s'ha de perseguir, vinga d'on vinga, i no tenim cap problema que s'investigue l'expresident del Psoe, encara que ens agradaria que també s'investigara els altres, no sé, buscar qui era la X del Gal, qui M. Rajoy, a què es dediquen els fills Aznar, els casos d'assetjament de Suarez, les mediacions del Borbó emèrit...

En fí, però l'argument no és el "i tú més", això no ens serveix de res ni millora la nostra posició. No és això, però sí que és el fet que els principis morals afecten més als votants d'esquerra que als de dreta. Vull dir, que sembla que quan la corrupció afecta expresidents o polítics de partits suposadament d'esquerra (incloem al Psoe per seguir l'argument), el sistema es tranquilitza perquè tots són igual i l'electorat es desmobilitza. 

Però quan la moral s'utilitza només com a arma esdevé un instrument més de la hipocresia moral i perd el seu valor real. Els ideòlegs de la dreta ho saben, coneixen les conviccions dels votants d'esquerra i per això utilitzen l'arma de la impossibilitat de la puresa moral, per desmobilitzar el vot i desarmar la protesta. I per això organitzen la maquinària judicial i mediàtica en aquesta direcció. En aquests casos són els més purs, els més respectuosos amb la justícia i els més moralistes. Però només quan els acusats, falsament o amb fonament, són dels altres. Quan són dels seus, no passa res, "tots són igual" i els nostres més iguals que els altres. Si algú ha de robar, millor que roben els nostres, sembla que pensen. 

 Però tot açò aconsegueix que perdem de vista allò vertaderament important, que és bastir una organització política que vigile i ature la corrupció quan aparega. El problema no és si els i les polítiques són pures i honrades, el problema és si l'organització política, amb els seus braços judicial, polític i mediàtic és capaç de detectar-ho i condemnar-ho. Amb la discussió sobre la honradesa dels càrrecs polítics, la dreta aconsegueix bloquejar els mecanismes per impedir-ho, entre altres coses perquè són els seus els qui més la practiquen.

No necessitem polítics i polítiques pures en qui confiar amb ulls cecs. No els volem. Allò que volem i necessitem és bastir mecanismes de control eficaços, que detecten amb rapidesa la corrupció i la denuncien, fins i tot aquella que s'amaga darrere de mecanismes legals. Per exemple, privatitzar bens públics com la sanitat, l'educació, l'atenció a la dependència, el transport, l'energia... Aquesta pràctica, que forma part del programa polític de la dreta és una corrupció legalitzada, perquè és evident que quan es privatitzen bens o serveis públics està transferint-se capital públic a mans privades i això és corrupció, i la dreta ho defensa al seu programa polític i el seu electorat ho vota i ho autoritza. D'aquesta corrupció ningú s'espanta mentre ens tirem les mans al cap quan algun expolític posa els seus contactes públics a disposició d'una empresa privada. 

Prou d'hipocresia, no ens deixem enganyar per les tàctiques de distracció mediàtica que
s'utilitzen, mirem directament les pràctiques polítiques i oposem-nos a elles quan impliquen la venda del sistema públic. Ho estem fent amb l'educació (i ho veiem amb la sanitat, la dependència i altres), les protestes que estem vivint demostren que la corrupció està institucionalitzada, que els dirigents polítics de la dreta no tenen cap interés en millorar l'educació pública, més aïna el que volen en desprestigiar-la per tal que els seus amics de l'escola concertada i privada guanyen diners, molts diners amb el nostre dret a l'educació. 

I la vaga segueix

Després de 12 dies de vaga, concentracions, manifestacions multitudinàries i diferents tipus d'accions de protesta, la mobilització educativa segueix viva. En un article anterior vaig dir que el mèrit d'aquesta vaga era de la Consellera, Mª Carmen Ortí, si bé ara he d'afegir que és més mèrit del secretari autonòmic d'educació, Daniel Mc Evoy, del Conseller d'hisenda, el conegut com el pitjor conseller d'educació de la història i ara inductor en l'ombra de la situació de bloqueig, J. A. Rovira, i del màxim responsable de tots ells, si més no en teoria perquè en la pràctica la seua capacitat de lideratge és ben questionable, Juan Francisco Pérez Llorca. Sí, tots ells han impedit un acord imprescindible per a l'educació pública i ho han fet amb tota la intenció i per tots els mitjans que han tingut a l'abast: els immorals, miserables i bruts també. Han intentat humiliar el professorat i la comunitat educativa amb propostes ridícules (un augment salarial repartit en tres anys que no arriba ni a igualar la inflació prevista), els han intentat desanimar amb anuncis incomplerts (estem d'acord en les propostes al 65%) i, finalment, han intentat desarticular el moviment amb la compra dels sindicats afins que han traït els seus afiliats i simpatitzants amb la signatura d'una acord ridícul (la signatura parcial amb Anpe i Csif). Esperem que la història, l'afiliació i les votacions els passen factura. 

Si bé, tot i que aquest mèrit de les autoritats educatives és innegable, he de dir que l'autèntic valor el té la

comunitat educativa i, especialment el professorat que ha mantingut les mobilitzacions més de dues setmanes seguides. El moviment que s'ha articulat és especialment valuós, perquè hi ha una sintonia ben harmonitzada entre claustres i sindicats (que han proposat i articulat les protestes sense enfrontaments), entre assemblearisme i representativitat (els sindicats s'han convertit en corretja de transmissió de decisions assemblearies), entre càrrecs directius i professorat (amb la dimissió exemplar de bona part de càrrecs directius), entre famílies i ensenyants (recolzant i participant en les mobilitzacions de manera conjunta). Aquesta sinèrgia ha traspassat la privacitat de la comunitat i ha arribat als mitjans de comunicació que han expressat ben a les clares unes reivindicacions carregades de raó i dirigides a mantenir l'educació pública dins d'unes condicions imprescindibles per acomplir la seua funció. 

I ací estem, en plenes negociacions amb una administració que no és de fiar, que no va de cara, que ja sabem que ens enganyarà en poder perquè no busca la millora de l'educació pública que administra i té l'obligació de garantir. És una situació vertaderament contradictòria, perquè els dirigents remen en contra d'allò que tenen la missió d'aconseguir amb la qual cosa són els i les treballadores les que es veuen obligades a reivindicar-la. O potser no és tan contradictòria, perquè és ben possible que els representants polítics que habiten la conselleria d'educació busquen en realitat enfonsar l'educació pública, potser estiguen mantenint la postura intransigent justament perquè volen que la pública s'enfonse més i així la concertada millore la seua posició. Si açò fora veritat estaríem parlant de prevaricació, ja que un funcionari estaria obrant en contra de la seua obligació, però en aquest cas només mirant l'ideari del partit que governa, es confirma, perquè busquen privatitzar tot allò que gestionen per tal d'entregar l'educació als seus amics de la privada i concertada. 

No estem negociant amb uns caps que volen solucionar els problemes, estem negociant contra uns dirigents que tenen com a objectiu justament enfonsar el sector que estan obligats a defensar. La postura del professorat i de la comunitat educativa és, per tant, ben difícil, però no impossible i esperem que aquesta lluita acabe mostrant qui són els irresponsables que ens governen. 

Hantavirus: no hem aprés res

La por al virus ha tornat i, per les reaccions que hem pogut escoltar als mitjans, no hem aprés res de la pandèmia del coronavirus. Les comparacions entre un i altre són poc consistents, més enllà que el causant del brot és un virus amb efectes similars al de la covid. A partir d'ahi, res s'assembla, ni l'origen, ni la propagació, ni la transmissió, ni, tan sols, l'abast. En aquest cas, està reduït a un barco fàcilment delimitable i aïllable. 

Però res és suficient per als difusors de pors i falsedats que, de seguida, han desfermat totes les

exageracions i mentides. I, per si açò fora poc, alguns polítics irresponsables han posat en marxa la màquina de l'egoisme i de la falsa defensa dels seus. El president de Canàries ha demostrat una baixesa moral i una curtedat de mires política que esperem que el porten a la desaparició política. Dels habituals ja no en parlem, el seu objectiu és entrar als càrrecs polítics a qualsevol preu i, si pot ser, amb la generació d'odi i violència. 

Però el problema més greu és que una part de la ciutadania ha fet cas d'aquests missatges d'odi i els ha donat ressò o els ha cregut, i això és més preocupant. I si això ha passat potser una de les causes, més enllà de pensar que la societat s'ha fet més insolidària i egoista, ha sigut la manera com vam processar l'eixida de la pandèmia. Semblava que anàvem a eixir millor, que no volíem recuperar una normalitat tòxica, que havíem aprés del que havia passat i ens havíem adonat que no hi havia eixides individuals ni curtes de mires, que havíem d'adonar-nos que allò que funcionava era pensar en col·lectiu i preveure efectes previsibles per tal d'evitar-los.

Però res d'axiò ha passat, potser perquè no volíem saber-ne res, perquè hem preferit tancar els ulls i tirar endavant, no escoltar el dolor ni el patiment com si amb negar-lo, desaparegués. Quan la pandèmia va passar, vam preferir oblidar, fer com si res, no pensar, no sentir, no recordar. I això ha estat fatal, perquè les condicions que la van provocar segueixen igual, o pitjor, perquè ens hem llançat com a bojos a consumir, viatjar, esquilmar i acumular. 

El mèrit és de la consellera

No, no, no. No llevem mèrits a aquelles persones que se l'han guanyat a pols. Som una societat ingrata, que no admet l'èxit aliè i desmereix a les persones que l'aconsegueixen. I la nostra consellera d'educació, cultura i universitats, Mª Carmen Ortí, ha aconseguit que tota la comunitat educativa valenciana s'alce en bloc contra les seues polítiques educatives. 

Un sector crític de la societat valenciana atribueix a causes polítiques i vendettes antigues l'actual crispació del sector educatiu. Afirmen que no s'havien alçat contra les polítiques de l'anterior govern del Botànic, i que no ho van fer per fidelitats polítiques o prejudicis personals. Però això no és just, el cert és que l'actual cabreig educatiu ve directament per les accions d'una conselleria obcecada en mobilitzar un sector que portava anys adormit. I no era fàcil, no, perquè els i les educadores volen fer la seua feina, educar els i les joves que omplin les aules i no complicar-se més del compte la faena, ja difícil, que afronten dia a dia. 

Era difícil ajuntar uns sindicats que estaven enfrontats feia només uns mesos, però que ara mateix han
aconseguit travar una plataforma que reivindica uns mínims imprescindibles per a la supervivència. Step-pv, Feccoo-pv, Ugt-pv, ANPE i Csif (és a dir, tots) han hagut de mobilitzar uns treballadors i treballadores de l'ensenyament que acceptaven la dificultat del seu treball i mantenien en peu el sistema educatiu. 

Però no, la nostra consellera del ram, encapçalada ara per la ja esmentada Mª Carmen Ortí, que va succeir al pitjor conseller d'educació de la història, José Antonio Rovira (pitjor fins i tot que l'ínclit Font de Mora), ha volgut anar més enllà: trencar tots els acords signats amb els sindicats que dotaven de recursos humans imprescindibles al sistema, trencament que va condemnar fins i tot la justícia i va obligar la institució a acomplir-los, cosa que va esquivar de manera miserable i il·legal; tancar el plà Edificant i bloquejar les construccions i reformes imprescindibles de centres nous; reduir personal de recolzament i atenció a la diversitat i inclusió, sobrecarregar de faenes burocràtiques els educadors i educadores, no cobrir les baixes de manera eficient, menysprear els equips directius. I sobretot, avançar en el menyspreu i exclusió de la nostra llengua del sistema educatiu, primer amb la malanomenada llei de llibertat educativa, que no és altra cosa que la llei d'exclusió del valencià del sistema educatiu i després amb la censura d'autors no nascuts a un territori valencià imaginat i definit de manera arbitrària pels analfabets que ens governen. 

No direu que no, era una faena difícil, però ella, la consellera Mª Carmen Ortí, tutelada per un president de la Generalitat intranscendent, Juan Fran Pérez Llorca, hereu directe de l'impresentable Carlos Mazon, han decidit agitar la comunitat educativa per demostrar al sector de les famílies que fan alguna cosa, si més no, impedir que les coses funcionen i boicotejar qualsevol intent de mantenir viu el sector educatiu públic. Per això, la mateixa consellera ha decidit enviar una carta a les famílies fent ús d'informació confidencial que no té dret a utilitzar per a fins partidistes. Una carta oberta que no ha fet més que unir les famílies a la protesta. Aquest desprestigi que s'ha buscat no és casual, qualsevol descrèdit de l'escola públic va en favor de la privada, concertada o no, i això sí que li interessa a una conselleria plegada a interessos empresarials particulars connectats amb els seus interessos personals. Gràcies consellera, era difícil ajuntar més la comunitat educativa pública, però vosté ho ha aconseguit. 

I amb aquestes raons estareu d'acord amb mi que no podem estalviar mèrits a la consellera. No penseu

que és un exemple d'ineptitud, burrera o ineficàcia, en absolut, ha estat una operació ben meditada.

Havien de punxar el que ells consideren l'enemic, perquè només les batalles que es guanyen contra un oponent de magnitud són les que passen a la història, o donen vots en aquest cas. Ells ho han buscat de totes les maneres possibles, i ho han aconseguit, la comunitat educativa pública s'ha alçat i estic segur que costarà de parar. Esperem que els seus càlculs no siguen encertats i aquesta protesta esdevinga la tomba d'uns governants miserables i malinencionats que governen contra la ciutadania a qui es deuen i que prefereixen el caos al bon govern.