El record de la malaltia de la desmemòria

A Maria Carbonell, ma mare.

 Just ahir, 13 de setembre, ma mare hauria fet noranta-dos anys, però no va arribar perquè va faltar fa quatre mesos i escaig. I encara remogut pel record, em trobe amb aquesta pel·lícula Yo no moriré de amor, de Marta Matute. Podeu imaginar-vos l'estat emocional en què m'ha situat la casualitat, la coincidència o una recerca inconscient i un poc masoquista. 

La pel·lícula conta la història d'una família en la qual a la mare li diagnostiquen una malaltia que pot ser Alzheimer, Parkinson o Ela, però en tots els casos, uns símptomes degeneratius que obliguen a una cura cada vegada més atenta. Es narra la degeneració psíquica i física de la mare d'una manera exquisida, amb un respecte per la intimitat difícil d'aconseguir si es pensa que estem situant una camera dins del procés mateix del personatge. Les primeres reaccions de les filles i marit, les primeres renúncies, la negació de la situació, la culpabilitat i el sacrifici inevitable. Però el procés és imparable i segueix, i les costures familiars i personals es trenquen, rebenten per molts costats fins que s'adopta una solució anunciada i irrenunciable. Una solució que no agrada ningú, que no és com voldrien, que no acompleix les expectatives ni tan sols tranquil·litza, però que permet reprendre la vida dels i les afectades. 

Mentre la veia no he pogut més que rememorar totes les fases per les
que hem travessat amb ma mare, perquè els sentiments eren els mateixos, tot i les diferències circumstancials: el desconeixement inicial, la perplexitat, la voluntat de fer, la inseguretat en fer-ho, la pena, la impotència... L'esforç més enllà del raonable, la irritació absurda i injusta i la decisió inevitable i alliberadora, no sé si per a ella, però sí per a nosaltres. L'escena en què la dona es caga al servei l'he viscuda tal qual i m'ha arribat al més fons de la meua persona; he sentit l'olor, el tacte, la ira, la pena, la culpabilitat, la llàstima i l'estima que vaig sentir en aquell moment entre plors i ràbia. Després, el costum diari, els hàbits setmanals, la tranquilitat sempre insegura, l'alegria i la pena, les mans i els ulls mirant sense mirar, la complicitat, l'amor i el moments viscuts amb la persona que sembla ta mare però no ho recorda. 

La pel·lícula és dura, potser massa per a persones emocionalment vulnerables o que han travessat un procés similar recentment o el veuen arribar. Tampoc sé si aquests rituals de patiment, aquestes remembrances doloroses, són necessàries o ja en tenim prou amb les viscudes. No sé si les obres d'art tenen aquesta missió, però si ens ajuda a reviure els sentiments, a recordar amb serenitat i a comprendre que els fets incomprensibles que creiem únics, són part de la vida de moltes persones que, com nosaltres, també pateixen d'una manera similar, potser ha acomplit la missió més complexa i difícil. 

Expressar l'emocionalitat

Dues obres s'han creuat temporalment en el meu present; una és la novel·la d'Elisabeth Strout, Explica-m'ho tot, d'Edicions del 1984; l'altra la sèrie DTF St. Louis d'Steve Conrad. Ambdues obres destil·len una emocionalitat tendra, amb uns personatges corrents, carregats de sentiments que poden o saben expressar de vegades i d'altres són reprimits i lluiten per sobreeixir motivant conductes incomprensibles. En ambdues, els creadors tracten els seus personatges amb una pulcritud exquisida, tendra i encisadora que els acosta al lector i espectador i els fa creïbles i entranyables sense estalviar-los les contradiccions.

La novel·la d'Elisabeth Strout és un eixam d'històries que es creuen en la vida dels múltiples personatges que circulen per la narració. Filades d'una manera excel·lent, ens porten a mirar com per un ull ocult, la vida de multitud de persones que travessen la pròpia existència sense adonar-se'n. Bob és advocat a punt de jubilar-se i està casat amb Margaret, que és pastor presbiteriana amb una comunitat al seu càrrec. Lucy és escriptora i ha anat a viure al poble amb el seu ex, William, amb qui comparteix casa. Bob s'encarrega del cas de Matt, acusat per la mort de la seua mare, la Mala Beach. Lucy coneix l'Olive, una dona de noranta anys, a qui conta històries i li n'escolta també, fan com una lluita de narracions encisadora. En aquestes converses, rius de vides es fan presents a la saleta de sa casa. Bob i Lucy desenvolupen una amistat bastida a partir de passejades i converses que comença amb una confiança reconfortant i acaba en un amor impossible. La tristesa, el patiment, la malaltia, la mort, els fracasos amorosos i els traumes ameren les històries que anem coneixent en una llengua suau i invisible que es llegeix sense adonar-nos-en. 

Les emocions reprimides, les no explicades, fins i tot les desconegudes, lluiten per eixir i motiven conductes que ni els propis actors reconeixen. Quin sentit té la vida? Es pregunta la Lucy davant de l'Olive, i no el troben, però entenen que el sentit consisteix en no tenir sentit, en viure com formigues que traven camins sense saber massa bé perquè. "L'amor és amor" acaben dient els personatges que no poden realitzar-lo. (atenció, spoiler) L'amor entre Bob i Lucy que creix poc a poc, com qui no vol, no pot realitzar-se per la situació personal d'ambdós, Bob és massa bona persona per deixar la Margaret, Lucy sap que no ho farà mai i acaba casant-se amb el seu ex altra vegada. Un amor trist, no acomplert, una amistat tendra, unes emocions desbordades en uns personatges reals. 

La sèrie DTF St Louis està creuada d'històries també, unes passades i altres presents, Floyd Smernitch apareix mort i no sabem si és un suïcidi o es tracta d'un crim. A partir d'ací sembla una sèrie negra i anirem esbrinant al llarg dels sis capítols qui pot ser el o la culpable. Potser la seua dona Carol Love-Smernitch, que té un fill que viu amb ells i pateix un síndrome estrany que produeix una conducta disruptiva. Ella es fa arbitre de beisbol per solucionar la mala situació econòmica de la família. També Clark Forrest, l'home del temps amb qui treballa Floyd i que es converteix en amant de Carol. Sembla un triangle simple, però no ho és, perquè a partir d'ací te n'adones que tots els personatges són sincers amb tots menys amb ells mateix. A partir d'ací te n'adones que la sèrie no és d'intriga ni assassinats sinó de sentiments i emocions, de vides viscudes. L'autoestima, les inseguretats, les vulnerabilitats i, al mateix temps, l'estima, l'amistat, la necessitat de no estar sol, la dedicació... marquen realment el transcurs de les seues vides, i morts. 

Dues obres que m'han colpit, m'han mostrat la claredat i la necessitat d'expressar els sentiments, en com aquests estan presents tant si es reconeixen com si no, i en com la vida no és ni menys ni menys que aquesta vulnerabilitat que ens fa dependents de l'amistat i de l'amor.

Encarar el monstre

 

Acabe de veure la 2a. temporada de la sèrie Criminal Records. És una producció impactant, ben escrita i ben travada. Planteja molts dilemes, però un ben important és el de com combatre el feixisme, o, si més no, els grups més agressius i delictius d'aquesta orientació. El dilema moral és policial, però serveix per a un pla més general, polític i social. Què fem? Com combatem aquests moviments? Amb una aplicació escrupolosa de la llei? O amb mitjans poc convencionals i, de vegades, il·legals? Aquesta és la lluita que mantenen al llarg de les dues temporades els dos personatges principals, June Lenker i Daniel Hegarty, interpretats magníficament per Cush Jumbo i Peter Capaldi. Ella, una detectiu idealista i compromesa, que posa en risc la seua vida personal per la dedicació a l'ofici, ell un vell agent de la intel·ligència que no dubta en utilitzar mètodes poc ortodoxes si a canvi aconsegueix desmantellar els grups que persegueix i evitar atemptats i vides humanes en risc. 

La sèrie mostra ben clarament el funcionament d'aquests grupuscles, com capten els seus seguidors, quin discurs alimenten, com utilitzen les xarxes socials (el personatge de Cosmo és revelador) i quina és la seua moralitat i intencions polítiques. És una sèrie policiaca, no una investigació social, per això la trama s'accelera i adquireix una gravetat exagerada, però a banda d'això, el retrat dels feixistes, dels grups que ataquen, immigrants, sobretot, i de la policia, és molt aclaridor.