No podem amagar la simpatia amb el moviment del 15M. És inevitable sentir alegria en vore joves mobilitzats, ciutadans que demanen democràcia, polítics preocupats. Certament aquest moviment és esperançador, perquè pretén aprofundir la democràcia, perquè, per fi, ha decidit dir NO a un sistema podrit, a la hipocresia del no passa res, del tot igual.
El moviment expressa aspectes molt interessants perquè mostra una frescura i espontaneitat atractius, perquè ha aconseguit mantenir-se al marge de la instrumentalització partidista, perquè, per fi, mostra públicament la indignació que tota la societat sentim de manera callada i impotent. Podríem dir que la protesta que està organitzant-se dona veu a un sentiment que fins ara estava frustrat i ens covava una úlcera. Però més enllà d'això, tots estem a l'expectativa. Qui són els organitzadors? Ells diuen que ningú i tots, els ciutadans i ciutadanes, encara que tots sabem que això no funciona així. Saber que Attac i Intermon estan darrere és tranquilitzador, però falta saber un poc més. Què volen? Aprofundir la democràcia. Molt bé, però com? En un principi la consigna era "no votes" i "vota en blanc", i al PP se li va posar cara d'alegria i va voler posar-se al capdavant del moviment antizapatero, deien ells. Però quan han vist que la consigna comença a matisar-se i es converteix en "no votes PP ni PSOE" i "no votes partits majoritaris", aleshores ja no els agrada tant, i ja l'ha muntada Rubalcaba, que sembla ser el gran artífex de totes les conspiracions. Si al PP no li agrada, això és bona senyal, però encara falta que no li agrade al PSOE, i de moment els agrada, perquè pensen que pot mobilitzar l'electorat d'esquerra, desenganyat de les polítiques neoliberals del govern d'Espanya. Però ells són tan responsables com els altres de la llei electoral, de la falta de transparència i de la desmobilització ciutadana.No votar és votar PP; votar en blanc, a no ser que seguira aquest vot una forta mobilització ciutadana, és votar majories; i votar partits minoritaris, sense distinció ideològica, és dissimular les diferències entre el Centre liberal i Esquerra Unida. Per això jo preferia una mobilització més ideologitzada, més clarament crítica amb un estil de fer política, reivindicant la política en el seu sentit més pur, de participació ciutadana. El crit de democràcia real, ja! és convenient i adequat, perquè el que cal demanar és que ha arribat l'hora de fer política, i fer-la des de la convicció de que els assumptes públics són cosa de tots i no només de la casta de polítics professionals que l'han segrestada. I en aquest sentit, el moviment no pot agradar als qui controlen el sistema a hores d'ara.
13 comentaris:
Lo veo como tú Enric. Es un movimiento que lo ha activado la “indignación” , ante el sometimiento y compadreo de algunos políticos con los “Srs. que manejan los mercados”. Por la forma que están actuando, pienso que no están dirigidos por nadie en concreto, eso da un poco de “miedito” a los que siempre necesitan que sus actuaciones estén dirigidas, y no son capaces de entender “la capacidad del individuo” unido desde su propia conciencia. Aunque como en todo proceso natural, lógico y necesario aparecerán líderes o portavoces espontáneos.
Están teniendo un comportamiento exquisito, pacífico y respetando las leyes (se están asesorando muy bien). Creo que estamos viviendo el principio de algo nuevo.
Esperemos que se eludan adecuadamente todas las provocaciones. Hay algunas reacciones (esperadas) como la manifestada por la Junta Electoral (y recurrida por IU) y hay algunas voces en pro de que actúen las fuerzas del orden público y desalojen. Es curioso, los mismos, a los que no les preocupa las aglomeraciones por una visita del Papa, o un concierto de unos niñatos, no quiere las aglomeraciones de individuos que reivindican una “DEMOCRACIA” mejor. ¿Serán esos que dicen que este movimiento son anti-democráticos y ani-sistema los menos democráticos?.
Salud
Desde blogs y redes damos la bienvenida al 15-M (había escrito "a este movimiento", pero por recuerso al Movimiento, me ha dado repelús y lo he borrado).
Aunque esté feo decirlo, somos muchos los gloggers que llevamos ya tiempo criticando el empantanamiento político y la necesidad de reformas.
pero los bloggers somos pocos y nadie nos ha querido oir en su momento. Ahora muchos políticos parece que se están preguntando "¿pero qué es lo que pasa?, ¡con lo bien que lo estábamos haciendo!
Jo crec, Enric, que som molts els qui hem saludat amb més que simpatia els joves del 15M. Recorde algunes de les coses que vam dir quan presentarem el teu llibre a la Fira. Hi ha vida! Estan vius, encabronats, i han fotuit un colp damunt la taula.
Però, només han fet un pas (crucial, sí; però només un) de la llarga caminada que els hi espera per davant. Cal animar-los, però. Cal advertir-los que cometran errors, però estan obligats a seguir. I, a més, a prendre decisions en positiu, no és prou en dir NO; cal actuar, intervindre-hi.
Què faran demà?
"Què faran demà?" Una pregunta que recorda el leninista "Què fer?". Jo també salude "amb més que simpatia" el Moviment del 15 de maig i també pense que cal concretar-lo en propostes socials realistes. En aquest sentit trobe que aquestes concentracions (com les del "no a la guerra" del 2003) són expressions no formalitzades del "Sobirà". O d'una part del Sobirà que no té representació institucional. És per això que el que caldria fer, en primer lloc, és concentrar l'esforç reformador en la manca de proporcionalitat entre el Sobirà i els seus representants. Dit d'una altra manera: a les properes eleccions generals NI UN VOT ALS PARTITS QUE NO TINGUEN AL SEU PROGRAMA LA REFORMA DE LA LLEI ELECTORAL CAP A UNA PROPORCIONALITAT DIRECTA.
Estimats amics Josevi, Emilio, Joan i Jesús, us veig molt optimistes. Jo, com dic a l'article també n'estic, d'optimista i expectant per aquest nou moviment. Malgrat tot, hi ha moltes coses que no m'agraden i que no he dit a l'article, potser per això que diu Joan, cal encoratjar-los i, sobretot, no és moment de dubtes pràctics quan, per fi, es passa a l'acció.
Ara bé, no m'agrada el fort caràcter apolític del moviment, fins i tot mantés amb una exquisitesa exaasperant (no accepten cap símbol polític a les concentracions), tampoc m'agrada que col·loquen al mateix sac als sindicats i als partits, a fi de comptes els sindicats no són polítics en el sentit que ells rebutgen. Tampoc m'agrada l'alegria i atenció que li dediquen els mitjans, això demostra que són un moviment amable, possiblement poc "revolucionari"? I encara menys m'agrada la superioritat amb la qeu consideren altres maneres clàssiques de lluita, com la vaga general, i tampoc el fet que ara tot un munt de joves que estan militant en organitzacions d'esquerres combatives semble que no han fet res, o que no estan a la moda.
En fi, ho sent, encara que malgrat tot, m'alegra molt vore els joves cabrejats i, per fi, protestant. Benvinguts siguen i estem amb ells.
Vaya Enric, llámame utópico, pero precisamente cosas que a ti no te gustan, a mi me dan pistas de que se trata de algo realmente “nuevo”.
“Movimiento amable, “aparentemente” poco revolucionario” Esa es una de las claves. Los movimientos revolucionarios-violentos, lo que han buscado es dar la “vuelta a la tortilla” lo antes posible, buscando las prebendas de los que estaban “arriba”. La mejor táctica es utilizar la propia democracia y la ley vigente, para modificarla y mejorarla. Pero con lo bien “cerrada” que está ¿se te ocurre otro método mejor?
Otra clave, “mantenerse distante de los partidos políticos y sindicatos”. Muchas de sus reivindicaciones, también pueden haber sido hechas desde algunos partidos, pero cualquier identificación con alguno de ellos, haría que fuesen etiquetados y desacreditados inmediatamente. No olvidar que el “establishment”, está buscando el punto débil, para desacreditar, absorber, diluir… en pocas palabras, eliminar este “nuevo brote”. Solamente hay que observar cómo han actuado y actúan algunos medios para verificar esto.
Potser tingues raó, Josevi, i el moviment siga el sorgiment d'una manera nova de fer política que els antics no acabem de comprendre. Tant de bo siga això i el moviment aconseguisca alguna de les reivindicacions.
El decàleg de l'acampada de València és molt clarificador: http://valencia.tomalaplaza.net/decalogo-de-propuestas/
Paga la pena lluitar per això, malgrat els dubtes
Dius Enric que no t'agrada el fet que no volen adscriure's a cap ideologia ni partit. Tanmateix m'ha cridat l'atenció que els diferents partits no han tingut inconvenient en atribuir-li-la.
El PP rebutja el 15-M. Esperanza Aguirre diu que açò és semblant a com si els militants del PP s'asentaren davant de la sede del PSOE i no s'alsaren fins que Zapatero deixe el gobern. Cospedal quasi diu que la ma de Rubalcaba està raere. I per fi, en els mitins del PP criden la consigna: "Esto es democracia y no lo de Sol". En quant acaben les eleccions pensen denunciar que el ministre no ha cumplit la llei doncs no ha desallotjat les concentracions.
Per ordre de simpatia el PSOE declara que cal escoltar la gent al carrer i IU no ha dubtat en liderar el recurs davant el Tribunal Suprem i clarament ha convidat als participants a votar un partit que no entra dins dels dos de sempre.
Ells no sé si estaràn polititzats però els partits no han tardat a apuntar-se al carro o a la crítica més aspra.
uauoh! google no m'ha marginat!
Jo també estic molt satisfeta, Josevi, de la capacitat de reivindicació no violenta del 15M.
M'emociona això i que siguen capasos d'organitzar-se tan bé: per comisions de neteja, realització de tallers, qüestions legals, etc. Coses tan xicoquetes com ara "No volem cervesa" o "Logística: necesitamos cartulinas, plátanos, pan, etc. y no aceptamos euros"
El fet de que alguns partits el rebutgen i altres comencen a mostrar la seua simpatia no m'estranya. Crec que és el que es podia esperar. L'esquerra s'ha mostrat més receptiva.
En quant a lo que queda per fer...Jo trobe ben important que la gent estiga prou farta com per eixir al carrer a expresar la seua insatisfacció. Primer això i després més coses.
Encara que en veritat em sembla difícil que una iniciativa d'aquest tipus puga concretar-se en propostes, canalitzar-les. I com dius, Enric, n'hi ha gent que fa temps que treballa en partits d'esquerres i pasen desapercebuts; o en asociacions de veïns, o...
Per cert, haveu llegit "El país" d'avui? Mireu el que diu:
Sol apunta los déficits de la transición Qué us sembla?
Sí, això és un bon simptoma, els partits no han digerit bé el moviment, i a més ha representat un avís i un revulsiu. Esperem que cale més enllà dels resultats electorals. T'has reconciliat amb blogger!!! Ja ja ja, ja no et margina!
Hola Enric, no me coneces aunque te sigo desde hace más de 20 años.
Estoy de acuerdo contigo en frases como (perdona mi valenciano pero soy de Cuenca) "hipocresia del no passa res", la politica es como la vida en pareja, mientras uno sea culpable "no passa res", hasta que llega un momento en el que el culpable muestra "públicament la indignació" y decide votar. Votar en blanco no es solo no votar, es que te dejen hablar, pensar u opinar, aunque hay veces que uno no tenga el derecho de hacerlo.
Un cordial abrazo, haces pensar a la gente a la que no le permiten hacerlo
Publica un comentari a l'entrada