Adam i Eva

El panorama polític espanyol s'assembla perillosament al guió del programa televisiu "Adan y Eva" que emetia la cadena Cuatro. En aquell programa es portava a una illa suposadament deserta a uns concursants masculins i femenins i se'ls deixava en pilota picada davant les càmeres. La gràcia del programa consistia en portar primer una parella a l'illa (amb el sexe de preferència dels concursants escollits) i deixar-la passar una nit allí, de tal manera que sorgira l'atracció entre ells. Quan ja es veia com funcionaven s'introduïa una tercera persona que trencara l'harmonia, sembrara els dubtes sobre els compromisos adquirits i estimulara les decisions sobre un canvi de parella. El programa donava joc, perquè reproduïa la teoria de jocs, segons la qual, els participants decideixen les seues accions en funció d'un càlcul sobre les perspectives d'èxit de les seues decisions.
A Pedro Sanchez li ha passat un poc com als concursants d'Adam i Eva, que l'han deixat en una illa deserta amb Albert Rivera i s'han promés fidelitat eterna la primera nit de programa. Però caminar nuet davant les càmeres té més perills del que ells creien i quan se n'han adonat que anaven en conill davant de tota l'audiència, les coses s'han complicat. La relació no sembla funcionar del tot, no qualla per incompatibilitats de caràcters, dubtes sobre el compromís adquirit i incerteses sobre el futur de la relació  i els guionistes del programa han decidit introduir altres concursants per animar l'espectacle. Pablo i Alberto han aparegut en escena i proposen un trio ben abellidor a Pedro, però a canvi d'abandonar Albert. Mariano els ofereix l'estabilitat que no troben ells sols, però han d'acceptar un passat de menyspreu difícil d'engolir per a una nova relació que vol ser nova.
El panorama de Pedro és difícil, perquè ara trencar amb Albert significa quedar com un traïdor, i l'audiència no li ho perdonaria, però tampoc sembla funcionar la seua relació que comença a revelar-se com el que és, un romanç precipitat i poc calculat. Ara bé, com fer el canvi de parella? I sobretot, a qui triar? Perquè està clar que un segon error significaria el fracàs immediat en el concurs. La teoria de jocs diu que conforme passe el temps i s'accentue la incertesa, els concursants tendiran a assegurar la parella amb possibilitats més clares d'èxit. Vistes així les coses, ja sabeu qui s'endura el viatge amb totes les despeses pagades a una illa del Carib anomenada Moncloa.

Pactes

La nit del 20D, amb els resultats calentets, tot apuntava a noves eleccions. L'aritmètica és tossuda i l'encaix post-electoral assenyalava un problema irresoluble. Un govern de dreta amb PP i Ciudadanos tenia a tota la resta en contra i era impossible. Un govern d'esquerra, amb Psoe, Podemos (i associats) i UP, no comptava amb majoria simple i necessitava, com a mínim, l'abstenció d'ERC, Democràcia i llibertat i PNB, però aquesta esdevenia ben difícil d'empassar per a un Psoe que no accepta un referèndum a Catalunya. La possibilitat d'un govern centrista Psoe i Ciudadanos tampoc summa el nombre suficient de diputats, i també té a la resta en contra. Només quedava la gran coalició, PP-Psoe, però els escàndols de corrupció i la figura d'un Mariano Rajoy impassible han fet impossible aquesta opció, de moment.
Malgrat això, i tot i els atacs del sector més caduc i caspós del seu partit, Pedro Sanchez es va posar les piles a la recerca d'un govern d'esquerra, potser com a única esperança de sobreviure davant les pressions del seu propi partit, però només ha trobat com a interlocutors sincers a IU i a Compromís, la resta ha estat un "joc de trons" davant les càmeres. Des de ben prompte els de Pablo Iglesias han llançat missatges que col·locaven Pedro Sánchez a les potes dels cavalls dels seus barons, simulant voluntat de govern però esmolant els ganivets davant d'una possible convocatòria electoral que, imaginen, els col·locaria com a segona força política del país i primera de l'esquerra. Mala cosa, perquè si un partit prefereix ser el cap de l'oposició abans que opció de govern és perquè posa per davant els seus interessos estratègics, i no les necessitats reals del seu electorat. Un símptoma clar de la vella política que posa en evidència la suposada renovació que proclama en públic.
Amb aquest panorama el joc s'ha reiniciat i tornem a estar com la nit electoral, amb una impossibilitat

matemàtica de formar govern i amb poca voluntat política per donar la volta a aquests resultats, però amb una diferència, ja han passat dos mesos i ens n'esperen tres mes com a mínim. I mentre, la Lomce camina cap a la seua implantació plena el curs vinent, la llei Mordaça tanca titellaires i amenaça vaguistes, la Reforma laboral permet signar contractes en condicions draconianes per als treballadors, la política econòmica continua primant el pagament del dèficit per damunt de les necessitats de la població i un llarg etcètera de mesures polítiques que el govern en funcions continua aplicant. I aquest, no oblidem, és el PP, que continua governant seguint els dictats del mercat i les ordres d'aquesta Europa insolidària que abandona persones en el mar i obliga a rebaixar pensions als més pobres.
Amb l'actitud de boicot d'un sector del Psoe a un acord d'esquerres i l'actitud prepotent i florentina d'un Podemos que no entén el significat de la política real més enllà dels discursos grandiloqüents de principis i les crítiques a altres esquerres amb la intenció de fagocitar-les, només s'aconsegueix que la dreta continue governant i que es mantinguen les polítiques antisocials contra les quals l'electorat d'aquestes formacions els va votar.
L'actitud de Podemos és un  greu error estratègic, tot i l'estratègia que els agrada desenvolupar, perquè si l'electorat detecta aquesta intenció endogàmica els retirarà el suport i amb ell la possibilitat d'un govern de canvi que ature les polítiques destructives que s'han desenvolupat els últims quatre anys. L'actitud del Psoe és senzillament suïcida i només Pedro Sanchez i la majoria de les bases han entés que la formació d'un govern és l'última esperança de mantenir viu al partit i la seua capacitat d'influència en la política d'esquerres espanyola.
Mentre, la ciutadania espera a recer, creuant els dits, i aguantant el temporal que continua caient sense que cap dels nostres polítics amb possibilitats de fer-ho es pose el mono de feina i pare la inundació. Un panorama trist i decebedor que, si porta a noves eleccions, justificarà, aleshores sí, la gran coalició per a que res canvie i es mantinguen les polítiques d'austeritat i destrucció social.

Visibilitat

Fa unes setmanes vaig escriure una entrada contant una classe de ciutadania, em referia a un grup en concret, però acumulava experiències d'altres grups i les adornava, com sempre fa la literatura, que esdevé més una creació de la realitat que una simple descripció. Per a sorpresa meua aquest article va tenir més ressò del que jo suposava, algunes mares d'alumnes i els mateixos alumnes es van identificar, tot i que utilitzava noms ficticis i en algun cas, personatges inventats. Quan s'escriu en un blog personal com aquest, penses que poca gent et llegeix, i que encara menys lectors paren atenció al que dius, normalment perquè no és tan important. Però en aquest cas les interaccions venien de mares de l'alumnat de la classe que descrivia i, fins i tot, del propi alumnat i això em va sorprendre més. És curiós que un mitjà com aquest que suposadament té un abast internacional, acabe convertint-se en un mitjà de comunicació amb gent que pots veure tots els dies, però la majoria de vegades és així i si afavoreix la comunicació està molt bé.
La sorpresa venia, per tant, per la incidència que podia tenir en el meu entorn pròxim, però més encara perquè els missatges eren de comprensió, suport i ànim. En realitat, el  missatge volia ser optimista malgrat tot i per això estava escrit en un to humorístic, però és evident que la narració de la primera part era descoratjadora i es percebia un cert desànim en el desenvolupament de la meua faena.
Però rellegint la narració que vaig fer de la classe, de qualsevol classe en realitat, perquè hi ha una certa semblança en els grups del mateix nivell -uns més moguts, altres més atents, depenent també de l'hora-, me'n vaig adonar que hi havia un aspecte molt important que no es veia, que estava ocult o ignorat per la meua narració. Em referisc a les xiques, a les alumnes, a les quals no feia referència en cap moment.
Un oblit imperdonable, i més perquè en aquest cas, tot i ser poques -potser per això el grup és tan difícil- són els alumnes més dinàmics, més atents, interessats i participatius. I dic en aquest cas, perquè en altres són elles les disruptives i mogudes. Si bé en ambdós casos el judici sobre les xiques és discriminatori, o se les ignora perquè són bones o se les assenyala amb duresa perquè ara "les xiques són pitjor que els xics". És difícil ser xica en una societat que posa la lupa sobre qualsevol conducta que se n'isca dels rols assignats i que les ignora si fan allò que s'espera d'elles, que siguen atentes, empàtiques i obedients.
El biaix masclista de l'educació inserida en una societat patriarcal porta a invisibilitzar les dones o a culpabilitzar-les, quan les ignora ho fa d'una manera subtil i invisible, quan les culpabilitza és amb una clara intencionalitat repressiva.
Per tot això faig aquesta autocrítica i agraesc els ànims, atenció, interés i entusiasme d'Aïna, Paula, Laia, Olga i Erika, que poden ser noms reals o inventats però representen aquells alumnes que et reconcilien amb l'educació i et donen les ganes de tornar cada dia a l'aula.

Política

La setmana passada vaig estar a l'IES Batoi d'Alcoi impartint una xerrada sobre Política per a joves a l'alumnat dels cicles formatius d'Atenció a persones en situació de dependència i d'Animació sociocultural. Vaig trobar un alumnat inquiet, preocupat pel que passa al país, interessat en els assumptes públics i àvid de respostes a l'actual situació política. Va estar una conversa interessant i enriquidora, d'aquelles que abelleix repetir.
Vam repassar l'actualitat política, però sobretot vam parlar sobre la situació de la nostra democràcia i les mesures per enfortir-la. El problema és que els responsables de portar a terme aquestes mesures no estaven a la sala ni semblen escoltar les necessitats reals de la ciutadania.
Amb la situació política plantejada pels resultats electorals del passat 20D, el que cal és un gran pacte regenerador de la democràcia que sanege la situació actual. En aquest sentit, i després de les últimes actuacions judicials contra el partit governant els últims 4 anys, hauria d'haver un acord bàsic de la resta de partits no implicats en la corrupció per tal revitalitzar el sistema democràtic. Un acord bàsic que s'ocupara dels següents aspectes:

I que una vegada acabada aquesta faena de sanejament hauria de tornar a convocar eleccions per tal d'intentar conformar un govern polític que portara endavant altres mesures més concretes.
Aquestes són les prioritats d'una país en vies de descomposició que no pot soportar la fetor que desprén una "casta" política impresentable i indigna, que ha embrutat tot un col·lectiu amb unes actuacions que tots pensàvem i pocs s'atrevien a denunciar.
La situació és d'emergència social greu, i els líders polítics haurien de deixar els "jocs de trons" i inspirar-se més en Borgen, la sèrie danesa que mostra una democràcia sana i trasparent, dialogant i oberta a uns mitjans de comunicació vertaderament implicats en informar. Qui  no vulga entrar en aquest pacte s'haurà d'atendre a les conseqüències electorals, però no pot entrebancar el necessari acord que ha de revitalitzar aquesta democràcia convalescent.
Si no ho fem, els riscos són alts, canviar-ho tot per a que tot continue igual, com va passar a la Itàlia dels 90 i conta la magnífica sèrie "1992", o enquistar-nos en una democràcia elitista i allunyada dels interessos ciutadans, com l'americana, i que es veu molt ben reflectida a la duríssima "House of cards". Una tercera via possible és entregar el sistema democràtic a uns partits neofeixistes i neofranquistes que només volen recuperar sistemes autoritaris.
Nosaltres triem, però la responsabilitat ara està a les mans dels polítics electes, i no els perdonarem que no acomplisquen el seu deure. Volem una política en el millor sentit de la paraula, una política que:

Ací teniu el Prezzi de la xerrada:

Educar

Porte vint-i-set anys donant classe i he de reconéixer que m'agrada la meua faena. És cert que hi ha moments de crisi, de depressió, de pèrdua de sentit del que faig a l'aula, però en general m'encanta donar classe, preparar-les, avaluar els resultats, estimular l'alumnat, fer-lo treballar, veure'l créixer intel·lectualment.
Tot i això també he de dir que aquest curs està sent especialment difícil. Amb més grups i més nombrosos, alumnat més menut i amb menys hores setmanals per treballar amb ells. Tot un còctel explosiu que, després de mesos de treball, comença a passar factura. Divendres a la una és un moment especialment crític. Tinc classe de ciutadania, l'assignatura que la Lomce vol desterrar del currículum perquè a la dreta catòlica li sembla que és massa laica o massa igualitària o massa socialista... o jo què sé què. La realitat és que, malgrat els discursos de les autoritats educatives europees i tots els observatoris de la igualtat i el foment de la convivència que comunicat rere comunicat demanden assignatures d'educació en valors, drets humans, formació democràtica i prevenció de les discriminacions, aquesta assignatura només disposa d'una hora setmanal i es considerada una "maria" per tots.
En aquestes condicions generals és ben difícil, com podeu imaginar, aconseguir calar en l'alumnat, desenvolupar unes estratègies mínimes de reflexió moral i de pensament crític. Si afegim que estem parlant d'alumnat de tretze anys i a última hora de divendres, ja us podeu imaginar l'espectacle. La classe comença com una descàrrega de bous per Sant Fermí (disculpeu-me el símil taurí, a mi tampoc m'agraden), amb crits, espentons i carreres. Quan aconseguesc un poc d'ordre i poder començar la classe, Ismael (anomenem-lo així fictíciament) demana anar al servei. Evidentment li done permís i aprofite els deu minuts que tarda en tornar per corregir activitats i iniciar el debat sobre el tema que ens ocupa a la sessió de hui. Però Ismael torna, i l'ambient es caldeja. El debat esdevé confrontació, creuament de desqualificacions personals, papers i bolis volant, taules fora de lloc, peus damunt les cadires, motxilles damunt la taula. Després de deu minuts més de desori aconseguesc tornar a centrar el debat. Estem parlant de famílies, definint conceptes -família homoparental és la que..., familia monoparental és la que... i així-, opinant sobre la seua conveniència o no, expressant sentiments, aportant exemples personals ben propers a l'alumnat. Però Ismael està avorrit i diu en veu alta que el seu iaio deia que preferia un fill drogoaddicte a maricó. Silenci, ho ha dit Ismael i ningú li bufa l'orella. Jo intente reflexionar sobre el sentit de l'afirmació, però no sé si aconseguesc desactivar-la. Continue la classe com puc, entre amenaces de parts A, B, C i fins X si és necessari. Però a Ismael li fan cor Joanatan i Rubén (també noms ficticis, clar), que també estan avorrits quan son quasi les dues i comenten en veu alta les seues opinions sobre els homosexuals, a favor i en contra, però en veu alta i sense esperar torn.
Jo només mire el rellotge, sense esma, i espere amb ànsia el so alliberador del timbre d'eixida, si bé encara queden deu
minuts i la cosa està molt desmadrada. Cride, amenace i aconseguesc un poc de silenci per continuar debatent sobre els tipus de família i el sentit profund d'aquesta institució, sobre allò més important més enllà de quin tipus tinguem a casa; l'estima, l'acompanyament, la protecció, l'educació... quan "Joan" (altre nom fictici, tot i que en aquest cas hauria de fer-li un monument amb el seu nom autèntic) alça la mà i, per a sorpresa meua, espera a que li done el torn per parlar i quan li done pas, diu:
- Jo el que volia dir és que abans els homosexuals em feien "asco", no m'agradaven, i després d'aquestes classes ja ho veig normal.

I prou, només això entre crits de la resta de la classe. Gràcies Joan! per coses com aquestes he tornat a recuperar la confiança en l'educació i el sentit d'aquesta faena imprescindible que és ensenyar. I sona el timbre i comença el cap de setmana.

«Els educadors han de fer exercicis de sospita» Entrevista a Manuel Cruz

Manuel Cruz (Barcelona, 1951) és catedràtic de Filosofia contemporània a la Universitat de Barcelona, però també és un divulgador de la filosofia i del pensament crític en diferents mitjans, com ràdio i premsa. Ha publicat més d'una vintena de llibres i ha rebut nombrosos premis d'assaig, com ara l'Anagrama el 2005, amb Las malas pasadas del pasado, l'Espasa el 2010, amb Amo, luego existo. Los filósofos y el amor, i el Jovellanos el 2012, amb Adios, historia, adios. El abandono del pasado en el mundo actual. Cruz, a més, està al capdavant de les col·leccions de filosofia «Pensamiento Contemporáneo» i «Biblioteca del Presente» de l’Editorial Paidós, codirigeix la sèrie Biblioteca Iberoamericana d’assaig de Paidós mexicana i presideix l’Associació Federalistes d’Esquerres.

Podeu llegir l'entrevista completa al web de Futura

Enric Senabre | Fotografies: Miguel Lorenzo

Al darrer Congrés d’Educació Josep Lluís Bausset de l’Alcúdia vàreu fer una ponència sobre l'educació de la sospita, en què consisteix aquesta educació?

Es fa de dues maneres, d'una banda els clàssics ja ensenyaven en la sospita, com el Sòcrates dels diàlegs platònics quan pregunta als seus interlocutors, o Freud en dubtar del discurs dels seus pacients. Els millors clàssics a través dels seus textos són exemples d'educació en la sospita. Ja ho deia Kant, no s'ensenya filosofia sinó que s'ensenya a filosofar.

Després hi ha una actitud, que és la que desenvolupa l'educador quan es converteix en un mediador i es fa càrrec de l'herència rebuda i la filtra, no la transmet tal qual. Els educadors han de fer exercicis de sospita aplicats al present que els ha tocat viure.

Creieu que amb les actuals condicions introduïdes per la llei d’educació vigent, la LOMQUE, és possible aconseguir una educació crítica?

En aquest moment vivim una època caracteritzada per un sol model de societat, el capitalista o liberal, basat en l'economicisme. El problema ve quan aquest model s'exporta a altres esferes com l'educació i els sentiments, i tot funciona amb la mateixa lògica.

En l'educació, el llenguatge que s'ha implantat és el d'una gran formació professional. Tot consisteix en preparar l'alumnat per al mercat de treball. Però l'educació ha d'anar més enllà i no pot reduir-se només a la formació de mà d'obra.

McLuhan ha mort, visca Marx! (Carles)

McLuhan va popularitzar aquella frase d' "el mitjà és el missatge", en el sentit que amb els nous mitjans audiovisuals (ell pensava en la tele, bàsicament) era més important com es deien les coses (el format) que allò que és deia (el contingut). Si bé, amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació i la utilització que en fem i en fan d'elles podríem qüestionar la teoria mcluhiana.
Si atenem als comunicats dels grups jihadistes que darrerament s'han popularitzats a la xarxa (reivindicacions d'atemptats, assassinats d'ostatges, propaganda de guerra) trobem una simplicitat i una economia expressiva que els acosta a un llenguatge audiovisual pobre i intranscendent, mentre el contingut que ens transmeten amb aquests documents té una intensitat que no necessita de floritures tècniques. És el contingut el que ens impacta, el que ens espanta, i el mitjà és absolutament invisible. De la mateixa manera, la forma amb la que utilitzen Twitter, Facebook o Whatsapp, deixa de banda les grans ocurrències i es dirigeix directament al nucli de l'assumpte, la difusió de la seua ideologia i la captació de seguidors. I sembla que és eficaç.
Si ho pensem bé, en tots aquests casos, el mitjà passa desapercebut, esdevé intranscendent davant la insolidaritat i manca de sentiments humanitaris dels seus autors. Allò que importa és el que es diu, el contingut del missatge. Allò que espanta és el pensament que hi ha darrere d'unes imatges nues o unes paraules digitals. Potser McLuhan ha mort, i aleshores el que necessitem és interpretar el sentit, l'origen i finalitat d'uns missatges que beuen de la més absoluta crueltat, perquè el mitjà només és un embolcall que no afegeix ni resta res al sentit profund del missatge que es vol transmetre.

Però per entendre els missatges res millor que buscar la seua causa, el perquè del seu sorgiment, i és ací on necessitem a un filòsof al qual havien assassinat i que ara ressuscita amb molta força, Carles Marx. Al remat, hem de pensar que el mitjà no és més que una part de la ideologia d'una classe dominant, de la qual s'apropien, de vegades, les classes dominades per mantenir una lluita desigual. En aquest sentit, les tecnologies de la informació i la comunicació segueixen una lògica capitalista liberal de maximització del benefici.
Per tant, no ens equivoquem, no mirem el dit quan ens assenyalen la lluna, els esdeveniments violents i traumàtics que estem vivint (atemptats, refugiats, immigració...) no venen d'una necessitat d'expressar idees en nous mitjans, sinó que són costures rebentades d'un món injust i insolidari que ha venut la ideologia de la comunicació universal, la igualtat i la dignitat humana com a panacees d'un futur que no arriba. En canvi, la pobresa, la indefensió, la violència, la mort, els interessos econòmics, l'explotació i l'esclavitud són fenomens ben visibles en tres quartes part del món, però

amagades per un missatge globalitzat expressat en un mitjà acurat i maquillat que nega la realitat i mostra un món de missatges embolcallats en un mitjà innovador. D'aquesta contradicció evident sorgeix el biaix i el trencament de qualsevol possibilitat de diàleg. Quan la ideologia nega la situació real de la major part de la població mundial, la realitat econòmica i social rebenta com una olla a pressió que no hem deixat evacuar. Mirem la lluna, mirem la desigualtat econòmica, la injustícia en el repartiment de la riquesa, la insolidaritat amb les necessitats més bàsiques, i tindrem la raó d'aquests missatges crus als què no interessa la bellesa expressiva d'un mitjà que ja no serveix.

Carta al Conseller Marzà

Comencem el curs a Secundària, el curs de les propostes, del canvi, de la il·lusió en educació. Un curs esperançador en el què volem que les malifetes d'uns polítics miserables queden en el record d'un País al que han maltractat i ha sabut renàixer.  El conseller Marzà ha manifestat públicament que s'ha obert una nova etapa en educació, i tota la comunitat educativa ha rebut el seu anunci amb l'esperança i la il·lusió amb la què vam posar el vot a l'urna electoral i vam participar en multitud de manifestacions i propostes al llarg dels últims quatre anys.
Però queden moltes coses per fer, i les primeres accions del nou govern pel que fa a l'educació no tenen la

radicalitat que, potser, feia falta. I no parlem de parar la Lomce com han fet a Aragó, que al nostre País Valencià no és possible perquè la il·lustre consellera Català la va avançar convertint el País en laboratori de les polítiques educatives més neoliberals, sinó de mesures efectives que alleugeren la càrrega negativa d'aquesta llei, i altres que no depenen de la nova llei i s'han aplicat ací.
Les modificacions cosmètiques que ha aplicat la conselleria a Secundària (com la modificació horària a les troncals de batxillerat i les de currículum) són, la majoria, inaplicables amb el curs iniciat, i les que hauria pogut prendre no s'han proposat. La reducció de ràtios a les aules, la recuperació de l'assignació horària del professorat d'abans del decret de mesures especials, la disposició d'hores per a funcions com mediació, biblioteca, activitats esportives i altres són aspectes organitzatius i laborals que s'han posposat aquest curs per raons poc explicades o, en tot cas, justificades per la situació econòmica.
Però no sols és això. El govern del PP va deixar la qüestió ben nugada, i abans d'eixir de les poltrones va reduir les hores de coordinació dels caps de departament i va eliminar les hores de preparació del professorat implicat en programes específics d'atenció a la diversitat (com PDC, PAC i FPB). I allò més greu és que ho va fer a través d'instruccions que s'oposaven a la legalitat existent i a través de resolucions que són fàcilment modificables. Però el nou govern no ha derogat aquestes instruccions ni ha modificat les resolucions, i ho hauria pogut fer, ha decidit no fer-ho i deixar la situació com l'havia heretada. Les raons son comprensibles; la falta de temps, el desconeixement de la situació econòmica, la necessitat d'analitzar tranquil·lament les opcions de futur... Bé, podem dir que el professorat les accepta de moment, perquè no ha hagut protestes i els sindicats tampoc han alçat la veu, però haurem de recordar que és una situació anòmala, que descarrega damunt les ja carregades espatlles del professorat el manteniment de la qualitat del sistema educatiu públic.
Haurem de recordar a la Conselleria, i esperem que els sindicats del professorat més representatius -STEPV i CCOO- ho facen, que si volen prestigiar l'educació pública s'ha de reconéixer els professionals que la porten endavant. Que defensar l'educació pública no és fer vídeos carregats de bones intencions, sinó donar temps als professionals per coordinar la seua faena amb la resta de companys, ocupar-se del seu alumnat, atendre pares i mares, preparar classes i innovar en la seua especialitat i com a tutors. I tot açò es fa a través de l'organització de l'horari del professorat de manera raonable, atenent a les diferents funcions que desenvolupen als centres, estimulant la coordinació, el treball en equip i la innovació educativa. De moment, amb les condicions laborals i organitzatives del curs que iniciem, això és difícil i només depén de la bona voluntat del professorat, degut a la sobrecàrrega horària que porta acumulant al llarg dels anys de menyspreu i prepotència d'un govern poc interessat per l'educació pública. Però el govern ha canviat i sabem que està interessat en l'educació pública, per això comprenem que es tracta d'un curs de transició i que cal donar temps als nous responsables, però no comprendrem que aquesta situació no canvie el curs vinent, no acceptarem que no es reconega la faena del professorat de manera clara i efectiva i no només a través de declaracions grandiloqüents.

Política de barberia

El meu barber, o perruquer si ho preferiu, està expectant amb la política. La primera cosa que m'ha dit hui quan he anat a tallar-me el monyo, és que espera que aquests, referint-se al nou govern autonòmic i municipal, no la caguen. Evidentment, això esperem tots, no tant que no la caguen, que és una manera col·loquial de parlar, sinó que governen amb trellat i ens confirmen que es pot fer política d'una altra manera. També sabem que, facen el que facen, la caverna blavera i mediàtica soltarà els gossos a la mínima oportunitat, i això ens fa carregar-nos de paciència i donar un marge el més ample possible a la seua acció de govern que, tot siga dit, de moment és prou satisfactòria.
El meu barber és un autònom, ell porta el seu negoci i suporta tots aquests pagaments i imposts de què tant parlen els polítics neoliberals i que, normalment, utilitzen per justificar les retallades socials. En canvi a ell, que n'és un dels afectats, no li sembla que aquest siga el problema, sinó més aïna està molest amb la corrupció i el balafiament de recursos que els polítics de la "casta" han estat fent els últims anys amb els seus diners. Igual que a la resta de ciutadans que treballen a sou, funcionaris i treballadors per compte aliè, el que li molesta no és pagar, si aquest pagament està ben repartit, sinó l'ús que se'n fa dels diners que paga.
Com podreu apreciar pel que us he contat, el meu perruquer sempre ha sigut d'esquerres. Fa anys, en els temps del desert de la majoria absoluta PPera, era d'Esquerra Unida, i ja blasmava contra els desoris PoPulars i la necessitat d'un canvi seré que, en aquells temps, representava Esquerra Unida.
Després va ser Podemita, portat, potser, pels vents de canvi i esperança que, en els primers moments de la formació morada ens van injectar en vena via audiovisual i que, amb el temps i les declaracions de Pablo Iglesias, ha anat esbravant-se.
Hui m'ha dit que si Ribó revisa el decret d'obertura en diumenges i festius dels centres comercials de les
zones suposadament d'afluència turística ell, i la seua dona que treballa a un d'aquests centres comercials que no cal anomenar, es faran seguidors de per vida de Compromís.

Amb tot açò el que us vull dir és que el meu barber no és el penell del mercat, no canvia de partit com canvia de camisa, sinó que ell, com la majoria de votants d'esquerra, el que vol és un projecte progressista il·lusionant que ens porte a una societat més justa i equitativa. I ell, com la resta de votants d'esquerra, no troba tantes diferències polítiques entre Esquerra Unida, Podem i Compromís, i el que preferiria és que no li ho posaren difícil a l'hora d'anar a votar i, a més, rendibilitzaren el seu vot a efectes del canvi polític necessari. És fàcil de comprendre, esperem que qui té la responsabilitat de fer-ho ho tinga igual de clar.

Despolitització

Sembla ser que ací ningú és res, ni de dretes ni d'esquerres, ni racista ni xenòfob, ni espanyolista ni catalanista, ni feminista ni  masclista... Ací sembla ser que tots som transversals, despolititzats, neutrals, purs, verges. Prendre partit no està de moda. El que s'estila és ser apolític, jove, modernet, però molt moderat. El que mola és ser de centre, ni xixa ni llimonà, perquè jooooo, clar, ni defense el valencià ni el prohibesc, ni estic a favor de la corrupció ni la denuncie, no dic que els homes siguen superiors però ser feminista.... és ser massa radical, i jo no soc un radical, jo defense els valors democràtics, constitucionals, faltaria més!
Que l'exalcalde de Badalona, Garcia Albiol, s'atrevisca a dir que no és d'esquerres ni de dretes, ni racista ni xenòfob, és un exercici de cinisme que tots aquells que el recolzen fan seu. La complicitat amb la xenofòbia és, ella mateixa, xenòfoba.
Que Carolina Punset diga que no està contra l'ensenyament del català a les escoles, però que prefereix

l'anglés perquè ella no és una "aldeana", és una mostra d'ignorància o mala intenció amagada darrere d'arguments ridículs. I aquells que la secunden assumeixen la seua mala bava sense excuses.
Que Pedro Sanchez justifique l'extorsió a Grècia per  part dels designis dictatorials de la Troika, és simplement cruel i inhumà, i més des de postures suposadament socialdemòcrates, però clar, ell no està ni a favor ni en contra, i amb la seua postura manté la injustícia.

Que Esperanza Aguirre siga la que més defensa la transparència democràtica després de col·locar Francisco Granados a tenir cura de les gallines del seu corral, és simplement patètic, però qui s'ho creu i els vota participa de la seua corrupció.
Al remat, al món que vivim, qui no pren partit per canviar el món, col·labora amb el seu manteniment. I les postures tèbies, amagades sota una suposada capa de tolerància, només demostren una presa de partit per les injustícies. No actuar, no manifestar-se, no prendre partit, és una postura còmoda, però cínica i miserable. Preferisc mil vegades als qui s'enganyen que a aquells que s'abstenen i, amb el seu silenci, mantenen les coses com estan, injustes.