Tot i això també he de dir que aquest curs està sent especialment difícil. Amb més grups i més nombrosos, alumnat més menut i amb menys hores setmanals per treballar amb ells. Tot un còctel explosiu que, després de mesos de treball, comença a passar factura. Divendres a la una és un moment especialment crític. Tinc classe de ciutadania, l'assignatura que la Lomce vol desterrar del currículum perquè a la dreta catòlica li sembla que és massa laica o massa igualitària o massa socialista... o jo què sé què. La realitat és que, malgrat els discursos de les autoritats educatives europees i tots els observatoris de la igualtat i el foment de la convivència que comunicat rere comunicat demanden assignatures d'educació en valors, drets humans, formació democràtica i prevenció de les discriminacions, aquesta assignatura només disposa d'una hora setmanal i es considerada una "maria" per tots.
En aquestes condicions generals és ben difícil, com podeu imaginar, aconseguir calar en l'alumnat, desenvolupar unes estratègies mínimes de reflexió moral i de pensament crític. Si afegim que estem parlant d'alumnat de tretze anys i a última hora de divendres, ja us podeu imaginar l'espectacle. La classe comença com una descàrrega de bous per Sant Fermí (disculpeu-me el símil taurí, a mi tampoc m'agraden), amb crits, espentons i carreres. Quan aconseguesc un poc d'ordre i poder començar la classe, Ismael (anomenem-lo així fictíciament) demana anar al servei. Evidentment li done permís i aprofite els deu minuts que tarda en tornar per corregir activitats i iniciar el debat sobre el tema que ens ocupa a la sessió de hui. Però Ismael torna, i l'ambient es caldeja. El debat esdevé confrontació, creuament de desqualificacions personals, papers i bolis volant, taules fora de lloc, peus damunt les cadires, motxilles damunt la taula. Després de deu minuts més de desori aconseguesc tornar a centrar el debat. Estem parlant de famílies, definint conceptes -família homoparental és la que..., familia monoparental és la que... i així-, opinant sobre la seua conveniència o no, expressant sentiments, aportant exemples personals ben propers a l'alumnat. Però Ismael està avorrit i diu en veu alta que el seu iaio deia que preferia un fill drogoaddicte a maricó. Silenci, ho ha dit Ismael i ningú li bufa l'orella. Jo intente reflexionar sobre el sentit de l'afirmació, però no sé si aconseguesc desactivar-la. Continue la classe com puc, entre amenaces de parts A, B, C i fins X si és necessari. Però a Ismael li fan cor Joanatan i Rubén (també noms ficticis, clar), que també estan avorrits quan son quasi les dues i comenten en veu alta les seues opinions sobre els homosexuals, a favor i en contra, però en veu alta i sense esperar torn.
Jo només mire el rellotge, sense esma, i espere amb ànsia el so alliberador del timbre d'eixida, si bé encara queden deu minuts i la cosa està molt desmadrada. Cride, amenace i aconseguesc un poc de silenci per continuar debatent sobre els tipus de família i el sentit profund d'aquesta institució, sobre allò més important més enllà de quin tipus tinguem a casa; l'estima, l'acompanyament, la protecció, l'educació... quan "Joan" (altre nom fictici, tot i que en aquest cas hauria de fer-li un monument amb el seu nom autèntic) alça la mà i, per a sorpresa meua, espera a que li done el torn per parlar i quan li done pas, diu:
- Jo el que volia dir és que abans els homosexuals em feien "asco", no m'agradaven, i després d'aquestes classes ja ho veig normal.
I prou, només això entre crits de la resta de la classe. Gràcies Joan! per coses com aquestes he tornat a recuperar la confiança en l'educació i el sentit d'aquesta faena imprescindible que és ensenyar. I sona el timbre i comença el cap de setmana.
8 comentaris:
Et passaré un parell d'articles sobre l'homosexualitat per si et valen:
Fer-se responsable d'un mateix
Tots ens trobem tard o d'hora amb la forma de la nostra sabata, és cert que certes conductes històricament han provocat reaccions desproporcionades, una d'elles és l'homosexualitat.
Les lesbianes provoquen l'angoixa de castració en les dones “hètero” i l'enveja del penis en els barons també “hèteros”, mentre que els gais ho fan a l'inrevés, enveja del penis a les dones i angoixa de castració al baró, ambdós “hèteros” i tot pensant que en la sexualitat humana, vista des del discurs de l'analista, aquell que mira des de fora, no deixa cabre noms definitoris, és a dir, tots som pansexuals, si no fora perquè la paraula, el simbolisme de la paraula mata l'essència, castra, l'homosexualitat és per tant una presó de la identitat, és a dir, un homosexual és qui té una relació de gaudi amb el significant “homo”, així que no podem pretendre eliminar aquestes angoixes, femenines i masculines, tot i ser unisex, com el mateix gènere, si no volem que hi haja una confrontació infinita contra el subjecte d'aquestes angoixes i d'aquest contra els “homo” per reacció.
La plena acceptació inconscient o psicològica de gais i lesbianes és culturalment impossible, tot i que cada individu ha de fer-se responsable de les seues angoixes i enveges, i sobretot fer-se en darrer terme responsable d'ell mateix, amb la qual cosa en un estat de llibertat i de cultura és reprovable, o si més no, hauria de ser-ho, qualsevol violència contra aquestes persones per aquest fet.
Tots sabem que els imbècils poden tenir sempre un lloc entre nosaltres, seria un acte criminal negar-li'l, poden ser els nostres fills, pares, germans, així com amics o enemics i tenen el seu lloc al món, el que cal és davant d'un atac a una persona homosexual pel fet de ser-ho proclamar-nos tots homosexuals, com els holandesos que van ser per un dia jueus davant l'atac del nazisme. Tot i que també cal dir que és fals que ¿ser? “homo” vacune contra res.
Dos xiquets explorant el seu sexe
Jo sempre he defensat la llibertat de l'amor, fins i tot en els meus pitjors moments, és a dir, quan no em recolzava la meua dona, quan podia tenir por de l'opinió de la gent cap a la meua orientació sexual, en ser fadrí.
Un dia en la part del darrere d'un autobús, ací a València, vaig veure dos xiquets barons amb síndrome de Down que es petonejaven amb petons a la boca, certament desconeixent l'abast de la seua acció o simplement explorant com a dos xiquets, la seua sexualitat.
La gent que hi era en els seients del darrere i en direcció cap a ells, és a dir, que estava asseguda als seients en llur direcció es van escandalitzar, gent jove, gent major, de tot tipus de gent els intentava inhibir i fins i tot els haguera agradat reprimir; no va haver més nassos que fer-los un crit i dir-los:
_Deixeu-los en pau, què no veuen que són joves?!
Moltes persones pensen que l'homosexualitat és només cosa d'un cert tipus de vici o degradació humana i, a aquests xiquets com que no els veien humans no podien arribar a consumar aquesta conducta que pensen desviada.
El que hem de tenir ben clar, i Espanya està canviant o ha canviat en els darrers anys degut als programes brossa de la televisió, tot cal dir-ho, no ens fem més il·lusions intel·lectuals, tot i que fins els que els odien o estimen, tots, hem tingut a veure, és que l'homosexualitat és una manera de sentir el gaudi, un gaudi actiu en contra del gaudi passiu, si volem anomenar-lo així, d'allò femení, i que és una manera com altra qualsevol de sentir la sexualitat.
No hi ha gaire diferència entre un homosexual i un heterosexual si no és en l'etiqueta, en un món on tot porta la seua etiqueta ja no queda lloc per a viure la sexualitat, la sensualitat en llibertat malgrat Freud i la psicoanàlisi que han normalitzat una mica el que tot el pòsit de l'angoixa de castració i l'enveja del penis humana havia anatemitzat.
En què es diferencien un homosexual d'un heterosexual? només en que uns han decidit portats per un determinat pes del seu gaudi cap a un o altre costat del significant gènere (tots podem estar-hi en certs moments en un o altre costat del nostre gaudi), han decidit prevaldre un significant i gaudir amb ell i, han triat el partenaire adient a aquesta elecció.
No són coses diferents un “homo” o un “hètero”, són com dues persones a les que els agrade la paella valenciana com a representació del seu gaudi, o l'arròs en fesols i naps. Res més, no construïm castells en l'aire i no fem materialitat d'un simple símptoma. Així no tinguem vanes intencions en titllar-los d'arrossers ni de paellers per aquest fet, si hi ha una paraula que defineix la relació humana amb la sexualitat és la freudiana de pansexualitat, tot i que Freud tenia ben clar que era només un intent d'anomenar un ¿fet? ¿símptoma? Una ànima, tot sabent que quan posem paraules a una cosa, aquesta mor, mor en la falsificació del seu significat.
Jo, que fora distàncies he donat també classe, a pocs alumnes, això sí, em fa molt de goig quan parlen per la nostra boca, quan coses que tu els has ensenyat ja formen part d'ells, ànim!
Vicent Adsuara i Rollan
Gràcies!
De Res. Mira, jo els parlaria, en grupets de tres, i tu quatre, si hi ha cinc ja és un grup on es formen líders i formes de poder; els parlaria de la teoria de la sexualitat de Lacan, de la teoria Queer, que que per a trobar dona o home cal en el cas d'un home passar per la castració freudiana, i en cas de ser dona, per la presa del fal·lus, que és absolutament indispensable, que tots podem tenir el fal·lus, tant hòmens com dones, que tots podem ser dones i hòmens, que escoltar castra, però que escoltar és un pas per a estimar i trobar dona, que no hem de mesurar-nos entre + penis, - vagina; sino com als cinc paradigmes de la psicologia humana, els normals o normâle (mâle en francès vol dir mascle) que conformen un 20 % de la població, els histèrics que conformen un altre 20 i femenins, ja siguen "¿homo?", "¿hètero?" o home o dona, els maniaco-depressius, els depressius, que ¿són? també dones, i els paranoics que ho són de masculins i són el 20 % també, però tant uns com uns altres podem caure o transitar per qualsevol dels discursos i per tant per la castració femenina o la presa del fal·lus masculina, tant hòmens com dones.
És complicat per a un xiquet de setze anys, però és la única manera de que passen pel seu infern, pel que tots passem, amb les garanties de que se n'ixiran.
Una abraçada i disculpa, però una veu interior m'ha assenyalat que havia d'arriscar-me a comentar-t'ho.
Vicent
Si hi ha una cosa que defineix a allò masculí i tots podem estar en el masculí o en el femení en molts moments del dia aleatòriament, a allò masculí el defineix la "Por" por a perdre la masculinitat, a ser considerat "homo"; i el que defineix a allò femení és el desig, Freud l'anomenava, mal trobat el nom, enveja de tenir el poder d'allò fort, mancat d'empatia, cruel d'allò masculí i seguir sent femení, ara, ja et dic, jo en aquests moments estic en el costat femení, perquè t'estic escoltant, tot i no veure't, m'estic castrant, trobaré una altra vegada el fal·lus quan m'alce de l'ordinador, i faça qualsevol cosa que me'l done, com veure la meua dona o posar una música que em done benestar, i a allò femení li passa el mateix.
Així que dis-los: Prou d'imbecilitats xiquets, que no som tan diferents d'un terròs.
Vicent
A mí me tocó dar Educación para la Ciudadanía hace unos años y comparto, como no podía ser de otra manera, todo lo que aquí nos cuentas. La única diferencia es que a mí me tocaba los miércoles a primera hora...y ya comprendes la diferencia.
Ah! y me gusta ese "m'agrada la meua faena"...
Claro, Emilio, muy diferente. Y ya sabes, nos gusta nuestro trabajo, ;)
Publica un comentari a l'entrada