2/18/2016

Pactes

La nit del 20D, amb els resultats calentets, tot apuntava a noves eleccions. L'aritmètica és tossuda i l'encaix post-electoral assenyalava un problema irresoluble. Un govern de dreta amb PP i Ciudadanos tenia a tota la resta en contra i era impossible. Un govern d'esquerra, amb Psoe, Podemos (i associats) i UP, no comptava amb majoria simple i necessitava, com a mínim, l'abstenció d'ERC, Democràcia i llibertat i PNB, però aquesta esdevenia ben difícil d'empassar per a un Psoe que no accepta un referèndum a Catalunya. La possibilitat d'un govern centrista Psoe i Ciudadanos tampoc summa el nombre suficient de diputats, i també té a la resta en contra. Només quedava la gran coalició, PP-Psoe, però els escàndols de corrupció i la figura d'un Mariano Rajoy impassible han fet impossible aquesta opció, de moment.
Malgrat això, i tot i els atacs del sector més caduc i caspós del seu partit, Pedro Sanchez es va posar les piles a la recerca d'un govern d'esquerra, potser com a única esperança de sobreviure davant les pressions del seu propi partit, però només ha trobat com a interlocutors sincers a IU i a Compromís, la resta ha estat un "joc de trons" davant les càmeres. Des de ben prompte els de Pablo Iglesias han llançat missatges que col·locaven Pedro Sánchez a les potes dels cavalls dels seus barons, simulant voluntat de govern però esmolant els ganivets davant d'una possible convocatòria electoral que, imaginen, els col·locaria com a segona força política del país i primera de l'esquerra. Mala cosa, perquè si un partit prefereix ser el cap de l'oposició abans que opció de govern és perquè posa per davant els seus interessos estratègics, i no les necessitats reals del seu electorat. Un símptoma clar de la vella política que posa en evidència la suposada renovació que proclama en públic.
Amb aquest panorama el joc s'ha reiniciat i tornem a estar com la nit electoral, amb una impossibilitat
matemàtica de formar govern i amb poca voluntat política per donar la volta a aquests resultats, però amb una diferència, ja han passat dos mesos i ens n'esperen tres mes com a mínim. I mentre, la Lomce camina cap a la seua implantació plena el curs vinent, la llei Mordaça tanca titellaires i amenaça vaguistes, la Reforma laboral permet signar contractes en condicions draconianes per als treballadors, la política econòmica continua primant el pagament del dèficit per damunt de les necessitats de la població i un llarg etcètera de mesures polítiques que el govern en funcions continua aplicant. I aquest, no oblidem, és el PP, que continua governant seguint els dictats del mercat i les ordres d'aquesta Europa insolidària que abandona persones en el mar i obliga a rebaixar pensions als més pobres.
Amb l'actitud de boicot d'un sector del Psoe a un acord d'esquerres i l'actitud prepotent i florentina d'un Podemos que no entén el significat de la política real més enllà dels discursos grandiloqüents de principis i les crítiques a altres esquerres amb la intenció de fagocitar-les, només s'aconsegueix que la dreta continue governant i que es mantinguen les polítiques antisocials contra les quals l'electorat d'aquestes formacions els va votar.
L'actitud de Podemos és un  greu error estratègic, tot i l'estratègia que els agrada desenvolupar, perquè si l'electorat detecta aquesta intenció endogàmica els retirarà el suport i amb ell la possibilitat d'un govern de canvi que ature les polítiques destructives que s'han desenvolupat els últims quatre anys. L'actitud del Psoe és senzillament suïcida i només Pedro Sanchez i la majoria de les bases han entés que la formació d'un govern és l'última esperança de mantenir viu al partit i la seua capacitat d'influència en la política d'esquerres espanyola.
Mentre, la ciutadania espera a recer, creuant els dits, i aguantant el temporal que continua caient sense que cap dels nostres polítics amb possibilitats de fer-ho es pose el mono de feina i pare la inundació. Un panorama trist i decebedor que, si porta a noves eleccions, justificarà, aleshores sí, la gran coalició per a que res canvie i es mantinguen les polítiques d'austeritat i destrucció social.

3 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

No deixes una titella amb cap, i fas un bon resum del que és aquesta política espanyola, tan pareguda, diria jo a la del 33, espere que torne el trellat, i es vegen i ha de ser per tot Europa i per tot el món polítiques menys de lluita de sexes i més de realitats econòmiques en què els més desfavorits, diguem-ho, els més pobres hi puguen també dir la seua, però m'ha decebut enormement aquesta nova joventut, que es pensava (i això ho fa la manca d'una formació filosòfica) que podia ser diferent als seus pares i iaios, només amb la fe en la paraula es pot fer, de demanar tots en sabem.

Vicent

Mari carmen ha dit...

Bon anàlisi de la situació. Cal tindre amb compte que treballar amb aquesta aritmètica és complicat, molts tenen q ficar-se d'acord i es necessita una dosi molt gran de "saber fer política". Sembla q no tots volen i, a més, això de saber fer pactes, que ens permeten actuar promte contra els desgavells del PP, no està a l'abast dels nostres polítics. Esperem q els entre el seny i puguem tindre un gobern d'esquerres. La probabilitat és poca, però no pergam l'esperança!

Enric Senabre ha dit...

Si amics Vicent i Mari Carmen, l'aritmètica és tossuda i alguns representants de la "nova política" creuen que només amb nomenar-la ha és nova, però no. Necessitem una nova manera de fer política, més oberta, més dialogant, més transparent... esperem que ho aconseguisquen o no els ho perdonarem.