Visibilitat

Fa unes setmanes vaig escriure una entrada contant una classe de ciutadania, em referia a un grup en concret, però acumulava experiències d'altres grups i les adornava, com sempre fa la literatura, que esdevé més una creació de la realitat que una simple descripció. Per a sorpresa meua aquest article va tenir més ressò del que jo suposava, algunes mares d'alumnes i els mateixos alumnes es van identificar, tot i que utilitzava noms ficticis i en algun cas, personatges inventats. Quan s'escriu en un blog personal com aquest, penses que poca gent et llegeix, i que encara menys lectors paren atenció al que dius, normalment perquè no és tan important. Però en aquest cas les interaccions venien de mares de l'alumnat de la classe que descrivia i, fins i tot, del propi alumnat i això em va sorprendre més. És curiós que un mitjà com aquest que suposadament té un abast internacional, acabe convertint-se en un mitjà de comunicació amb gent que pots veure tots els dies, però la majoria de vegades és així i si afavoreix la comunicació està molt bé.
La sorpresa venia, per tant, per la incidència que podia tenir en el meu entorn pròxim, però més encara perquè els missatges eren de comprensió, suport i ànim. En realitat, el  missatge volia ser optimista malgrat tot i per això estava escrit en un to humorístic, però és evident que la narració de la primera part era descoratjadora i es percebia un cert desànim en el desenvolupament de la meua faena.
Però rellegint la narració que vaig fer de la classe, de qualsevol classe en realitat, perquè hi ha una certa semblança en els grups del mateix nivell -uns més moguts, altres més atents, depenent també de l'hora-, me'n vaig adonar que hi havia un aspecte molt important que no es veia, que estava ocult o ignorat per la meua narració. Em referisc a les xiques, a les alumnes, a les quals no feia referència en cap moment.
Un oblit imperdonable, i més perquè en aquest cas, tot i ser poques -potser per això el grup és tan difícil- són els alumnes més dinàmics, més atents, interessats i participatius. I dic en aquest cas, perquè en altres són elles les disruptives i mogudes. Si bé en ambdós casos el judici sobre les xiques és discriminatori, o se les ignora perquè són bones o se les assenyala amb duresa perquè ara "les xiques són pitjor que els xics". És difícil ser xica en una societat que posa la lupa sobre qualsevol conducta que se n'isca dels rols assignats i que les ignora si fan allò que s'espera d'elles, que siguen atentes, empàtiques i obedients.
El biaix masclista de l'educació inserida en una societat patriarcal porta a invisibilitzar les dones o a culpabilitzar-les, quan les ignora ho fa d'una manera subtil i invisible, quan les culpabilitza és amb una clara intencionalitat repressiva.
Per tot això faig aquesta autocrítica i agraesc els ànims, atenció, interés i entusiasme d'Aïna, Paula, Laia, Olga i Erika, que poden ser noms reals o inventats però representen aquells alumnes que et reconcilien amb l'educació i et donen les ganes de tornar cada dia a l'aula.