13 anys de ciutadania per al Dia de la Filosofia

Hui és el dia de la Filosofia. Un tercer dijous de novembre del 399 a.n.e., la sentència sobre Sòcrates va ser executada, la cicuta va provocar el seu efecte i va matar el filòsof que es va oposar a abandonar la seua ocupació educativa, malgrat que aquesta postura li costara la vida. Sòcrates estava convençut que l'ensenyament filosòfic i ètic era fonamental per enfortir la ciutadania i aconseguir una societat de persones lliures i responsables que desenvolupen la seua activitat política en un marc democràtic. Els Sofistes, els primers mestres professionals de la història, també ho sabien i desenvolupaven el seu quefer coetàniament a l'atenenc, i amb el mateix propòsit, formar ciutadania crítica que participe en una societat democràtica. Hui, vint-i-sis segles després, tornen a expulsar els Sofistes d'Atenes i a condemnar Sòcrates a mort, o pitjor, a no ensenyar allò que es tan necessari per als éssers humans, la Filosofia.

Fa 13 anys, l'entrada en vigor de la LOE, introduïa una nova assignatura, Educació per a la ciutadania, L'assignatura va ser polèmica per les crítiques dels sectors de la dreta política i social i del catolicisme que la consideraven una intromissió en els seus principis morals i religiosos i acusaren el govern de Zapatero que la va posar en marxa d'adoctrinament. Amb tot, tampoc va ser rebuda de manera entusiasta per bona part dels i les professionals encarregats d'impartir-la, el professorat de Filosofia i d'Història, que la van considerar una "Maria", potser per la càrrega horària que l'administració educativa va considerar necessària per impartir-la, una hora setmanal. I just per això vaig escriure aquest llibre, El sabor de la ciutadania, i vaig obrir aquest bloc, Observatori de la ciutadania, que ara acompleix 13 anys, perquè per a mi l'educació en ciutadania i drets humans de les generacions joves és una prioritat ineludible de les societats que es volen democràtiques. Sempre he pensat que una societat participativa necessita una ciutadania formada i educada en el respecte dels drets humans i els valors de la tolerància, la igualtat i la llibertat, i el marc educatiu formal ens proporciona una oportunitat perfecta per fer-ho, sempre que se li proporcionen els mitjans adients per desenvolupar-ho. 

A més, aquesta assignatura venia acompanyada d'un cicle complet de formació ètica i filosòfica, d'una assignatura d'Ètica en 4t d'ESO i de Filosofia i Ciutadania en 1r. de Batxillerat, a més de la Història de la Filosofia de 2n de Batxillerat. Va ser l'aposta més decidida per l'educació filosòfica i ètica deslligada de la Religió feta per una llei educativa i impulsada pel PSOE més progressista de la història espanyola. A més, venia per a solucionar la carència d'aquesta formació que l'anterior llei educativa, la LOCE, havia provocat. 

Des d'aquell moment, han passat dues lleis educatives més per les aules, la LOMCE, la

famosa Llei Wert que condemnava la Filosofia a una assignatura optativa testimonial en Batxillertat, i la LOMLOE, la nova llei que ha entrat en vigor en part aquest curs i iniciarà el seu desplegament el vinent. Enmig, un acord unànime del Congrés espanyol el 2018 que va exigir la presència digna de la Filosofia en el sistema educatiu en forma d'un cicle complet que començaria en 4t de l'ESO amb una assignatura d'Ètica i es desplegaria en Batxillerat amb una dotació horària suficient. 

La realitat del desplegament curricular de la LOMLOE no sembla acomplir els compromisos adoptats pels partits que formen el govern actual, PSOE i Podemos, i que van signar aquell manifest. Amb la proposta incial de desplegament curricular de la Lomloe, la Filosofia i l'Êtica han desaparegut de l'ESO, ha aparegut una assignatura de Valors cívics i ètics, amb dotació horària insuficient d'una hora setmanal, i les hores destinades a Filosofia en Batxillerat no acompleixen, de moment, les necessitats mínimes per desenvolupar els continguts competencials amb garanties d'èxit. És cert que queda la part que les comunitats autònomes han de completar (el 50% en el nostre àmbit lingüístic) i que poden completar i reforçar la presència d'assignatures de formació filosòfica, com l'optativa de Filosofia a 4t d'ESO i/o una Ética de reflexió filosòfica obligatòria, a més de la necessària dotació horària per a Valors cívics i ètics. Sabem que els nostres governs han dit repetidament que la formació filosòfica és fonamental en el nostre sistema educatiu, esperem que ara demostren amb fets aquesta importància. 

Amb tot, i a l'espera de major concreció, el panorama és desolador 13 anys després d'aquella ventada d'esperança de la Ciutadania. És cert que l'assignatura de Valors ètics i cívics s'assembla en continguts i objectius a aquella Educació per a la ciutadania, però continua amb dotació horària insuficient (un hora setmanal és una ofensa i una mostra de la poca importància que li donen els legisladors a aquesta educació en valors) i, sobretot, no va seguida d'una reflexió ètica en cursos posteriors que aporte a l'alumnat la perspectiva crítica que necessita per convertir-se en ciutadania activa, participativa i democràtica. 

Estem altra vegada com sempre, la política espanyola oblida (esperem que la catalana,  valenciana i mallorquina no caiga en el mateix error) que la formació ciutadana és fonamental per al seu funcionament, que cal tenir una ciutadania forta, participativa i formada per tal de fer funcionar les institucions democràtiques amb transparència i esperit crític. Potser han oblidat que es van comprometre amb la Filosofia fa tres anys? O és que ara prefereixen els súbdits, més obedients i manipulables, als ciutadans, crítics i participatius? Quins són els objectius educatius que persegueix aquesta llei? Per què no es desplega curricularment amb la necessària atenció a la formació ciutadana, democràtica i cívica? Què ha passat amb la representació política per abandonar el propòsit fonamental de qualsevol proposta educativa?

És una mostra d'escàs compromís polític no acomplir els acords signats, un senyal d'hipocresia moral que marca el camí a les noves generacions i sembra el dubte sobre la utilitat de la democràcia. Després, quan altres forces polítiques critiquen la política de manera genèrica, quan desprestigien les institucions democràtiques i sembren la llavor de models polítics antidemocràtics, ens preguntarem per què ha passat. Què hem fet mal en aquest procés de degeneració democràtica que patim de manera accelerada. 

Quan el feixisme i el populisme basat en les fake news s'apropie de manera definitiva de l'escena política, quan ja no quede ningú per defensar els principis democràtics, aleshores haurem de recordar a qui va desmuntar la formació cívica de la joventut de manera irresponsable i frívola el perquè d'aquestes conseqüències, per què una formació sense reflexió crítica, sense democràcia ni valors mínims de convivència és una tragèdia!

El infinito en tus manos

La traducció al castellà de L'infinit en les teues mans ja està a les llibreries! L'editorial Algar ha publicat El infinito en tus manos: 

Atena y sus amigos se han pasado el verano enganchados a la pantalla del móvil, pero se acaban las vacaciones y tienen que empezar el instituto. Aunque compaginan los deberes y los exámenes con los whatsapps y las redes sociales, Atena empezará a replantearse la información que sube a Internet cuando sus cuentas sean invadidas por comentarios groseros e insultantes de la mano de un usuario desconocido: «@infinitooo_». La joven intentará descubrir quién es el misterioso acosador y, afortunadamente, no estará sola.

Incluye una guía didáctica con consejos para hacer un buen uso del teléfono móvil, así como algunas actividades y propuestas para trabajar en clase.

Democràcia

Al programa de hui (ací teniu el podcast, la tertúlia a partir del minut 56) de Gravetat zero, d'ÀPunt Media, hem parlat sobre Democràcia. Qui decideix? 
Quan parlem de Democràcia, l'entenem com el règim polític en el qual tota la ciutadania pot decidir sobre els assumptes públics de manera igualitària. Dir tota la ciutadania és un eufemisme, perquè en els temps en què va nàixer, a la Grècia Clàssica, hi estaven exclosos estrangers, dones, esclaus, menors, etc, però ara també excloem els immigrants o els rodamóns, tot i que podem apreciar un procés integrador progressiu al llarg de la història. Malgrat aquestes exclusions, la idea força de la Democràcia és la de decidir de manera col·lectiva i en igualtat d'oportunitats sobre els assumptes públics. Només pensar sobre la idea ja podem adonar-nos de la dificultat de l'empresa, que sembla anar contra el sentit comú que admet diferències socials de naixement o riquesa, i que ha estat contínuament sotmesa a atacs i intents de desprestigi des dels seues inicis. Ja Plató va desfermar una campanya antidemocràtica en la què defensava un model basat en les capacitats, en la vàlua de la intel·ligència. Aquesta idea platònica ha fructificat al llarg de la història i ara mateix es defensen govern tecnocràtics o qualificacions tècniques dels polítics en actiu, o fins i tot, tenim determinats polítics que no han fet altra cosa, professionalment parlant, que ser polítics. 
Aquesta idea de professionalització de la política és poc democràtica, i en aquest sentit els Sofistes eren millors representants dels ideals democràtics, perquè formaven la ciutadania per tal de participar a la política democràtica sense abandonar les seues ocupacions, però formant-se en la reflexió i participació pública. I mireu la mala fama que han tingut aquests professionals de l'ensenyament. Ells han acumulat a les seues esquenes els atacs contra un sistema que és el més absurd i esbojarrat, el més atrevit i radical dels que s'han posat en pràctica, però també el més necessari si busquem una convivència acceptada col·lectivament. La idea de que en política no hi ha especialistes, com diu Castoriadis, és atrevida perquè permet obrir la participació a qualsevol ciutadà que practique una opinió (Doxa) cultivada, meditada. I açò provoca un vertigen en els administradors de la cosa pública i per això intenten retallar-la o controlar-la.
A més a més, la democràcia és un règim polític que sempre està en crisi, perquè la seua legitimació parteix d'un forat negre, d'un punt fosc, que és l'absència de legitimacions externes o superiors (Déu, el Rei, l'Amo, el Pare de família...) com afirma Rancière a L'odi a la democràcia. En aquest cas, l'única legitimació possible  és l'argumentació racional sobre la seua autoinstitució, una discussió racional que aporte raons i les justifique. Ara bé, aquest funcionament passa per molts entrebancs, per exemple per una crisi de representativitat. Quan la ciutadania no se sent representada pels seues mediadors, entrem en una crisi de participació. El 15M, per

exemple, va encapçalar el "no ens representen" i va acusar de "casta" els polítics, tot demanant un major contacte entre els dirigents i la ciutadania. El sistema electoral mateix, amb la llei d'Hont i les circumscripcions, ha fet la resta, perquè ha filtrat la voluntat popular en una direcció que ha afavorit el control d'una partitocràcia, com ha explicat Xavier Serra en aquesta mateixa tertúlia. 

Un sistema democràtic saludable necessita vies d'expressió ciutadana que vagen més enllà de les votacions cada quatre anys, però aquests mecanismes, com referèndums, no semblen agradar als partits que controlen la gestió política. Fins i tot els molesta quan se'n fan i els desqualifiquen de socarrel, com en el cas del referèndum català, sense tenir en compte que amb aquesta desqualificació, desprestigien i erosionen la democràcia mateixa. 
La sèrie danesa Borgen mostra les característiques d'una democràcia saludable, la capacitat de pacte i diàleg, el respecte a la privacitat i la separació clara entre privat i públic, marquen el funcionament d'una democràcia en termes reforçats. Les democràcia europees, com la Britànica o l'americana, tenen contrapesos fruit d'una separació de poders que a casa nostra no estan tan clars. 
Perquè una democràcia necessita cultiu, i aquest ha de vindre d'una

formació cívica i d'uns mitjans de comunicació independents. Però en aquest país no es forma en civisme a la joventut, l'únic intent seriós que ha hagut, el de l'educació per a la ciutadania, va ser durament qüestionat i finalment eliminat per la dreta religiosa i política. A la Grècia clàssica ho van vore de seguida i van sorgir els Sofistes per formar els joves en la participació democràtica, i al nostre voltant, a Europa, quasi tots els paisos tenen assignatures de formació cívica i en drets humans, però ací es va entendre de

seguida com un atac a la religió i com un intent d'adoctrinament. El problema és que sense educació cívica i sense mitjans de comunicació independents és difícil construir una democràcia forta. I els mitjans de comunicació ja veiem com han entrat en un tipus de debat polític que s'assembla més al Sálvame que a un debat seré i raonable. Una llàstima i un perill, perquè una ciutadania desinformada és una ciutadania desarmada davant dels poders que volen curtcircuitar la participació vertaderament democràtica. 

La privacitat a les xarxes socials

El programa Gravetat zero, d'Àpunt Media ha tingut l'atrevida iniciativa d'organitzar una tertúlia filosòfica, Si Plató alçara el cap, al seu magazine cultural dels matins de dissabte. Juntar a 3 filòsofs per parlar de qualsevol tema i donar-los 20 minuts és com fer sonar el timbre d'eixida a una escola i col·locar-se a la porta sense cap protecció. Una temeritat. Però Maria Josep Poquet i Joan Llobell s'han atrevit i han encetat aquesta secció al seu programa de temàtica cultural. Cultural, caps de setmana, matins, en valencià, filosofia... Tot preveu la catàstrofe... Però això ho podeu jutjar vosaltres mateix al Podcast complet del dia 21/09/19, i a partir del minut 55 la tertúlia filosòfica.
El tema en aquest cas era la privacitat a les xarxes socials i Joan

Benesiu, Eurídice Cabañes i jo mateix vam intentar filar alguna idea sobre el tema. Ara voldria reproduir, de manera més pausada i estructurada, la meua intervenció. L'oralitat té la virtut de l'espontaneïtat i vivacitat, però la paraula escrita permet més reflexió i estructuració. Anem per feina.
Per parlar de privacitat, cal precisar primer el concepte. Si l'entenem com aquella part de la nostra vida més personal i pròpia, la que ens defineix i reservem només per als amics, familiars i coneguts més pròxims, ens podem adonar que s'ha vist modificada al llarg del temps. Els conceptes de privat i públic no han estat igual a un poble dels anys cinquanta que a una ciutat dels seixanta. Els sistemes econòmic, cultural i mediàtic (pensem en l'aparició de la premsa escrita o la televisió) condicionen les coses que mostrem i les que reservem per a un grup d'escollits. L'arribada de les xarxes socials han sacsejat aquesta divisió i ens han llançat a mostrar coses que abans eren amagades a un públic ample, un dinar d'amics, un passeig amb el nòvio o nòvia, una festa, un dia de platja o una lectura són mostrats de manera impúdica sense immutar-nos. Molta gent viu aquesta exposició pública com una violació de barreres que abans eren sagrades, però també les podem entendre com una manca de por i prejudicis per mostrar aspectes dels que no ens avergonyim i que tenim el dret de fer públics. Si ho entenem en aquest sentit, les xarxes han representat una ampliació democràtica de la vida pública, el dret de compartir, sense esperar represàlies, la nostra manera d'entendre la vida. 

Ara bé, aquesta visió necessita un context polític radicalment democràtic i sense aquest, pot esdevenir un perill personal o d'utilització de la privacitat sense consentiment. I amb açò entrem en un segon sentit de privacitat, el dret a controlar les nostres dades i a que no siguen utilitzades sense el nostre permís. I en aquest aspecte és en el que la nostra privacitat es troba més exposada, perquè sabem que interactuem en un espai virtual que no és públic, sinó privat i controlat per grans empreses transnacionals que trafiquen amb les nostres dades per vendre'ns productes o influir en el nostre vot. Aquesta deriva totalitària s'hauria de controlar per part dels estats democràtics d'una manera proactiva, proporcionant espais de trobada públics, aplicant lleis de protecció de la ciutadania i la seua privacitat i controlant l'ús que es fa per part d'aquestes empreses de megadades massa sensibles per a ser objecte de compra-venda. 
Un altra vessant d'aquesta exposició continuada de la nostra

privacitat a les xarxes és la de si la multitud de contactes i relacions que establim amb elles representen un autèntic contacte personal o ens aïllen més i ens deixen més sols del que estàvem sense elles. Potser moltes persones que les utilitzem arribem a creure'ns que tenim molts amics perquè ens segueixen i ens donen likes a les nostres publicacions, si bé hem de clarificar el tipus de comunicació i relació que s'estableix. Si parlem d'una comunicació limitada, el Whatsapp o Instagram ens permeten contactar amb molta gent i faciliten el contacte, però evidentment no es tracta d'una comunicació completa, ni d'una relació personal integral. L'únic problema és la confusió que pot generar, creure que és igual que la comunicació en directe o la relació en persona. Whatsapp es una bèstia, perquè ens fa creure que estem parlant a la cara a una altra persona, ens fa oblidar que estem realitzant una comunicació sense context, i el context modifica el missatge contínuament. Facebook o Instagram ens poden fer creure que som estimats i famosos, però no podem oblidar que un like costa una mil·lèsima de segon i poc compromís emocional. Si som capaços de distingir aquestes instàncies, les xarxes ens ajuden a comunicar i relacionar-nos. 

El que necessitem és un període d'ensinistrament i aprenentatge. Aquest fenomen digital és massa recent per valorar-lo integralment i jutjar-lo de manera taxativa. Els adolescents nadius digitals en són un bon exemple de com cometem un munt d'errades en el seu ús, però també generem els nostres propis mecanismes de defensa. Moltes vegades pensem que els joves són inconscients i esbojarrats a través de xarxes, però aprenen ràpid i generen maneres de protegir-se i expressar-se que posen fre a usos perjudicials. És cert que es pot fer de tot, bo i dolent, però necessitem aprendre a fer un ús que ens ajude a ser més feliços, i ja sabem que els humans som addictes a la gratificació personal i a la comunicació.

Altres temes que queden pendents en el debat serien els de si

aquesta exposició pública està modificant la nostra personalitat, sobretot entre els adolescents, i si la discussió política a les xarxes ens fa més intransigents i bloquegen el diàleg i el pacte. També podríem parlar de la invasió de la privacitat per part d'altres, quan ens fotografien i pengen a les xarxes sense el nostre permís, o quan s'utilitzen per fer mal, per insultar, burlar-se o assetjar. Serien usos que caldria revisar i analitzar la manera més eficient de combatre.  

Marzà i el govern del Botànic

El govern del Botànic ha representat un bufit de renovació imprescindible en la anquilosada, corrupta i podrida política valenciana controlada durant més de dos decennis pel PP. Feia falta un pacte d'esquerres que tirara del poder al partit més corrupte de la història, i molts el vam reclamar amb desesperació. La nostra confiança, empenta i il·lusió per un altra manera de fer política ens va embargar quan es va aconseguir aquest govern format pel PSPV i Compromís, amb recolzament extern de Podem.
Ara, dos anys després, l'alleujament per tenir fora els corruptes ens alegra, però la il·lusió per una altra manera de fer política s'ha perdut. La decepció, la tristesa i la desconfiança s'han fet presents després d'esperar el moment per veure realitzades les polítiques de canvi. És cert que algunes conselleries han estirat la renovació, com la d'igualtat i serveis socials, però d'altres, com les de sanitat i educació, que havien de ser els pilars fonamentals d'aquest projecte renovador, ens han decebut de manera rotunda.

La conselleria d'educació va començar amb empenta el seu mandat, amb la reducció de ràtios, el compromís d'acabar amb els barracons i la gratuïtat dels llibres de text, semblava que anava a tirar del govern en la direcció del canvi. Però ara, a la meitat de la legislatura, podem apreciar que només van ser focs d'artifici mal planificats.
Potser per falta de finançament estatal, però les escoles i instituts continuen amb moltes carències d'infraestructures, les universitats, infrafinançades i la promesa de gratuïtat de llibres de text, carregada a compte de les despeses corrents dels centres.
Xarxa llibres ha estat un desastre, mal programada, improvisada i mal realitzada. En posar l'accent en els llibres de text, obvia altres possibilitats més innovadores de treball a l'aula. Generalitzar les ajudes sense diferenciar ingressos familiars és un altra incoherència que no ajuda a redistribuir els recursos escassos. A més, ha carregat a les esquenes del professorat més faena burocràtica i, per si fora poc, ha obligat a gastar als centres el seu pressupost corrent en llibres de text per a tothom. És indignant que la conselleria es comprometa a una gratuïtat que després no finança i, de fet, ofega el funcionament dels centres educatius amb uns recursos ja ben escassos. És com convidar a una ronda i que la pague l'altre.

Les condicions laborals del professorat continuen igual, o pitjor, que amb el PP. No s'han revisat les hores lectives, no s'ha potenciat la funció tutorial, no s'ha reconegut la faena de coordinació i no s'ha reconegut la innovació. Tot continua igual i els centres estan convertint-se en olles a pressió en les que el professorat va salvant problemes sense possibilitat de solucionar-los per falta de recursos i temps. En una entrada anterior, l'hora del professorat, ja avisava d'aquesta situació però les autoritats educatives sembla que només compten en diners i no en qualitat educativa.
A més, som l'única comunitat amb govern de progrés que no ha tocat la Lomce. Estem aplicant una llei desfasada en la que ningú creu, però que el nostre govern ens obliga a complir. No ha presentat un nou decret de secundària que modifique el currículum d'una manera racional i no ha previst els perjudicis que per a l'alumnat tenia l'aplicació improvisada d'una nova estructura organitzativa. L'espectacle d'aquest curs amb les incerteses de la revàlida o Pau o Ebau, ha estat un autèntic exercici d'improvisació i falta de previsió, Hi havia algú al comandament d'aquest vaixell? Marzà? Soler? Hi ha algú?. Els professionals que hem hagut de solucionar les improvisacions hem dubtat que algú pilotara.

I per acabar-ho d'adobar, l'incompliment dels manaments de les Corts i dels compromisos adquirits. Aquest govern i especialment la Conselleria d'educació han fet la viu viu a una proposta no de llei que demanava que es tornara a incorporar l'assignatura de Filosofia al currículum educatiu, concretament en 4t d'ESO i 2n de Batxiller. No tant sols han incomplit la PNL del Parlament valencià, sinó que també han enganyat el professorat de filosofia, l'alumnat i la comunitat educativa en general, perquè s'havien compromés explícitament a solucionar el problema que havia generat la Lomce amb la manca de pensament crític en eliminar la filosofia dels currículums. I si alguna cosa no havia de fer aquest govern era incomplir les promeses. Creiem que es tractava de fer noves polítiques, més compromeses amb la ciutadania, fetes des de la sinceritat i l'honradesa. Però la resposta del conseller Vicent Marzà ha estat totalment decebedora, intentant enfrontar el professorat entre sí, justificant-se amb una falta de temps, després de dos anys de govern, dient que calia enfocar el problema globalment i desoint el manament explícit de les Corts, una declaració del Parlament valencià que demana el reconeixement de la Filosofia de manera immediata.
Ja ho he explicat en una entrada anterior, la #FilosofiaPV necessita un #TracteJust , tan just com el que necessita el País Valencià del govern central. Però si aquest govern de canvi no respecta els seus principis, no escolta el seu Parlament i no acompleix els seus compromisos, perd tota la legitimitat. Necessitem #FilosofiaAra , perquè és un compromís, perquè l'educació ha de ser crítica o no és educació i perquè la Filosofia fomenta les competències bàsiques de l'alumnat del nostre País.

«Els educadors han de fer exercicis de sospita» Entrevista a Manuel Cruz

Manuel Cruz (Barcelona, 1951) és catedràtic de Filosofia contemporània a la Universitat de Barcelona, però també és un divulgador de la filosofia i del pensament crític en diferents mitjans, com ràdio i premsa. Ha publicat més d'una vintena de llibres i ha rebut nombrosos premis d'assaig, com ara l'Anagrama el 2005, amb Las malas pasadas del pasado, l'Espasa el 2010, amb Amo, luego existo. Los filósofos y el amor, i el Jovellanos el 2012, amb Adios, historia, adios. El abandono del pasado en el mundo actual. Cruz, a més, està al capdavant de les col·leccions de filosofia «Pensamiento Contemporáneo» i «Biblioteca del Presente» de l’Editorial Paidós, codirigeix la sèrie Biblioteca Iberoamericana d’assaig de Paidós mexicana i presideix l’Associació Federalistes d’Esquerres.

Podeu llegir l'entrevista completa al web de Futura

Enric Senabre | Fotografies: Miguel Lorenzo

Al darrer Congrés d’Educació Josep Lluís Bausset de l’Alcúdia vàreu fer una ponència sobre l'educació de la sospita, en què consisteix aquesta educació?

Es fa de dues maneres, d'una banda els clàssics ja ensenyaven en la sospita, com el Sòcrates dels diàlegs platònics quan pregunta als seus interlocutors, o Freud en dubtar del discurs dels seus pacients. Els millors clàssics a través dels seus textos són exemples d'educació en la sospita. Ja ho deia Kant, no s'ensenya filosofia sinó que s'ensenya a filosofar.

Després hi ha una actitud, que és la que desenvolupa l'educador quan es converteix en un mediador i es fa càrrec de l'herència rebuda i la filtra, no la transmet tal qual. Els educadors han de fer exercicis de sospita aplicats al present que els ha tocat viure.

Creieu que amb les actuals condicions introduïdes per la llei d’educació vigent, la LOMQUE, és possible aconseguir una educació crítica?

En aquest moment vivim una època caracteritzada per un sol model de societat, el capitalista o liberal, basat en l'economicisme. El problema ve quan aquest model s'exporta a altres esferes com l'educació i els sentiments, i tot funciona amb la mateixa lògica.

En l'educació, el llenguatge que s'ha implantat és el d'una gran formació professional. Tot consisteix en preparar l'alumnat per al mercat de treball. Però l'educació ha d'anar més enllà i no pot reduir-se només a la formació de mà d'obra.

Vaga d'educació

La vaga d'avui ha estat un èxit. Diga el que diga el Ministeri i la Conselleria, el ressò als mitjans de comunicació i la visibilitat social de la vaga l'han convertida en un èxit. Més enllà de les dades de seguiment, de les necessitats econòmiques o de les raons ministerials, la vaga ha guanyat la partida fins i tot abans de realitzar-se. Era un èxit des del moment de la convocatòria, i ha estat un èxit pel seu seguiment.
La vaga és una eina dels treballadors per paralitzar el sistema productiu, o per tombar un govern o per paralitzar unes mesures concretes, però la vaga també és una eina ideològica que desprestigia el govern de torn. La vaga general del sector educatiu d'avui és d'aquest últim tipus. És una vaga que busca carregar de raons la protesta contra les retallades educatives, i ho ha aconseguit. Des d'ahir mateix, les raons dels defensors de les retallades sonaven a postisses, esterotipades... sonaven a excuses. El Ministre o la Conselleria poden desprestigiar el professorat que ha fet vaga, però la societat civil ha percebut perfectament que els irresponsables són les autoritats que deterioren l'educació, i amb ella, les possibilitats d'aquest país. Els mitjans oficialistes poden oferir dades de seguiment ridícules, però la població entén perfectament que ha estat una majoria la que ha lluitat contra l'apatia, el desinterés i l'egoïsme d'uns pocs.
Més enllà del discurs oficial han quedat les raons, unes raons de pes, les raons del futur, de la igualtat d'oportunitats, del dret de l'educació, dels fonaments de la democràcia. La societat civil ha entés perfectament el missatge, i demanarà comptes quan siga el moment.
Avui, els defensors de l'educació pública, de qualitat, igualitària i democràtica, hem guanyat una batalla, però tots i totes sabem que ens queda una llarga guerra per davant. Però ara tenim més energia per afrontar-la.

Pacte educatiu

Mariano Rajoy ha proposat els termes sobre els quals s'hauria de portar a terme el pacte per l'educació que el Ministre Gabilondo ha donat per fet, i el Rei va demanar al discurs de la Nit de Nadal.
Amb aquestos avals, sembla que és difícil dir que no sense quedar com antipatriota, i per això el recurs del PP consisteix en col·locar els termes de la discussió sobre bases inassumibles.
La proposta de reducció de l'ESO un curs, l'ampliació del Batxiller i, supose l'FP, un curs i el manteniment de l'edat d'escolarització obligatòria als 16 anys, però amb una selecció als 15 és, clarament, una proposta enverinada que trenca l'actual estructura escolar, suposa un canvi legislatiu contraproduent i no pot ser acceptat pel govern sense erosionar la seua credibilitat. I això ho saben els Mariano's boys and girls, i per això ho proposen, perquè el seu objectiu no és millorar l'educació, sinó desprestigiar el govern.
L'altra proposta d'eliminar l'educació per la ciutadania de Primària, però no de Secundària, i traspassar els continguts a la transversalitat és simplement ridícula, perquè no és argumentable des de cap punt de mira. Per què a Secundària sí, i a Primària no? Des de quan s'havia abandonat la transversalitat? Si els continguts són tan dolents, per què mantenir-los transversalment? Un absurd, tot plegat.
Les apelacions a l'esforç i la qualitat de l'educació no deixen de ser declaracions de principis sense massa plasmació pràctica, i fets amb la intenció de convéncer i satisfer el seu electorat.
Amb aquestes alforges difícilment es podrà aconseguir el necessari pacte educatiu. El que s'ha de pactar és un augment del pressupost educatiu, un acord de principis comuns democràtics i el compromís de reforçar públicament i socialment el paper del professorat i la seua formació amb la finalitat de millorar i prestigiar la seua faena. Al mateix temps, cal aparcar propostes conflictives de reforma legislativa, que es sap que són inviables a hores d'ara,  i aspectes controvertits que pertanyen a polítiques de partit i que ja aplicaràn en guanyar les eleccions. Plantejar el pacte en termes partidistes és sacrificar l'educació a interesos de partit i demostren poc sentit d'estat.
En fi, amb aquestes propostes només podem esperar del PP un altre desacord, un altra confrontació partidista i una futura modificació legislativa en cas de guanyar les pròximes eleccions. Una bona raó per no votar-los, si és que algú encara ho pensava.

Mobilització per l'ensenyament

L'ensenyament torna a mobilitzar-se. És lògic, perquè, tret de la retirada de l'obligatòrietat d'impartir l'Educació per a la ciutadania en anglés per imposició dels tribunals de justícia, la resta de les reivindicacions que van alçar en peu de guerra la comunitat educativa el curs passat, continuen sense solucionar-se. L'educació necessita un impuls i sembla ser que el govern valencià està més preocupat per amagar els draps bruts que per millorar l'ensenyament. Més enllà d'inversions i mesures legislatives, necessitem mostres de confiança, senyals que ens indiquen que l'educació és important per als nostres dirigents i que aposten per ella sense condicions. Però justament és això el que no tenim ací, perquè un conseller desprestigiat i deslegetimat no pot proposar mesures convincents i, quan en proposa, solen ser extravagàncies sense trellat.
A hores d'ara, i trobant-nos al capdavant en fracàs escolar, volem fets i mesures pràctiques, instruments per posar l'educació valenciana al nivell dels països desenvolupats.
Ja n'hi prou de desficacis!
Font de Mora dimissió!
Per una educació de qualitat tots a la manifestació!

Educació

Dos articles recents ressalten la importància de l'educació per a la moderna societat de la informació, i els dos d'inspiració clarament economicista. Un de Paul Krugman, economista americà i premi Nòbel el 2008, que situa l'excel·lent educació pública americana com el factor més important del seu fort desenvoupament econòmic, i anuncia la seua decadència justament pel desgast que aquesta educació ha sofert per la falta d'inversió. L'altre article és de Joaquín Estefania, i aquest ressalta la mateixa idea, la importància econòmica de l'educació i avisa del perill d'aplicar els retalls econòmics a l'àmbit educatiu.
No puc amagar la meua alegria per aquestes opinions de personatges tan reconeguts, i més encara perquè coincideixen amb la meua i perquè també crec que seria un desastre per a la societat en general retallar les inversions en educació. Ara bé, potser les meues raons van més enllà de les consequêncies purament econòmiques, perquè abandonar les necessàries inversions en educació no sols aprofundeix la crisi econòmica en el futur, sinó que també crea una societat insolidària, injusta i desarticulada. I aquestes conseqüències són més dramàtiques que totes les repercusions econòmiques.
Per això seria un greu error que un estat europeu que es troba a la cua en inversió educativa aplicara encara més retalls en aquest àmbit o en el d'investigació. El que està en joc no és tan sols el lloc de treball d'un grapat de professorat o d'investigadors, és el futur de la nostra societat, i alguns la volem democràtica, justa i solidària.

Educació

La pancarta d'aquests estudiants de la manifestació per l'educació no te desperdici. És la que millor recull les reivindicacions de la plataforma per l'ensenyament públic, i la que resumeix el repte al que ens enfrontem. Demanem la construcció de centres, l'educació de 0 a 3, la ciutadania en valencià, però fonamentalment el que demanem és una educació de qualitat, que forme a les futures generacions en les competències necessàries per a ser bons ciutadans i, al mateix temps, magnífics llanterners, consellers honrats (i no com alguns) i científics competents (i científiques, conselleres, i llanterneres, per descomptat).
El autèntics problemes de l'educació no són els que s'inventa la Conselleria i amb els que distrau als mitjans de comunicació i, massa vegades, a nosaltres també, sinó reduir el fracàs escolar, acostar el títol de graduat a més estudiants, augmentar la qualitat i preparació de l'alumnat, millorar la convivència als centres, aconseguir la igualtat real a les aules i a la societat.
Són reptes que necessiten una acció política decidida i clara, i no aquesta falta de respecte i desconfiança humiliant amb que la Conselleria tracta als professionals que han d'ocupar-se d'educar. A més d'aquesta acció coherent i orientada clarament per un interés social, fa falta posar els mitjans materials i humans per formar i facilitar als mestres i professorat la seua llavor. Transmetre confiança, unir a la societat amb l'objectiu comú de formar ciutadans lliures, crítics i participatius, aquestos són els grans reptes de l'educació del segle XXI.
El problema és que a hores d'ara, els únics que han manifestat el desig d'aconseguir una educació així, ha estat la societat civil, agrupada en un moviment de base que necessita uns polítics de talla, però als que costarà de trobar. I ho pagarem tots, malauradament.