Resultats

Ja està, s'ha consumat la victòria més gran de la dreta en la història de la democràcia i la debacle més catastròfica del Psoe. Era previsible, però no se ben bé per què, encara esperava una certa reacció de l'electorat contra aquesta victòria. I la reacció ha existit, perquè els partits minoritaris han augmentat ben considerablement.
Els resultats eren inevitables, des de la tornada de Zapatero de Brussel·les amb la cua entre les cames i la imposició del pla d'ajust, que la victòria de Rajoy estava cantada. Des d'aquell moment el Psoe no ha tret el cap, obligat, semblava, pels deures de govern, o potser per la manca d'idees. I l'electorat es mou a grans trets. Obligat per un sistema fictíciament bipartidista, si el psoe ho feia mal, només quedava el PP. En realitat, ambdós defensaven les mateixes polítiques, però això no es veu al debat polític.
Les opcions veritablement alternatives han augmentat, EU, Amaiur, Compromís-Equo, ERC, BNG, G-Bai... però no ha estat suficient, i la llei d'Hont fa la resta. Al final, amb un 44% per cent dels vots, aconsegueix el 55% dels escons, i a qualsevol partit minoritari li costen 10 vegades més els seus diputats.
Però que no us enganyen els percentatges, el PP ha tret els mateixos vots que fa 4 anys, 10 milions i escaig. No han augmentat, continuen votant-los els mateixos, però ara els vots del Psoe s'han quedat a casa o han anat a IU i UpD. La seua estratègia és la societat esquinçada, mantenir el pessebre, alimentar als seus i tenir-los convençuts. Però guanyen per la nostra desídia, bé, nostra o dels qui no han votat.
Pense que açò no és una solució, sinó aprofundir el desastre, i els efectes els pagarem tots.

A més a més els resultats necessiten algunes reflexions:
A València, el PP perd 30.000 vots respecte a 2008, "Si estirem tots, ella caurà, segur que tomba, tomba, tomba.."
Compromís aconsegueix vora 100.000 vots més que al 2008, i EU més de 90.000. L'esquerra està construint-se.
Un escò del PP o del Psoe val 70.000 vots, El d'Eu 169.000, i el de Compromís 124.000. això és justícia electoral? Per què el meu vot val menys que el d'un votant del PP? Algú m'ho pot explicar?
El Psoe perd a València 400.000 vots. 200.000 se'n van a EU i Compromís, 120.000 a UPyD. La resta s'ha quedat a casa. Enhorabona abstencionistes!
CiU guanya 200.000 vots. Supose que els retalls a Sanitat donen vots. Prepareu-vos a portar els llençols a l'hospital, quan us toque, és clar. Ací que més retalla recull més vots encara. Increible!
BNG, ERC i G- BAi són les úniques forces d'esquerra que perden vots. Qui m'ho pot explicar? A ERC supose que li passa factura el tripartit i l'escisió interna, i a G- Bai l'entrada d'Amaiur, però al BNG?
Equo, quan es presenta sol, no trau un 1%, uns 200.000 vots. Els ecologistes a Espanya no poden anar en solitari, han de formar part de l'esquerra existent. A Catalunya i El PV, en canvi, entren amb ICV i Compromís.

Porra electoral

A l'insti hem fet una porra. Tot i que sabem que és difícil encertar un ple d'escons, és una manera de fer la política una mica més divertida. Encertar els grans trets és més fàcil, sobretot aquestes eleccions; una majoria absoluta del PP sembla quasi segura, una davallada similar a la dels temps d'Almunia per part del PSOE és també prou certa. I un augment dels partits nacionalistes i minoritaris, si la llei d'Hont ho permet, és també segura.
Malgrat això, amb les enquestes passa com amb l'observació del moviment dels fotons a l'àmbit físic, que si projectes una llum sobre els fotons alteres la seua energia i, per tant, observes un fenomen nou. Les enquestes alteren els resultats, i una previsible victòria ppera pot fer mobilitzar l'electoral d'esquerres i dormir al seu. Ara bé, l'alteració de l'efecte observador és mínima, vull dir que un canvi important d'aquests resultats és força improbable, i més amb l'evolució que ha portat la campanya. Rubalcaba no ha aconseguit encomanar la por a la dreta, sobretot perquè la dreta ja havien estat ells. I Rajoy ha aconseguit callar de la manera que millor sap, i no ha dit ni piu sobre els retalls i altres doloroses mesures que, de segur, acabarà per implantar.
Amb tots aquests factors, jo m'atreviria a pronosticar uns 182 escons per al PP (la majoria absoluta pense que és, per desgràcia, segura), 125 per al PSOE (un fracàs que no és causa de Rubalcaba directament, però que amb la que han montat aquesta legislatura, es mereixen), 9 per IU amb ICV inclosa (perquè el vot d'IU sempre està unflat a les enquestes, supose que per l'orgull dels seus votants), CiU és la més difícil per allò de si els afectaran els retalls que ja han posat en marxa, però malgrat tot, pense que uns 14 diputats tenen assegurats. El PNB pagarà l'entrada dels abertzales al joc electoral i traurà uns 5 diputats, mentre Amaiur pot traure altres 5. UpyD, espere que traga 2 diputats per Madrid i prou, encara que hem de reconeixer que és una d'aquelles injustícies de la nostra llei electora. El BNG 2, ERC 3, Coalició Canària 2 i, això sí, Compromís-Equo, per fi, un diputat a Madrid, un fet històric.
De segur que, al dia següent, els partis d'esquerra no socialista manifestaran la seua alegria per l'augment de representació, però al remat, perdrem tots, perquè la victòria per majoria absoluta o relativa del PP és un "més de la mateixa medicina" que ja sabem que no funciona i que porta a empobrir als de sempre i donar a guanyar als que més tenen. Estem ajornant la catàstrofe.
I vosaltres, què en dieu, atreviu-vos a posar la vostra porra als comentaris!

L'esquerra que vull

L'esquerra que vull hauria de demostrar una intenció clara d'aplicar mesures econòmiques com les que enumera Serge Halimi a Le monde diplomatique d'aquest mes:

"La izquierda debe romper con el actual orden europeo y con las políticas adoptadas por los socialistas:
Por ejemplo, sin un replanteamiento de la "independencia" del Banco Central Europeo (cuyos tratados europeos han garantizado que su política monetaria escape  a todo control democrático), sin cierta flexibilidad del pacto de estabilidad y crecimiento (que, en tiempos de crisis, asfixia cualquier estrategia voluntarista de lucha contra el paro), sin la denuncia de la alianza entre liberales y socialdemócratas en el Parlamento europeo (que ha conducido a estos últimos a apoyar la candidatura de Mario Draghi, antiguo banquero de Goldman Sachs, para encabezar el BCE), la recalificación de la deuda pública (a fin de no pagar a los especuladores que apostaron en contra de los países más débiles de la zona euro... Sin todo ello, la partida se iniciaría mal de entrada."
Evidentment els nostres socialistes són incapaços de subscriure aquestes propostes, sobretot perquè han sigut ells els que les han aplicat. Per això és necessària una esquerra conseqüent, que plantege un model econòmic alternatiu al de l'actual Europa. Ara bé, si hem de ser realistes, és cert que aquest programa econòmic és impossible d'aplicar des d'un sol país. Què passaria si Grècia, o Portugal, o Espanya decidiren aplicar-los? De segur que una exclusió immediata de l'euro, una fallida bancària i l'eliminació de crèdits. Després... no se sap. Però què passaria si fora França qui ho fera? I si fos Alemanya? Les coses canviarien i potser aleshores una nova Europa començaria a sorgir.
Per això hui més que mai, la solució als problemes domèstics és més Europa, més interrelació econòmica, una lluita social europea, sense abandonar la lluita local. (...)

Perquè, com continua Halimi, "El Estado se tambalea. Se ha emprendido una rápida carrera entre el endurecimiento del autoritarismo liberal y el desencadenamiento de una ruptura con el capitalismo. Esta última parece estar todavía lejana.Pero cuando el pueblo deja de creer un juego político en el que los dados están trucados, cuando observa que los gobiernos han sido despojados de soberanía, cuando se obstina en reclamar la puesta en vereda de los bancos, y cuando se moviliza sin saber adónde le llevará su colera, significa que al izquierda sigue todavía viva."
 Viva però desarmada, podríem afirmar nosaltres i el camí s'anuncia llarg i inevitable. El perill d'un autoritarisme liberal ( a l'estil de Berlusconi, ara que ha caigut) és real i només amb més democràcia i més esquerra podrem fer-li front.

Democràcia

Que la democràcia que vivim no és la millor possible, això ja ho sabíem. Sabíem que les votacions santifiquen els partits de sempre, que coincideixen amb els que més diners tenen, que no podem votar a qui volem sinó a qui ens col·loquen a la llista, que després de ser triats a les votacions traeixen els programes amb els quals s'havien presentat, pacten, voten i decideixen sense consultar els ciutadans. Això ja ho sabíem.
Però un aspecte que és veritablement preocupant i que denota una qualitat democràtica deficient és la impunitat amb la qual balafien els recursos públics, sense cap control ni possibilitat de demanar responsabilitats. I no estic parlant de corrupció, perquè en aquest cas, el poder judicial encara manté una certa independència que acaba, si més no, jutjant els responsables. Al fet que em referisc ara és al d'aquell polític que no ha estat triat pel poble, com és Don Carlos Fabra ex-president de la diputació de Castelló, que es pot permetre soterrar 150 milions d'euros en un aeroport inútil que ofereix als seus netets, sense que cap poder democràtic puga parar-li els peus. I el problema és que açò no passa sols a Castelló, també a Ciudad Real, Reus o Chinchilla (jo que sé). A tot arreu, els polític governant tenen els suficient poder per tal d'hipotecar el futur dels ciutadans que els han escollit i, fins i tot, dels que encara no han nascut.
Aeroports sense avions, centrals nuclears contaminants, re-qualificació de terrenys de bosc cremats, ciutats de l'esport, de la llum, de les ciències i les arts, circuits de Fòrmula 1 al bell mig de la ciutat, televisions sense audiències o clarament controlades políticament. Mirem on mirem tenim exemples de decisions polítiques clarament tendencioses, que balafien els recursos públics o comprometen seriosament el futur dels ciutadans. Però què pot fer els sistema democràtic per tal de defensar-se d'aquestes decisions? Pràcticament res, ni pot aturar-les ni tan sols demanar responsabilitats polítiques als qui han pres decisions esbojarrades.
Si la democràcia no pot controlar els poderosos no és democràcia. Justament el seu sentit original fou el de posar setge a les decisions personalistes, autoritàries o unívoques. Però a hores d'ara, res d'això podem fer. Fins i tot els pressuposts de qualsevol comunitat autònoma, que són públics i han de ser aprovats als diferents parlaments autonòmics, són esmenats posteriorment, modificats i reorganitzats sense cap control ni publicitat. És el fracàs de la democràcia, la fi del control públic dels diners de tots. I després es queixen d'un referèndum avortat a Grècia. Democràcia? I una merda!

Ja en som 7.000... milions!

Efectivament, l'ONU ha anunciat avui que ja som 7000 milions d'habitants al planeta. És un xifra esgarrifant que no ens pot deixar indiferents i ens ha de fer reflexionar sobre el destí que està prenent el món, tot i que de vegades pensem que el problema està en un altre lloc. Recorde quan era menut, allà pels anys 70 del segle passat, que la pressió demogràfica s'havia convertit en un tema recurrent. Se'ns va bombardejar amb una certa consciència de la limitació física i humana del planeta per a la qual no n'hi havia més remei que l'anticoncepció, l'educació i els avanços científics. Els dos primers per limitar els naixements i el tercer per poder alimentar els 5000 milions d'aleshores. Pel que sembla, cap d'ells ha funcionat satisfactòriament.
Després, als primers anys d'aquest segle, he vist altres missatges contradictoris amb aquell de la meua infància. L'envelliment de les nostres societats ens animava a tenir fills per tal de mantenir la seguretat social; l'orgull nacional es feia palés amb un lema com Som 6 milions, que la Generalitat valenciana, per allò de no ser menys, va copiar amb un semblant de Som 3 milions, com si la quantitat d'habitants marcara la qualitat del país. El dret de les dones a ser mares, dels països del tercer món a créixer o dels xiquets a náixer es va anteposar, de segur que amb raó, al fet inqüestionable que ja en som massa.
Però hem de pensar que el problema no és la xifra en si, sinó els problemes que implica. La fam, que continua matant diàriament uns 12000 xiquets al dia, la falta d'aigua, els conflictes armats pel control dels recursos, les migracions que aquests conflictes i les sequeres generen, la discriminació, la misèria i el patiment. El problema no són els 7.000 milions, el problema rau en la nostra capacitat de garantir-los uns drets bàsics. I a hores d'ara això és impossible.
Vist des d'aquesta perspectiva el problema és, per tant, com evitar el creixement exponencial de la població, ja que no podem donar-los una vida digna a tots. Aquest hauria de ser el principal tema polític del moment, però al món civilitzat estem buscant el medicament de l'eterna joventut, el combustible perfecte o la planta sense terra de conreu.
Amb aquesta perspectiva millor seria aprendre d'altres cultures més antigues i llunyanes. Una aldea xinesa aplicava l'eutanàsia activa als majors a partir d'una certa edat, i una pràctica ben comuna a moltes cultures orientals i amazòniques, era l'infanticidi. En fi, no vull dir jo que pugam comparar-nos amb aquestes civilitzacions tan endarrerides, però no em direu que el nostre mètode és més civilitzat. Per favor!

Els indignats de Wall Street

L'esclat del moviment indignat a Estats Units ens ha pillat un poc per sorpresa. Potser degut als prejudicis o a la informació deformada que rebem dels americans, ens semblava una societat adormida, exclusiva del conservadorisme del Tea Party i la pena de mort. Però Amèrica és diversa i, de la mateixa manera que encapçala una revolució conservadora, també és el bressol dels moviments abolicionistes de la pena de mort, de reivindicació dels drets ciutadans o de crítica a un neoliberalisme sense consciència.

I no pot ser d'altra forma si atenem al seu origen. He estat llegint una novel·la, Cualquier otro dia, de Dennis Lehane, que retrata una Amèrica en gestació, 1917-1919, en ple moviment revolucionari mundial, quan el gran país que encara no era potència mundial, estava formant-se per aluvió d'immigrants; irlandesos, italians, africans... una barreja en la que es crea una societat nova, plena de solidaritat i d'egoisme, de progrés i conservadurisme. El moviment sindical americà és dels més potents del món, i posen en escac els poders fàctics, que tenen tanta por que descarreguen tot el seu poder de represió. Però la policia també es sent amb legitimitat de demanar els seus drets, fins i tot utilitzant la vaga com a mètode de lluita, i l'acaba fent. El caos i l'anarquia desfermen Boston, i els mitjans tiren contra els actors. Una caverna mediàtica i política trau tot el seu armament, amb la conseqüència pitjor per a tots, pero que permet conservar el poder als que el tenen. Com sempre sol passar.
Quan la novel·la negra adquireix el caire de novel·la social pren tota la grandesa de la literatura. Dir-li novel·la negra a aquesta és un error. Té dos capítols sanguinolents, típics de la negror del crim, però no són suficients per encasillar aquesta obra, que és un  retrat social d'una Amèrica que hauria pogut desembocar en una segona Rússia. Moviments revolucionaris en ebullició, sindicats carregats de reivindicacions obreres i partits organitzats que assetgen una societat que estava en procés de cristal·lització.
La historia posterior la sabem, Amèrica no va ser Rússia, i eradicar el comunisme va costar moltes vides i un preu ben alt per a la democràcia. I semblava que ho havien aconseguit, però potser ara els indignats de Wall Street desperten un sentiment que estava reprimit entre el poble americà.

Sospitòs

Torne de portar el meu fill a escola i al meu carrer, vora el contenidor de la brossa, trobe dos policies nacionals parlant amb un negret d'aquests que recorren València en bici, de contenidor en contenidor, arreplegant ferro vell, aparells trencats, persianes en desús o qualsevol objecte que es puga vendre al rastre o als desballestadors. Li pregunten què fa, si va amb altres companys, li demanen la documentació, i la cara del negret té la por als ulls. Els que passem per davant ens quedem mirant-los, amb l'evident curiositat que sempre provoca la policia, amb la sospita que genera vore qualsevol persona envoltada d'agents de l'ordre.
I malgrat conéixer la raó per la qual identifiquen aquest xaval, no deixa de sorprendre'm la persistència de la policia em cometre els mateixos errors des dels temps del franquisme. Per a la policia és sospitosa qualsevol persona d'un altre color de pell, aspecte d'immigrant o robes alternatives. Unes rastes, uns pantalons amples o una pell massa blanca o massa negra són motiu immediat d'identificació i, suposem, agraïment dels superiors per la faena ben feta. Sembla que no se n'adonen, o no vullguen adonar-se'n, que els delinqüents no solen portar uniforme.
De segur que si passa pel costat en aquest mateix moment un conseller de la CAM, un gestor d'EMARSA o el broker que reconeixia l'altre dia a la televisió que com pitjor anava la crisi, més diners guanyava ell, no se'ls ocorreria identificar-los, ni demanar-los el DNI o el permís de residència (tot i que el broker és estranger). El possible robatori o desperfecte que podia causar el negret de la identificació, en el suposat que delinquira, que de segur que no n'era el cas, no podria arribar al preu dels cafes dels consellers de la CAM. Però el negret és sospitós i el gestor d'EMARSA ciutadà amb dret a la presumpció d'innocència. En fi, el món està mal fet, i la nostra societat malalta, perquè  els principals lladres porten vestits de Milano i corbates italianes i s'asseuen (o no s'asseuen, però cobren per fer-ho pressumptament) als escons del Parlament i els consells d'administració.

La vida

El meu millor amic m'envia aquest poema en resposta al post anterior. Si més no per demanar-vos disculpes per encomanar-vos el mal rotllo, el compartisc amb vosaltres.
Gràcies a tots.


L’EXPLICACIÓ

De bon matí, a l'hora que els carrers
són plens de nens i nenes anant cap a l'escola,
se sent que l'aire té una altra dignitat.

N’hi ha que van a escoles petites amb jardí
i mestres que no els alcen mai la veu.
Nens amb gestos difícils,
com recordant algú perdut dins l'aire.
Els seus pares, sovint, ploren quan estan sols.

Es triga tant a entendre. Per això
no hi ha mai dues oportunitats.
Però aquests nens no ho sabran mai,
em dic, pensant en el somriure
que, angoixat, sento com es va esvanint.
Uns quants records és tot el que ara em queda
per explicar-me a mi mateix
que és en l’amor on m’he deixat la vida.

Joan Margarit


I per si n'hi havia poc, un altre amic, Hector, m'envia Itaca, de Kavafis amb veu de Lluis Llach. Açò alça la moral.
Gràcies altra vegada

La vida és una merda

Sempre he pensat que l'existencialisme era una filosofia per adolescents. Potser perquè em va impactar d'adolescent, o perquè valora la llibertat d'una manera tan buida i omnipresent. Però quan arribes a una edat (i no vull dir quina, però tots vosaltres podeu posar la vostra) i te n'adones de que, efectivament, la vida és una merda, que no té absolutament cap sentit i que quan l'acabes estàs al mateix punt que quan la començares... aleshores t'entra la cagalera i penses, collons, la vida és una merda!
Sí, sí, ja ho sé, el mateix Woody Allen ha fet la seua guerra particular contra Sartre, amb la valoració de les xicotetes grans coses, "si la vida funciona"... endavant, però i si la cosa no funciona? És a dir, si fins i tot les xicotetes coses no funcionen? Que, d'altra banda, és el que sol passar.
I les religions, quina sort poder creure en una altra vida! Això si que és trobar sentit a la vida, projectar-la més enllà de la mort! Aquesta ha estat la meua il·lusió, poder creure. Però m'ha resultat impossible, no em pregunteu per què, però no he pogut creure aquesta pantomima, i aleshores la vida s'acaba quan s'acaba, i desapareix la memòria i les xicotetes i les grans coses, tot!
En fi, que cada vegada li trobe menys sentit a la vida. Potser siga perquè s'acosta el meu natalici o perquè tinc un dia tonto, no em pregunteu per què, però... la vida és una merda!

Esquerra per a temps de crisi

A Le Monde diplomatique en castellà (l'edició catalana ha passat, per desgràcia, a millor vida) d'octubre de 2011, dos articles plantegen dues visions de l'esquerra necessària als temps de crisi que vivim.
Un és de Carlos Taibo i planteja una esquerra alternativa i autogestionària, molt lligada als moviments socials com el 15M i crítica amb l'esquerra parlamentària. Un resum de les seues propostes pot ser aquest:

"El movimiento del 15-M nos ha enseñado, recordado o confirmado las diez ideas siguientes:
1. Cualquier iniciativa que pongamos en marcha debe ser, por fuerza, asamblearia y autogestionaria.
2. Es preciso defender un proyecto de sociedad adaptado a lo anterior. Ello significa trabajar por la descentralización, recuperar con orgullo la vida local y propiciar una descomplejificación de nuestras sociedades.
3. Construir espacios de autonomía en los que se apliquen reglas del juego diferente, sin necesidad de sperar a una toma del poder político
4. El proyecto tiene que ser anticapitalista, no sólo antineoliberal
5. Es necesario crear partidos políticos de izquierda de tipo nuevo. El balance político de la izquierda parlamentaria es escaso y muy alejado de la izquierda social
6. Lo mismo respecto a los sindicatos mayoritarios, burocratizados y vinculados exclusivamente a los trabajadores asalariados. Necesidad de sindicatos ligados a la izquierda social, anarcosindicalistas.
7. Tiene que ser también antipatriarcal, antiproductivista , antimilitarista e internacionalista
8. También intergeneracional
9. Debe incluir el derecho de autodeterminación
10. Debe ser autocrítico, no podemos olvidar que nosotros mismos formamos parte del sistema al que deseamos plantar cara, de tal suerte que sus vicios y aberraciones se manifiestan en nuestra conducta."

L'altre article és de Gaspar Llamazares, i reclama una esquerra transformadora (alternativa a la socialdemocràcia possibilista del Psoe) que connecte electoralment amb una ampla base social, però que aconseguisca articular-la electoralment. Les seues propostes ecosocialistes són aquestes:


"En la izquierda transformadora estamos más acostrumbados que en la socialdemocracia a la resistencia.
Hay que cambiar la política y nuestra política. Hay que sustituir la economía  que pretende que todos seamos un poco más ricos, por la de , sencillamente, ser un poco más felices conviviendo en armonía con nuestro planeta.  Debemos transformar la economía del crecimiento por la de la redistribución, empezando por la lucha contra el hambre, y hacer del derecho a la dignidad del ser humano un continuo con la economía.
El respeto al medio ambiente y la sostenibilidad implica que la calidad de vida debe ser compatible con la preservación de nuestro entorno natural y de sus recursos.
La democracia o se construye y ejercita con los ciudadanos o no será democracia.
El uso decisorio y participativo de la red es fundamental para transformar el fondo y la forma de la nueva participación democràtica. 
la nueva economía solidaria y sostenible de un estado laico, muy fuerte en lo público y participativo en la red, como eje de participación y decisión, define lo básico de ese nuevo ideario."

Quina esquerra considereu més adequada als temps que vivim?