Grècia com a pardigma

Acabe de llegir Con el agua al cuello, la última novel·la publicada per ací de Petros Markaris, l'escriptor grec de novel·la negra que millor ha sabut retratar la crisi en clau de lladres i serenos. Escrita en plena crisi grega, la novel·la es converteix en una autèntica radiografia social de la situació del país. A més, crida l'atenció que les mesures que es van prendre allí i que es veuen reflectides la llibre (eliminació de pagues extra a funcionaris i jubilats, reducció de serveis socials, augment de la pobresa, vagues i manifestacions continuades...), són les que estem aplicant ací, i si allí no han donat resultat, no tenen perquè donar-ne ací. 
Els nostres dirigents semblen reincidir en l'error, perquè ja han comprovat fins a tres vegades (Grècia, Irlanda, Portugal) que les mesures que s'entesten a aplicar contra el clam popular, són absolutament inútils, i només generen recessió i patiment. Però això sembla donar-los igual, allò més important és l'ortodòxia, i la resta (les persones, bàsicament) són efectes col·laterals. Fins a quan continuarem reincidint en l'error? Supose que fins que els especuladors es donen per assaciats o vegen perillar el negoci.
La novel·la és un autèntic mirall per a nosaltres, amb dos anys d'avantatge els carrers d'Atenes s'omplin de manifestacions d'estudiants, de jubilats cabrejats, de funcionaris indignats i fins i tot el mòbil del crim, la voluntat de donar un escarment als especuladors que s'han comportat com uns autèntics tramposos que han enfonsat el país i als que no se'ls ha castigat per part de la justícia, és un autèntic estímul per a l'imaginari col·lectiu d'una societat encesa i amb ganes de revenja. El dolent acaba convertint-se en un heroi, perquè una societat que ha invertit els valors, és imprevisible en les seues reaccions.
Molt curiós el sentiment de solidaritat que retracta la novel·la, la simpatia dels personatges amb els PIGGS, sobretot amb Espanya, és esperançadora. Una espècie d'unió dels "porcs", que porta al detectiu Jaritos a comprar-se un Seat en solidaritat amb Espanya, i a tota Grècia a celebrar la victòria d'Espanya al mundial de 2010, front a Holanda, cuna dels especuladors i, per tant, de l'enemic ric.
El desenllaç és molt forçat i fa perdre la tensió de la novel·la, però el desenvolupament és divertidíssim, amb lliçons d'economia, ginys a la situació econòmica, solidaritat entre pobres, etc. Una lectura divertida i instructiva alhora.

Deute

Les recents retallades imposades pel govern Rajoy tenen la seua justificació immediata en la necessitat de reduir el dèficit públic. Sembla que devem molts diners als bancs i que no estem en disposició de tornar-los si continuem gastant com fins ara. Aquesta situació ens imposa una sèrie de mesures que es presenten com inevitables, però que, potser, no ho siguen tant. Pensem que la imperiosa necessitat de reduir aquest dèficit és una exigència nova, que s'ha imposat per la pressió d'unes polítiques neoliberals, que durant els anys 90 i el primer decenni del 2000 no semblaven tan necessàries. De fet, sempre s'ha considerat que un cert endeutament era necessari per fer progressar l'economia.
Però tot i acceptant la necessitat de disminuir el deute de manera immediata, no podem oblidar que tenim una altra solució per reduir-lo, i és no pagar-lo. Argentina, Rússia, Equador o Islàndia van decidir no seguir les indicacions del FMI durant els anys 90 i no pagar el deute il·legítim que els seus polítics havien generat i els va anar molt bé, de fet, els va anar molt millor que els paisos que van decidir pagar. A França, país que no es troba en les dificultats d'altres com Grècia, Portugal o Espanya, ni alcança els seus nivells d'endeutament, s'han creat els comités d'auditoria ciutadana (CAC) conformats per diverses ONG i sindicats, que estan debatent sobre la legitimitat d'aquest deute.
Segons conta Jean Gadrey, a l'article ¿Deuda? ¿Qué deuda?, publicat a Le monde diplomatique de juliol, per tal de valorar la legitimitat del deute públic hem de tenir en compte una sèrie de circumstàncies:
En primer lloc hem de valorar com s'ha adquirit aquest deute, ja que les polítiques de reducció d'imposts a les rendes altes que s'han seguit durant els anys de bonança, han augmentat aquest endeutament públic de manera injusta i gens equitativa. Les classes mitjanes i baixes no s'haurien de trobar compromeses amb un endeutament que no els ha beneficiat durant el temps de les vaques grosses.
En segon lloc, la política del Banc Central Europeu de deixar diners als bancs, per a que siguen aquests els que, a la seua vegada, els deixen als Estats a uns interessos abusius, ha augmentat de manera exagerada aquests préstecs i els ha convertit en autèntica usura, injusta i desproporcionada.
I en tercer lloc, les decisions dels polítics, amb inversions no productives i, moltes d'elles, purament populistes i clarament fraudulentes, fan d'aquest deute un autèntic despropòsit del que els ciutadans no poden sentir-se responsables.
En aquesta situació, necessitem polítics que s'atrevisquen a dir les coses com són i que plantegen la il·legitimitat d'un deute que no s'ha invertit en millorar les condicions de vida de la població, sinó en rendibilitzar políticament una gestió desastrosa i en augmentar els beneficis d'una elit que ha vist augmentar els seus ingressos a costa dels més necessitats.
La condonació del deute, o el seu impagament, és una alternativa realista, pot ser la més realista vista la situació dels mercats, a la que haurien de seguir mesures atrevides de control del capital financer, com un replantejament del paper del BCE i una limitació dels guanys especulatius, així com un impost a les transaccions financeres. Sense proposar alternatives radicals és difícil que la situació actual es veja invertida i que la ciutadania acabe atorgant la confiança a uns polítics que semblen els mateixos, independentment de les sigles o l'orientació política.

Més política!

Entre totes les mesures de reducció de les despeses públiques que avui ha presentat el president Rajoy, n'hi ha moltes vertaderament repugnants; les reduccions en la llei de dependència, en les retribucions de l'atur, en les baixes del funcionariat, l'eliminació de la paga de nadal als treballadors públics, l'augment de l'IVA... pràcticament totes tindran un cost social devastador. Més pobresa, més indefensió, més humiliació per als més necessitats.
Però una bona part d'aquestes mesures tenen un sentit més ideològic que econòmic, i a més a més, són aplaudides per una bona part de la població, que veu satisfet el desig de revenja contra la casta política i sindical. Vaja per davant que crec que els polítics corruptes i els sindicalistes apoltronats haurien d'abandonar els seus llocs públics i passar a la presó o al seu lloc de treball. Ara bé, generalitzar aquesta concepció negativa dels polítics i sindicalistes forma part d'una estratègia clarament antidemocràtica que, sembla, beneficia els polítics "tècnics" que dominen el panorama europeu. La reducció de regidors als ajuntaments, de les subvencions als partits polítics i d'alliberats sindicals, formen part d'un atac ideològic contra l'essència mateixa de la democràcia que busca responsabilitzar la política dels desficacis d'una casta dirigent que, justament, ha aconseguit escapar del control polític i ha imposat uns punts de mira economicistes privats que han perjudicat la major part de la població europea.
El que ens cal per fer front a aquesta crisi econòmica és justament més política, i no menys. De fet, les causes d'aquesta crisi han estat, entre altres, l'absència d'un control polític democràtic de l'esfera econòmica i la falta de transparència i control polític dels dirigents públics. Aquesta jugada sembla anar en la línia de les demandes populars (15M inclòs), però és un autèntic parany que ens portarà pel camí contrari al que s'anuncia; menys democràcia, menys control polític, mans lliures per a l'especulació, corrupció i autoritarisme.
El que ens cal és més política democràtica, més participació ciutadana, més implicació popular als partits i sindicats, més informació veraç, en resum, més democràcia.

Política contra la indiferència

Quan vaig escriure Política per a joves inquiets, no podia imaginar que la història de ciència ficció que encapçala el llibre, Un futur de felicitat,  podia estar tant a prop, i no en el llunyà 2050 en què jo la situava. Vaig intentar anunciar un futur sense política, transformat per un conformisme i una passivitat acomodatícia, però dramàtica. Creia que estava exagerant, perquè calia avisar els joves de la necessitat de mantenir l'estat democràtic i els drets humans.
Últimament, tinc la sensació que la utopia negativa que dibuixe al llibre s'ha realitzat més ràpid del que podíem pensar. És cert que les formes democràtiques no s'han perdut; les eleccions periòdiques, els parlaments representatius, els periòdics "lliures". Però per darrere d'aquestes formes que es mantenen de manera ben ostensible, avança una restricció de les llibertats, un aïllament social dels sectors més reivindicatius, una limitació de la capacitat de protesta ciutadana, un descoratjament sistemàtic de la població més inquieta.
En resum, la nostra democràcia cada vegada em recorda més a Rússia, una democràcia formal en la qual s'alternen els mateixos polítics que limiten les llibertats, però justifiquen les seues accions dictatorials en la llei i l'ordre constitucional.
Repasseu, si encara no esteu convençuts, els últims successos al nostre país. La primavera valenciana ha acabat amb la criminalització dels joves més actius, després d'una repressió desaforada de la què no s'han depurat responsables i que encara s'ha burlat amb multes per exercir el dret de reunió i manifestació. Una militant de la CGT catalana empresonada i processada per terrorisme per cremar una caixa amb diners fotocopiats davant d'una seu bancària, dos greus crims, cremar diners, encara que de paper, i amenaçar una seu bancària. Estudiants d'instituts valencians rodejats per agents de la policia nacional per simular un soterrament de l'educació pública, i fer-ho sense permís, les lleis com a excusa per reprimir la llibertat d'expressió. El professorat acusat de falta de professionalitat per manifestar-se a l'IES de Foios durant la seua hora del descans. Joves detinguts, a traïció, per manifestar-se el 15M a la plaça de l'Ajuntament de València.
Adoneu-vos de les similituds, primer persecució, amenaces, por; després criminalització, humiliació pública, assetjament; i per acabar, el càstig, la multa, l'expedient, l'empresonament. L'estratègia està clara, transmetre por al sector de la població més moderat, per a que mantinga la passivitat, criminalitzar el sector més conscienciat i crític i convertir-lo en radical, extremista. D'aquesta manera la cosa està lligada i ben lligada, allò més important és que la població continue tranquil·la, que continue consumint el "soma" de la passivitat.

Contracte social

Jean J. Rousseau reconeixia el dret al poble a la rebel·lió en el moment que els governants no respectaren el contracte social que havien signat amb els ciutadans. Bé, potser aquest moment ha arribat ja.
El poder polític pot incumplir tantes lleis, ordenances i disposicions legals com li done la gana i sembla que no passa res. Les autoritats polítiques poden no pagar dins els terminis legals, i no passa res, poden eliminar les línies d'ensenyament en valencià sense cap justificació, i no passa res, poden embotir 36 alumnes dins d'un aula on només en caben 30, segons les seues disposicions legals, i no passa res, poden desplaçar els seus treballadors al cul del món, i no passa res, poden violar el dret a l'escolarització dels menors, i no passa res, poden maltractar ciutadans pacífics i no passa res, poden furtar els diners públics i no passa res. Sempre que la il·legalitat la cometa l'administració, mai passa res. I si passa, canvien la llei i prou, com amb RTVE, decret de racionalització educativa, sanitària, etc.
És la impunitat del senyor feudal, la barra lliure dels poderosos, el fora de la llei del rei.
La resta, els ciutadans i ciutadanes normals, són identificats, assetjats, vexats, insultats, violats els seus drets sense cap explicació, i sense cap dret. Això té un nom, això és dictadura.
Senyors, senyores, pot ser ha arribat l'hora d'adonar-nos que no lluitem contra un estat democràtic, sinó contra una dictadura. Que el poder ha perdut les seua màscara, que no respecta res, que el contracte social s'ha trencat.
Quan això passa, les estratègies de lluita han de canviar, potser hem de passar a la clandestinitat, demanar ajuda als països democràtics, emparar-nos en les ordenances de l'ONU. Penseu-ho, si més no.

Concursos

Els concursos s'han posat de moda a la televisió. És normal, amb la crisi, semblen una manera fàcil de guanyar diners, i a l'espectador el reconforta adonar-se'n que encara queden maneres de sobreviure entre tanta misèria. Normalment, aquest tipus de concurs es basa en la fidelització de l'audiència a través del concursant, al qual se li donen diverses oportunitats per tal que permanesca més d'un dia al concurs i, d'aquesta manera, es convertisca en conegut. Comodins, repesques, dobles oportunitats, més d'una vida com els gats...
Però la nova fornada de concursos trenquen aquesta dinàmica i trituren el concursant en menys d'un segon. El nou Millonario, Avanti o Ahora caigo, donen poques oportunitats als participants i el programa es converteix en una desfilada de cares noves que són engolides per una mena de minotaure televisiu en una cerimònia de catarsi col·lectiva potser amb la intenció de calmar la voracitat del Déu mercat. Per exemple l'antic Quien quiere ser millonario protegia els concursants amb tres comodins -el del públic, la telefonada i el 50%-  que han desaparegut en el nou El millonario de Núria Roca, que ha desprotegit els participants com la nostra societat ha deixat sense protecció sanitària, educativa o social els ciutadans. Avanti, el nou concurs de Carlos Sobera, enfronta sense contemplacions i a velocitat de vertigen parelles de concursants que lluiten entre si de la mateixa manera que els aturats lluiten per un lloc de treball amb totes les armes al seu abast. Ahora caigo ofereix tres vides al concursant central, però deixa en la més absoluta inseguretat els seus oponents que cauen irremissiblement en el pou de la pobresa, en una paràbola perfecta de les diferències que separen el jubilat del consell d'administració de Bankia i el d'una empresa pública en ERE permanent.
I és que els temps marquen competència, individualisme, lluita a mort per uns recursos minsos. I la televisió és com un espill invertit d'aquesta realitat. Invertit perquè presenta de manera alegre i divertida el que és un drama social de proporcions incalculables. L'egoïsme, la lluita contra el company que tens al costat, la competència feroç per un lloc de treball o una beca de menjador han convertit la nostra societat en un desert de solidaritat. Els concursants tomben els seus competidors assotats per un esperit de lliure competència que sembla la sal de la vida d'un neoliberalisme triomfant però que, transpassat a l'àmbit social, han convertit la democràcia en un parany que tritura la ciutadania més desprotegida.

Vaga d'educació

La vaga d'avui ha estat un èxit. Diga el que diga el Ministeri i la Conselleria, el ressò als mitjans de comunicació i la visibilitat social de la vaga l'han convertida en un èxit. Més enllà de les dades de seguiment, de les necessitats econòmiques o de les raons ministerials, la vaga ha guanyat la partida fins i tot abans de realitzar-se. Era un èxit des del moment de la convocatòria, i ha estat un èxit pel seu seguiment.
La vaga és una eina dels treballadors per paralitzar el sistema productiu, o per tombar un govern o per paralitzar unes mesures concretes, però la vaga també és una eina ideològica que desprestigia el govern de torn. La vaga general del sector educatiu d'avui és d'aquest últim tipus. És una vaga que busca carregar de raons la protesta contra les retallades educatives, i ho ha aconseguit. Des d'ahir mateix, les raons dels defensors de les retallades sonaven a postisses, esterotipades... sonaven a excuses. El Ministre o la Conselleria poden desprestigiar el professorat que ha fet vaga, però la societat civil ha percebut perfectament que els irresponsables són les autoritats que deterioren l'educació, i amb ella, les possibilitats d'aquest país. Els mitjans oficialistes poden oferir dades de seguiment ridícules, però la població entén perfectament que ha estat una majoria la que ha lluitat contra l'apatia, el desinterés i l'egoïsme d'uns pocs.
Més enllà del discurs oficial han quedat les raons, unes raons de pes, les raons del futur, de la igualtat d'oportunitats, del dret de l'educació, dels fonaments de la democràcia. La societat civil ha entés perfectament el missatge, i demanarà comptes quan siga el moment.
Avui, els defensors de l'educació pública, de qualitat, igualitària i democràtica, hem guanyat una batalla, però tots i totes sabem que ens queda una llarga guerra per davant. Però ara tenim més energia per afrontar-la.

Adés

Ma mare i ma tia sempre diuen adés; "adés ha vingut el teu germà", "adés he pres les medicines". La meua iaia, tietes i tiets, en glòria estiguen, també deien adés. Al meu Alcoi natal la gent, abans, solia dir adés. Ni fa una estoneta, ni ara mateix, ni fa un momentet, adés.
Adés és una d'aquelles paraules que constitueixen la teua essència, que formen la teua infància i deixen un pòsit inesborrable. El problema és que te n'oblides. Passa el temps, vas a València, i a la capital no diuen adés, diuen "hace un ratito" o "hace poco", perquè a la capital, ja se sap, poca gent parla València, i els que el parlen no diuen adés. Però un dia tornes a casa i escoltes la teua tieta dir "adés ha vingut el teu germà" i el cor et fa un bot, i recordes tota la teua infància en un segon. I dines amb ta mare i et diu "sí, he pres les medicines adés", i la boca s'endoleceix amb els sabors de la memòria. I recordes que eres d'Alcoi, i que tens una llengua, i que la teua llengua té unes paraules, unes paraules vives que, de tant en tant, dormen en una espècie d'hibernació obligada. Però ara és primavera i les paraules reviuen i adés només fa un moment que era una paraula obligada, i adés torna a viure per boca de ma mare i la meua tieta. Perquè l'any de la paraula viva apadrinem una paraula i aquesta paraula és adés, el present més viscut.
Participem en aParaula'm, inciativa al Facebook i al seu blog de Victor Pàmies, en commemoració dels centenari de la secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, que tampoc acabe d'entendre perquè ho fem el 2012 si es celebra el 2011, però és una iniciativa bonica.

Sobre els contracte programa

Els contracte programa són l'últim descobriment de la Conselleria d'educació per tal de convertir el nostre sistema educatiu en un model de qualitat. A la mateixa introducció de la resolució que li dona cobertura legal es reconeix la necessitat de reduir l'abandó i augmentar l'èxit escolar i, per aconseguir-ho, se li dona autonomia organitzativa als centres amb recursos humans i econòmics especials. Tot a canvi d'un compromís explícit en uns objectius que no poden ser altres que els anomenats abans.
Fins ací, cap objecció, aquesta conselleria tindrà al professorat i a la comunitat educativa en els seu conjunt al seu costat quan el que es busque siga millorar la qualitat de l'educació pública, reduir el fracàs escolar, integrar els nouvinguts o potenciar les altes capacitats.
El problema apareix quan, en paral·lel a aquests nous programes, la mateixa Conselleria -en un exercici esquizofrènic digne de la millor literatura- augmenta les ratios d'alumnes per aula i les hores lectives del professorat, redueix els programes d'atenció a la diversitat i de compensatòria, no cobreix les baixes i desincentiva la formació dels professionals destinats a portar endavant aquests programes. I tot sense despentinar-se i mantenint, amb cara de pòquer, que aquestes mesures no redueixen la qualitat de l'educació.
En aquest context la proposta dels contracte programa és una obscenitat que només busca maquillar el desficaci d'una administració educativa nefasta i clarament perjudicial per a la qualitat educativa. La Conselleria sap perfectament que els números són tossuts i que les pròximes dades sobre abandonament escolar, fracàs i resultats diagnòstics -ja s'ocupen de no participar en PISA per no fer el ridícul públicament- seran desastrosos, i només busquen titulars que manipulen l'opinió pública o, pitjor encara, només busquen responsabilitzar els professionals del fracàs que ells han generat.
En aquestes circumstàncies crec que és impossible participar. Mentre la Conselleria no tire enrere les mesures de desprestigi del professorat i de desatenció de l'alumnat de l'escola pública, no podem entrar en aquest tipus de programes. L'única resposta, de moment, és la renúncia a nous programes que no se saben on van mentre es redueixen altres que havien demostrat la seua eficàcia (PDC, PAR, PAE, etc.). Amb una administració que ha incomplit reiteradament tots els contractes signats anteriorment (plantilles, mapa escolar, bilingüisme...) no se'n poden signar altres, perquè no són de fiar.
De moment continuarem treballant per la qualitat educativa amb els recursos de què disposem i demanem a l'administració que el millor contracte programa que pot signar amb la comunitat educativa és el de mantenir els números raonables d'alumnat per aula, les plantilles estables dels centres i  les hores lectives del professorat , el compromís de substituir les baixes de manera diligent, el de dotar de programes de compensatòria els centres que ho necessiten, generalitzar els PDC de dos cursos allà on hi haja alumnat que ho necessite i formar al professorat que ha d'impartir aquests programes de manera actualitzada i eficaç. Això i garantir l'ensenyament en valencià a més d'introduïr una tercera llengua en condicions de qualitat, reforçar les tecnologies de la informació i la comunicació i fomentar la qualitat, la creativitat i l'excel·lència en un sentit ample.
Aquest contracte el signem tota la comunitat educativa de seguida. On s'ha de signar?

Carta als pares i mares

La Consellera d'educació, Mª Josep Català, ha manifestat aquest matí als mitjans de comunicació que la vaga de professorat potser no seria entesa pels pares de l'alumnat que es trobaren aturats. Són unes manifestacions que confirmen que la ínclita consellera no té només un defecte ("parlar en la seua llengua"), sinó més d'un, entre ells ser una cínica consumada i una mentidera compulsiva. Perquè ella sap perfectament que aquest pare o mare que es troba aturat potser ho estiga perquè ha estat acomiadat d'una empresa pública valenciana (vora 5.000 acomiadaments), o és un interí d'educació que no ha estat contractat pels retalls de la seua Conselleria (uns milers més) o simplement ha perdut la faena com a conseqüència de la recessió que les mesures de contenció del dèficit del govern del seu partit estan provocant.
Però més enllà dels pares i mares aturats, crec que tots els pares i mares mereixen una explicació de les raons per les quals prenem una decisió tan dolorosa com la de fer una vaga a final de curs, amb els perjudicis que, per a tothom, tindrà aquesta vaga.
En primer lloc és totalment fals que el motiu principal de la vaga siga la reducció del complement específic del professorat (els sexennis que es cobren per formar-se i realitzar activitats extraescolars i complementàries). Tot i ser una raó absolutament justificada i que continuem reivindicant, no és el motiu principal, perquè si fora així no faríem vaga, ja que no donaríem una part del nostre sou a l'administració de manera voluntària. El professorat que fa vaga (el que no en faça ja explicarà les seues raons) sacrifica una part important del seu sou perquè creu que el deteriorament de l'educació pública pot ser tan greu que li impedirà acomplir la seua funció.
La raó principal per la qual fem vaga és perquè l'augment del nombre d'alumnat per aula farà impossible gestionar la diversitat, solucionar conflictes, tutoritzar l'aprenentatge, atendre la convivència i, a més a més, ensenyar. Perquè no cobrir les baixes de professorat perjudicarà el ritme d'aprenentatge de l'alumnat i impedirà desenvolupar els currículums en condicions. Perquè la reducció de professorat obligarà a impartir assignatures per a les quals no estem formats. Perquè els desprestigi professional i el menyspreu laboral a què ens està sotmetent la conselleria perjudicarà la nostra autoritat i dificultarà l'ensenyament en valors i el prestigi social de l'educació. Perquè la falta de formació (no n'hi ha programes de formació ni es reconeixen) impedirà atendre les noves necessitats educatives i resoldre els autèntics problemes de la nostra educació.
Si tenim en compte que els índexs de fracàs escolar del País Valencià són els més alts de l'estat i d'Europa, que els resultats de les proves diagnòstiques  no són gens esperançadors, que no s'atén l'excel·lència correctament ni es superen les desigualtats, ni es proporciona una igualtat d'oportunitats a col·lectius discriminats socials o amb discapacitats, si tenim en compte tot açò, les mesures de al nostra consellera són devastadores.
I adoneu-vos que no són devastadores per al professorat especialment (que mal que bé continuarem fent la faena en les condicions que ens deixen), sinó sobretot per a l'alumnat i per als sistema educatiu públic.
Estimats pares i mares, si aquesta vaga no triomfa, si la Conselleria no negocia les mesures que està imposant, el resultat serà el deteriorament irreversible de l'ensenyament públic. Per això fem vaga, perquè creiem en el que fem, perquè estimem la nostra faena i la volem fer bé, perquè confiem en el poder de l'educació pública per formar ciutadans i superar les desigualtats. Per tot això farem vaga i creiem sincerament que els pares i mares estaran amb nosaltres. Pel futur dels seus fills i filles, pel futur d'una societat més justa, per una educació pública de qualitat.