Més democràcia

Se sol acusar les xarxes socials i l'internet en general d'afavorir el control social i de domesticar el pensament, de fer-lo més uniforme i dirigit. Possiblement siga cert, però en cap cas menys que la premsa escrita, les televisions generalistes o les ràdios comercials. Perquè el que realment controla el pensament i les idees socials, el que domestica i sanciona, el que uniformitza i dirigeix és l'organització política que aprofita aquests mitjans per augmentar el seu poder i controlar la ciutadania.
De fet, estem vivint una ofensiva conservadora i autoritària per part dels poders polítics de diferents parts del món i, especialment a l'Estat Espanyol. Trump ha venut l'internet a les empreses que dirigeixen el trànsit, Xina i Rúsia controlen sense embuts les publicacions dels seus ciutadans, Turquia censura allò que molesta Erdogan i a l'Estat Espanyol... les denúncies i acusacions d'ofenses i violacions a la dignitat personal afecten còmics i piuladors i encomanen la por a la resta de la ciutadania.
No hi ha censura més efectiva que l'autocensura, i la por és la millor de les estratègies per fer memòria abans de donar l'enter a un comentari polític. La qüestió no és per prendre-la a broma, perquè de fet, les bromes costen cares, i la tendència cada vegada és més general. La llibertat d'expressió s'ha vist desprovista de la seua condició inviolable, i s'ha aconseguit posar per davant les

nocions d'ofensa i falta de respecte per les víctimes, o les d'aspectes constitucionals per tal de condemnar i reprimir qualsevol eixida del to acceptable per les autoritats judicials i polítiques.
La coltellada actual s'ha vingut preparant des de feia temps, amb el respecte a les víctimes d'ETA, les opinions contràries a la Constitució dels radicals i el dret de les víctimes. Però ha estat ara, arran de la qüestió catalana, quan s'ha aprofitat per donar el cop de gràcia. I ha funcionat. Ara mateix tenim presos de consciència tancats per defensar les seues idees, polítics exiliats per intentar posar en marxa els programes pels quals els havien votat, mestres citats a declarar per, suposadament, fer política a les aules, raperos processats per les lletres de les seues cançons, tuiteres condemnades per bromejar sobre un atemptat de fa 40 anys i una sensació de vigilància a l'estil del Gran germà que ens dissuadeix de dir determinades coses.
Però el pitjor de tot és la reacció d'aquells als què els suposàvem un compromís democràtic. L'anomenada esquerra política ha callat per diverses raons, alguns per una convicció nacionalista gens cosmopolita, d'altres per càlcul electoral, i alguns per pura misèria política i revenja personal. I a la dreta, incloent-hi la nova dreta, sempre li ha vingut bé un poc de silenci i tranquil·litat per aplicar les polítiques impopulars que sempre ha volgut aplicar. Els mitjans de comunicació, el mal anomenat a hores d'ara quart poder, s'ha fet una mena d'hara-kiri que repercutirà sobre la seua faena i professionalitat de manera irreversible, però que en moments de crisi han considerat com la única eixida per continuar mantenint el lloc de treball. Poc els durarà, perquè els pròxims seran ells.

Per això els mecanismes de control ja no són els mateixos, i els instruments a l'abast del poder són més poderosos. Cada vegada queden menys barreres a la censura i més eines pel control. La deriva antidemocràtica de les societats actuals és tan preocupant que està en joc el model polític imperant des del final de la 2a guerra mundial. És el moment de plantar cara, de mostrar-se inflexibles amb els drets assolits, però les respostes no semblen ser gens contundens. Cada actor polític, judicial, mediàtic i ciutadà haurà d'aguantar la seua responsabilitat en aquesta catàstrofe. Però els resultats els pagarem tots, per desgràcia.

Censura a Facebook

L'article que podeu veure encapçalant aquesta entrada i que podeu trobar ací, un article ben interessant sobre la manera com els homes viuen els avanços en els temes d'igualtat, ha sigut censurat per Facebook.

Però no ha sigut censurat pel tema que tracta, no, pel que sembla les normes comunitàries de Facebook restringeixen l'exhibició de nus, i la visió dels pits de les Femen que il·lustren l'article entra en aquesta condició. L'avís és inapel·lable, o elimines l'entrada o no accedeixes a Facebook, sense embuts, sense opció de rèplica.
La veritat que ja sabia alguna cosa d'aquestes condicions, per mares a les que els han censurat fotos donant de mamar, o per altres usuaris que han denunciat aquesta criminalització dels pits de les dones. Si bé quan t'afecta directament t'indigna més, si cal.
Però més enllà del cas concret, el fet em fa reflexionar sobre la imposició d'una moral particular (una moral hipòcrita, retrògrada, mecànica en aquest cas) a un àmbit públic en general. Les normes morals que Facebook adopta han de ser seguides per tots els membres que accedeixen a la comunitat, a fi de comptes, i és una cosa que no podem oblidar, estem a casa seua i per això acceptem les condicions legals quan accedim a la xarxa social. Malgrat tot, no deixa de ser una manera intolerant i autoritària d'imposar una determinada visió de les relacions entre persones que no deixa lloc a la discussió ni al debat.
A més a més, aquests criteris s'imposen de manera automàtica, mecànica, a través d'un algoritme. La moral de Facebook no avalua, només identifica i sanciona, sense contextualització. Evidentment que el fet de ser un algoritme el qui aplica els principis morals no eximeix l'empresa de responsabilitat. A fi de comptes els algoritmes són programacions fetes per humans, i reflecteixen la moral curta de mires, reaccionària i masclista dels propietaris de Facebook.
I tornem al primer punt que hem comentat, Facebook és una empresa privada i sembla tenir dret d'admissió, aspecte que aplica sense remordiments; o t'adaptes o no pertanys als nostres. Fins ací, poc tenim a dir, a no ser que Facebook s'entenga com un servei públic, com un mitjà de comunicació lliure que permet l'expressió d'idees, inquietuds, sentiments, etc. Cosa que, evidentment, no és, tot i que de vegades ens ho vol fer creure.
I el problema és que ens ho creiem, que tenim la sensació que l'Internet és totalment lliure, és una mena d'àgora virtual en la que interaccionem sense traves. Però la realitat és que l'accés a internet és privat, ho fem a través d'empreses de telefonia que poden limitar i restringir la navegació (com passa a la Xina, per exemple) i a través de plataformes com Facebook, Twitter, Instagram, etc.. que imposen les seues normes de manera unilateral. La majoria dels usuaris de Facebook sabem aquestes coses de manera difusa, però confiem que podrem escapar a elles, que a nosaltres no ens afecten, que nosaltres dominem el mitjà, però no és així. I ens n'adonem quan ens passen coses com aquestes, més freqüents del que creiem. I jo era d'aquest grup que creia poder dominar Face. Ara m'he quedat fora de joc i la qüestió exigeix una reflexió més serena. Paga la pena continuar en Face sabent que he d'acceptar unes normes que no compartisc? No estic col·laborant d'aquesta manera a difondre unes normes morals que em semblen contraproduents, discriminatòries, retrògrades i hipòcrites? O he d'abandonar aquesta plataforma i buscar espais més lliures i sans?
En aquestes estic, i vosaltres què en penseu?

Contracte social

Jean J. Rousseau reconeixia el dret al poble a la rebel·lió en el moment que els governants no respectaren el contracte social que havien signat amb els ciutadans. Bé, potser aquest moment ha arribat ja.
El poder polític pot incumplir tantes lleis, ordenances i disposicions legals com li done la gana i sembla que no passa res. Les autoritats polítiques poden no pagar dins els terminis legals, i no passa res, poden eliminar les línies d'ensenyament en valencià sense cap justificació, i no passa res, poden embotir 36 alumnes dins d'un aula on només en caben 30, segons les seues disposicions legals, i no passa res, poden desplaçar els seus treballadors al cul del món, i no passa res, poden violar el dret a l'escolarització dels menors, i no passa res, poden maltractar ciutadans pacífics i no passa res, poden furtar els diners públics i no passa res. Sempre que la il·legalitat la cometa l'administració, mai passa res. I si passa, canvien la llei i prou, com amb RTVE, decret de racionalització educativa, sanitària, etc.
És la impunitat del senyor feudal, la barra lliure dels poderosos, el fora de la llei del rei.
La resta, els ciutadans i ciutadanes normals, són identificats, assetjats, vexats, insultats, violats els seus drets sense cap explicació, i sense cap dret. Això té un nom, això és dictadura.
Senyors, senyores, pot ser ha arribat l'hora d'adonar-nos que no lluitem contra un estat democràtic, sinó contra una dictadura. Que el poder ha perdut les seua màscara, que no respecta res, que el contracte social s'ha trencat.
Quan això passa, les estratègies de lluita han de canviar, potser hem de passar a la clandestinitat, demanar ajuda als països democràtics, emparar-nos en les ordenances de l'ONU. Penseu-ho, si més no.