Els motius de les privatitzacions

Si una cosa bona ens ha aportat el cas Barcenas (a més, és clar del desemmascarament de la corrupció i l'efecte saludable que això té per a la vida democràtica) és una major comprensió dels motius ocults que han accelerat les privatitzacions (externalitzacions, diuen ells) en sanitat, educació, serveis socials i altres.
Sembla ser que durant els feliços 90 i  optimistes 2000 els diners de la bombolla immobiliària brollaven a dojo. I els diners, ja se sap, per on passen banyen. Els empresaris de la construcció (i d'altres sectors, com el sanitari, serveis, etc. que havien acudit com les mosques a la mel al reclam de rendibilitats desorbitades) guanyaven els diners a sacs, i els polítics treien la seua part en forma de comissions milionàries transportades en caixes de sabates, repartides en sobres sense membret oficial i ingressades en comptes suïssos. Tots guanyaven i tots estaven contents, les molletes les podien deixar als mileuristes, que acudien als serveis socials dels ajuntaments, omplien les escoles públiques i les sales d'espera dels hospitals.
Però en això, la bombolla es va punxar i els negocis del rajol ja no donaven per més. Els empresaris (els de la construcció i els altres) van buscar altres maneres d'augmentar la bossa; especular amb aliments, invertir en negocis de salut, provar en un sector en augment, els serveis assistencials, o acudir a la formació, un altre segment amb futur. Però el negoci estava copat pel sector públic, i això taponava les rendibilitats de les inversions.
Paral·lelament, els polítics de la ma parada havien deixat de rebre sobrets blancs farcits de Binladens i aquest fet els havia rebaixat el tren de vida al qual s'havien acostumat. La coincidència econòmica només podia acabar com ho ha fet, buscant nous nínxols de negoci en territoris fins ara només explorats però encara no colonitzats. La sanitat (amb Capio i Ribera Salut), l'educació (amb l'irrupció d'Universitats privades, moltes d'elles lligades a l'episcopat) o l'assistència social (Eulen neteja igual un restaurant que atén a discapacitats, sempre a canvi de remuneracions equilibrades), han passat a ser un bon negoci, o si més no, el millor negoci per a temps de crisi. Només necessiten deslliurar-se de la competència deslleial de l'estat, que sempre ha tingut el fotut vici d'assistir els serveis bàsics. I ací entren en escena els polítics que han arribat a la política per a "forrar-se", que han assumit a la perfecció la missió de deixar el mercat ben obert per als interessos privats. La gratificació per la seua bona acció ja arribarà en forma de sobre, ingrés o regal de Gucci, i si parlem dels grans, en forma de lloc privilegiat al consell d'administració de Telefònica, Hidroelèctrica o Gas Natural.
La situació que vivim és absolutament impúdica i intolerable, els polítics immorals que ens governen podran imposar per la força les seus mesures privatitzadores i enriquidores d'uns pocs, però no ens podran enganyar ni convéncer amb la cançoneta que el que fan afavoreix la ciutadania. Sabem perfectament que ens estan robant, que ells i els seus amics estan furtant-nos els drets bàsics i que ens furtaran la dignitat si trauen algun guany econòmic per ella. Són uns lladres, uns mentiders i uns malparits i mereixen el mateix final que la monarquia absolutista al segle XVIII. I no en lleve ni mitja!

És possible informar-se en la societat de la informació?

Per si no teniu ganes de llegir el rotllo d'article que ve a continuació, us conteste a la pregunta que plantege al títol: no, rotundament no, en l'actual societat de la informació és pràcticament impossible per a la ciutadania informar-se d'una manera veraç i creïble del que passa al món. Supose que el mateix plantejament de la pregunta ja us havia fet sospitar una resposta negativa, però resulta que, paradoxalment, viure en una societat hiperinformada té com a resultat més immediat una autèntica foscor informativa.
Anem a pams, la principal font d'informació de la major part de la població és la televisió, els informatius de la qual són una patètica narració repetitiva i idèntica, retallada i adobada de notícies imbècils que converteixen en top ten la presumpta gràcia del presentador. Si mireu l'informatiu del migdia i el de la nit són una repetició calcada, però és que no tenen periodistes de vesprada? Si compareu els de diferents cadenes, segueixen un patró idèntic en el 90% dels casos, i en moltes notícies fins i tot amb la factura de la mateixa agència de producció. De la selecció de les notícies ni en parlem, els criteris són pràcticament inescrutables. En resum, és impossible saber res del que passa al món, ni tan sols del que passa a casa teua, si t'alimentes només dels informatius televisius.
I la ràdio? Doncs tres grams del mateix, perquè el recull de notícies sol ser ben limitat i molt marcat per l'orientació política del propietari de la cadena. Al remat, entre publicitat i consell solidari, arribem a captar 10 o 12 notícies, la major part nacionals i locals, i totes elles dirigides per l'agenda del conseller de torn o el secretari general del principal partit de l'oposició. És que no queden més periodistes que els que acudeixen a les rodes de premsa de presidència? És que la notícia no es busca al carrer? És que no passa res més enllà del que tenen programat al consell de redacció?
De la premsa escrita podríem esperar una mica més de serietat i, sobretot, anàlisi fonamentada i en primera persona. Però no us emocioneu, les poques capçaleres que han sobreviscut a la crisi, han reduït els corresponsals i han augmentat la publicitat, amb la qual cosa les 50 planes inicials es redueixen a 30 efectives, la majoria refregits d'agències, i la resta esports, televisió i gent. Algun periòdic es salva, però mai en conjunt, només pels pocs periodistes que mantenen al planter.
I internet, l'esperança blanca de la llibertat d'expressió? Doncs que reprodueix les mateixes fonts d'informació que la televisió o la premsa escrita. De fet, els mateixos becaris i periodistes mileuristes elaboren les notícies per als dos o tres mitjans de què disposa l'empresa, i així maten dos, o tres, pardals d'un tir. Per informar-se a internet cal anar molt més enllà, cal buscar diferents fonts, mitjans alternatius, blogs personals, amb la dificultat afegida que aleshores la fiabilitat de les fonts costa de comprovar, i de trobar. Per informar-nos a internet necessitem molt de temps, i la major part de la ciutadania no disposa de tant de temps ni de possibilitat per comprovar les informacions que troba.
La conseqüència de tot açò no és altra que el deteriorament de la qualitat democràtica, perquè una ciutadania mal informada és una ciutadania que no pot decidir, i quan ho fa es basa en criteris incoherents, en mitges veritats, en raons amputades. Una televisió pública en condicions, una ràdio pública compromesa amb la funció social que se li encomana, un sector privat alliberat de compromisos publicitaris, uns mitjans lliures estimulats pels poders públics i no censurats o directament suprimits, serien la solució a aquest dilema. Però tal i com van les coses pel món de la informació i de la política, la resolució d'aquest atzucac apunta a drama, a un autèntic drama.

30 anys d'Estatut

El 2012 que acaba s'han complit 30 anys de l'aprovació del nostre Estatut. Ha estat una efemèride que ha passat desapercebuda, tant pel poder polític com per la ciutadania, cosa que demostra el poc interés que suscita la nostra carta magna. Només la Universitat d'Alacant ha organitzat una exposició  i ha celebrat unes conferències que s'han recollit en un volum commemoratiu. Entre les conferències, la del primer president de la Generalitat, Josep Lluís Albinyana, crida especialment l'atenció, per la seua claredat, to crític i encert en l'anàlisi dels 30 anys de vida de l'Estatut.
La tesi bàsica d'Albinyana és la següent: "si la Generalitat ens abandonara de sobte, el buit no ens enfonsaria. A diferència dels forats negres de l'univers, la contracció de totes les institucions que identifiquen la Generalitat Valenciana (Presidència, Corts, Consell de Cultura, etc.), envers un mateix punt i fins a l'infinit, no crec que provocara una força d'atracció que ens engoliria fins a fer-nos desaparèixer. No. Pense que, si això passara, les coses continuarien més o menys igual. Els serveis que avui depenen de la Generalitat passarien a ser de gestió municipal o tornarien a l'estat, una possibilitat que avui dia és un desig de molts."
La tesi és atrevida però, sobretot, clarificadora, perquè ens demostra la inutilitat de les institucions autonòmiques. Després ve l'anàlisi, encara més aclaparador, perquè els primers responsables del desficaci en el què ens trobem són aquells polítics que ens van vendre el país, polítics que tenen nom i cognom i alguns continuen en actiu; Joan Lerma, Fernando Abril Martorell, Monsonís... tots ells van negociar uns termes que han definit la nostra història i que, per desgràcia, ens han portat on estem, al forat més negre i vergonyós. Començant pels símbols (vam perdre la senyera, el nom del País i fins i tot la unitat lingüística), i continuant per l'estructura política (que va mantenir les diputacions franquistes per damunt de l'estructura comarcal, amb els resultats que tots estem percebent a hores d'ara), el disseny del País Valencià es va dirigir per una via de segona categoria (el famós 143 de la Constitució) en clar menyspreu al desig de la ciutadania que havia expressat, al carrer i des dels ajuntaments, el desig de constituir-se en autonomia històrica.
La política d'alcova, els pactes entre partits majoritaris i les tensions internes dels mateixos (una UCD en descomposició i un Psoe que preferia una Andalusia espanyolista però constituïda com autonomia històrica abans que una segona Catalunya al País Valencià), van malbaratar els somni popular i històric de constituir un país amb caràcter i dignitat. Els resultats els teniu al davant, un president titella (no massa diferent, també és cert, dels que hem tingut abans, començant pel sempre dòcil Joan Lerma i acabant pel conductor de Ferraris Camps) que no mana ni dins del seu partit ni fora del seu palau, una majoria de parlamentaris invisibles que només assomen el morro pels jutjats i d'incògnit (amb honroses excepcions dignes de reconeixement i que salven la classe política), un seguit d'institucions ocultes i opaques al control democràtic (com les diputacions provincials, feus de franquistes hereditaris com el senyor Fabra), una televisió en venda que no ha dignificat la llengua que li donava sentit, una Acadèmia inútil i un País en fallida. De tot aquest desficaci potser podríem salvar l'ensenyament en valencià, una de les garanties de supervivència de la nostra llengua, i una de les potes d'aquell pacte autonòmic, però al remat estem veient que només havíem creat una reserva índia molt particular que no ha aconseguit estendre l'ús del valencià al conjunt de la societat i que pot ser eliminat amb l'excusa del plurilingüisme o de la crisi econòmica.
El balanç no pot ser més descoratjador pel que fa a la política. Però ens queda la ciutadania, i encara que el País Valencià no s'ha distingit els últims anys per la seua combativitat, ací estem i ací estarem, dignes i ferms, perquè estem segurs que aquest País mereix una altra història, aquesta llengua mereix un altre futur, aquesta gent mereix alguna cosa més que un seguit de mediocres i aprofitats que malbaraten els recursos públics que tant ens han costat d'aconseguir. Recuperarem la dignitat, recuperarem el futur, només necessitem 30 anys una mica més combatius que els passats.

Zero en democràcia

El passat divendres va fer un any el govern Rajoy. Sol ser un moment de recapitulació, d'avaluació de les coses fetes que, en aquest cas i per a desgràcia nostra, han estat moltes. En el terreny econòmic (retallades i més retallades), educatiu (amenaça de nova llei), sanitari (privatització), judicial (taxes, reforma codi penal), laboral (reforma) i en quasi tots els àmbits les reformes, modificacions, canvis o simples eliminacions estan deixant un panorama desolador  A aquest govern se'l recordarà per la rapidesa amb la qual està perdent la simpatia dels seus votant a força d'incomplir les promeses i forçar mesures impopulars.
Però si en un terreny es mereix aquest govern un zero absolut és en qualitat democràtica. En un any ha endurit el codi penal, criminalitzat les protestes democràtiques, eliminat la formació democràtica a les escoles, governat a cop de decret llei, menyspreat les forces de l'oposició, ignorat la veu del carreu en un clam continuat, esvalotat Catalunya i, tot siga dit, guanyat unes eleccions a Galícia amb menys vots que mai i mantingut la seua representació a Catalunya en plena voràgine independentista.
Una visió simplista de la democràcia ens recordaria les eleccions hagudes durant aquest període, en les quals el poble ha continuat donant el seu suport al govern (o això es pot interpretar dels resultats de Galícia i Catalunya). Però això només confirma les nostres afirmacions. Els nostres governants tenen una visió tan reduïda de la democràcia que la redueixen al recompte electoral. Creuen que una majoria a les urnes atorga tot el poder a l'executiu recolzat per la majoria parlamentària, però obliden que la democràcia és alguna cosa més profunda, més continuada i més quotidiana que aprovar decrets llei per la via d'urgència.
Un governant democràtic ha de respectar la separació de poders i aquest govern està immers en una guerra contra els jutges i en un menyspreu continuat al parlament. Una democràcia implica el respecte a les minories, als desafavorits i als que expressen les seues opinions discordants, però aquest govern pretén esborrar del panorama social tot allò que s'opose als seus dictats. Democràcia significa igualtat econòmica i social i les pràctiques econòmiques neoliberals han consagrat la societat més desigual de la història democràtica. Governar democràticament implica doblegar els poders fàctics, imposar la voluntat del poble contra els interessos dels poderosos, però el nostre president és un dels més doblegats al poder econòmic especulatiu. La pràctica democràtica implica escoltar els actors socials, els representants implicats en cada sector social (sanitari, educatiu, judicial...) , però l'acció política imperant trepitja els actors implicats en l'educació, la sanitat o la justícia, i els aplica les seues mesures salvatges amb una actitud autista i desinteressada. En resum, governar democràticament és governar amb consens, amb mà dreta i esquerra, amb sentit comú i des del respecte més profund cap els oponents polítics. Res de tot açò fa el govern Rajoy que, de segur passarà a la història per ser el govern que més retrocessos democràtics ha generat a la societat espanyola.

Religió i democràcia

L'església catòlica és com el peronisme argentí, agrupa al seu si totes les corrents existents, tant les favorables al govern, com les crítiques. El resultat, caiga qui caiga, sempre guanyen ells. I faig aquesta comparació, perquè estic segur que molts catòlics de bona fe estaran abominant ara de la conxorxa que uneix de manera obscena el govern PP amb els dirigents catòlics. Estic convençut que han d'haver veus des de dins de la pròpia església que criden contra l'obligatorietat de l'assignatura de doctrina catòlica a les escoles i per una evangelització des de la societat mateixa. I estic convençut perquè encara crec en una utopia il·lustrada, en una religió dins dels límits de la raó... i de la democràcia.
Però el missatge dominant dels que ara, i des de fa molts segles, dirigeixen els destins de l'església catòlica és el contrari, un missatge que en el fons i en la forma atufa integrisme, sectarisme, ànsia de poder i molt poca honradesa. La forma en la que està portant-se la negociació sobre la llei educativa que ens amenaça, parteix de l'amiguisme que utilitza els contactes privats entre membres del govern i determinades ordres religioses, continua amb negociacions baix mà, sense altres actors ni opinió pública, i acaba acceptant condicions d'avantatge sense justificar democràticament.
Pel que fa al fons del debat la situació és encara més vergonyosa, perquè amb el manteniment dels privilegis dels centres concertats catòlics que segreguen per sexe, amb l'eliminació de l'assignatura d'educació constitucional i amb la introducció d'una alternativa avaluable i dura a la de doctrina catòlica a totes les escoles, públiques i privades, s'aconsegueix tornar a una concepció social pre-moderna, i molt pròxima a la dels països àrabs amb majories polítiques musulmanes. Perquè un axioma bàsic de les modernes democràcies occidentals és el de la separació de l'església i l'estat, amb tot el que això comporta de respecte i fins i tot foment del cult privat de qualsevol confessió. Que els països àrabs, amb una tradició històrica que ha saltat la modernitat política, aboguen per estats islamistes és preocupant i potser perillós, encara que comprensible des d'un punt de vista històric i social, però que la religió catòlica, que ha pretés ser part de l'essència d'Europa, abogue ara per una confusió entre valors religiosos i valors democràtics, és intolerable, cínic i delictiu.
Aquest salt enrere motivat només per una conjuntura política favorable als interessos d'aquesta empresa muntada al voltant de l'educació i de la democràcia, hauria de fer saltar els colors a tots aquells fidels que encara es senten catòlics i demòcrates. Eliminar la formació constitucional de l'alumnat perquè competeix amb els interessos morals privats d'una organització religiosa, separar l'educació moral dels xiquets i joves en catòlics i ciutadans per tal de mantenir una influència moral ancorada en principis antiquats, i mantenir els privilegis econòmics de determinades ordres religioses, a costa de principis bàsics humans com la igualtat i la dignitat, és senzillament repugnant, i diu ben poc dels valors que regeixen l'actuació d'aquesta organització semi-feudal.
Si el que pretenen és dividir la societat en comunitats religioses separades per valors contraposats sense principis democràtics de convivència mínims, doncs aleshores recorden a una altra església que es va posar del costat d'uns assassins que van desagnar Espanya, i que van apuntalar el domini de la pitjor dictadura de la història espanyola. Creiem que l'església de Franco havia acabat amb Monsenyor Tarancon, però ara veiem que no. Les conseqüències les pagarem tots, altra vegada, moltes gràcies!

Madrid Arena pijo's

Acabe de llegir que ha faltat la cinquena víctima del tràgic succés del Madrid Arena. És un autèntic drama, i no vull ni pensar com estaran els pares de les víctimes, i fins i tot els dels joves que estaven en aquella festa i van poder fugir de l'atzucac en el que els havien ficat. Les notícies no deixen d'aparéixer, i cada una pitjor que l'altra, que s'hi van ajuntar 20.000 persones on només en cabien 9.000, que no s'havia avisat el SAMU, que la policia no sabia res... tot un seguit de despropòsits clarament negligents, sinó directament delictius.
Però malgrat tot això, no em va deixar de sorprendre des del primer moment la manera com es va informar sobre els fets. Sense acusacions desmesurades, amb molta precaució, paraules compungides... tot a l'inrevés del que passa normalment. Conforme van sabent-se les circumstàncies, ens assabentem que l'empresari era amic d'algun membre del govern del PP, que havia organitzat altres festes, que els joves eren fills de classe mitjana i benestant madrilenya... I tot això junt ha fet que la caverna mediàtica no haja rugit amb la mateixa violència que normalment ho fa, i que la classe política haja mesurat les seues desqualificacions habituals. Si el concert hagués estat d'un grup Heavy o radical, hauríem sentit els habituals "orgia de drogas y alcohol entre jóvenes radicales" o "organizan una fiesta antisistema sin medidas de seguridad". Però res d'això hem escoltat, tot el que hem sabut hem anat coneixent-ho per informacions periodístiques, judicials o testimonis dels mateixos participants.
Tanta mesura ens deixa bocabadats, i només demostra que per a la dreta mediàtica i política, totes les víctimes no són iguals ni, per descomptat, els delinqüents tampoc, perquè no és el mateix un empresari que provoca morts i ferits guiat per la seua ambició i afany de guany, que un grup que organitza un concert amb motivacions polítiques contràries al poder governant. L'habitual missatge catastrofista sobre la joventut es va haver de contenir des del primer moment, quan el pare d'una de les participants, jutge ell de l'audiència nacional, va tirar a tort i dret contra institucions, organitzadors i autoritats. No va respectar la presumpció d'innocència (cosa que em sembla perfecta i totalment comprensible en la voràgine del moment), tot i ser un jutge en exercici, però no es va sentir ni una veu oficial demanant-li comptes per les acusacions sense proves fefaents en aquell moment.
Ara bé, no penseu que no li trauran suc als morts, res d'això, seria un desperdici en la guerra ideològica a mort que mantenen amb els sectors més contestataris de la societat. Al nostre venerat periòdic degà Las provincias, li ha faltat temps per lligar un concert en un centre educatiu públic amb el botellot i amb els dramàtics successos de Madrid. En un totum revolutum barregen en l'article citat l'independentisme dels organitzadors, la venda d'alcohol a menors i les molèsties als veïns, i ho adoben amb els perills que comporten aquest tipus d'actes: "Parece mentira que después de la tragedia del Madrid Arena no controlen más estas fiestas», señaló enfadado un vecino " I si no ho va dir, doncs ho diem nosaltres, periodistes independents i compromesos amb la veritat. Com que els empresaris no eren adictes al règim i els joves eren antisistema, doncs podem descarregar tota la fel, sense embuts.
Per favor senyors de Las Provincias i mitjans similars, no utilitzeu els morts com arma política i, sobretot, deixeu els nostres fills en pau que, potser no seran tan pijos i ben vestits com els vostres, però els donen cent patades en compromís humà i personal amb els valors democràtics.

Desfet el tripartit a Alcoi

El tripartit (PSPV, Compromís i EU) que governava Alcoi fins fa uns dies havia portat l'esperança, la transparència i l'honestedat a un Ajuntament que portava uns anys en una situació ben convulsa. L'anterior alcalde, Jordi Sedano, enfrontat amb la cúpula del seu partit, havia fet d'Alcoi el feu crític al poder del PP valencià, però ho havia fet a costa dels diners dels alcoians, als quals ha endeutat amb projectes faraònics que ha blindat pocs dies abans de la seua eixida per tal d'impedir qualsevol marxa enrere a l'equip entrant.
Després d'aquesta història, que continua sent un dels principals problemes de l'Ajuntament i de l'actual corporació, la victòria de l'esquerra era esperançadora i marcava l'inici del declivi del poder popular a tot el País. Fins i tot l'experiment ha estat seguit amb més expectació pel caràcter de fulla de ruta que pot tenir cara a la victòria de les mateixes forces d'esquerra al parlament valencià. En l'actual situació política, tots sabem que l'única alternativa a la dreta és un govern de coalició ample, que combine les diferents sensibilitats de l'esquerra i que implante una nova manera de governar i un nou estil polític al nostre país, exhaust pels anys de sequera popular.
Però ves per on els que haurien de ser espill on mirar-se, far que guie una acció política a nivell nacional, han trencat el pacte de govern. Només per aquest fet, la major part de votants de l'esquerra ens sentim estafats, i no acabem d'explicar-nos com s'ha permés aquesta ruptura per part dels partits implicats. En principi responsables són tots, però uns en major mesura que altres. Tantes diferències els separaven? No n'hi havia altra possibilitat?
L'alcalde Toni Francés ha actuat amb molta astúcia política, perquè ha esperat a cessar la regidora de cultura al trencament del PP i, per tant, a la impossibilitat d'una moció de censura imminent (el PP està ara amb 7 regidors, ja que 2 crítics han abandonat el partit però mantenen l'escó). Ha actuat amb astúcia però sempre dins de la moral política que és exigible. És cert que les circumstàncies han jugat al seu favor, però aquest fet fa de la seua decisió un acte de coherència política que, potser d'altra manera, no hauria pres.
EU ha jugat el paper que els correspon, amb coherència i prudència política, ha estat el principal pilar del pacte, sempre treballant per la unitat, i recolzant en aquest cas l'actuació de l'alcalde.
Potser el que menys s'enten és l'actuació de Compromís, sobretot l'escenificació sobreactuada de la ruptura, amb un Enric Morera que es presenta a Alcoi per tal de donar-li més ressò a la decisió. Quina necessitat tenien de fer una qüestió d'estat d'un assumpte local? Si analitzem el motiu de la disputa, encara s'entén menys l'actitud de la direcció de Compromís, perquè si Anna Serrano (la ex-regidora de cultura) ha actuat incorrectament (no fraudulentament, però potser si de manera molt torpe), millor cessar-la. En política els cessaments i les dimissions han de ser normals o això els diem als governants del PP,  i no hauria de passar res. Però això no ha sigut el que han fet els dirigents de Compromís, sinó que han tancat files al voltant de Rafa Carbonell, pes pesat de la direcció nacional de Compromís, i amb evidents aspiracions a l'alcaldia. La única estratègia que se m'acut per explicar aquesta conducta  és la de provocar el "surpasso", la superació del PSPV en vots i col·locar-se com el referent de l'esquerra. De fet, després de les eleccions locals i de la muntada espectacular de Compromís a l'Ajuntament d'Alcoi, Carbonell es postulava clarament com a alcalde, i això va fer especialment difícil l'acord.
De totes totes, el que es percep és un excés de personalisme (per part de Carbonell), d'ambició política per part de Compromís, que està posant per davant els seus interessos de partit als de la societat valenciana. I justament això és ara el que no necessitem. Si una cosa ens fa falta és un canvi d'estil de fer política, que deixe de banda interessos de partit i pense en un projecte de futur, un projecte d'esquerres i nacionalista. O això, o millor ens quedem com estem. I això és la debacle.

Un fantasma recorre Europa

Diu Josep Fontana a l'article "De què parlem quan parlem de capitalisme?" publicat a l'Espill d'aquesta tardor que:
"Sostinc la teoria, em penso que prou raonable, que des dels temps de la Revolució francesa les societats capitalistes avançades han viscut en una cultura de pactes i concessions, generalment a través de la mediació dels sindicats, amb el propòsit de donar alguna satisfacció a les demandes dels de baix per tal d'evitar una autèntica revolució que capgirés les coses en el terreny econòmic, tal com la Revolució francesa les havia capgirades en el polític, acabant amb la monarquia absoluta i el feudalisme. Per dir-ho senzillament: des de la Revolució francesa fins cap al 1970, les classes dominants de la nostra societat van viure atemorides per fantasmes que els pertorbaven el son, fent-los témer que ho podien perdre tot a mans d'un enemic social: primer van ser els jacobins, després els carbonaris i els maçons, més endavant els anarquistes, els comunistes finalment. Eren amenaces fantasmals, de revolucions impossibles; però la por era autèntica."

Sosté Fontana una tesi que havia sentit referida sobretot a la caiguda del mur de Berlín, amb l'argument que la caiguda de l'alternativa existent al capitalisme, el socialisme real, havia obert la veda del treballador. Amb la desaparició del fantasma, la por desapareix i el bloc vencedor es dedica a posar en marxa la màquina econòmica i social que acabarà per fer desaparéixer les conquestes socials de l'estat de benestar. L'argument de Fontana ve de més lluny, des dels temps de la Revolució francesa, amb la qual cosa certament, li dona més pes al raonament, i el fa més creïble.  L'article continua explicant com la por dels burgesos catalans davant la vaga general de principis de segle XX era fins i tot exagerada, esperaven que els cremaren i saquejaren les cases, però els obrers eren molt més civilitzats del que creien.
I aquesta ha estat una constant dels poders fàctic (econòmics, socials, religiosos), la de projectar la seua mala fe, la seua utilització de la violència, de la manipulació ideològica o de la mentida en els altres, en els treballadors, ciutadans o no creients. Els empresaris i banquers creuen que els obrers serien capaços de deixar-los sense fàbriques, sense cases, com ells fan amb els seus treballadors; els polítics burgesos que l'esquerra és capaç d'utilitzar les mateixes armes ideològiques (el control de la informació) i polítiques (l'engany) i l'església creu que els no creients tenim la mateixa vocació manipuladora que ells han desenvolupat al llarg de la història. Són tan roins que pensen que els demés són igual que ells, i clar, els tenen por, però a qui en realitat tenen por és a ells mateixos, que es veuen reflectits en aquest espill social que és la lluita de classes, la dialèctica de l'amo i l'esclau.
Quin conclusió pràctica podem extraure de la lliçó del mestre Fontana? Doncs que necessitem molt poc per fer valdre els nostres drets, que només amb alguna xicoteta protesta que tinga aparença de seriositat (l'acampada del 15M, sense anar més lluny) els entra la por al cos perquè veuen perillar el "cortijo". Penseu que ells sí que tenen molt a perdre, de fet ja són els únics que tenen alguna cosa a perdre, i per això tenen molta més por. Ara imagineu-vos si en compte de protestes pacífiques com les que hem vingut fent fins ara, passem a coses més radicals, com ocupacions, paralitzacions de sectors productius... i no vull dir més no siga cosa que l'aparell repressor es pose en marxa, però podeu imaginar-les perfectament. Si la por els ha fet ser raonables, dialogants i comprensius, només n'hi ha que ficar-los la poreta al cos. Potser nosaltres pensem que és molt difícil perquè ens coneixem, però no oblideu que ells només es coneixen a ells mateixos, i tenen tan mala intenció i tanta mala llet que de segur s'acollonen en mirar-se a l'espill.

14N Vaga general

De tots els sector, l'educatiu és, potser, el que més raons té per fer vaga. Per això bona part del professorat i  del personal laboral de l'IES de Foios criden a la vaga a tots els sectors educatius. I ho fan com saben:

Estimats pares i mares de l’IES Escultor En Francesc Badia de Foios.

"Davant la convocatòria de vaga general del pròxim 14 de novembre, l’assemblea de professorat del centre manifesta el seu recolzament i anima la comunitat educativa a secundar-la.

El procés de deteriorament que ve patint l’escola pública a conseqüència de les retallades en educació ha arribat a extrems preocupants. Concretament al nostre centre l’administració educativa ha suprimit enguany 7 professors (als quals hauríem de sumar els 2 que es van perdre el curs passat), mentre que hem augmentat la matrícula. Això ha implicat l’augment de ratio, amb aules de fins a 35 alumnes. La no substitució del professorat de baixa o vacant ha produït que els seus fills i filles estigueren més d’un mes sense professorat de música, matemàtiques, anglés i religió, amb el consegüent perjudici per a la seua formació. Amb totes aquestes coses es fa evident el desinterés per l’escola pública mentre que augmenten els concerts educatius a centres que segreguen per sexe i a etapes post obligatòries de l’ensenyament. Aquests fets justifiquen una resposta contundent per la nostra part. Si hi afegim la reforma educativa regressiva que es prepara i la situació de la Universitat, a la qual en breu accediran els seus fills i filles i alumnes nostres, i que augmenta els preus de les matrícules mentre redueix les beques, trobem un panorama desolador davant del qual no podem rendir-nos.

Si als problemes específics del nostre centre i de l’educació en general unim una reforma laboral salvatge, unes taxes d’atur del 28% al País Valencià, l’execució judicial de desnonaments als ciutadans mentre es rescaten els bancs, l’augment de la pobresa i retallades socials com també de la repressió a la contestació ciutadana, ens trobem amb un dèficit democràtic i un deteriorament dels serveis públics que dibuixen una societat insolidària que no volem per al nostre alumnat i, suposem, que vostés tampoc per als seus fills i filles.

La major part del professorat farem vaga i no vindrem a treballar, per això cridem la comunitat educativa a secundar la vaga general i assistir a les manifestacions convocades per les diferents organitzacions socials i sindicals.

14N MANIFESTACIÓ A VALÈNCIA PLAÇA SANT AGUSTÍ

QUEDEM A LA TANCA DE LA RENFE QUE DONA A XÀTIVA A LES 18'15. PORTAREM LA PANCARTA DEL CENTRE

14 N TOTS I TOTES EN VAGA

NO TREBALLEM, NO ASSISTIM ALS CENTRES EDUCATIUS, NO CONSUMIM!

Assemblea de professorat de l’IES Escultor En Francesc Badia

Independència

Crec que el primer punt que s'ha d'especificar sobre la qüestió de la independència catalana, és una qüestió fonamental de drets humans. El dret a la lliure nacionalitat, a decidir lliurement la condició política i el desenvolupament cultural i social que recull la declaració del 1948, tot i ser referida a l'àmbit individual, pot entendre's també en un sentit col·lectiu, tal i com recull un poc després la Carta fundacional de les Nacions Unides del 1951. Els estats constituïts sempre han buscat posar portes al camp dels desitjos d'autodeterminació de les nacions sense estat, però al remat van haver d'admetre, encara que fos de manera purament formal, aquest dret fonamental dels pobles.
A partir d'aquesta consideració, poc es pot afegir. Si un dels pobles que actualment formen part de l'Estat espanyol desitja formar una unitat política diferenciada, el dret internacional l'empara i el sentit comú el recolza. Per això s'entén tan poc la reacció esvalotada dels nacionalistes radicals espanyols. Perdó, aquesta reacció s'entén perfectament, la que no s'entén és la de determinades formacions polítiques que sempre s'han caracteritzat per la defensa d'aquestos drets en altres pobles del món, i que ara neguen de manera histèrica aquesta possibilitat. La contradicció interna els portarà a la debacle, però aquest no és el tema ara.
Més enllà d'aquesta consideració general, hem d'analitzar també el moment i els actors d'aquesta reivindicació, les condicions concretes en les que es produeix la reivindicació. El fet que justament ara un partit com Convergència Democràtica de Catalunya, un partit de dreta europea, liberal i català, però sempre moderat i preparat per ajudar al govern de l'estat espanyol a fer les seues polítiques, es decidisca a iniciar un procés independentista, no pot fer-nos més que dubtar de les seues intencions.
El president Mas és un polític dels que saben moure els fils del poder i la imatge pública, i que siga ara, en plena crisi econòmica i amb una majoria incòmoda al seu parlament, quan plantege un repte important a l'estat amb el qual ha col·laborat els ultims 30 anys, no pot fer-nos més que sospitar de les seues veritables intencions. No es tractarà d'un envit més dins d'un context de reivindicació política i econòmica a l'estat? No serà una jugada tàctica per tal de convocar eleccions i aconseguir una majoria més còmoda? No es tractarà de tapar les polítiques ferotgement neoliberals que ha desenvolupat els últims dos anys?
Amb aquesta jugada es beneficia d'una onada popular independentista, es posa al capdavant d'un sentiment nacional català realment existent, anul·la per superació els seus principals competidors nacionalistes (ERC i SI, que havien augmentat notablement), col·loca en una situació política incòmoda el principal partit de l'oposició (el PSC, que com dèiem abans, entra en contradiccions programàtiques fonamentals), esborra la memòria col·lectiva dels damnificats per les retallades (votants tradicionals d'Iniciativa i Psc) i arracona els votants espanyolistes al recer del PP i Ciutadans.
Adoneu-vos, els únics beneficiats d'aquestes circumstàncies són la coalició governant (CiU) i el partit espanyolista (PP) que acumula votants per la radicalització. En aquest context podem entendre les declaracions incendiàries del ministre Wert com el que són, unes declaracions gens espontànies i molt ben calculades per tal d'esvalotar el seu graner de vots.
Malgrat això, tornem al principi, no som babaus ni ens xuclem el dit, coneixem Mas i el PP, però el dret a decidir és un dret innegable que cap Constitució ni marc legislatiu establert pot parar, perquè apel·la a un cos legal superior, als drets fonamentals de les persones.