"Sostinc la teoria, em penso que prou raonable, que des dels temps de la Revolució francesa les societats capitalistes avançades han viscut en una cultura de pactes i concessions, generalment a través de la mediació dels sindicats, amb el propòsit de donar alguna satisfacció a les demandes dels de baix per tal d'evitar una autèntica revolució que capgirés les coses en el terreny econòmic, tal com la Revolució francesa les havia capgirades en el polític, acabant amb la monarquia absoluta i el feudalisme. Per dir-ho senzillament: des de la Revolució francesa fins cap al 1970, les classes dominants de la nostra societat van viure atemorides per fantasmes que els pertorbaven el son, fent-los témer que ho podien perdre tot a mans d'un enemic social: primer van ser els jacobins, després els carbonaris i els maçons, més endavant els anarquistes, els comunistes finalment. Eren amenaces fantasmals, de revolucions impossibles; però la por era autèntica."
Sosté Fontana una tesi que havia sentit referida sobretot a la caiguda del mur de Berlín, amb l'argument que la caiguda de l'alternativa existent al capitalisme, el socialisme real, havia obert la veda del treballador. Amb la desaparició del fantasma, la por desapareix i el bloc vencedor es dedica a posar en marxa la màquina econòmica i social que acabarà per fer desaparéixer les conquestes socials de l'estat de benestar. L'argument de Fontana ve de més lluny, des dels temps de la Revolució francesa, amb la qual cosa certament, li dona més pes al raonament, i el fa més creïble. L'article continua explicant com la por dels burgesos catalans davant la vaga general de principis de segle XX era fins i tot exagerada, esperaven que els cremaren i saquejaren les cases, però els obrers eren molt més civilitzats del que creien.
I aquesta ha estat una constant dels poders fàctic (econòmics, socials, religiosos), la de projectar la seua mala fe, la seua utilització de la violència, de la manipulació ideològica o de la mentida en els altres, en els treballadors, ciutadans o no creients. Els empresaris i banquers creuen que els obrers serien capaços de deixar-los sense fàbriques, sense cases, com ells fan amb els seus treballadors; els polítics burgesos que l'esquerra és capaç d'utilitzar les mateixes armes ideològiques (el control de la informació) i polítiques (l'engany) i l'església creu que els no creients tenim la mateixa vocació manipuladora que ells han desenvolupat al llarg de la història. Són tan roins que pensen que els demés són igual que ells, i clar, els tenen por, però a qui en realitat tenen por és a ells mateixos, que es veuen reflectits en aquest espill social que és la lluita de classes, la dialèctica de l'amo i l'esclau.
Quin conclusió pràctica podem extraure de la lliçó del mestre Fontana? Doncs que necessitem molt poc per fer valdre els nostres drets, que només amb alguna xicoteta protesta que tinga aparença de seriositat (l'acampada del 15M, sense anar més lluny) els entra la por al cos perquè veuen perillar el "cortijo". Penseu que ells sí que tenen molt a perdre, de fet ja són els únics que tenen alguna cosa a perdre, i per això tenen molta més por. Ara imagineu-vos si en compte de protestes pacífiques com les que hem vingut fent fins ara, passem a coses més radicals, com ocupacions, paralitzacions de sectors productius... i no vull dir més no siga cosa que l'aparell repressor es pose en marxa, però podeu imaginar-les perfectament. Si la por els ha fet ser raonables, dialogants i comprensius, només n'hi ha que ficar-los la poreta al cos. Potser nosaltres pensem que és molt difícil perquè ens coneixem, però no oblideu que ells només es coneixen a ells mateixos, i tenen tan mala intenció i tanta mala llet que de segur s'acollonen en mirar-se a l'espill.
2 comentaris:
"La contradicción principal no es el enfrentamiento entre creyentes y no creyentes, sino entre la clase obrera y la burguesía" Reyes Mate en "El dasafío socialista"
Trobe que l'obssessió per situar l'Església al centre de les contradiccions socio-econòmiques és quelcom que arriba a ésser malaltís. ¿De veres penses que "l'església creu que els no creients tenim la mateixa vocació manipuladora que ells han desenvolupat al llarg de la història. Són tan roins que pensen que els demés són igual que ells"? No pots admetre la possibilitat que l'Esglesia pense, de bona fe, que treballa pel bé comú? No pots admetre que "l'altre" simplement (i potser no en qüestions "essencials") pensa de manera diferent sense voler manipular ningú? Considera, Enric, que per atraure els pares i mares a la Vaga General al teu institut vau fer un comunicat "obviant" les reivindicacions salarials del professorat per tal de "sumar" de no "dividir". D'allò algú pot pensar que es diu "manipulació". Jo preferisc pensar que efectivament es tracta d'atraure més gent (fent servir grans paraules, grans relats) per a la "causa emancipatòria". Però d'una cosa estic ben segur: aquesta emancipació potser es podria fer sense els cristians, però mai es podrà fer contra els cristians. I no cal enganyar-se: no es pot estar amb els "cristians bons" i contra l'Església.
Una abraçada Enric.
No és aquest el tema de l'article, fins i tot és una qüestió marginal, un exemple que me s'ha acudit recordant el tema de l'educació per a la ciutadania (nosaltres mai hem pensat manipular, ni ho hem fet, però l'església sempre ho ha considerat un atac) però sí que és cert que el poder eclesiàstic sempre ha estat amb el poder, el real, l'efectiu, no sempre el polític, si més no a Espanya. Ho sent molt, em caus molt bé, i també molta gent cristiana de base, però quan escolte Rouco o l'altre, el guapet aquell més jovenet, me se posa una mala sang...
Publica un comentari a l'entrada