És possible informar-se en la societat de la informació?

Per si no teniu ganes de llegir el rotllo d'article que ve a continuació, us conteste a la pregunta que plantege al títol: no, rotundament no, en l'actual societat de la informació és pràcticament impossible per a la ciutadania informar-se d'una manera veraç i creïble del que passa al món. Supose que el mateix plantejament de la pregunta ja us havia fet sospitar una resposta negativa, però resulta que, paradoxalment, viure en una societat hiperinformada té com a resultat més immediat una autèntica foscor informativa.
Anem a pams, la principal font d'informació de la major part de la població és la televisió, els informatius de la qual són una patètica narració repetitiva i idèntica, retallada i adobada de notícies imbècils que converteixen en top ten la presumpta gràcia del presentador. Si mireu l'informatiu del migdia i el de la nit són una repetició calcada, però és que no tenen periodistes de vesprada? Si compareu els de diferents cadenes, segueixen un patró idèntic en el 90% dels casos, i en moltes notícies fins i tot amb la factura de la mateixa agència de producció. De la selecció de les notícies ni en parlem, els criteris són pràcticament inescrutables. En resum, és impossible saber res del que passa al món, ni tan sols del que passa a casa teua, si t'alimentes només dels informatius televisius.
I la ràdio? Doncs tres grams del mateix, perquè el recull de notícies sol ser ben limitat i molt marcat per l'orientació política del propietari de la cadena. Al remat, entre publicitat i consell solidari, arribem a captar 10 o 12 notícies, la major part nacionals i locals, i totes elles dirigides per l'agenda del conseller de torn o el secretari general del principal partit de l'oposició. És que no queden més periodistes que els que acudeixen a les rodes de premsa de presidència? És que la notícia no es busca al carrer? És que no passa res més enllà del que tenen programat al consell de redacció?
De la premsa escrita podríem esperar una mica més de serietat i, sobretot, anàlisi fonamentada i en primera persona. Però no us emocioneu, les poques capçaleres que han sobreviscut a la crisi, han reduït els corresponsals i han augmentat la publicitat, amb la qual cosa les 50 planes inicials es redueixen a 30 efectives, la majoria refregits d'agències, i la resta esports, televisió i gent. Algun periòdic es salva, però mai en conjunt, només pels pocs periodistes que mantenen al planter.
I internet, l'esperança blanca de la llibertat d'expressió? Doncs que reprodueix les mateixes fonts d'informació que la televisió o la premsa escrita. De fet, els mateixos becaris i periodistes mileuristes elaboren les notícies per als dos o tres mitjans de què disposa l'empresa, i així maten dos, o tres, pardals d'un tir. Per informar-se a internet cal anar molt més enllà, cal buscar diferents fonts, mitjans alternatius, blogs personals, amb la dificultat afegida que aleshores la fiabilitat de les fonts costa de comprovar, i de trobar. Per informar-nos a internet necessitem molt de temps, i la major part de la ciutadania no disposa de tant de temps ni de possibilitat per comprovar les informacions que troba.
La conseqüència de tot açò no és altra que el deteriorament de la qualitat democràtica, perquè una ciutadania mal informada és una ciutadania que no pot decidir, i quan ho fa es basa en criteris incoherents, en mitges veritats, en raons amputades. Una televisió pública en condicions, una ràdio pública compromesa amb la funció social que se li encomana, un sector privat alliberat de compromisos publicitaris, uns mitjans lliures estimulats pels poders públics i no censurats o directament suprimits, serien la solució a aquest dilema. Però tal i com van les coses pel món de la informació i de la política, la resolució d'aquest atzucac apunta a drama, a un autèntic drama.