Paul Auster reflexiona a Viatges per l'scriptorium (El balancí) sobre l'autoria literària com a creació, com a recerca personal i col·lectiva edificada amb ajuda de la memòria. Una investigació brillant que barreja assaig i ficció amb la solvència de l'escriptor estatunidenc.
Raquel Ricart realitza també el seu viatge particular a l'scriptorium amb aquesta novel·la, L'estiu que vaig matar mon pare, publicada a Proa, A tot vent, si bé en un ordre invers: des de la ficció, amb pinzellades, o puntades, assagístiques. Anna és la protagonista i creadora que, en un exercici autorreferencial, reflexiona sobre l'escriptura, la construcció del relat i la reconstrucció del passat, mentre escriu la història, o les històries, de la seua família, els Argall.
Si una característica podem atribuir als i les grans narradores és la de bastir un món, un univers literari propi, i Ricart ho aconsegueix amb escreix. Amb L'estiu que vaig matar mon pare dona forma a un microcosmos encisador, farcit de personatges que tenen com a centre la recreació d'Anna a partir de la mort d'Ença, probablement l'autèntica protagonista de la novel·la. A partir d'elles, els episodis s'esfilagarsen en múltiples trames que van i venen en el temps de manera harmònica.
El símil de la costura és especialment adient en aquest cas, ja que la mateixa autora reconeix que "escric com si cosira", com diu a la pàgina 175, perquè concep l'ofici literari com l'activitat del brodat: amb paciència, amb detall, amb gust. I en la novel·la connecta vides com qui cus: els fils es creuen, s'ajunten i es separen de manera quasi màgica, com creia la protagonista que es mantenia la relació entre els pares. Pel teixit vital de la família Argall apareixen experiències ignorades, capítols silenciats i veritats amagades que juguen a favor de la construcció d'un món particular: el relat dels Argall. Ença és el testimoni fidel i fidedigne, la majoria de vegades mut i, d'altres, revelador. Anna és l'escriptora que cus el relat, que descobreix nexes perduts a través de cartes, converses i testimonis que havien quedat en secret.
La narradora fa màgia i el resultat és una novel·la riu, amb afluents que l'enriqueixen i brolladors que sorprenen: un relat que atrapa des del primer moment i que renova l'interés amb descobriments inesperats. Raquel és una mestra, una cosidora d'històries, com prefereix reconéixer-se ella mateixa. Quina sort tenir-la i poder llegir-la, perquè ens vesteix l’existència i ens ajuda a comprendre'ns a través de la vida d'altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada