Adolescents, realitat i utopia

Tinc la sort de treballar tots els dies amb adolescents. La vitalitat, l'idealisme i l'inconformisme són trets destacats d'aquesta edat i, d'alguna manera, me l'encomanen. Discutir amb ells sempre és engrescador, perquè defensen les seues idees amb entusiasme, però al mateix temps són capaços de rectificar, d'acceptar les incongruències i modificar les seues opinions. I no parle d'unes opcions polítiques determinades, no és el cas, parle de la pena de mort, de la immigració, de la televisió o dels interessos de la ciència als nostres dies.
Però d'un temps ençà note un estat d'ànim preocupant, no tant per un gir conservador de les idees del jovent, sinó per la seua actitud davant les injustícies. No n'hi ha res més preocupant que l'acceptació de les injustícies com si de la normalitat es tractara.
Hui, parlant de la televisió, s'acceptava majoritàriament que estigués controlada pels seus propietaris en el cas de les privades i dels polítics de torn en el de la pública. Semblava acceptat que l'amo imposa el seu punt de mira i que, en el cas de la pública, l'amo és el partit majoritari. Els periodistes no tenen més que tragar.
En el cas de la ciència, el mateix, sembla acceptat que cada empresa busca les inversions que es tradueixen en guanys econòmics, sense tenir en compte altres interessos més elevats, com el benestar de la humanitat o la cura de malalties dramàtiques.
No compartien la situació, ni estaven a favor dels poderosos, però acceptaven que la situació és la que és, i prou. El seu realisme és tan clarificador com el seu idealisme, però als temps que vivim sembla que la indignació i l'idealisme han quedat només per als discursos políticament correctes, per a la resta, tots sabem el que passa i prou.
Els adolescents només reflexen l'ambient que mamen, i quan manipular al televisió, pública o privada, o investigar només allò que dona diners, s'ha convertit en allò més corrent i normal, ells assumeixen una realitat podrida com si es tractés de la més habitual.
D'ací a la venda amb rebaixes de la televisió pública, i la creació d'una ciència per a rics, només n'hi ha un pas, no tardarem a vore realitzat allò que ha poblat els nostres malsons més dramàtics

Els estudiants es mobilitzen

A València, els estudiants es mobilitzen. La coordinadora interinstituts de València, que agrupa la major part dels IES de ciutat, ha organitzat una tancada a l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia. Assemblea en la que es parla de les mobilitzacions, concerts de grups en valencià, acampada al centre (malgrat la pluja), tallers per als menuts demà, torrada amb participació de les AMPES dissabte 29 i manifestació per la vesprada. Tot amb una clara intencionalitat política PROU RETALLADES EN EDUCACIÓ, PER L'EDUCACIÓ PÚBLICA, DE QUALITAT I EN VALENCIÀ!
Ací us deixe unes fotos de la primera jornada, assemblea i concert:

De reformes educatives

L'anunci de la nova reforma educativa per part del ministre WERTgonyós (la LOMCE, amb M de millora, sembla) ha de fer saltar totes les alarmes socials que tenim bastides al voltant de l'ensenyament. Pel que sabem de moment, es tracta d'una involució clarament elitista del sistema educatiu (amb revàlides, itineraris i separació per nivells), d'un retrocés en les concepcions pedagògiques (que torna a una concepció antiquada de l'esforç, la memòria i les matèries importants) i d'una reducció de recursos per a l'ensenyament públic (s'anuncia el cost zero de la mateixa i l'extensió dels concerts educatius fins i tot als centres segregadors per sexe).
Però la valoració de la LOMCE no pot fer-se sense tenir en compte la història educativa dels darrers 20 anys, i en aquest context, la LOGSE apareix com la llei més avançada i revolucionària que hem tingut en la història recent. Ja se que ben aviat us llegiré comentaris en contra d'aquesta opinió, però la generalització de l'educació fins als 16 anys, l'aposta clarament comprensivista, la revolució didàctica que pretenia introduir, el tractament equitatiu i igualador de l'alumnat, la introducció de l'educació ètica, així com la seua elaboració consensuada amb sindicats docents i col·lectius educatius i pedagògics, la converteixen en una llei que ha marcat la millora de l'educació espanyola de la democràcia (tot i els informes PISA).
No seria honrat negar-li els errors, com el finançament deficient amb el que va partir des del seu naixement i per culpa dels mateixos polítics que l'havien ideada, l'escassa implantació entre el professorat, que no va comprendre certes innovacions pedagògiques per a les que no se'ls va preparar suficientment o les divergències en la seua aplicació. D'altres problemes que va tenir, van ser motivats per la conjuntura econòmica (la crisi dels 90), social (el canvi en les famílies i la concepció de l'educació), comunicativa (la revolució digital) i política (l'alternança), que haurien afectat qualsevol reforma, potser amb major intensitat.
El model de la LOGSE, de fet, ha marcat les lleis posteriors (LOCE i actual LOE), que no han pogut desembarasar-se de l'estructura del sistema, ni dels reptes de l'atenció a la diversitat i de la integració de l'alumnat diferent.
Crec que és el moment de valorar la LOGSE amb tranquil·litat, de reconeixer els avanços que ha introduït en l'educació, també dels errors, sobretot perquè el que ens ve damunt és un retrocés pre-LOGSE de vint anys, una tornada a la LGE de Villar Palasí. I els que estudiàrem amb aquella llei sabem ben bé de la facilitat amb la que expulsava del sistema educatiu a l'alumnat.

L'economia és ideologia, estúpid!

Venia jo hui amb la bici pensant en l'últim article que he publicat, quan de sobte me s'ha aparegut un dimoni amb barbes blanques i cabells llargs que m'ha dit:

"Però Enriquit'ho, com es possible que te n'hages oblidat de mi? Sóc l'avi Carles Marx, el iaio que t'ha inspirat bona cosa de pensaments i reflexions sobre la societat en la què vius. Quan et vaig llegir l'entrada al blog em vas donar un disgust de tres parells de nassos (va dir collons, però tampoc vull dir-ho tot). Que no saps que aquesta gentola que mana ara a l'Estat espanyol són els representants més desatacats de la burgesia liberal? Que no saps que la seua ideologia no és més que el reflex dels seus interessos de classe? Quan defensen la llibertat, només parlen de la llibertat econòmica, no de la de les dones. Quan denuncien els impostos només són els dels empresaris els que volen eliminar! I quan defensen l'educació, és l'educació classista i diferenciada la que els interessa, la que forma als treballadors per a treballar i als burgesos per a governar! 
Sembles un babau amb aquestes consideracions ideològiques! Res de res! Totes les mesures polítiques que estan prenent van clarament dirigides a afiançar el poder econòmic de classe que no volen perdre. Aquesta gent només va a missa si és diumenge, no ho oblides mai!"

I així em parlava l'amic Carles Marx, quan va desaparéixer de sobte entre camps de xufa i carabasses. Però només fer-se fonedís es va presentar un angelet amb cara de bona persona que també es va dirigir a mi d'aquesta manera:

"Henry-quito, home, no faces cas al iaio aquest d'en Carles, ell no va viure a les societats democràtiques modernes, ell només parla de les societats decimonòniques desestructurades, sense societat civil ni organitzacions ciutadanes. No t'oblides que durant el segle XX s'han produït moltes transformacions i els obrers s'han organitzat en sindicats, voten als seus partits en eleccions democràtiques i no s'empassen totes les mentides de les classes dominants. 
A les societats complexes del segle XXI, a les classes burgeses dominants els fa més falta la ideologia que la pura economia, per això aquesta gent de la dreta neoliberal necessita un discurs convincent, una ideologia que mobilitze la ciutadania, necessiten convéncer, a més de véncer! Clar que és la ideologia, estúpid, perquè la ideologia és l'aparell que els permet mantenir la seua dominació econòmica. T'ho diu el tito Antoni Gramsci"

I també va desaparéixer de sobte, igual que Carles, i ambdós em van deixar pensant, si no seria que en el cas de la dreta governant, ideologia i economia convergeixen en un mateix discurs, sense contradiccions, sense fissures. Negar el dret a l'avortament a les dones dona diners a les clíniques privades i propicia els viatges a Londres del franquisme, reformar l'educació crea masses de treballadors obedients, i recaptar més diners per IVA de les classes mitjanes i baixes deixa més tranquils els grans empresaris i els defraudadors. Potser sí que és la ideologia, estúpid, perquè aquesta ideologia està reforçant el guany privat desmesurat d'uns pocs i el repartiment desigual i injust dels recursos, limitats, del planeta. Potser per això la batalla, també, és ideològica.

No és l'economia, estúpid! És la ideologia

La frase exacta va ser dita a l'inrevés, "És l'economia, estúpid!", i diuen que la va dir un assessor de campanya electoral de Bill Clinton. També li la van repetir a Barack Obama en la seua campanya i sembla que s'ha convertit en un tòpic per tal de justificar la influència de l'economia en la política actual. Perfectament ens la podria etzibar Mariano Rajoy en qualsevol de les seues intervencions públiques per tal de justificar el seguit de mesures anticrisi amb les quals continuarà, de segur, la seua intervenció.
Però aquesta idea s'ha convertit en una coartada i, si analitzem bé les mesures amb les quals se'ns pretén salvar de la debacle, ens podem adonar de seguida que l'autèntica intenció no és econòmica, sinó ideològica, en el sentit d'ideologia neoliberal i liberalitzadora, que no alliberadora.
Per exemple l'augment de l'IVA, fet de manera selectiva i malintencionada, que no augmentarà la recaptació real d'ingressos, perquè minvarà el consum, però que iguala comprar un iot i tallar-se els cabells, descarregant la càrrega impositiva en la classe mitjana i baixa de la societat. O l'eliminació de l'atenció sanitària als immigrants il·legals, mesura que no estalviarà res del pressupost sanitari, però sí que envia un missatge clar als votants del PP i descontents en general, el de la mà dura amb els de fora. La nova reforma educativa, un altre cas de mesura absolutament intranscendent en el terreny econòmic, però ben útil en l'ideològic, ja que representa un retrocés pedagògic i una privatització real de l'educació. La contrareforma de la llei d'avortament només és una clara involució en els drets de les dones, sense més repercussió econòmica. I podem continuar amb la reforma laboral, la limitació de polítics o la reducció de les seues retribucions, en tots els casos trobarem mesures absolutament inútils i intranscendents en el terreny econòmic però clarament dirigides a un canvi de model social, a un desprestigi de la cosa pública, a una desautorització del sentit democràtic, a una denuncia del sentit solidari o dels drets de les persones, a una posada en qüestió de la igualtat de condicions. En resum, a una autèntica revolució conservadora i neoliberal que està soscavant els ciments d'un model de convivència democràtic que, mal que bé, ha funcionat els últims anys.
No us equivoqueu, l'economia és la coartada, l'autèntica intenció és imposar un  model social insolidari i egoista, favorable, això sí, al guany econòmic dels mateixos, però sobretot, facilitador de la dominació i opressió de la ciutadania.

Grècia com a pardigma

Acabe de llegir Con el agua al cuello, la última novel·la publicada per ací de Petros Markaris, l'escriptor grec de novel·la negra que millor ha sabut retratar la crisi en clau de lladres i serenos. Escrita en plena crisi grega, la novel·la es converteix en una autèntica radiografia social de la situació del país. A més, crida l'atenció que les mesures que es van prendre allí i que es veuen reflectides la llibre (eliminació de pagues extra a funcionaris i jubilats, reducció de serveis socials, augment de la pobresa, vagues i manifestacions continuades...), són les que estem aplicant ací, i si allí no han donat resultat, no tenen perquè donar-ne ací. 
Els nostres dirigents semblen reincidir en l'error, perquè ja han comprovat fins a tres vegades (Grècia, Irlanda, Portugal) que les mesures que s'entesten a aplicar contra el clam popular, són absolutament inútils, i només generen recessió i patiment. Però això sembla donar-los igual, allò més important és l'ortodòxia, i la resta (les persones, bàsicament) són efectes col·laterals. Fins a quan continuarem reincidint en l'error? Supose que fins que els especuladors es donen per assaciats o vegen perillar el negoci.
La novel·la és un autèntic mirall per a nosaltres, amb dos anys d'avantatge els carrers d'Atenes s'omplin de manifestacions d'estudiants, de jubilats cabrejats, de funcionaris indignats i fins i tot el mòbil del crim, la voluntat de donar un escarment als especuladors que s'han comportat com uns autèntics tramposos que han enfonsat el país i als que no se'ls ha castigat per part de la justícia, és un autèntic estímul per a l'imaginari col·lectiu d'una societat encesa i amb ganes de revenja. El dolent acaba convertint-se en un heroi, perquè una societat que ha invertit els valors, és imprevisible en les seues reaccions.
Molt curiós el sentiment de solidaritat que retracta la novel·la, la simpatia dels personatges amb els PIGGS, sobretot amb Espanya, és esperançadora. Una espècie d'unió dels "porcs", que porta al detectiu Jaritos a comprar-se un Seat en solidaritat amb Espanya, i a tota Grècia a celebrar la victòria d'Espanya al mundial de 2010, front a Holanda, cuna dels especuladors i, per tant, de l'enemic ric.
El desenllaç és molt forçat i fa perdre la tensió de la novel·la, però el desenvolupament és divertidíssim, amb lliçons d'economia, ginys a la situació econòmica, solidaritat entre pobres, etc. Una lectura divertida i instructiva alhora.

Deute

Les recents retallades imposades pel govern Rajoy tenen la seua justificació immediata en la necessitat de reduir el dèficit públic. Sembla que devem molts diners als bancs i que no estem en disposició de tornar-los si continuem gastant com fins ara. Aquesta situació ens imposa una sèrie de mesures que es presenten com inevitables, però que, potser, no ho siguen tant. Pensem que la imperiosa necessitat de reduir aquest dèficit és una exigència nova, que s'ha imposat per la pressió d'unes polítiques neoliberals, que durant els anys 90 i el primer decenni del 2000 no semblaven tan necessàries. De fet, sempre s'ha considerat que un cert endeutament era necessari per fer progressar l'economia.
Però tot i acceptant la necessitat de disminuir el deute de manera immediata, no podem oblidar que tenim una altra solució per reduir-lo, i és no pagar-lo. Argentina, Rússia, Equador o Islàndia van decidir no seguir les indicacions del FMI durant els anys 90 i no pagar el deute il·legítim que els seus polítics havien generat i els va anar molt bé, de fet, els va anar molt millor que els paisos que van decidir pagar. A França, país que no es troba en les dificultats d'altres com Grècia, Portugal o Espanya, ni alcança els seus nivells d'endeutament, s'han creat els comités d'auditoria ciutadana (CAC) conformats per diverses ONG i sindicats, que estan debatent sobre la legitimitat d'aquest deute.
Segons conta Jean Gadrey, a l'article ¿Deuda? ¿Qué deuda?, publicat a Le monde diplomatique de juliol, per tal de valorar la legitimitat del deute públic hem de tenir en compte una sèrie de circumstàncies:
En primer lloc hem de valorar com s'ha adquirit aquest deute, ja que les polítiques de reducció d'imposts a les rendes altes que s'han seguit durant els anys de bonança, han augmentat aquest endeutament públic de manera injusta i gens equitativa. Les classes mitjanes i baixes no s'haurien de trobar compromeses amb un endeutament que no els ha beneficiat durant el temps de les vaques grosses.
En segon lloc, la política del Banc Central Europeu de deixar diners als bancs, per a que siguen aquests els que, a la seua vegada, els deixen als Estats a uns interessos abusius, ha augmentat de manera exagerada aquests préstecs i els ha convertit en autèntica usura, injusta i desproporcionada.
I en tercer lloc, les decisions dels polítics, amb inversions no productives i, moltes d'elles, purament populistes i clarament fraudulentes, fan d'aquest deute un autèntic despropòsit del que els ciutadans no poden sentir-se responsables.
En aquesta situació, necessitem polítics que s'atrevisquen a dir les coses com són i que plantegen la il·legitimitat d'un deute que no s'ha invertit en millorar les condicions de vida de la població, sinó en rendibilitzar políticament una gestió desastrosa i en augmentar els beneficis d'una elit que ha vist augmentar els seus ingressos a costa dels més necessitats.
La condonació del deute, o el seu impagament, és una alternativa realista, pot ser la més realista vista la situació dels mercats, a la que haurien de seguir mesures atrevides de control del capital financer, com un replantejament del paper del BCE i una limitació dels guanys especulatius, així com un impost a les transaccions financeres. Sense proposar alternatives radicals és difícil que la situació actual es veja invertida i que la ciutadania acabe atorgant la confiança a uns polítics que semblen els mateixos, independentment de les sigles o l'orientació política.

Més política!

Entre totes les mesures de reducció de les despeses públiques que avui ha presentat el president Rajoy, n'hi ha moltes vertaderament repugnants; les reduccions en la llei de dependència, en les retribucions de l'atur, en les baixes del funcionariat, l'eliminació de la paga de nadal als treballadors públics, l'augment de l'IVA... pràcticament totes tindran un cost social devastador. Més pobresa, més indefensió, més humiliació per als més necessitats.
Però una bona part d'aquestes mesures tenen un sentit més ideològic que econòmic, i a més a més, són aplaudides per una bona part de la població, que veu satisfet el desig de revenja contra la casta política i sindical. Vaja per davant que crec que els polítics corruptes i els sindicalistes apoltronats haurien d'abandonar els seus llocs públics i passar a la presó o al seu lloc de treball. Ara bé, generalitzar aquesta concepció negativa dels polítics i sindicalistes forma part d'una estratègia clarament antidemocràtica que, sembla, beneficia els polítics "tècnics" que dominen el panorama europeu. La reducció de regidors als ajuntaments, de les subvencions als partits polítics i d'alliberats sindicals, formen part d'un atac ideològic contra l'essència mateixa de la democràcia que busca responsabilitzar la política dels desficacis d'una casta dirigent que, justament, ha aconseguit escapar del control polític i ha imposat uns punts de mira economicistes privats que han perjudicat la major part de la població europea.
El que ens cal per fer front a aquesta crisi econòmica és justament més política, i no menys. De fet, les causes d'aquesta crisi han estat, entre altres, l'absència d'un control polític democràtic de l'esfera econòmica i la falta de transparència i control polític dels dirigents públics. Aquesta jugada sembla anar en la línia de les demandes populars (15M inclòs), però és un autèntic parany que ens portarà pel camí contrari al que s'anuncia; menys democràcia, menys control polític, mans lliures per a l'especulació, corrupció i autoritarisme.
El que ens cal és més política democràtica, més participació ciutadana, més implicació popular als partits i sindicats, més informació veraç, en resum, més democràcia.

Política contra la indiferència

Quan vaig escriure Política per a joves inquiets, no podia imaginar que la història de ciència ficció que encapçala el llibre, Un futur de felicitat,  podia estar tant a prop, i no en el llunyà 2050 en què jo la situava. Vaig intentar anunciar un futur sense política, transformat per un conformisme i una passivitat acomodatícia, però dramàtica. Creia que estava exagerant, perquè calia avisar els joves de la necessitat de mantenir l'estat democràtic i els drets humans.
Últimament, tinc la sensació que la utopia negativa que dibuixe al llibre s'ha realitzat més ràpid del que podíem pensar. És cert que les formes democràtiques no s'han perdut; les eleccions periòdiques, els parlaments representatius, els periòdics "lliures". Però per darrere d'aquestes formes que es mantenen de manera ben ostensible, avança una restricció de les llibertats, un aïllament social dels sectors més reivindicatius, una limitació de la capacitat de protesta ciutadana, un descoratjament sistemàtic de la població més inquieta.
En resum, la nostra democràcia cada vegada em recorda més a Rússia, una democràcia formal en la qual s'alternen els mateixos polítics que limiten les llibertats, però justifiquen les seues accions dictatorials en la llei i l'ordre constitucional.
Repasseu, si encara no esteu convençuts, els últims successos al nostre país. La primavera valenciana ha acabat amb la criminalització dels joves més actius, després d'una repressió desaforada de la què no s'han depurat responsables i que encara s'ha burlat amb multes per exercir el dret de reunió i manifestació. Una militant de la CGT catalana empresonada i processada per terrorisme per cremar una caixa amb diners fotocopiats davant d'una seu bancària, dos greus crims, cremar diners, encara que de paper, i amenaçar una seu bancària. Estudiants d'instituts valencians rodejats per agents de la policia nacional per simular un soterrament de l'educació pública, i fer-ho sense permís, les lleis com a excusa per reprimir la llibertat d'expressió. El professorat acusat de falta de professionalitat per manifestar-se a l'IES de Foios durant la seua hora del descans. Joves detinguts, a traïció, per manifestar-se el 15M a la plaça de l'Ajuntament de València.
Adoneu-vos de les similituds, primer persecució, amenaces, por; després criminalització, humiliació pública, assetjament; i per acabar, el càstig, la multa, l'expedient, l'empresonament. L'estratègia està clara, transmetre por al sector de la població més moderat, per a que mantinga la passivitat, criminalitzar el sector més conscienciat i crític i convertir-lo en radical, extremista. D'aquesta manera la cosa està lligada i ben lligada, allò més important és que la població continue tranquil·la, que continue consumint el "soma" de la passivitat.

Contracte social

Jean J. Rousseau reconeixia el dret al poble a la rebel·lió en el moment que els governants no respectaren el contracte social que havien signat amb els ciutadans. Bé, potser aquest moment ha arribat ja.
El poder polític pot incumplir tantes lleis, ordenances i disposicions legals com li done la gana i sembla que no passa res. Les autoritats polítiques poden no pagar dins els terminis legals, i no passa res, poden eliminar les línies d'ensenyament en valencià sense cap justificació, i no passa res, poden embotir 36 alumnes dins d'un aula on només en caben 30, segons les seues disposicions legals, i no passa res, poden desplaçar els seus treballadors al cul del món, i no passa res, poden violar el dret a l'escolarització dels menors, i no passa res, poden maltractar ciutadans pacífics i no passa res, poden furtar els diners públics i no passa res. Sempre que la il·legalitat la cometa l'administració, mai passa res. I si passa, canvien la llei i prou, com amb RTVE, decret de racionalització educativa, sanitària, etc.
És la impunitat del senyor feudal, la barra lliure dels poderosos, el fora de la llei del rei.
La resta, els ciutadans i ciutadanes normals, són identificats, assetjats, vexats, insultats, violats els seus drets sense cap explicació, i sense cap dret. Això té un nom, això és dictadura.
Senyors, senyores, pot ser ha arribat l'hora d'adonar-nos que no lluitem contra un estat democràtic, sinó contra una dictadura. Que el poder ha perdut les seua màscara, que no respecta res, que el contracte social s'ha trencat.
Quan això passa, les estratègies de lluita han de canviar, potser hem de passar a la clandestinitat, demanar ajuda als països democràtics, emparar-nos en les ordenances de l'ONU. Penseu-ho, si més no.