Autoodi

He passat l’agost una mica aïllat del món. Estava al mig de la serra de Mariola, sense llum elèctrica ni internet. Només a les nits posàvem en marxa el generador elèctric i connectàvem una tele menuda que agafava mal la majoria de les cadenes, excepte Canal 9 i 24/9 que, coses del destí, es veia amb una claredat magnífica. Així les coses i com que el comandament a distància tampoc funcionava, deixàvem en marxa el canal de notícies de la televisió valenciana, per allò de saber què passava al món.
Tots coneixem l’orientació dels informatius de la nostra televisió, però no els fem més cas del necessari i creiem que estem immunitzats a la seua manipulació. Amb aquest nou canal de notícies m’he assabentat de la remodelació del govern valencià –mostra del bon funcionament de l’anterior-, de l’ascens del director del Canal de notícies a la direcció de l’ens –perquè l’anterior ha passat a l’empresa privada a la recerca de nous camins professionals- , de l’èxit de la Fórmula 1 –aclaparador- i de moltes coses més. Tot amb la confiança de què a mi no m’enganyen, perquè la majoria de nosaltres sabem llegir entre línies i coneixem la orientació general del canal.
Però quan he tornat a casa i he agafat el comandament a distància he descobert que els efectes perniciosos de la televisió valenciana superen la simple difusió de notícies enganyoses i manipulades. M’he trobat fugint automàticament i sense adonar-me’n de la nostra llengua. En quant canvie de canal i, sense mirar la pantalla, escolte el valencià –vull dir la variant lingüística que es parla en algunes comarques del nostre País i utilitzen els informatius de la televisió valenciana- immediatament canvie de sintonia. Com que la única televisió que tenim que parla valencià de seguit és el Canal 24/9, he associat l’odi al canal televisiu amb l’odi a la llengua que parla. Horror! Si Paulov i el seu gos alçaren el cap se’n riurien de valent. M’he convertit en un monstre!. I no tinc remei, perquè amb TV3 no em passa –supose que perquè la variant dialectal és diferent-
Com a conclusió d’aquesta faula, m’agradaria dir que no hauríem d’abandonar la Televisió valenciana als seus directius, perquè una televisió pública, que parle en valencià i que informe de manera imparcial i lliure, és una necessitat democràtica insubstituïble.

Desgast democràtic

He de dir, de primeres, que no confiava en la via judicial per a la resolució del conflicte de la ciutadania. Ni per aquest tema ni per cap altre tema polític. En realitat, em semblava una manifestació d'impotència, ja que no hem pogut parar aquest despropòsit amb pressió social ni política. Però crec que m'enganyava, perquè el tema de la ciutadania, ho he de reconéixer, ha suposat una autèntica violació de drets fonamentals, i en aquest cas, res millor que la divisió de poders per protegir-nos. En realitat, i vista la reacció de la Conselleria, no pensaven abandonar aquest atac frontal al dret a l'educació per molta pressió social que desenvoluparem. La seua actitut és clarament antidemocràtica i justificable només des de la voluntat autoritària d'imposar les seues idees i des d'una postura antidemocràtica de vulneració dels drets dels que no combreguen amb ells (literalment).
Ara es veu clar, els que volen manipular els escolars, privar-los del dret a la formació ciutadana i impedir-los de pensar autònomament són ells, i han sigut sempre ells. Acostumats com estan per anys de govern antidemocràtic es creuen amb el poder suprem de desafiar fins i tot als seus amics els jutges. Però potser aquesta vegada han anat massa lluny, potser tant de trage i tantes bosses de Louis Vuitton els ha augmentat l'ego fins el despropòsit. Esperem que els quede poc, pel bé de tots i de la democràcia,

Lluita de classes

Sembla que l'empresariat espanyol no s'ha enterat de que vivim en la societat posindustrial, que la lluita de classes ha quedat soterrada per l'impuls d'una postmodernitat pacificadora i igualadora, que la història ha quedat parada en una democràcia dialogant i benefactora. Sembla que no s'han enterat, perquè continuen enrocats en postures antiquades i negatives, que no ajuden gens a alcançar el diàleg social que govern i sindicats de treballadors, aquestos sí absolutament convençuts de la caiguda de la societat capitalista i de l'aparició d'una nova versió postmoderna del capitalisme de consum, s'esforcen per aconseguir.
O no s'enteren o són els altres els que han cregut que aquest empresariat, després de guanyar diners a cabaços en els temps de l'eufòria i el desenfré, ara està disposat a col·laborar en la superació d'aquesta crisi que, segons diuen, està arruinant-los.
I no serà que són un malparits, aprofitats, egoistes i tramposos i volen aprofitar l'avinentesa d'aquesta crisi que només paguen els treballadors, perquè ells tenen assegurada la subsitència en condicions excel·lents, i apretar una mica més si cal l'explotació que mai han deixat de practicar? No serà que en temps d'atur és més fàcil vendre l'argument de l'abaratament del comiat? no serà que els dona igual portar a la fallida el sistema de pensions públiques perquè ells en tenen de privades? No serà que la lluita de classes no s'ha acabat i a nosaltres ens ha pillat carregats de bones intencions i bones paraules?

Vanitat

Diu el mestre Montaigne al segon llibre dels seus Assaigs: "Crísip i Diògenes han estat els primers autors a menysprear la glòria, i els més ferms, i entre tots els desigs, deien que no n'hi havia cap altre de més perillós, ni que més havíem d'evitar, que el que tenim de l'aprovació dels altres. Realment, l'experiència ens n'ha fet sentir diverses traïcions ben danyoses. No hi ha res que enverine més els prínceps que la falagueria, ni res que faça guanyar als dolents més crèdit davant d'ells."
I després diuen que els clàssics ja no ens diuen res! O Montaigne endevinava el futur o la natura humana no canvia tant com ens pensem.

Kapuscinski i els mitjans de comunicació

Ryszard kapuscinski es preguntava allà pel 1999 en un article aparegut a Le Monde Diplomatique nº45-46 si els mitjans de comunicació representaven la realitat del món, si realment la sobreabundància de vies d’accés a la societat global ens aportava una millor informació. La seua resposta en aquell moment va ser que no, que els mitjans proporcionen una visió del món molt superficial i fragmentària, sobretot perquè amb l’aparició de la televisió s’ha reforçat la confusió entre veure i saber, entre veure i comprendre. El fet de tenir al davant les imatges de successos ocorreguts a l’altra banda del món ens produeix el mirall de creure que ja ho sabem tot, que la imatge reprodueix la totalitat de la realitat, però oblidem que la selecció, la presentació i el montatge de les imatges construeix la realitat i, per tant, esdevé un instrument molt eficaç de manipulació.
Per a argumentar la seua postura, kapuscinski aporta tres exemples: la presentació de la pobresa als informatius com un fenomen inevitable i natural, l’aparició del subdesenvolupament i les catàstrofes al si de programes etnogràfics o culturals que el converteixen en una curiositat i la utilització de les estadístiques fredes per explicar la inevitabilitat dels drames humans.
Què podem dir avui, deu anys després, de l’evolució dels mitjans de comunicació? Doncs que la tendència que apuntava kapuscinski s’ha confirmat i aguditzat. Només hem de fixar-nos en la manera com es tracta el conflicte iraquià, o iranià o afgà als informatius televisius, com una sèrie de lluites tribals o religioses sense cap ni peus. O també és d’assenyalar l’aparició de programes-concurs que recorren llunyans països desconeguts o fan conviure una família europea amb una tribu africana, reforçant d’aquesta manera els tòpics més arrelats. I per descomptat, la profusió d’estadístiques i enquestes que venen a confirmar l’escassa capacitat de treball o d’organització i innovació dels països subdesenvolupats. Tot plegat dibuixa un món inconnex i incomprensible en el que nosaltres, els occidentals, som l’espècie elegida però no per Deu, sinó perquè ens ho mereixem.
Però podem trobar una xicoteta llum al final d’aquest túnel. L’aparició i desplegament d’Internet com a nou mitjà de comunicació ha trasbalsat el poder absolut que tenien les agències de comunicació i les televisions, i s’ha constituït com el mitjà d’informació alternatiu per excel•lència. És aquest un fenomen que encara no estava totalment desenvolupat en els temps que escriví kapuscinski, i que s’ha convertit en una mena d’esperança blanca informativa. Ara el que falta és canviar els costums dels ciutadans i convencer-los que informar-se implica un esforç, un treball de recerca i comprensió.

Blocs amb articles sobre Kapuscinski. Visiteu-los
Kapuscinski: la eminencia sin Nobel
Kapuscinski y Heródoto
Ryszard Kapuscinski: maestro periodista, maestro de periodistas
Kapuscinski y Zweig, el mundo de ayer y el mundo de hoy
Kapuscinski i els mitjans de comunicació
Kapuscinski: autorretrato en diez trazos
Lapidarium: Ryszard kapuscinski
El desconocimiento
El viajero insatisfecho
Cruzando fronteras con Kapuscinski

Les tisores

Els retalls han arribat a l’educació. La famosa crisi ha proporcionat l’excusa per tal d’ajustar les brides a l’estament educatiu. I si, a més, aquest estament ha estat especialment crític amb la política educativa de la Conilleria, aleshores la venjança es serveix en safata de plata: “ara sabran qui mana ací!” Deuen haver pensat els dirigents de Campanar.
I allà van. Han nomenat uns super-inspectors encarregats exclusivament de confeccionar plantilles de tots els centres del País. Han apartat els inspectors habituals, entre els quals hi ha alguns massa sentimentals què xafen els centres i els acaben agafant carinyo. No, millor un cervell sense ànima, el perfecte conductor d’un programa informàtic elaborat amb uns límits marcats i insuperables, una altra màquina, però humana. I aquestos super-inspectors han tret les tisores i la calculadora i s’han posat a comptar hores, dos de filosofia, dos d’història, dos de tecnologia i una de francés i... això fan divuit, o trenta-sis. Eureka! Un professor! O dos! Doncs, a retallar, ací sobra un professor. Però, perdone, dos i dos i dos i uno i... sumen divuit però en número, no en persones. Dos cames i dos braços i un cos i un cap no fan una persona, fan un Frankenstein. Això és igual, bovades, totes les persones són iguals davant la llei i per tant intercanviables. Fora! I el pla de mediació que voliem fer, o el de foment de la lectura, o el de convivència? Això no compta hores, fora!
I així en tots els centres, un d’ací, dos d’allà, tres més enllà, al final un bon estalvi. I no és que estem en contra de l’optimització de recursos públics, al contrari, és la garantia de millora del funcionament de l’escola pública. Però el problema és que ací no es busca optimitzar recursos per tal de millorar-la, sinó tot el contrari, es busca ofegar la qualitat i la bona imatge amb la que poder competir amb la privada. Perquè si mirem bé, el que s’estalvia amb els retalls es dedica a contractar professorat de filosofia i d’història amb coneixements mínims d’anglés que donen ciutadania (no massa, que això porta problemes, el just per a fotre a aquells que s’han negat), a finançar els concerts del batxiller en la privada, a contractar super-inspectors que, aquestos sí, justifiquen el seu lloc de treball i el seu sou (més elevat) desplaçant a altres professors, o per a comprar bons trages i tenir bona presència quan ixen al Canal 9, que també paguem amb aquestos diners públics.
I ja ho veieu, amb una calculadora i unes tisores hem aconseguit enfonsar un poquet més l’escola pública i, a més, escarmentar a tots aquestos rojos que ens han criticat amb tanta voracitat.

Justicia universal

La nova llei de l'oficina judicial ha estat l'excusa amb la que PP i PSOE han donat un cop baix a la instauració de la justícia universal. Si la tendència dominant semblava ser la de reforçar institucions internacionals (Tribunal Penal Internacional, Estrasburg, etc) que protegiren els drets humans arreu del món. Ara els partits majoritaris de l'Estat espanyol han preferit, en una mostra de realisme polític i pocavergonya moral, limitar la potestad de l'Audiència nacional per jutjar crims ocorreguts fora de les seues fronteres. Només si impliquen ciutadans espanyols entraran dins de la seua jurisdicció.
Sembla que Garzón i algun altre jutge havien anat massa lluny, i havien posat en un conflicte diplomàtic als nostres governants. El problema és que aquells a qui defensaven no tenien altra instància que els protegira, i aquest retall a una concepció universal de la justícia, dona la raó a aquells que pensen que açò de la justícia no és més que un joc dialèctic i legal del que mai trauran res en clar. Al final triomfa la visió més positivista de la justicia i l'oblit de la fonamentació ètica que tota llei ha de tenir darrere s'oblida en favor de l'oportunisme i la conveniència.
Un mal exemple per als nostres joves i una mostra més de la poca pedagogia política que es practica en aquest país.

La Karpe 3

Ja hem tret la tercera Karpe. La podeu descarregar ací si voleu. Enguany ho hem aconseguit, el curs pròxim veurem, però de moment, anem fent.
Ah! i a l'estiu teniu el bloc de la Karpe, també el podeu visitar ací.

Aido

No em sorprén, però em resulta curiosa la dèria que han agafat les ràdios dretanes amb la ministra d'igualtat. He de reconéixer, no sense sentiment de culpa, que pels matins quan vaig cap a l'institut faig zàping amb la ràdio. I últimament m'he aficcionat a la COPE. Tranquils, ja sé el que esteu pensant, però us promet que és la millor ràdio per escoltar crítiques a Rajoy. El posen de volta i mitja, i sense contemplacions. A Zapatero també, és cert, però amb ell es comporten amb la condescendència del que es sap en la veritat i aconsella a l'ovella descarriada.
Bé, però el que volia comentar és la ràbia amb la que parlen de Bibiana Aido. Supose que la mateixa creació del Ministeri d'Igualtat ja els deu haver enfurismat, i els temes de que s'ocupa més encara (l'avortament, la violència de gènere, la igualtat), però en el to dels comentaris note una ira especial. En primer lloc solen ser crítiques personals, amb un intent clar de ridiculitzar a una persona que ha demostrat una eficàcia que moltes altres voldrien, per la seua joventut, per ser dona, per ser atrevida, sincera, per la seua família, pel seu origen. A més solen ser crítiques iròniques, mai amb un anàlisi sopesat, mai amb una contraposició d'arguments, supose que perquè creuen que no els necessiten. I per fi, entren en el terreny clarament ofensiu, amb acusacions de "burra" (per no saber que un fetus és un ésser humà), "ignorant" (per no coneixer el castellà i dir miembra), "pija" (perquè ve de família bé, per cert, com la d'ells) i "assassina" (ja sabeu, per defensar l'avortament.
Però no solament la COPE manté aquesta campanya d'intoxicació. Ondacero, fa una campanya molt pitjor, per ser més sibil·lina, més oculta sota una aparent imparcialitat política. Però no us equivoqueu, aquestos encara són més perillosos.

Europees

Volia escriure de feia temps sobre les eleccions europees, però la falta de temps i els dubtes sobre el contingut de l'article em van fer desistir. No sabia si prendre partit decididament i públicament, si centrar-me en la vessant europeista o fer esment de la trascendència nacional (valenciana, catalana, espanyola...).
Ara tot sobra, i això demostra la inutilitat dels nostres comentaris (bé, vull dir, dels meus) i la fugacitat del temps i de l'opinió. Ai!
Però bé, efectivament sobren els comentaris que anava a fer, perquè s'han confirmat els pitjors pronòstics que jo volia conjurar: València continua sent el feu del sector més ranci i reaccionari de l'espectre polític, a la ciutadania valenciana (i Murciana i Madrilenya) li te absolutament igual tenir a un tall de "pijos" corruptes controlant el poder, a Catalunya el tripartit s'erosiona i a Espanya guanyen els blaus, els que més criden i amenacen.
I a Europa? La desfeta (el Partit popular es reforça, entren neonazis, Berlusconi continua somrient), el desinterés (l'abstenció més alta dels últims anys) i la paràlisi política. Amb aquest disseny europeu es lògic que la població no es moleste en votar, perquè és inútil un parlament que no decideix i perquè cap de les nacions aposta per un projecte atractiu que ilusione la ciutadania i la mobilitze. Amb aquestes algorges, el futur de la Unió és ben fosc, però el problema és que el futur general no és més optimista; menys democràcia, menys participació, més corrupció i més opacitat del poder (econòmic i polític).
Ens esperen anys roïns per a la democràcia