El biaix sexista del Muvim

Ha reobert l'exposició permanent del Muvim (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), L'aventura del pensament, després d'un any i escaig tancada per raons gens explicades per l'anterior govern. És una boníssima notícia que vaig aprofitar aquest cap de setmana per tornar-la a visitar, perquè sempre he pensat que és una de les poques exposicions permanents que incorporen un sentit filosòfic, i també una de les primeres que va iniciar al nostre país una via divulgativa, educativa i lúdica alhora, de la història del pensament. Amb pocs fons, molta imaginació i una utilització intel·ligent i atractiva dels mitjans audiovisuals, aconsegueix explicar de manera clara i entenedora el procés històric que ens ha portat al present.
L'exposició no ha canviat quasi res des de la seua inauguració, i en aquesta reobertura han mantingut l'estructura i guió tal i com estava, supose que per raons econòmiques bàsicament, perquè alguns dels seus aspectes caldria actualitzar-los. Un d'aquests aspectes que necessita revisió és el del paper de les dones en aquesta aventura del pensament que ha estat la  modernitat. Podríem dir que un dels principals avanços d'aquest període històric ha estat la reivindicació de la igualtat entre homes i dones. Aquesta va sorgir de la mà de la Revolució francesa, des del principi pràcticament de la modernitat, juntament amb els drets dels homes i ciutadans que van tenir la rèplica immediata amb la Declaració de drets de la dona i la ciutadana d'Olympe de Gouges.
Bé, doncs a l'exposició la primera dona que apareix és a l'antepenúltima sala, concretament Marie Curie (quina sorpresa!) i col·locada davant del seu home (com no!). És cert, abans apareixen imatges de dones, algunes famoses, altres anònimes, però cap col·locada com un subjecte de canvi en aquest procés de modernització. La primera sala enumera, utilitzant el desdoblat genèric, això sí, homes i dones, un munt d'autors que han aportat idees, obres literàries, accions polítiques i científiques al procés de la modernitat i la Il·lustració, però cap dona apareix anomenada en aquesta narració. A les següents passa el mateix, fins i tot a les sales dedicades al període il·lustrat, on és una dona vestida d'època la que acompanya als visitants, però cap de les dones que van participar en aquest procés històric és citada. Quan arribem a les sales dedicades al segle XX, centrada en els avanços científics, la situació empitjora, ja que ací la ignorància del paper de les dones en els processos narrats és més evident, i per tant, la seua ocultació més culpable.
En resum, que l'exposició necessita una actualització igualitària urgent, perquè tal i com està plantejada, ignora i oculta el paper de les dones en la història de la humanitat i dona una visió als estudiants que la visiten sesgada i incompleta, afavorint d'aquesta manera la concepció tòpica de que poques dones van participar en processos importants de la història de la humanitat.

Aido

No em sorprén, però em resulta curiosa la dèria que han agafat les ràdios dretanes amb la ministra d'igualtat. He de reconéixer, no sense sentiment de culpa, que pels matins quan vaig cap a l'institut faig zàping amb la ràdio. I últimament m'he aficcionat a la COPE. Tranquils, ja sé el que esteu pensant, però us promet que és la millor ràdio per escoltar crítiques a Rajoy. El posen de volta i mitja, i sense contemplacions. A Zapatero també, és cert, però amb ell es comporten amb la condescendència del que es sap en la veritat i aconsella a l'ovella descarriada.
Bé, però el que volia comentar és la ràbia amb la que parlen de Bibiana Aido. Supose que la mateixa creació del Ministeri d'Igualtat ja els deu haver enfurismat, i els temes de que s'ocupa més encara (l'avortament, la violència de gènere, la igualtat), però en el to dels comentaris note una ira especial. En primer lloc solen ser crítiques personals, amb un intent clar de ridiculitzar a una persona que ha demostrat una eficàcia que moltes altres voldrien, per la seua joventut, per ser dona, per ser atrevida, sincera, per la seua família, pel seu origen. A més solen ser crítiques iròniques, mai amb un anàlisi sopesat, mai amb una contraposició d'arguments, supose que perquè creuen que no els necessiten. I per fi, entren en el terreny clarament ofensiu, amb acusacions de "burra" (per no saber que un fetus és un ésser humà), "ignorant" (per no coneixer el castellà i dir miembra), "pija" (perquè ve de família bé, per cert, com la d'ells) i "assassina" (ja sabeu, per defensar l'avortament.
Però no solament la COPE manté aquesta campanya d'intoxicació. Ondacero, fa una campanya molt pitjor, per ser més sibil·lina, més oculta sota una aparent imparcialitat política. Però no us equivoqueu, aquestos encara són més perillosos.