El mèrit és de la consellera

No, no, no. No llevem mèrits a aquelles persones que se l'han guanyat a pols. Som una societat ingrata, que no admet l'èxit aliè i desmereix a les persones que l'aconsegueixen. I la nostra consellera d'educació, cultura i universitats, Mª Carmen Ortí, ha aconseguit que tota la comunitat educativa valenciana s'alce en bloc contra les seues polítiques educatives. 

Un sector crític de la societat valenciana atribueix a causes polítiques i vendettes antigues l'actual crispació del sector educatiu. Afirmen que no s'havien alçat contra les polítiques de l'anterior govern del Botànic, i que no ho van fer per fidelitats polítiques o prejudicis personals. Però això no és just, el cert és que l'actual cabreig educatiu ve directament per les accions d'una conselleria obcecada en mobilitzar un sector que portava anys adormit. I no era fàcil, no, perquè els i les educadores volen fer la seua feina, educar els i les joves que omplin les aules i no complicar-se més del compte la faena, ja difícil, que afronten dia a dia. 

Era difícil ajuntar uns sindicats que estaven enfrontats feia només uns mesos, però que ara mateix han
aconseguit travar una plataforma que reivindica uns mínims imprescindibles per a la supervivència. Step-pv, Feccoo-pv, Ugt-pv, ANPE i Csif (és a dir, tots) han hagut de mobilitzar uns treballadors i treballadores de l'ensenyament que acceptaven la dificultat del seu treball i mantenien en peu el sistema educatiu. 

Però no, la nostra consellera del ram, encapçalada ara per la ja esmentada Mª Carmen Ortí, que va succeir al pitjor conseller d'educació de la història, José Antonio Rovira (pitjor fins i tot que l'ínclit Font de Mora), ha volgut anar més enllà: trencar tots els acords signats amb els sindicats que dotaven de recursos humans imprescindibles al sistema, trencament que va condemnar fins i tot la justícia i va obligar la institució a acomplir-los, cosa que va esquivar de manera miserable i il·legal; tancar el plà Edificant i bloquejar les construccions i reformes imprescindibles de centres nous; reduir personal de recolzament i atenció a la diversitat i inclusió, sobrecarregar de faenes burocràtiques els educadors i educadores, no cobrir les baixes de manera eficient, menysprear els equips directius. I sobretot, avançar en el menyspreu i exclusió de la nostra llengua del sistema educatiu, primer amb la malanomenada llei de llibertat educativa, que no és altra cosa que la llei d'exclusió del valencià del sistema educatiu i després amb la censura d'autors no nascuts a un territori valencià imaginat i definit de manera arbitrària pels analfabets que ens governen. 

No direu que no, era una faena difícil, però ella, la consellera Mª Carmen Ortí, tutelada per un president de la Generalitat intranscendent, Juan Fran Pérez Llorca, hereu directe de l'impresentable Carlos Mazon, han decidit agitar la comunitat educativa per demostrar al sector de les famílies que fan alguna cosa, si més no, impedir que les coses funcionen i boicotejar qualsevol intent de mantenir viu el sector educatiu públic. Per això, la mateixa consellera ha decidit enviar una carta a les famílies fent ús d'informació confidencial que no té dret a utilitzar per a fins partidistes. Una carta oberta que no ha fet més que unir les famílies a la protesta. Aquest desprestigi que s'ha buscat no és casual, qualsevol descrèdit de l'escola públic va en favor de la privada, concertada o no, i això sí que li interessa a una conselleria plegada a interessos empresarials particulars connectats amb els seus interessos personals. Gràcies consellera, era difícil ajuntar més la comunitat educativa pública, però vosté ho ha aconseguit. 

I amb aquestes raons estareu d'acord amb mi que no podem estalviar mèrits a la consellera. No penseu

que és un exemple d'ineptitud, burrera o ineficàcia, en absolut, ha estat una operació ben meditada.

Havien de punxar el que ells consideren l'enemic, perquè només les batalles que es guanyen contra un oponent de magnitud són les que passen a la història, o donen vots en aquest cas. Ells ho han buscat de totes les maneres possibles, i ho han aconseguit, la comunitat educativa pública s'ha alçat i estic segur que costarà de parar. Esperem que els seus càlculs no siguen encertats i aquesta protesta esdevinga la tomba d'uns governants miserables i malinencionats que governen contra la ciutadania a qui es deuen i que prefereixen el caos al bon govern. 

El llibre de les bèsties. Ramon LLull

 

El llibre de les bèsties. De Ramon Llull. Faula sobre el poder i la corrupció (Edició amb claus de lectura) d'Andana editorial. 

Una nova versió adaptada del Llibre de les bèsties de Ramon Llull, amb una introducció general aclaridora i introduccions suggeridores per cada capítol. 

¿Com sobreviure en una cort plena de traïcions, hipocresia i ambició desmesurada? Aquesta no és només una història medieval; és el manual definitiu sobre la corrupció política i les dinàmiques de poder que veiem als telenotícies cada dia. Ramon Llull despulla la naturalesa humana utilitzant el regne animal en una sàtira mordaç que continua sent sorprenentment moderna.

Quan el tron queda vacant, el regne de les bèsties es converteix en un tauler d'escacs perillós. Qui aconsellarà el nou rei? L'animal més noble o la guineu més astuta i manipuladora? A través de les intrigues de Na Renard, els lectors joves i adults descobriran els mecanismes de la manipulació i el preu de governar sense ètica. Aquesta edició especial d'Andana Editorial compta amb la complicitat d'Enric Senabre, qui aporta claus de lectura essencials. Aquestes eines permeten submergir-se en la crítica lul·liana sense perdre's en el context històric, fent que el text sigui accessible, dinàmic i perfecte per al debat a l'aula o la reflexió personal.

Entrevista a Disfruta Benimaclet

 

Dos libros para hablar con los más jóvenes sobre porno y sobre violencias sexuales

12/01/2026disfrutabenimaclet

Nuestro vecino de Benimaclet Enric Senabre es un profesor de Filosofía que no rehúye ningún tipo de debate y que defiende que es preferible hablar de todos los temas, razonarlos y tratarlos de manera educativa, a esconderlos y hacer como si no existieran.

Desde esa perspectiva, acaba de publicar dos libros destinados al público adolescente y juvenil donde trata de manera divulgativa temas muy candentes. Como la pornografía, en ‘¿Porno? Lo que la pantalla no te cuenta (del sexo)’, publicado en Andana en castellano y en valenciano, y las violencias sexuales, en ‘Trencar la llei del silenci’, en la editorial Bromera.

Seguir llegint al Blog Disfruta Benimaclet. 

Amb Vídeo

El jardiner i la mort

He viscut la mort de mon pare de primera mà. Millor dit, la vaig viure fa ja 27 anys. Després d'un diagnòstic que ens agafà per sorpresa i d'una setmana escassa per acceptar-lo, el desenllaç fou massa ràpid. Una nit de comiat en una habitació d'hospital i el final. No vaig tenir temps per entendre, i el record és massa imprecís.

També estic vivint la malaltia de ma mare, llarga, dolorosa... Un procés de desmemòria en present, contrari al que conta el nostre llibre, però equiparable pel progrés imparable de la malaltia.

Però el llibre de Gospodínov m'ha fet reviure amb més nitidesa uns fets que necessitaven literatura per convertir-se en memòria. Perquè això és aquest relat, una terapia literària per acceptar l'inacceptable.

El meu pare era jardiner, ara és un jardí. Així comença la novel·la, amb un to poètic i reflexiu des del primer moment, però sense concessions al dolor ni al patiment. La lectura d'aquest llibre és un exercici de resistència, de patiment, de por. De por a la mort, perquè ens la col·loca al davant sense disfressa ni maquillatge, imparable. De patiment per la malaltia, que es descriu de manera pormenoritzada i dramàtica. De resistència a la vida, a la memòria, al record a través de l'escriptura. 

En un llenguatge pulcre, net, clar, precís, l'autor s'enfronta a la mort del pare, i ens posa a nosaltres davant la mort. Conta la malaltia horrible i ens situa dins de d'ella per a, finalment, assistir al desenllaç previsible i inevitable. Però després, queda el record, la literatura, perquè el pare era un narrador, un contador d'històries amb una memòria prodigiosa, i un jardiner, i moltes coses més. El to és pròxim, càlid i trasllueix un amor i una fascinació pel pare encantadora. Les recriminacions pròpies també estan presents, per no haver estat prou amb ell, per no haver-li fet prou cas... però queden superades per l'atenció durant la malaltia.

I de rerefons, Bulgària, Sofia i el camp búlgar, un món desconegut que es deixa veure sense pesantor, com un contrast i context d'una vida. 

Certament ha estat dura la lectura, ha estat una experiència d'assumpció personal de la pròpia mort, perquè m'he posat al lloc del pare i he sentit vertigen, por, pànic per la meua mort, per la meua desaparició, però més por encara m'ha provocat la malaltia. Després, després de la mort del pare, l'autor suavitza el relat amb la memòria, amb l'homenatge al pare i aquesta reconciliació amb la vida ens deixa amb un regust agredolç, nostàlgic però agradable. 

"Sense por" com deia sempre el pare de l'autor. Una narració que obliga a enfrontar-se a la mort, a la malaltia, a la decadència, al pas del temps i al final, a l'imparable final. 

Un libro para hablar sin miedo de porno con los más jóvenes y sepan combatirlo

 València (EFE).- Que los menores accedan al porno «es tan fácil que espanta», afirma el profesor de Filosofía Enric Senabre, quien cree que la manera de combatirlo es hablar sin miedo y «de manera atrevida» en casa o en clase para explicarles «las mentiras» de esos vídeos que muchas veces les llegan sin buscarlos.

Con ese objetivo acaba de publicar ‘¿Porno? Lo que la pantalla no te cuenta (del sexo)’ (Andana editorial), dirigido a chavales de 10 a 14 años, un relato corto de ficción que parte del convencimiento, según explica a EFE, de que no tiene «ningún sentido ocultar o negar» el porno y es preferible anticiparse o acompañarles en su primer contacto con él.

Seguir llegint a Agència EFE ací.

Altres periòdics: 

Diari de València

La razón:

msn: 

Por...No! El que la pantalla no t'explica (del sexe)

Un llibre d'Andana editorial per entendre la pubertat i la sexualitat més enllà de les pantalles.

Què passa quan el cos es rebel·la, la veu canvia i les emocions són un mar de dubtes?
Per a l'Albert, la pubertat és un repte, una etapa plena de preguntes que, per sort, pot compartir amb els seus pares i la seua amiga Laia. Però per a d'altres, com els seus companys Sebastià i Roger, la resposta a aquestes qüestions és a un clic, en una pantalla que distorsiona la realitat.
A Espanya, l'edat mitjana d'accés a la pornografia se situa entre els 10 i 12 anys, i s'estima que 7 de cada 10 adolescents la consumeixen de manera habitual. Aquesta és la realitat. Una realitat on els joves no sempre distingeixen entre el sexe real i la fantasia violenta i masclista que sovint veuen a les pantalles dels mòbils.
Aquest llibre és una lectura que aborda aquesta realitat de manera honesta i propera. A través de la història de l'Albert i els seus amics, el professor i filòsof Enric Senabre ens ofereix una guia per viure la sexualitat amb respecte, normalitat i consciència. Fitxa tècnica

Llegir les primeres pàgines

I també en castellà!!

¿Porno?
Lo que la pantalla no te cuenta (del sexo)
Un libro para entender la pubertad y la sexualidad más allá de las pantallas.
¿Qué pasa cuando el cuerpo se rebela, la voz cambia y las emociones son un mar de dudas?
Para Albert, la pubertad es un reto, una etapa llena de preguntas que, por suerte,
puede compartir con sus padres y su amiga Laia. Pero para otros, como sus compañeros Sebastià y Roger, la respuesta a estas cuestiones está a un clic, en una pantalla que distorsiona la realidad.
En España, la edad media de acceso a la pornografía se sitúa entre los 10 y 12 años, y se estima que 7 de cada 10 adolescentes la consumen de manera habitual. Esta es la realidad. Una realidad donde los jóvenes no siempre distinguen entre el sexo real y la fantasía violenta y machista que a menudo ven a las pantallas de los móviles.
Este libro es una lectura que aborda esta realidad de manera honesta y próxima. A
través de la historia de Albert y sus amigos, el profesor y filósofo Enric Senabre nos ofrece una guía para vivir la sexualidad con respeto, normalidad y conciencia.

Fitxa técnica

Primer capítulo

Trencar la llei del silenci

Portem anys de treball del moviment feminista que han aconseguit visibilitzar els drets de les dones i convertir-los en irrenunciables, a més d'aportar un empoderament ben saludable i una autoconfiança i autoestima necessàries per reivindicar la universalització dels drets humans sense distinció de gèneres. 

Si bé, sembla que en aquest procés, els xics s'han quedat enrere, veuen amb reticències els avanços en igualtat i se senten desplaçats de la posició social a què se senten destinats. Per això necessitem treballar el feminisme també amb ells, des d'una postura oberta i d'escolta activa, sense pressupòsits ni imposicions, però amb l'objectiu clar de fomentar l'empatia, la comprensió i la promoció dels ideals d'igualtat, respecte i convivència sense distinció de gènere, ètnia o origen social.

El llibre que presentem està dirigit a fomentar aquests valors. Entre la novel·la i l'assaig, l'obra barreja la força de la trama amb la reflexió sobre les noves masculinitats, el consentiment i les violències silenciades. Una lectura que convida a repensar els vincles, els valors i les complicitats que sostenen el masclisme.

Està publicat a Bromera , disposa d'una guia didàctica per treballar a l'aula i el podeu adquirir a qualsevol llibreria, física o digital. L'argument s'inicia després de la festa de final de curs, quan una notícia sacseja Amadi: han violat la seua amiga Violeta i no saben qui ha sigut el responsable. Sense records d?aquella nit, el dubte s'instal·la dins seu: i si ha estat ell? Amb el pes del dubte i la necessitat de saber, inicia una recerca que el porta a qüestionar no només els fets, sinó també els fonaments mateixos de la seua identitat i del seu paper com a home dins de la societat.

Utilitzar les xarxes socials amb intencionalitat educativa

Article publicat a El diari de l’educació el 24 de juliol de 2025 on es conta l’experiència desenvolupada a l’aula amb l’alumnat de Filosofia de 1r de Batxillerat el curs 2024/25:

És una idea que porte treballant des de fa temps[1], si el món de la vida de l’alumnat està instal·lat, també, en un entorn digital, necessitarem, per tant, incidir en aquest mitjà si volem tenir una certa influència educativa en el seu món. 

Les propostes que es donen des de l’àmbit institucional en aquest sentit són totalment contraproduents, ja que les prohibicions, mesures sobreprotectores i consells prepotents des d’una posició de superioritat, provoquen la creació d’una muralla digital entre l’ús habitual de les xarxes dels i les adolescents i l’entorn educatiu. En cap cas serveixen, ni crec que ho pretenguen, per prevenir el ciberbuylling, els discursos d’odi o les fake news. L’alarma de la comunitat educativa davant l’augment d’aquest tipus de publicacions és clarament hipòcrita, i només proposen una bena als ulls o una muralla opaca per tal de no veure’ls, no per donar-los solució. 

Seguir llegint…

Palestina

Al llibre de Periscopi, Un dia a la vida de l'Abed Salama, de Nathan Thrall, es conten els fets reals que van succeir a Cisjordània quan un autobús escolar va bolcar el 12 de febrer de 2012, es va incendiar i va provocar la mort de sis xiquets, una professora i un bon grapat de ferits. La història, barrejada amb el relat periodístic, explica els moments posteriors a l'accident, aporta una visió directa de la vida a l'entorn de Jerusalem i recupera la història de Palestina a través dels principals actors de la tragèdia. 

La situació que es trasllueix al través dels fets dramàtics de l'accident en què estan involucrats xiquets de 5 anys són esgarrifants. Una nació oprimida per un estat que els arracona, els classifica i els tracta com infrahumans en un sistema polític i burocràtic organitzat amb la clara intenció d'espoliar-los i exterminar-los o, com a mínim, convertir-los en població de segona, en mà d'obra barata o en esclaus o servs de la població israeliana. La vida quotidiana dels palestins és un autèntic laberint de carreteres restringides, controls d'accés, passaports de colors i limitacions impensables en la seua vida quotidiana. La humiliació a la població palestina és contínua i persistent, es manifesta en cada gest, en cada fet, en cada actuació. Per anar a treballar, a escola, al metge o a visitar als familiars, en totes les situacions, l'estat israelià demostra el seu menyspreu i rebuig i avisa que encara pot ser pitjor, que la vida dels palestins està en mans de qualsevol israelià; policia, militar o coló.

En el trànsit entre la hipocresia del règim descrit, que organtiza l'apartheid, i el cinisme del que es lleva la careta i aniquila qualsevol legalitat internacional, apareix el genocidi a Gaza. L'estat israelià articula a Cisjordània un règim racista basat en una legislació arbitrària i cruel, que elimina els drets d'una part de la població per raons ètniques, tot i que manté una aparença de legalitat, absurda i injusta, però legalitat a fi de comptes. És una situació que ens sembla intolerable, que no pensàvem que podia ser superada amb l'aniquilació total de qualsevol dret i l'organització del genocidi més important del segle XXI. Pot semblar paradoxal que les víctimes del major genocidi del segle XX (i de la història) s'hagen convertit en els executors d'un altre genocidi en què ells són els victimaris, els actors principals, cruels i immorals. Però ser víctima no dona dret a eliminar els drets de la resta de la humanitat ni d'una part. 

Malgrat tot, llegint la novel·la ja s'endevina el gèrmen, la preparació del genocidi actual. La restricció de la lliure circulació entre zones delimitades ètnicament, la separació de territoris amb murs i fronteres arbitràries, la classificació de la població pel color dels seus salconduits, la negació d'ajuda als ferits, ambulàncies separades, hospitals i escoles segregades i un actitud cruel dels mandataris i bona part de la població israeliana que mira amb plaer la mort d'uns xiquets pel fet de ser palestins, anuncia la conversió en infrahumana de la població àrab. A excepció d'uns pocs ciutadans (els veïns de la colònia pròxima a l'accident) que expressen el seu suport a les famílies de les víctimes i dels sanitaris i personal d'emergències, la població jueva mira amb passivitat i, fins i tot, crueltat satisfeta, la tragèdia. L'actitud dels joves israelians amb missatges despectius i irònics a les xarxes, anuncien la falta d'empatia prèvia a la preparació del genocidi. És la mateixa actitud d'alguns alemanys que miraven l'holocaust jueu amb satisfacció miserable, perquè eren rates, deien, no humans, animals sense drets, ni tan sols a la vida. Ara són aquelles víctimes les que converteixen els palestins en infrahumans, en animals. 

La situació s'ha tornat intolerable i, més enllà de Cisjordània, que continua sent un apartheid immoral i il·legal, el grau d'extermini amb Gaza ha superat totes les expectatives. L'anul·lació de les convencions i lleis internacionals, la desautorització de l'ONU, els bombardeigs indiscriminats a zones civils, la prohibició d'entrada d'aliments i organitzacions que ajuden en casos de guerra, l'expulsió de poblacions senceres obligades a traslladar-se en bloc, la creació de camps de concentració sense condicions mínimes de vida, en resum, la violació completa de les mínimes normes ètiques que regulen la convivència entre persones i països i la desaparició de qualsevol bri de compassió, han convertit Gaza en el major genocidi del segle XXI, perpetrat en aquest cas per l'estat israelià i el semitisme convertit ara en un moviment molt paregut al nazional socialista. 

Joventut d'acer

Marta Meneu és, possiblement, un dels valors més prometedors del panorama literari valencià. La novel·la D'acer i cristall n'és una mostra de la vàlua i compromís, literari i social, d'una escriptora jove que parla de joves. A ras de la realitat, l'escriptora trava una història basada en la Dana que aconsegueix integrar un crònica realista imprescindible sobre uns fets que no hem d'oblidar i que segueixen ben presents a les zones afectades de manera evident, un fil narratiu de ficció protagonitzat per joves compromesos que van participar en l'escamot de voluntariat que va ajudar en els primers moments de la tragèdia, quan les instàncies oficials estaven desaparegudes i un necessari recordatori de les emocions i sentiments que ens van assaltar a tots mentre contemplàvem, impotents, un escenari desolador, impensable unes hores abans i increible a l'altra vora del Túria. 

Els personatges de la novel·la, Nora i Alba, Jose i Fran, Didí i Carlota son una demostració viva de la joventut mal anomenada de vidre, que va demostrar aquell fatídic 29 d'octubre que eren d'acer i de solidaritat. Els diàlegs són creïbles, l'actuació, els pensaments i les interaccions digitals estan fonamentades en un coneixement de primera mà de la generació que retrata, lluny de les visions moralistes i estereotipades de massa escriptors i escriptores adults que volen convertir-se en assot d'una promoció a la qual miren amb superioritat. 

La reproducció dels fets és fidel, carregada d'informació ajustada i

acompanyada pels sentiments que ens generaven a tots i totes, si bé, aquesta rememoració no provoca un entrebanc del ritme narratiu, més aïna al contrari, s'integra a la perfecció amb la trama de ficció i, a més, tampoc cau en una crítica política evident, la bordeja i, sense deixar d'apuntar culpabilitats, no cau en un discurs maniqueu fàcil i esperable. 

I la trama novel·lada funciona, més enllà dels tràgics moments en què transcorre, la vida dels personatges segueix el seu curs personal, integrant-se en el moment vital que els toca habitar, però amb una autonomia narrativa que els sosté independentment del fets en què han de viure. 

Ens calen autores com Marta, necessitem cronistes que reflexionen sobre una generació que sembla no tenir veu, menyspreada per l'anterior i contada des d'una atalaia que no la comprèn ni la vol entendre, perquè és més fàcil parlar des del tòpic periodístic o moralista. Enhorabona a l'autora pel resultat i a l'editorial Bromera per emparar projectes atrevits que necessiten més ressó.