Sembla ser que durant els feliços 90 i optimistes 2000 els diners de la bombolla immobiliària brollaven a dojo. I els diners, ja se sap, per on passen banyen. Els empresaris de la construcció (i d'altres sectors, com el sanitari, serveis, etc. que havien acudit com les mosques a la mel al reclam de rendibilitats desorbitades) guanyaven els diners a sacs, i els polítics treien la seua part en forma de comissions milionàries transportades en caixes de sabates, repartides en sobres sense membret oficial i ingressades en comptes suïssos. Tots guanyaven i tots estaven contents, les molletes les podien deixar als mileuristes, que acudien als serveis socials dels ajuntaments, omplien les escoles públiques i les sales d'espera dels hospitals.
Però en això, la bombolla es va punxar i els negocis del rajol ja no donaven per més. Els empresaris (els de la construcció i els altres) van buscar altres maneres d'augmentar la bossa; especular amb aliments, invertir en negocis de salut, provar en un sector en augment, els serveis assistencials, o acudir a la formació, un altre segment amb futur. Però el negoci estava copat pel sector públic, i això taponava les rendibilitats de les inversions.
Paral·lelament, els polítics de la ma parada havien deixat de rebre sobrets blancs farcits de Binladens i aquest fet els havia rebaixat el tren de vida al qual s'havien acostumat. La coincidència econòmica només podia acabar com ho ha fet, buscant nous nínxols de negoci en territoris fins ara només explorats però encara no colonitzats. La sanitat (amb Capio i Ribera Salut), l'educació (amb l'irrupció d'Universitats privades, moltes d'elles lligades a l'episcopat) o l'assistència social (Eulen neteja igual un restaurant que atén a discapacitats, sempre a canvi de remuneracions equilibrades), han passat a ser un bon negoci, o si més no, el millor negoci per a temps de crisi. Només necessiten deslliurar-se de la competència deslleial de l'estat, que sempre ha tingut el fotut vici d'assistir els serveis bàsics. I ací entren en escena els polítics que han arribat a la política per a "forrar-se", que han assumit a la perfecció la missió de deixar el mercat ben obert per als interessos privats. La gratificació per la seua bona acció ja arribarà en forma de sobre, ingrés o regal de Gucci, i si parlem dels grans, en forma de lloc privilegiat al consell d'administració de Telefònica, Hidroelèctrica o Gas Natural.
La situació que vivim és absolutament impúdica i intolerable, els polítics immorals que ens governen podran imposar per la força les seus mesures privatitzadores i enriquidores d'uns pocs, però no ens podran enganyar ni convéncer amb la cançoneta que el que fan afavoreix la ciutadania. Sabem perfectament que ens estan robant, que ells i els seus amics estan furtant-nos els drets bàsics i que ens furtaran la dignitat si trauen algun guany econòmic per ella. Són uns lladres, uns mentiders i uns malparits i mereixen el mateix final que la monarquia absolutista al segle XVIII. I no en lleve ni mitja!
12 comentaris:
Tot allò que es pot convertir en negoci es privatitzarà (la sanitat i l'educació serà l'última cosa on les famílies retallaran despeses). En canvi,el que és ruinós, com els clubs de futbol, ho hem de pagar entre tots. Privatitzar guanys, socialitzar pèrdues. Afortunadament, malgrat la indignació i la mala llet que traspues al final (amb això de mentiders lladres, malparits) encara et queda esma per fer un començament positiu: això és saludable per la democràcia...
Jo crec que més bé és saludable perquè accelera el final d'un tipus concret de "democràcia". En tot cas jo afegiria: fills de puta, brètols, fatxendes, culs d'olla, aneu-se'n ja!!!!
Sí Loles, tot això que tu dius podem afegir, i moltes coses més, però sobretot que no ens enganyen. Imposaran el frau i el legalitzaran, però que no el puguen legitimar mai, per molt que manipulen el llenguatge i s'apropien de l'informació. No ens enganyaran!
Vols dir que cal posar a Madame Guillotine a la Plaça del 15-M? Ull, Enric, que ja sabem com acava el Comité de Salvación Pública. Arriba la Reacció Termidoriana i fem un pa com unes hòsties. Calma, amic meu. Ante todo, mucha calma.
Està clar, amic Joan, ja saps que les nostres guillotines sempre són metafòriques, i també sabem que al remat la violència és monopoli del poder.
Però malgrat tot, m'agradaria citar-te a un col·lega teu, Josep Fontana, que en l'espill d'aquesta Tardor deia açò: "Sostinc la teoria, em penso que prou raonable, que des dels temps de la Revolució francesa les societats capitalistes avançades han viscut en una cultura de pactes i concessions, generalment a través de la mediació dels sindicats, amb el propòsit de donar alguna satisfacció a les demandes dels de baix per tal d'evitar una autèntica revolució que capgirés les coses en el terreny econòmic, tal com la Revolució francesa les havia capgirades en el polític, acabant amb la monarquia absoluta i el feudalisme. Per dir-ho senzillament: des de la Revolució francesa fins cap al 1970, les classes dominants de la nostra societat van viure atemorides per fantasmes que els pertorbaven el son, fent-los témer que ho podien perdre tot a mans d'un enemic social: primer van ser els jacobins, després els carbonaris i els maçons, més endavant els anarquistes, els comunistes finalment. Eren amenaces fantasmals, de revolucions impossibles; però la por era autèntica. (...)"
I és que, des de la caiguda del mur de Berlin, que sembla que la por se'ls ha anat del cos a aquests malparits, i han perdut, de retruc, també la vergonya. I ahi els tenim fent negocis a costa dels nostres drets. No se jo si passejar un poc la guillotina per la plaça del 15M, o traure el trabuc de Curro Jiménez, no seria una bona manera d'equilibrar la situació.
Ara juguem amb un element nou que no hi havia en altres situacions revolucionaries anteriors: podem votar. Estem indignats i tinguem ràbia però són els ciutadans que han votat el que tinguem i, mentre no es demostre el contrari, amb vots podem canviar les coses.
És veritat que donen ganes d’eixir a per totes però res no canviaria si la majoria dels ciutadans no són conscients de la situació que ocupen a la societat, de quins són els seus interessos i com defensar-los. Mentre la majoria pense que PPPSOE o l’abstenció són la solució estem aviats
Si, això és cert, John, però estem com sempre, per on comencem? Mentre controlen mitjans de comunicació, repressió i xantatge econòmic serà difícil donar un gir electoral. Mira Grècia, va estar a punt però... Malgrat tot, tens raó, el camí és clarament de majories ben fermes i conscients i això costa de construir i de traslladar a les urnes, però no en tenim altra!
"Hay que instalar la guillotina eléctrica en la Plaza del Sol" Max Estrella en "Luces de Bohemia" ;-)
Ui, què agressiu el Valle Inclan aquest, va participar al 15M? :)
Hola Enric: Comprenderás que en esta entrada me pierda el significado de algunas palabras, por lo que no puedo disfrutar al completo de todos los matices de tu buen hacer.
Pero la conclusión está clara: De pronto (?) hemos descubierto que la situación es intolerable y nos preguntamos ¿cómo hemos podido llegar hasta aquí?
No sé si la cosa terminará como en el siglo XVIII. Pero algunos, bien que se lo merecen.
Gracias por tu esfuerzo e interés, Emilio, el sentido de lo que digo es el que puedes suponer y que seguro compartes, esta casta política que tenemos es indecente e impúdica y cada vez se merece menos respeto y goza de menos legitimidad para gobernarnos. Puede que pronto tengamos que echar mano del legítimo derecho a la rebelión del que hablaba Rousseau.
En fin, a mí ya no me quedan palabras...así que todo está dicho.
Sí Josevi, es tan difícil decir lo que está tan dicho, pero tan necesario al mismo tiempo!
Publica un comentari a l'entrada