6/01/2019

Premi Samaruc 2019


L'Associació de Bibliotecaris Valencians atorga des de fa 27 anys els Premis Samaruc a les millors novel·les de literatura juvenil i infantil publicades l'any anterior. Enguany l'han concedit a Teresa Brosseta, per Superheroïna a l'atac. Supermara 2 i a l'Infinit a les teues mans. El fet de concedir aquest premi implica un mèrit afegit pel fet de reconéixer un gènere literari normalment menyspreat, com va dir Gemma Pascual al seu discurs. Però els bibliotecaris saben que els lectors es formen a la infància i adolescència i per això es preocupen d'atendre les seues preferències i tenir cura de fomentar l'hàbit lector des de menuts.  

 A més, concedeixen el Premi d’Honor de l’Associació de Bibliotecaris Valencians, distinció que s’atorga a aquella persona i/o entitat que s’haja distingit per la seua tasca de defensa i de promoció de la lectura o de la biblioteca pública, que enguany s'ha concedit a À Punt. Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, per la sensibilitat mostrada des dels seus inicis per la promoció del llibre i la lectura, i el Premi Bibliotecari de l’Any, en reconeixement a un professional o entitat de l’àmbit de les biblioteques per la seua tasca en favor d’aquestes, que ha estat concedit a la campanya “Espanta la por”, de la Biblioteca del Museu Valencià d´Etnologia. 

Pel que fa al premi concedit a L'infinit he de manifestar la meua satisfacció pel reconeixement que comporta que els bibliotecaris i bibliotecàries valencianes, persones directament lligades a les recomanacions literàries des del contacte directe amb els lectors,  consideren la meua obra digna d'aquest premi. De fet, jo sempre m'he considerat un mestre que escriu per necessitat pròpia, que produesc els materials que m'agradaria tenir a l'aula per ajudar a pensar l'alumnat. En concedir-me aquest premi, d'alguna manera, valoren també la faceta d'escriptor. Que un jurat composat per bibliotecaris, mestres i editors considere L'infinit la millor novel·la juvenil de 2018 implica reforçar un treball meditat, fruit d'una sèrie de decisions conscients que han resultat encertades, i que us aniré explicant en posts posteriors, però que, en conjunt, aporta un estímul i un incentiu per continuar escrivint.
És de justícia agrair els primers lectors que van llegir l'obra i van donar el primer estímul a la seua continuació, de fet, una obra sense primers lectors no existiria. Els primers ulls que recorren les lletres escrites sobre una pantalla o un paper blanc els donen vida i aporten a l'autor la mesura del projecte que ha iniciat amb inseguretat. Per això no puc deixar de recordar aquests ulls còmplices que són responsables compartits del resultat final que heu llegit. Els joves milenaristes que m'han animat amb la seua lectura entusiasta; Elsa, Pau, Eric, Carla, Paula, Aina i Sergi. Les companyes i amigues que han orientat, estimulat i revisat els primers manuscrits; Maria, especialment per l'ànim i suport, Mari Carmen, Gabriela, Sandra i Cris per les seues observacions i confirmacions i, sobretot, Maria Jesús que ha corregit i suggerit els canvis definitius de la versió final. Gràcies a totes.
Recullen la notícia: 
Fundació Full
Àpunt
Valencia Plaza
Associació d'escriptors en llengua catalana
Premis Samaruc


5/25/2019

Graduació Batxillerat Ferrer i Guàrdia


Dedicat a la promoció de Batxillerat 17-19 del Ferrer i Guàrdia
Bona vesprada, hui es gradua una promoció especial per al Ferrer. Especial no tan sols perquè es gradua el meu fill, Sergi, i per això estic jo ací, sinó especial en un sentit més generacional. Aquest grup d'estudiants, vosaltres, teniu en comú ser els primers que heu viscut des de les aules el canvi polític, i per tant educatiu, al nostre país. Fem un poc de memòria.

Fa 7 anys, quan la Primavera Valenciana es va avançar a un febrer de lluita i reivindicació, els nostres fills i filles, aquests que ara s'asseuen ací davant, estaven a l'escola, la majoria ací al costat, al Pare Català, i amb els seus ulls carregats d'il·lusió van contemplar com els seus germans majors, els que estaven en aquest institut aleshores, eixien al carrer per demanar més recursos per a educació amb uns llibres a les mans com a única arma. La resposta d'aquells que manaven i tenien la missió d'educar va ser una repressió salvatge que ens va deixar a tots amb el cor glaçat. Aquells ulls carregats d'il·lusió, els vostres, es van omplir de ràbia.

Després d'això, han passat eleccions i canvis polítics, els estils de governar ja no són els mateixos, perquè s'ha passat d'expedientar directors d'Institut per posar pancartes o organitzar concerts i manifestacions, a una col·laboració més amable, tot i que encara arrastrem pors i precaucions inexplicables en un sistema democràtic.

Bé, però tornem als nostres protagonistes, a vosaltres, després d'aquella experiència us haurieu pogut convertir en una generació passiva i passota o, si més no, poregosa, vists els resultats que van generar aquells fets. Podrieu haver caigut en el conformisme o l'apatia. Però no, vosaltres ens heu donat una lliçó de ciutadania a tots nosaltres, els adults que us havíem d'ensenyar.
Vosaltres heu sabut mantenir viu i adaptar als nous temps el Nucli d'estudiants, us heu organitzat per reivindicar els valors de la tolerància i la igualtat, valors imprescindibles en democràcia, en les Dones d'aigua, Ferrer Feminista, El Col·lectiu LGTBI del Ferrer, Rebels dels versos i molts més que jo no he arribat a conéixer. Tots encarats a fer un món millor, més respectuós i lliure.
A més heu participat en totes les activitats que ha organitzat el centre, donant-li el vostre estil propi, heu fet teatres i mediació, heu pintat murals i disfressat per Carnestoltes, escrit versos i contes, heu fet fotos i dibuixat i, a més, heu superat amb més o menys èxit les diferents assignatures.

Sí, estimats pares i mares i professorat, aquesta promoció que ara es gradua ens ha donat una lliçó de civisme i educació a tots nosaltres que, amb menys entusiasme i força, hem intentat adaptar-nos als canvis.
L'Ampa, que és del que jo puc parlar, ha passat de tenir un caràcter reivindicatiu a centrar-se en la millora de les infraestructures i la qualitat de l'educació. Hem intentat forçar a les autoritats polítiques a invertir en educació, concretament ací en tapar goteres, endreçar teulades i assegurar instal·lacions, però tenim un pati per urbanitzar, uns aules que necessiten millorar les seues condicions i més recursos humans per atendre la inclusió de les generacions que venen darrere.

Sí, vosaltres ens heu ensenyat una cosa molt important, i és que estiga qui estiga en el poder, ningú ens regalarà res, que hem de seguir lluitant si volem millorar els nostres centres educatius, que hem d'estar organitzats i vigilants si volem que l'escola pública no es convertisca en una opció de segona. Per tot això i perquè ara mateix hi ha generacions de xiquets i xiquetes mirant els seus germans majors amb ulls d'il·lusió, nosaltres, els pares i mares ens hem d'organitzar i estar units i unides per tal de mantenir viva la flama de l'esperança. Per ells, per vosaltres. Gràcies.

4/08/2019

La Lliga de debat de la Xarxa Vives

La Lliga de debat de Secundària i Batxillerat (LDSB), així com La Lliga debat universitària de la Xarxa Vives d'universitats, és una competició que reuneix alumnat de tot l'àmbit catalanoparlant per tal de debatir sobre un tema d'interés, diferent cada any però comú per a tots. Cada Universitat de la Xarxa organitza un fase local i els guanyadors s'ajunten a alguna de les Universitats organitzadores i competeixen dialècticament entre ells. Enguany es debatia a Barcelona a la Universitat Abat Oliba-CEU sobre si calen les fronteres entre els països en la Lliga de Secundària. 
Trobar grups d'alumnes parlant en totes les variants del català sobre les fronteres, discutint sobre immigració, economia, drets humans o conflictes armats entre països és un espectacle digne de veure, una rara avis que no és fàcil veure a casa nostra. 
La Lliga s'organitza sobre un tema i cada equip ha de preparar discursos a favor i en contra i sotmetre's a les preguntes de l'altre equip, així com plantejar dubtes o assenyalar debilitats dels equips 
amb els quals debaten. En aquest sentit, l'activitat implica saber parlar en públic, però fer-ho amb arguments ben travats i, a l'hora, tenir el domini sobre el tema i la flexibilitat suficient per contestar preguntes de tots els tipus sobre els discursos exposats. Un exercici de preparació però, també, de capacitat d'improvisació. Una combinació ben difícil d'aconseguir, i més si pensem que parlem de joves de 15 a 18 anys. Ja voldrien molts adults dominar aquestes competències de la manera com ho fan els nostres adolescents. 
La inspiració més clara d'aquesta competició
dialèctica la podem trobar a l'escola Sofista, els primers mestres de filosofia que a l'època clàssica grega ensenyaven a parlar i debatir els seus alumnes per tal de fer valer les seues idees a l'assemblea ciutadana. Sempre s'ha associat la Sofística amb l'art de la manipulació dialèctica però, ben al contrari, la primera sofística, la que va coincidir amb l'esplendor democràtic de l'Atenes de Pèricles, ensenyava a trobar el millor argument i a defensar-lo amb arguments. Es tracta d'una habilitat necessària en una societat democràtica, que esdevé inútil quan vivim en un model polític autoritari, ja que la democràcia suposa que tots els arguments són vàlids i la única manera de triar entre ells és amb una valoració racional mesurada. 
És cert que aquesta habilitat en mans de grups de poder que volen imposar els seus interessos pot convertir-se en l'art de convéncer o manipular, però només quan convertim el mitjà en una finalitat en sí mateixa. Potser la segona sofística, la qua va coincidir amb la decadència democràtica grega, va aguditzar aquest aspecte erístic del debat i va reduir la discussió a la victòria i la imposició de les idees pròpies. 
Saber argumentar a favor i en contra de qualsevol tema no és un simple exercici formal, sinó la única manera que tenim de valorar la consistència i encert d'ambdós visions dels problemes. No realitzem un joc intranscendent sinó que partim de la convicció de que no tenim la veritat absoluta i per això volem conéixer totes les postures per poder jutjar amb coneixement de causa. Per això no podem reduir el debat a una simple competició formal, sinó que hem d'anar més enllà i, com els primers sofistes, obrir les nostres ments als arguments de tots els punts de mira, valorar-los amb mesura i decidir la nostra postura amb trellat. 
Justament per això la LDSB i la Lliga de Debat Universitària, no hauria de caure en l'error de valorar en excés els aspectes tècnics o formals sinó que, més enllà de la vessant de confrontació i victòria del debat, hauria de valorar l'aspecte de recerca de la veritat o de la millor postura, la més racional i fonamentada, per tal de mostrar que les decisions democràtiques no es basen en un poder tècnic sinó en una argumentació moral i política. Si caem en una visió excessivament instrumental i mediàtica del debat estarem donant una mostra al nostre jovent de que en política tot val i només qui guanya imposa la seua visió més enllà de l'argumentació racional de les decisions democràtiques. 
Potser el panorama polític actual afavoreix aquesta visió tècnica de la discussió pública i els debats al Parlament no són precisament un exemple d'escolta activa ni de recerca de la postura més raonable, però no podem oblidar que, més enllà de la pràctica real, la democràcia apunta a una justificació raonable i raonada del poder. I en la Lliga parlem d'educació i de valors, de democràcia i d'argumentació i els valors democràtics són els que s'han de difundir i generalitzar. 

2/19/2019

Converses de barberia

Ja coneixeu el meu perruquer. És una persona xerraire i simpàtica, d'orientació política progressista i amb la sensibilitat sociològica que només proporcionen els oficis que tracten amb moltes persones diàriament. Segons em deia mentre em tallava els cabells sense pressa, amb més ganes de xarrar que de tallar, han florit entre els seus clients un grapat de futurs votants de VOX, gent que tirava pestes dels polítics, perquè deien que tots eren igual, eren abstencionistes o directament votants del PP. Cap que votara a Podemos, es reafirma amb seguretat.
Tal i com conta, són una espècie relativament nova, orgullosa, a la què li agrada expressar les seues preferències en veu alta i no té vergonya en manifestar-les. Semblen haver escapat d'una caverna personal carregada de ressentiment i auto censura, que ara obri les portes i deixa entreveure una voluntat de venjança reprimida.
Ell, per contra, està tan confós com la major part de l'esquerra. Des de l'episodi del xalet que ha perdut la confiança en Pablo Iglesias, tot i que la mantenia en Errejon, un polític intel·ligent, afirma, però al qual ara ja no pot votar per estar a Madrid i, a més, no pertànyer a Podemos. Una llàstima, certament. Les seues opinions polítiques ja no són tan rotundes com eren fa un temps. Dubta, valora, discuteix, però l'esperança no està escrita en les seues paraules. I així estem tots.
Com us dic, el meu perruquer és un bon baròmetre de la situació política, i aquesta es manifesta amb
la visibilitat cada vegada més orgullosa d'una ultradreta reaccionària que crida de manera sobreactuada i una esquerra acomplexada que demana amb la boca menuda les propostes polítiques de sempre i que mai aconsegueix implantar.
Són moments difícils, quan el relat està en mans d'una visió esbiaixada de la realitat, quan l'accent es col·loca en els botxins que es presenten com a víctimes, quan els problemes només semblen ser els efectes escenogràfics més superflus, mentre la base social continua patint les conseqüències de les mateixes polítiques de sempre. Aquesta dreta cada vegada llegeix més i, inspirada en Laclau i Gramsci, ha aconseguit imposar l'hegemonia política d'una visió caduca del món.
No sé si l'elefant és taronja o blau, però és evident que l'elefant està ací, i els clients del meu perruquer ens ho recorden sense compassió. Haurem de pintar-lo de morat, de roig o d'arc de Sant Martí, possiblement així aconseguirem imposar un relat que ens permeta reviscolar i recuperar la il·lusió que sempre ha caracteritzat l'esquerra.

1/08/2019

L'hora de l'esquerra

No voldria parlar de "ese partido del que usted me habla", perquè justament el ressò mediàtic que s'ha format al seu voltant és el que alimenta el seu ascens. Però tampoc és bona una actitud de negació de la realitat com la que desenvolupava l'ex-president del Govern Espanyol al qual pertany la citació de la primera línia. Per això m'he decidit a abordar la repercussió en el panorama polític de l'ascens d'un partit ultraconservador i clarament xenòfob i masclista. Per això i perquè el fenomen ha adquirit una volada important en la línia del que ha passat a la resta d'Europa, EEUU i Brasil. Sembla que el neofeixisme polític ha vingut per a quedar-se i fins i tot, per a governar. I això són paraules majors.
L'estat Espanyol semblava a recer d'aquest moviment polític, però l'entrada de Vox al Parlament andalús i el seu pes en la formació del pròxim executiu autonòmic ens obliga a pensar sobre quina és la millor manera de fer-los front i pels efectes que pot tenir en el panorama polític estatal, autonòmic i fins i tot municipal.
La primera repercussió, segons les enquestes que sorgeixen com bolets davant les expectatives generades, sembla apuntar a un enfortiment del bloc de dretes (PP-CS-Vox) que podria sumar una majoria absoluta al Parlament espanyol, i fins i tot al valencià, amb possibilitats reals de govern. Aquest fet ha espantat especialment al Psoe i al bloc d'esquerres, que veuen perillar les seues possibilitats de govern. Si bé, aquestes projeccions electorals beuen directament de l'èxit andalús i del fet que ha posat als mitjans de comunicació aquest partit. Però hem d'anar amb cura, perquè la suma que ha produït la divisió de les dretes a Andalusia ha vingut donada per un efecte sorpresa inesperat, amb una abstenció confiada de l'electorat moderat i d'esquerres i amb un lideratge del PsoA en autèntic procés de descomposició. Tots aquests factors no es produiran a les eleccions autonòmiques d'enguany, i menys a València, on la gestió del govern del Botànic acumula un capital encara satisfactori.
A més a més, si ens fixem en l'evolució de l'ascens dels partits d'ultradreta a EEUU, Brasil, Itàlia, França i altres paisos europeus, aquest ascens s'ha produït a costa de la dreta tradicional. A Brasil el partit Socialdemòcrata ha desaparegut, a EEUU els Republicans han cremat les naus en honor a Trump, a Itàlia fins i tot Berlusconi està fora de joc, i a França no queda dreta tradicional, malgrat els esforços d'un patètic Sarkozy. Per tant és ben possible que a casa nostra i a mitjà termini, potser no a curt, a qui més perjudique l'ascens de Vox siga a un PP radicalitzat que ha errat de totes totes l'estratègia. El Casado aznaritzat i sobreactuat ha assimilat el virus vox i intenta furtar-li el territori jugant a sa casa, però això pot produir l'efecte contrari al que desitgen, la seua desaparició per pura intranscendència davant d'uns autèntics espanyols que satisfan millor les expectatives dels seus votants. Alimentar al monstre sol acabar mal. Per tant, l'augment electoral de l'ultradreta pot veure's eclipsat pel descens de la dreta tradicional. El paper de Ciudadanos es potser la incògnita més gran en aquest escenari. Dependrà molt de com juga les seues cartes a Andalusia per saber si són fagocitats també pel monstre Vox.
I quin paper juga l'esquerra en aquesta partida? Doncs de moment sembla totalment fora de joc, noquejada per l'ascens inesperat d'un moviment que creia domesticat dins del pesebre popular. Però el monstre estava ahí, només que avergonyit i desmoralitzat. El primer efecte, i potser el pitjor, d'aquest ascens públic del feixisme renovat és que allibera i estimula els impulsos més reaccionaris, el masclisme més profund i el racisme més exacerbat. Aquests sentiments existien entre un sector de la població que se sent atacada quan es qüestionen privilegis establerts, però ara es senten autoritzats per expressar-los. Han perdut la vergonya, han passat de la hipocresia silenciosa i rancuniosa al cinisme prepotent i obert. Però no podem perdre el nord, s'ha fet molta faena els últims anys, el moviment feminista ha conscienciat una bona part de la població, la tolerància i la integració han creat vincles afectius efectius que no es poden esborrar fàcilment.
Per això els partits d'esquerra, i cada u que situe en aquest espectre a qui vulga, han de continuar la
faena iniciada pels moviments socials. Han de centrar el debat polític en els temes que interessen a la ciutadania, ha de curtcircuitar l'agenda de l'ultradreta i anul·lar el seu efecte sorpresa. L'esquerra ha de canviar el marc del debat polític i centrar-lo en l'educació, la sanitat, les llibertats, els drets laborals i la igualtat efectiva. Només d'aquesta manera aconseguirem frenar aquest moviment retrògrad que és molt cridaner, però també molt volàtil i desestructurat. L'esquerra ha de reaccionar, perquè és l'hora dels projectes, dels compromisos i de la il·lusió. A la ràbia i l'odi només se la guanya amb projectes encisadors i realistes. Ara justament és el moment de l'esquerra i el progressisme.