Vox mola

No direu que no. Vox mola, i ser de Vox també. És com pertànyer a una gran família, una comunitat que sempre dona recer i aporta visibilitat i respectabilitat social. A més, és una garantia d'èxit social i visibilitat pública, i no hi ha cosa que agrade més que adquirir protagonisme. Per tant, si no trobeu altra manera d'adquirir-lo, podeu imitar el mètode Vox d'estar al centre d'atenció. És una guia fàcil i a l'abast de qualsevol persona amb la qual els seus dirigents ens regalen cada dia en les seues intervencions públiques, però que és aplicable a moltes de les reunions que teniu quotidianament. Poseu-vos la bandereta o la corbata verda i vingueu amb mi, veureu com n'és de divertit!

Imagineu que esteu en qualsevol reunió social; un sopar de Nadal, una classe de Secundària o Universitat, una conferència, una reunió d'antics alumnes o un dinar de faena. Què podeu fer per convertir-vos en l'anima de la festa? Què podeu fer per cridar l'atenció i que tothom es fixe en la vostra presència? És ben simple, digueu allò que molesta, aquesta opinió que sabeu desproporcionada, irritant, insultant. I digueu-la en veu alta, de manera clara i tranquil·la, sense por i afegint sempre, "açò que dic no s'atreveix a dir-ho ningú, només jo perquè em tenen igual les crítiques de la dictadura del políticament correcte i de la majoria". Una vegada pronunciades les paraules màgiques, apreteu les dents i poseu cara de circumstàncies, de víctima si és possible i intenteu no immutar-vos, perquè de segur saltaran al vostre coll per tal de callar-vos la boca, recriminar-vos la inoportunitat o la mala educació. Però no patiu, aquest era l'objectiu, ja sabeu que allò que importa és que parlen de vosaltres, encara que siga mal. Haureu aconseguit centrar el debat en la vostra persona i, si de cas, en el tema que plantejàveu. 
Per això ser de Vox mola, perquè dona protagonisme als sense veu,

als marginats, als necessitats d'estima i carinyo, als caiguts en desgràcia. als que mai tenen prou. A vosaltres que no teniu res a dir, però voldríeu dir alguna cosa i no sabeu quina, ara és més fàcil que mai, només heu de seguir el mètode Vox d'atenció pública. La fórmula és fàcil i podeu copiar-la de les intervencions públiques dels seus dirigents, ells vos donen la pauta, apunten el camí i orienten l'actuació: 
Si s'està comentant en un esmorzar de treball els nombrosos casos de dones mortes per violència masclista, vosaltres podeu eixir amb això de que les dones també assassinen els homes i no es diu, encara que amb aquesta opinió estigueu menyspreant víctimes d'assassinat i vosaltres sigueu uns defensors aferrissats de l'ordre públic. Si es parla d'immigració a l'institut o la universitat, sempre podeu apuntar que hi ha molts immigrants il·legals que se n'aprofiten dels serveis públics, encara que defenseu la desaparició dels serveis públics per a tothom i que al vostre costat tingueu una persona vinguda d'un altre país que ha patit persecució o carències i no disposa d'ajudes socials. Si aporten una sentència judicial de condena a uns violadors en una conferència d'obligada assistència, podeu despenjar-vos amb la sospita sobre la violada i la manera de provocar que tenen les dones, fins i tot des de ben menudes, malgrat que al vostre costat tingueu una mare i un pare de xiques i vosaltres sigueu uns grans defensors de la família i el paper sagrat de la dona dins d'ella. Si s'argumenta sobre memòria històrica en un programa de televisió que veieu en família, cal dir que la memòria és una cosa del passat i les víctimes del franquisme unes exagerades, encara que sigueu partidaris de les tradicions i de recordar costums del passat. 
La contradicció en la que us enredeu és el que menys compta, si algú té temps, ganes i possibilitat real de discutir-vos l'argument, només heu de rebaixar la primera intervenció, demanar perdó a la víctima concreta que us interpel·la i explicar que parlàveu de manera genèrica i no volíeu desqualificar ningú, que sou defensors de la llibertat d'expressió i el únic que volíeu era fer valer la veritat, la que ningú diu, només vosaltres. Al remat, el que queda és la primera opinió, com un titular de periòdic o informatiu, i la retractació s'oblida sense més repercussió. 
Ser de Vox és fàcil, i mola, perquè no cal pensar massa, ni analitzar el context al qual vos trobeu, ni tenir cura dels efectes que poden provocar les vostres opinions, encara que siguen contràries als propòsits que vos guiaven suposadament. Els efectes de rebentar el consens social no importen, tot i que siguen perjudicials per a la convivència; l'augment de la violència, la desprotecció dels més dèbils, la reducció d'ajudes públiques, la discriminació o la tortura gratuita no importen, ja els solucionareu a la vostra manera si arribeu a governar, de moment ja sabeu que si vosaltres no podeu jugar, preferiu trencar la baralla. I aquests efectes col·laterals són menors en comparació amb la visibilitat que adquireix la vostra postura i el poder que adquireixen els dirigents que vos ensinistren en aquesta dinàmica perversa, però efectiva. 
I ja ho teniu, el mètode Vox de convertir-vos en tonto útil, en col·laborador necessari de la discriminació, la violència i la repressió. Ells vos ho agrairan, no ho dubteu, fins i tot us donaran una xapa o una gorra per a les grans manifestacions, a canvi els heu donat un altaveu necessari per als seus propòsits polítics; la repressió, la manipulació i l'exclusió antidemocràtica de tot allò que no encaixa en el seu motlle. Un model tan reduït que potser fins i tot vosaltres tampoc encaixeu, i quan això passe ja serà tard, ja no podreu dir res, ells no us deixaran. 
I sí, us heu adonat, he parlat en masculí al llarg de tot l'article, perquè encara que no em referia a tu específicament, lector atent, parlava en sentit general, la majoria són homes.

Educomunicació a la carta

L’estil comunicatiu de la televisió

Si recordem els formats i estils d’emissió de fa uns vint anys, els del món de la televisió i, fins i tot, el primer Internet, en aquells moments disposàvem d’una programació unificada. Tot i la irrupció de les televisions privades, que van diversificar l’oferta, el consum juvenil era prou unificat. Veien les mateixes sèries generalistes (Al salir de clase, Física o química…), programes de distracció comuns (Mujeres y hombres, Gran Hermano…), la publicitat que es repetia a totes les cadenes i algun concurs d’èxit, i poca cosa més.

(...)

En resum, teníem un esquema d’actuació en triangle, a partir d’un vèrtex unificat (la programació comuna) volíem arribar a una base ampla, diversificar i ampliar les interpretacions, fer-les més crítiques, més personals i variades. Volíem fomentar la recepció crítica d’uns missatges que partien de la unificació controlada per les cadenes. Volíem trencar el monopoli de la programació a través de multiplicar els contexts de recepció amb instàncies crítiques de mediació- (...)

L’estil comunicatiu a la carta

Què ha canviat en l’actualitat? En primer lloc, el consum audiovisual s’ha diversificat fins a la individualització total. Cada consumidor audiovisual ho fa a la carta, revisa els canals de Youtube als quals està subscrit, consulta les publicacions dels Influencers als quals segueix, escolta playbacks del Tik-tok que li han agradat prèviament, segueix les identitats de Twitter que li donen el que busca i així fins a l’infinit. I si no en té prou amb les seues preferències explícites, els algoritmes de Google, Instagram, etc. li mostraran el que és coincident amb el que busca. És a dir, la unificació de missatges s’ha esmicolat en una adaptació individual, ara cada u veu el que vol, allò que prèviament ha buscat i que ja sap que li agrada. Per tant, la nostra actuació pedagògica perd bona part del seu sentit, perquè és difícil portar algun producte comú a tot l’alumnat, i perquè la diversificació d’interpretacions ve donada per la tria de preferències inicial, diguem que la mediació està feta prèviament. (...)

Continuar llegint a El diari de l'educació .

Per què les maten?

El passat dissabte 23 de novembre, la tertúlia filosòfica del programa radiofònic d'Àpunt Gravetat zero, amb Maria Josep Poquet i Joan Llobell, ens va plantejar a Amparo Zacarés i a mi la pregunta que dona títol a l'article. 
La conductora del programa va adaptar la pregunta a la seua condició femenina i ens va plantejar Per què ens maten? Amparo Zacarés va contestar de manera clara i contundent que la causa és el Patriarcat (podeu escoltar la tertúlia íntegra ací, a partir del minut 56 de programa) i jo vaig intentar plantejar la qüestió des de la masculinitat, Per què les matem? Perquè el fet innegable és que som homes els que matem les nostres parelles i ex parelles. Em va semblar interessant començar per interpel·lar els homes, ja que encara que no tots els homes són maltractadors, sí que és cert que tots els maltractadors ho són. El paper dels homes en aquesta lluita ha d'estar al costat d'elles, reconéixer el protagonisme femení i col·laborar en les solucions que es proposen. I una reflexió en masculí es necessària per complementar el conjunt d'actuacions feministes que han de portar-nos a una societat més igualitària.
El patriarcat genera un model de masculinitat hegemònica que

bloqueja l'emocionalitat ben gestionada. El model social masculí diu que els homes no hem de mostrar sentiments, i això ens ha convertit en analfabets emocionals, a força d'amagar-la hem perdut el costum de sentir, i quan aquests es desborden, no sabem gestionar-los i reaccionem amb frustració, que s'expressa en violència o fugida i infelicitat.

Necessitem models de masculinitats no estereotipades, per les dones i pels homes mateixos, perquè el model hegemònic també genera riscs que no són fàcils de gestionar per als homes, conductes de risc com el consum drogues, la conducció perillosa, o la necessitat de viure aventures extremes. També les conductes violentes amb contínues baralles, la vigorèxia o la necessitat de demostrar una superioritat que no existeix. Els homes hem de comprendre que perdem molt amb aquest model, però sobretot hem de comprendre que no podem edificar la nostra vida sobre el sotmetiment de la meitat de la humanitat, perquè seria com voler mantenir l'esclavitud, però ara de les dones, al segle XXI.

Aleshores, els homes assassinen les dones per por, per impotència, per incapacitat, per ràbia, per vergonya, per venjança, per demostrar qui mana, per què s´ho mereixen... perquè són dones. Al remat, matem a les dones perquè són dones, com va dir Joan Llobell, i això és un Feminicidi, com va afirmar Amparo Zacarés. 

I és que l'epidèmia de violència contra les dones és una violència estructural, arrelada a les estructures socials i polítiques i impulsada per una societat patriarcal que desqualifica la víctima, la redueix a una condició inferior i justifica, per tant, el seu maltractament.

Quan trobem models de violència a la publicitat, als titulars de premsa, al cinema, als concursos com Gran Hermano i, ara, a les xarxes socials, trobem que hi ha una certa estructuració que no controlem individualment, una repetició de patrons estandaritzats que normalitzen les agressions, les fan amables a la vista o invisibles com en el cas dels micromasclismes o masclismes quotidians, que són la demostració que aquesta violència és estructural, perquè quan es perd la justificació ideològica aquesta continua realitzant-se de manera inconscient. Mostra que hi ha una modelació social d'aquestes conductes. Amb el terrorisme es va

acceptar fàcilment que fora un tipus de violència específic, per raons polítiques, i es van dissenyar càstigs específics. Per què no ho veiem igual de clar ara, amb aquesta violència no directament política, sinó de gènere?

Es tracta d'un masclisme en el què molts homes continuen sentint-se còmodes. Els homes i les dones hem patit un procés de socialització aprés que ens ha fet repetir estereotips de gènere; l'home agressiu, emprenedor, dur, victoriós, que no pot acceptar la derrota, el patiment ni el fracàs, i que quan ho viu no ho soporta, ho amaga amb violència i amb respostes compulsives, angoixades i desesperades. A les dones, en canvi se les ha educat per a la cura, l'emocionalitat i la col·laboració, i se senten còmodes en aquest paper, que a llarg termini se'ls queda curt. El poder s'aprén i la indefensió també és apresa, ho han demostrat molts experiments psicològics, i necessitem eines per superar aquests mecanismes de control.

La teoria dels cercles concèntrics de la personalitat de Vicente Garrido ens explica perquè és tan difícil canviar al maltractador, perquè el seu cercle més intim, el dels valors personals, són difícils de modificar i estan bastits per un masclisme profund.

Nora Rodríguez al llibre El nuevo ideal de amor en adolescentes digitales, diu que el masclisme i el trastorn disocial estan molt units, “Evidentemente hay una gran diferencia entre la transmisión cultural del machismo y la conducta disocial, pero lo que es evidente es que la justificación de la violencia sumada a factores como la “frialdad” emocional y afectiva, así como falta de empatía, y evitar el diálogo, o no respetar a los demás dibujan un cuadro patológico”. Està demostrat que les cultures més masclistes tenen més homicidis i actes violents masculins.

També parla d'un màrketing de l'amor romàntic que es difon a través de novel·les, pel·lícules i sèries juvenils, en el qual l'amor tot ho pot i la gelosia és vista com una demostració d'amor.

El context social és vital, sense ell no es donarien els assassinats que no són més que l'ultima fase d'un procés que es desenvolupa de manera oculta, com un iceberg. El context naturalitza conductes de superioritat masculines i de submissió femenines, normalitza renúncies per amor i cessions per respecte; donar la contrasenya del mòbil, acceptar un control dissimulat a través de retrets i recriminacions, menystenir públicament... són les que porten després a l'agressió, quan el control simbòlic esdevé insuficient.

El cercle de la violència, a més, porta a perdonar l'home, a considerar la violència com un esclat puntual, com un descontrol nerviós, i el context empenta en la línia de justificar conductes violentes. Només si canviem aquesta estructura educativa que abarca aspectes formals i informals, podrem combatre un masclisme que està massa arrelat encara a les societats actuals.

Per això hem de començar a educar des de menuts. La coeducació és la resposta educativa formal a la discriminació que imposa el patriarcat. És un tòpic pensar que el maltractament només afecta persones

adultes, cada vegada més veiem comportaments violents, de domini i control, en parelles joves. Però en aquest cas, aquests comportaments estan normalitzats, acceptats per una concepció de l'amor romàntic, en el qual l'entrega absoluta, la fusió i una sensació de confiança total porta a entregar als xics el control sobre moltes de les parcel·les vitals que després són difícils de recuperar, com les contrasenyes, les amigues, els estudis o la família. Rosa Sanchis, als magnífics materials Els nostres cossos, els nostres drets, publicats per la Conselleria d'Educació, cita Diaz Aguado i Carvajal, en un estudi de 2011, on afirma que el 21% de les xiques han patit aïllament, el 17% ridiculitzades, el 21% controlades i el 10% han sentit por. Però moltes d'elles manifesten acceptar-ho com una cosa normal. S'ha arribat a normalitzar situacions que poden portar a maltractaments futurs, però que no es consideren greus perquè no encaixen en els models que veuen a la televisió.

Per tant la prevenció en aquestes edats ha d'anar de manera indirecta als models d'amor, a la sexualitat i a la vivència de l'autoestima. No funciona anar directe al maltractament, perquè elles no es veuen afectades i ells no es veuen reflectits. El que ells fan és altra cosa, diuen, és amor. Per sort, un sector de les adolescents ho veu clar, si més no teòricament, altra cosa és el que passa quan es veuen dins d'una relació.

El model de fusió amorós, la desaparició de límits personals, la idealització de l'estimat, la creença de que per amor es canvia i sobretot que elles el poden fer canviar, el t'estimaré sempre, la gelosia com a demostració d'amor i la poca educació emocional, que impedeix regular les emocions i convertir-les en sentiments, dificulten la nostra faena.

Cal arribar a un model amorós més ample, a una cultura de la cura, de la llibertat i l'autoestima, emocionalment complexa i sempre en construcció. Un model de bon amor o bon tracte, aprendre a cuidar-se, l'atenció mútua, que se'ns reconega i se'ns tracte bé, amb confiança i col·laboració. No és fàcil, però tampoc impossible. 

El canvi està en marxa i és imparable, a no ser que passe alguna cosa com la que pinta El cuento de la criada, que tal i com van les coses no sembla impossible. Però en un societat democràtica, la revolució feminista és imparable, perquè és una reivindicació legítima i legal, que no pot discutir-se amb arguments assenyats, i només es combat amb desqualificacions, mitges veritats i ocultacions tendencioses, de fet els contraris al moviment no s'atreveixen a negar els drets de les dones, només diuen que se'n passen o que ho volen tot, però no poden discutir la major. El combat ideològic està clarament guanyat, ara falta el més difícil, la realització efectiva, i això costarà més, però és imparable. A més aquesta revolució transformarà la societat sencera, els canvis en els rols de gènere porten a un reacoblament del món sentimental, de les relacions personals, sexuals, de treball, etc. I aquests canvis ja estan en marxa i no es detindran fàcilment, si no és amb una repressió exagerada.

Parlem de política amb majúscules

Superada la ressaca electoral, és moment de mirar cap endavant. Més enllà de les estratègies electorals, encertades o no, del càlcul estratègic ajustat o desbaratat, i de les culpabilitats creuades que s'han dirigit els líders polítics, és el moment de la Política amb majúscules. 
Ho deia abans de la convocatòria electoral, el problema és més greu del que es pensen els responsables polítics, el problema és moral.  L'espectacle de càlcul electoral que han oferit els nostres representants ha estat sinistre, i més pels resultats que hem vist confirmats, al remat tot era estratègia, si bé les conseqüències no, i fins i tot són tan dramàtiques que gelen l'esperit de la ciutadania demòcrata. 
Però hem de passar pàgina, ja no és hora de retrets ni de

culpabilitats, els resultats són els que són, i amb ells hem de bastir una resposta democràtica a les expectatives de la ciutadania. La responsabilitat dels partits de l'esquerra històrica és més transcendent que mai, i esperem amb angoixa que hagen entés el missatge que els han enviat les urnes. El partit majoritari i el seu líder hauran de demostrar que són un partit de govern, que tenen capacitat de lideratge i convencen un espectre divers de formacions que poden recolzar la seua investidura. El pes majoritari recau sobre Pedro Sánchez i un Psoe que té el temps comptat per demostrar la necessitat de la socialdemocràcia als temps del neoliberalisme descarat. Esperem que estiga a l'alçada o abandone el seu càrrec com ha fet un altre líder polític que, amb la seua dimissió, ha deixat més clar el panorama de la dreta. 

Per altra banda, el principal partit de l'esquerra ha de saber gestionar el baló d'oxígen que els resultats li han donat, i haurà de maniobrar amb honestedat i humilitat per tal d'aconseguir un govern progressista. Ells i la resta de moviments progressistes nacionalistes han de col·laborar en la conformació d'una opció de progrés convincent, que done resposta als problemes reals de la ciutadania. Un govern que assegure les pensions i derogue la reforma laboral, que plantege una llei educativa consensuada i anul·le la vigència de la llei mordaça, que aborde la qüestió catalana amb valentia i honestedat i done resposta als reptes de l'encaix constitucional d'un estat modern. Un govern, en resum, que responga políticament als problemes de la població i que rebaixe la crispació que, de segur, intentaran implantar aquells que sempre ixen guanyant quan les coses es posen negres. 

El feixisme, o els moviments polítics populistes-autoritaris, sempre forcen les condicions socials per tal de presentar-se com els salvadors d'una pàtria reduïda a una bandera i un grapat de tòpics. Amb quatre receptes fàcils i tres eslògans tan convincents com impossibles s'emporten un rèdit polític considerable, que després administren amb hipocresia i cinisme. La fórmula funciona mentre la població no tinga altre model més efectiu per tal de comparar, i ací és on entra la necessitat d'un govern que faça política amb majúscules, política com administració dels assumptes públics, política com a gestió honrada dels recursos comuns, política amb voluntat de millora de les condicions de vida de la població. Potser aquest concepte de política haja quedat antiquat, però continua sent tan necessari com difícil. O recuperem el sentit original de gestió dels assumptes públics o poc recorregut li quedarà a un sistema d'organització pública que cada vegada presenta més escletxes en el seu funcionament i més dubtes genera entre la ciutadania que l'ha de recolzar. 
La única alternativa al feixisme és una resposta social articulada i creïble, sincera i honesta, que estiga al costat de la gent i es preocupe per les seues inquietuds, que li garantisca els drets personals i reforce els col·lectius, una resposta política d'esquerres. No ens queda altra, esperem que la classe política ho entenga i treballe per aconseguir-ho, perquè queda poc temps i la bèstia s'alimenta de la nostra manca de respostes polítiques als problemes d'organització que esquarteren la societat civil. 

La por, en sentit polític

La por té un component polític més enllà del sentit existencial i personal. Potser ha tingut sempre aquest component de control social, des de l'antiguitat, en mans del poder religiós que justificava el polític, utilitzant les armes de la superstició i el poder dels Déus i els seus càstigs. 
Des de sempre, la por ha estat ideològica, s'ha fabricat i dirigit contra els col·lectius que servien com a bocs expiatoris. Ha passat amb els Jueus i amb els Musulmans, també amb els bàrbars i els estrangers, i passa ara amb els immigrants, els catalans o els islamistes. Aquesta creació de Fòbies teledirigides pel poder serveixen d'excusa per aplicar polítiques que són les que haurien de generar la por més profunda. 
Però tot i ser antic, és en la Modernitat quan es desvetlla aquest sentit polític de la por com un mecanisme de control social, com un recurs ideològic que manté als ciutadans controlats, acovardits,
 aïllats, escapçats. Potser Hobbes ho va veure, amb la seua proposta d'un Estat terrorífic, que disposa del monopoli de la violència per tal d'imposar una por institucionalitzada. Va entendre que els humans naixem amb por -tal vegada perquè ell era un poregós compulsiu- i som capaços d'abandonar els nostres ideals per sobreviure, i ho va aprofitar en plantejar un govern del terror. 

Però Sade, el Marqués, ho va entendre en sentit contrari i va ser dels primers en denunciar la utilització de les pors que provoca la ignorància. L'aprofitament que la religió i la superstició fan de les pors humanes, i com justifiquen les tiranies amb aquestes pors, són un exemple de domini polític tirànic. Ell va proposar una valoració racional dels motius de la conducta humana i una vida sense pors, amb risc i atreviment, però lliure i sense por. La Revolució era la manera de generalitzar aquesta vida lliure de pors. 
Spinoza també ho va entendre de manera pareguda, encara que des

de la moralitat i no la immoralitat sadiana, també va veure la por com una passió negativa que portava a la esclavitud, amb la superstició i la religió com a fidels assistentes de l'Estat opressor. La solució és una vida guiada per la racionalitat i els afectes col·lectius, i un model polític, el republicà-democràtic,  que guie una societat justa en la que els humans puguen viure sense pors i amb llibertat. 

La via de combat de la por política és clara, però la història ha portat justament al costat contrari, a una utilització de les pors amb finalitats de control. La doctrina del Shock, de Naomi Klein ha mostrat els mecanismes que el neoliberalisme utilitza per imposar les seues mesures criminals. Primer sotmeten a la població a un estat de shock produït per les pors generades de manera artificial o utilitzades de manera intel·ligent; la crisi econòmica, els atemptats islamistes o una violència augmentada pels mateixos mitjans de comunicació poden justificar l'acceptació de les mesures liberalitzadores i repressives que no s'acceptarien d'altra forma lògica. A partir d'ací els poders econòmics campen sense control entre una població acovardida i en retirada política. 
 Convertir la por en inquietud, en prevenció, i aquesta en indignació i en moviment proactiu per a l'alliberament de totes les pors és la via per a superar la utilització ideològica de les pors més arrelades a la Humanitat. Només així podem superar les pors col·lectives per l'acció política. 

Aquest és un resum de la tertúlia filosòfica emesa al programa Gravetat zero, d'Apunt ràdio el dia 26/10/19 a  partir del minut 56, amb Joan Benesiu i jo mateix.

La por, en sentit existencial-personal

 La por és una emoció bàsica, instintiva, natural, que compartim amb els animals com a resposta per a la supervivència, ja siga de protecció davant dels perills com de motivació a la fugida. Els sentiments, en canvi, són una resposta humana, producte de la canalització de les emocions a partir de la reflexió i el manteniment en el temps d'aquestes. 
Els humans vam adquirir els sentiments com a producte del procés d'hominització-humanització, i possiblement el foc va representar el primer antídot contra les emocions de la por, la primera manera de racionalitzar aquests impulsos bàsics. En aquest procés d'humanització van aparéixer els mites i els contes, les narracions per tal de conjurar la por, i també els rituals, que eren maneres de combatre les forces ocultes que ens espantaven. 

La mitologia, juntament amb la religió, van educar al temps que aprofitar aquesta por instintiva, i van projectar en els Déus el control de les forces terrorífiques. Phobos (la por i originàriament la fugida), apareix en la tradició grega juntament amb Deimos (el terror) i Eris (la discòrdia), com a fills d'Ares i Afrodita, als què acompanyen al camp de batalla. El mateix Prometeu roba el foc als Déus per salvar els humans dels perills naturals, i aquest acte immoral ens costa el càstig etern i la por a la venjança dels Déus.
La Filosofia, amb els primers filòsofs naturalistes, introdueixen explicacions racionals a fenòmens que abans s'atribuïen als Déus, la por a un eclipsi o als confins terrorífics del món, van donar pas a explicacions lògiques que conjuraven la irracionalitat original. Sòcrates continua aquesta tradició i proposa una ètica racionalista que domine les passions i les elimine, el "coneix-te a tu mateix", no és altra cosa que domina les teues pors. Plató accentua aquesta idea i depura de sentimentalitat i emocionalitat el món racional, que governa de manera implacable, sense turbulències emocionals, el món humà. 
Aquesta tradició racionalista ha tingut èxit al llarg de la història de la filosofia i ha marcat una concepció de les pors que pretenia, sense èxit tot s'ha de dir, conjurar el terror amb la negació i ocultació de la seua força. 
Però un altra tradició filosòfica, la que arranca d'Aristòtil, molt més sensible a la humanitat de les emocions, i continua amb les escoles helenístiques, amb els hedonistes o els estoics, modulen millor el món emocional, i plantegen una mediació racional i un control prudent de les tendències humanes més bàsiques. 

El mateix Epicur crea el tetrafarmakon com  a remei per combatre les pors; la por al Déus, que no es preocupen per nosaltres, a la Mort, que no es pot pensar des d'ella mateixa i no cal pensar-la quan no està, al dolor, que es pot dominar, i al Destí, que no existeix. El remei és l'autocontrol, l'ataraxia, i la felicitat, que s'aconsegueix amb la recerca dels plaers elevats i gratificants, com l'amistat, que és un bàlsam i un motiu de felicitat per als humans. 
Amb tot, les pors continuen presents en els humans, les religions l'exorcicen i la filosofia les nega, però quan arriba el segle XIX tornen a aparéixer amb força, però ara en la forma de terror, quan comprovem que l'animalitat que preteníem haver controlat està dins de nosaltres. Darwin amb l'animal del què venim i que som, Freud amb l'inconscient que ens domina sense saber-ho, Nietzsche amb la voluntat egoista de poder com a motor màxim de vitalitat i Marx

amb l'egoisme social que motiva una lluita a mort entre classes, ens tornen a mostrar la cara del terror davant de l'espill dels nostres ulls. Ara la por ens la produïm nosaltres, i no els Déus ni les forces ocultes de la natura. Nosaltres som el monstre, l'ésser que es converteix en llop quan la lluna està plena, o quan estimulen els nostres impulsos més bàsics. Aquestes filosofies de la sospita van ser com una premonició de les dues grans guerres i de l'Holocaust.
La por més terrorífica, la més esgarrifant ha estat perdre la dignitat i el respecte per nosaltres mateixos, convertir la humanitat en un teatre de l'horror que exterminava de manera cruel i sanguinària als nostres congèneres, i només per unes Fòbies (Xenofòbia, Homofòbia, racisme...) inventades i estimulades des del poder polític per uns interessos ocults. La nostra imatge reflectida en el mirall de la història pot ser la pitjor història de terror mai escrita, la por elevada a condició humana. 

Aquest és un resum de la tertúlia filosòfica emesa al programa Gravetat zero, d'Apunt ràdio el dia 26/10/19 a  partir del minut 56, amb Joan Benesiu i jo mateix.

La sentència

Ha arribat la Sentència, i era la que tots sabien i esperaven. No podia ser d'altra manera, esperar independència, aplicació imparcial de les lleis o un gest conciliador era impensable. Però malgrat aquesta previsibilitat tothom ha reaccionat com si res, com si fos una novetat absoluta i calgués explicar les postures que ja havien quedat explicitades amb escreix de manera apriorística. Uns per tacticisme polític, altres per pura necessitat de supervivència, però tot ha estat com s'esperava, cada u al seu lloc. Sense escletxes. Pensar? Per a què? Diàleg? Innecessari. 
Des de primer hora estava clar que la Rebel·lió no cabia en aquest cas, que era una estratagema judicial per mantenir a presó de manera provisional als encausats, era evident i escandalós, però els polítics i mitjans de la dreta han mantingut la ficció fins a l'últim moment, i alguns fins i tot després. Saben perfectament que en un ordenament democràtic la Rebel·lió s'ha de justificar amb accions violentes clares, com traure els tancs al carrer o mobilitzar l'exèrcit o, si més no, la policia. I saben també que això no ha passat, que ho saben a Europa i que no podien fer més el ridícul. Però han continuat estimulant la confusió per tal de guanyar vots entre l'electorat més radicalitzat. Són la dreta, ho sabem, han arribat a encetar una guerra civil, esgarrat la seua Espanya i endarrerit quaranta anys el País, i tot per a que no caigués en mans que no eren les seues o les de les seues famílies, "antes rota, que roja" van dir, però si és "rota", que quede com un erm. 
La Sedició és també una figura legal discutible, impossible de

defensar des d'una posició democràtica, que no pot tenir cabuda en un estat de dret, perquè si no s'utilitza la violència és una reivindicació legítima, i no cal reprimir-la, però aquells que defensen aquesta sentència kafkiana, entre ells fonamentalment el Psoe i alguna esquerra jacobina, prefereixen callar davant la violació irreversible de l'ordre democràtic abans que admitir que el seu problema és no atrevir-se a abordar la qüestió en termes polítics, que és com es solucionen les divergències en les democràcies modernes. Però han preferit amagar-se darrere del Suprem, convocar eleccions per un càlcul electoralista i mostrar-se ferms davant del no-res per sobreactuar en una Espanya que no aprén. El discurs incòlume del govern no enganya ningú, ni als seus ni als altres, els altres no els voten ni els votaran mai, i els seus cada vegada confien menys en ells. La irrellevància política és una manera ben trista de desaparèixer. 

Després estan els que callen, un Compromís sospitosament silenciós, al que les seues bases superen en una mostra de dignitat que ha recorregut els carrers de València només conéixer-se oficialment la Sentència. Més dels que esperaven, menys dels que caldria, però suficients per demostrar que no ens poden enganyar tan fàcilment. És cert que estan baix el punt de mira d'una dreta irreductible, però no semblen haver aprés res, no recorden que el Psoe ha fet el mateix amb la qüestió valenciana durant tota la història recent, i que el búnker mai els ha acceptat ni els acceptarà. Ells no negocien, només la rendició. El mateix faran ara. 
I els catalans no fan més que el que podien fer. Els desnonats, els que no tenen res, només tenen la protesta. Quan tens l'exèrcit i la policia al teu costat, no et cal eixir al carrer, només el poder popular necessita el carrer per fer política, i no en té altra. Si no hagués reaccionat com ho ha fet, hauria estat una mostra de poca salut democràtica. Només protesten les societats articulades, estructurades, amb múscul democràtic. I això molesta al poder, al fàctic i al polític, i més al d'aquest estat que s'ha mostrat més semblant a Turquia que a Alemanya. 
El problema és que la seua força potser no siga suficient. El control

és absolut, i el missatge unívoc, sense fissures. No deixen cap fil solt, i els aldarulls lògics en les manifestacions que estan produint-se poden ser la justificació que faltava als tebis, als miserables, als covards, que necessiten excuses per retallar qualsevol manifestació que escape al seu control. El perill d'un cop de mà bla, elegant, blanquejat amb un 155 o alguna cosa similar és més present que mai. El que no saben, el que no han calculat aquests possibilistes que governen de manera provisional un estat anquilosat, és la magnitud de la resposta popular, ja siga al carrer o a les urnes. No sabem el que durarà la resposta popular, no vivim temps de sacrificis, però és possible que la resposta electoral els faça més mal del que pensaven. Possiblement els càlculs de Pedro Sánchez hagen estat més desencertats del que pensàvem i aquell partit Socialista que va salvar el coll amb una proposta suicida d'esquerres i simuladament antiestablishment després de l'escac de Podemos, ara signe la seua desaparició definitiva. Al remat, la dreta fa molt millor el que ells volen fer, els originals sempre són més apreciats per la ciutadania radicalitzada que la còpia submisa i desdibuixada que només serveix per a temps de transició entre un entramat corrupte i el següent.

Un País que anem fent

El nostre País Valencià és miraculós. Vull dir miraculós en un sentit no religiós, sinó en el de sorprenent, inesperat, inexplicable. El fet de juntar uns milers de joves a un concert de música cantada en valencià després dels anys de repressió i silenci és un fet miraculós. Si les coses foren lògiques, ara mateix, el valencià seria cosa de iaios jugant al dòmino als casinos dels pobles, però malgrat tot, trobem una base social jove que exhibeix múscul lingüístic i creatiu, de forma vital i sorprenent, dins del circuit de la música en valencià. 
Reconeixem-ho, el sistema educatiu ha format les últimes generacions en valencià, però només una minoria i sense aconseguir traspassar la barrera de les aules en l'ús social de la llengua. I no obstant això, un sector conscienciat ha començat i continuat cantant, escrivint i parlant en valencià en molts àmbits de participació cultural i social. 
Als mitjans de comunicació hem patit uns anys en els quals era difícil escoltar la nostra llengua, amb Canal 9, sense ell i ara amb ÀPunt, és fa ben difícil trobar informatius, pel·lícules o sèries en valencià si canviem de canal. Però malgrat tot, continuem produint, interpretant i opinant en valencià allà on podem. Un fet inexplicable, si atenem a les pressions, dissimulades de vegades amb la resistència a utilitzar el valencià de manera pública per desconeixement o vergonya, descarades altres quan s'explica que hi ha persones i fins i tot comarques senceres castellanoparlants al nostre País a les que no es vol ofendre. Com si conviure no fora conéixer les diversitats que comparteixen el territori comú. 

La política ha sigut tímida en els millors moments, clarament regressiva en la majoria, si atenem als aspectes de reforçament d'institucions pròpies i independència econòmica i social, però malgrat tot, un sentiment de particularitat nacional es manté entre una part de la població que es nega a renunciar als trets que ens donen identitat. 
Malgrat tot això, i els atacs continuats dels sectors més reaccionaris i nacionalistes espanyols, que no perden passada per denunciar greuges comparatius imaginats i potenciats pels mateixos mitjans que no utilitzen la llengua del País per desinterés, falta de consciència o boicot conscient per tal de minoritzar i exterminar la llengua que ens identifica com a poble. 
Malgrat tot això, el País Valencià continua viu, el nostre poble

renaix, poc a poc, lentament, massa tímidament, però decidida. Amb retrocessos històrics desesperants, però també amb capacitat de resistència i de recomposició. Un munt de joves omplen concerts de música pel País i ciutadans de totes les edats i condició passegen els carrers dels nostres pobles reivindicant respecte, dret a parlar la nostra llengua i orgull per ser un País que volen matar i mai no morirà. Un País que volem fer. 

Més... Què?

Dos articles recents de dos professors universitaris als quals admire i seguesc, José Luis Villacañas (Cumplir promesas)  i Joan Alcàzar (Més Errejón), han parlat de la incorporació a la lluita electoral del partit d'Errejón. Tot i estar més d'acord amb Alcàzar, amb el què coincidesc en moltes de les opinions que expressa, que amb la rendida glosa apologeta de Villacañas, ambdós m'han fet pensar en el que significa aquesta nova formació i m'agradaria dir la meua. 

En primer lloc caldria parlar de l'actor principal d'aquesta història, Errejón i el nou Més... País, que ha decidit de manera ràpida i expeditiva concórrer a les pròximes eleccions nacionals. L'entrada en escena era imminent després de la jugada madrilenya, però tot i això no deixa de demostrar que no es tractava d'acomplir promeses com afirma Villacañas, sinó d'una jugada estratègica que estava pensada amb antelació i planificada dins d'un joc estratègic calculat. De fet, Más Madrid ja havia donat el salt i els ponts amb Podemos estaven trencats, per tant les promeses fetes en l'anterior campanya electoral, quedar-se a Madrid i tot això, ja se sabien paper mullat, i ara es tractava d'aprofitar la conjuntura social d'insatisfacció i frustració davant la incapacitat de les dues forces "progressistes" de formar govern. El fet de no comptar amb programa polític explícit, ni d'una estructura de quadres als diferents territoris nacionals es pot entendre com una precipitació, però també com una ambigüitat calculada en la qual la figura del líder compte més davant dels electors que la resta de factors, en els quals no es diferencia massa de Podemos, ni disposa de grans figures mediàtiques per encapçalar les llistes a les diferents circumscripcions.

Si un mèrit té Errejón és saber fer de la necessitat virtut, i en aquest sentit dissimula l'absència de diferències programàtiques amb Podemos, i s'alia amb altres formacions ja assentades en altres comunitats, com Compromís, En Marea o l'escissió murciana del partit mare, aconseguint d'aquesta manera amagar la seua feblesa territorial. En aquest context, la principal virtut que pot aportar Errejon és la seua imatge amable i dialogant, un suposat talant negociador més obert (submís?) i la confiança que genera en un sector progressista no massa definit. Els efectes electorals només es poden suposar a hores d'ara, però els que genera en la consciència política de l'esquerra no són especialment gratificants, de fet abona la visió d'una esquerra dividida, incapaç d'articular majories i posar-se d'acord i, a més i sobretot, confirma el relat del Psoe de que els culpables en la incapacitat per formar govern eren els radicals de Podemos. Blanc i en botella, llet, però després parlarem d'això. 
Menció a part mereix l'actitud de Compromís al nostre País que, de

manera ràpida i majoritària, s'ha aliat amb una confluència nacional que naixia a Madrid i no aclaria l'encaix de les diferents nacionalitats al si d'un projecte nascut de manera tan centralista. El que altres vegades han estat discussions internes molt sonades i públiques sobre el caràcter nacionalista de la formació, la necessitat de visibilitzar el caràcter valencià i valencianista de la proposta i les discrepàncies programàtiques amb una formació d'arrel jacobina i tradició esquerrana, ara s'han esfumat de manera màgica. La mateixa vesprada de l'anunci de la formació d'Errejon, quasi sense nom i, per descomptat, sense programa, Compromís oferia el seu feu valencià com a territori pacificat per a l'entrada de les tropes errejonistes, posant en perill el govern del Botànic i la confiança que tant havia costat bastir amb Podem al País Valencià. El mateix Baldoví, que dies abans criticava el Psoe per la seua falta d'interés negociador, ara afirmava que d'aquesta manera, amb Més..., seria més fàcil formar govern. Ha estat un gripau difícil d'empassar, suposant en Baldoví la coherència que sempre ha manifestat, i un espectacle poc edificant per a la política en general. La rendibilitat electoral d'aquesta aposta pot ser beneficiosa segons diuen les primeres enquestes, però els efectes que pot tenir per al projecte a llarg termini d'una força valencianista integradora poden no ser tan satisfactòries. 

El Psoe va rebre amb alegria l'entrada d'Errejon a la competició electoral, ja comptava amb ella des de feia temps i aquesta convicció va ser un dels factors que van tenir en compte dins de l'estratègia electoral (Al remat tot era estratègia, com explique en un altre article d'aquest blog) que ha dirigit la seua actuació durant els darrers mesos. Pedro Sánchez va tensar la negociació tot el que va poder esperant la dinamitació interna (Múrcia i altres) i externa (Errejon i Más Madrid) de Podemos per a, d'aquesta manera, aconseguir ser el referent únic de l'esquerra, eliminar el competidor més difícil de l'escenari i millorar els resultats electorals. No dic que el partit d'Errejon siga una jugada del Psoe, però si que la coneixien i la van tenir en compte en la seua actuació. Les paraules de Pedro beneint Errejon i atribuint-li un talant més negociador demostraven que la seua entrada en política representava la culminació del relat que s'havien esmerçat en difundir; el culpable és Pablo i el seu radicalisme. Potser al remat la jugada no els isca tan bé, perquè l'electorat de Podemos ja havia amortitzat la jugada d'Errejon i, en canvi, l'electorat socialista no està precisament content amb la gestió d'aquesta incapacitat personal i política del seu líder per formar govern. Aquesta disolució de la política en els gestos, el personalisme i un cert talant que volen fer-nos creure Sánchez i Errejón, no deixa de ser una cortina de fum que amaga les pressions dels poder fàctics per impedir l'entrada de Podemos al govern de l'estat. 
Podemos és l'altre element afectat per l'entrada del nou partit a la

lluita electoral. I es podria fer mirar quin tipus d'aliances ha bastit que se li han escapat com aigua entre les mans. La fugida apressada d'Equo, Compromís i el CHA ( En Marea ja estava fora) haurien de fer pensar a la formació de Pablo Iglesias quin tipus de relació han mantingut amb els seus socis i de quina manera van imposar el consens intern en aquell Vistalegre II. La construcció de l'esquerra que han cosit s'ha fet massa vegades des d'una prepotència i falta de consens que ha dificultat el seu camí. Va ser difícil amb IU, però al final s'ha convertit en el millor aliat per configurar una gran esquerra que li fera ombra al Psoe. Haurien d'aprendre d'aquest model. Podemos ha de repensar el seu funcionament, obrir-se a les bases i a la dissidència interna i millorar la imatge pública dels seus dirigents, però no se li pot criticar l'actitud honesta i sincera que ha tingut en aquesta negociació per formar govern i en la relació amb els socis d'Unides Podem. Com afectarà en termes d'escons és altre d'aquests misteris que faran de la nit electoral del 10N una nit apassionant.  
Amb tot, recordeu, si sou d'esquerres, heu de votar, però no al Psoe, això no ha canviat, perquè no podem permetre que l'error estratègic de Pedro Sánchez i el partit que el recolza de manera prou acrítica per al que és un funcionament democràtic normal, li done el poder al Trifachito d'extrema dreta que, des de la seua caverna mediàtica ha rebut amb alegria l'entrada d'Errejon al combat electoral. 

Democràcia

Al programa de hui (ací teniu el podcast, la tertúlia a partir del minut 56) de Gravetat zero, d'ÀPunt Media, hem parlat sobre Democràcia. Qui decideix? 
Quan parlem de Democràcia, l'entenem com el règim polític en el qual tota la ciutadania pot decidir sobre els assumptes públics de manera igualitària. Dir tota la ciutadania és un eufemisme, perquè en els temps en què va nàixer, a la Grècia Clàssica, hi estaven exclosos estrangers, dones, esclaus, menors, etc, però ara també excloem els immigrants o els rodamóns, tot i que podem apreciar un procés integrador progressiu al llarg de la història. Malgrat aquestes exclusions, la idea força de la Democràcia és la de decidir de manera col·lectiva i en igualtat d'oportunitats sobre els assumptes públics. Només pensar sobre la idea ja podem adonar-nos de la dificultat de l'empresa, que sembla anar contra el sentit comú que admet diferències socials de naixement o riquesa, i que ha estat contínuament sotmesa a atacs i intents de desprestigi des dels seues inicis. Ja Plató va desfermar una campanya antidemocràtica en la què defensava un model basat en les capacitats, en la vàlua de la intel·ligència. Aquesta idea platònica ha fructificat al llarg de la història i ara mateix es defensen govern tecnocràtics o qualificacions tècniques dels polítics en actiu, o fins i tot, tenim determinats polítics que no han fet altra cosa, professionalment parlant, que ser polítics. 
Aquesta idea de professionalització de la política és poc democràtica, i en aquest sentit els Sofistes eren millors representants dels ideals democràtics, perquè formaven la ciutadania per tal de participar a la política democràtica sense abandonar les seues ocupacions, però formant-se en la reflexió i participació pública. I mireu la mala fama que han tingut aquests professionals de l'ensenyament. Ells han acumulat a les seues esquenes els atacs contra un sistema que és el més absurd i esbojarrat, el més atrevit i radical dels que s'han posat en pràctica, però també el més necessari si busquem una convivència acceptada col·lectivament. La idea de que en política no hi ha especialistes, com diu Castoriadis, és atrevida perquè permet obrir la participació a qualsevol ciutadà que practique una opinió (Doxa) cultivada, meditada. I açò provoca un vertigen en els administradors de la cosa pública i per això intenten retallar-la o controlar-la.
A més a més, la democràcia és un règim polític que sempre està en crisi, perquè la seua legitimació parteix d'un forat negre, d'un punt fosc, que és l'absència de legitimacions externes o superiors (Déu, el Rei, l'Amo, el Pare de família...) com afirma Rancière a L'odi a la democràcia. En aquest cas, l'única legitimació possible  és l'argumentació racional sobre la seua autoinstitució, una discussió racional que aporte raons i les justifique. Ara bé, aquest funcionament passa per molts entrebancs, per exemple per una crisi de representativitat. Quan la ciutadania no se sent representada pels seues mediadors, entrem en una crisi de participació. El 15M, per

exemple, va encapçalar el "no ens representen" i va acusar de "casta" els polítics, tot demanant un major contacte entre els dirigents i la ciutadania. El sistema electoral mateix, amb la llei d'Hont i les circumscripcions, ha fet la resta, perquè ha filtrat la voluntat popular en una direcció que ha afavorit el control d'una partitocràcia, com ha explicat Xavier Serra en aquesta mateixa tertúlia. 

Un sistema democràtic saludable necessita vies d'expressió ciutadana que vagen més enllà de les votacions cada quatre anys, però aquests mecanismes, com referèndums, no semblen agradar als partits que controlen la gestió política. Fins i tot els molesta quan se'n fan i els desqualifiquen de socarrel, com en el cas del referèndum català, sense tenir en compte que amb aquesta desqualificació, desprestigien i erosionen la democràcia mateixa. 
La sèrie danesa Borgen mostra les característiques d'una democràcia saludable, la capacitat de pacte i diàleg, el respecte a la privacitat i la separació clara entre privat i públic, marquen el funcionament d'una democràcia en termes reforçats. Les democràcia europees, com la Britànica o l'americana, tenen contrapesos fruit d'una separació de poders que a casa nostra no estan tan clars. 
Perquè una democràcia necessita cultiu, i aquest ha de vindre d'una

formació cívica i d'uns mitjans de comunicació independents. Però en aquest país no es forma en civisme a la joventut, l'únic intent seriós que ha hagut, el de l'educació per a la ciutadania, va ser durament qüestionat i finalment eliminat per la dreta religiosa i política. A la Grècia clàssica ho van vore de seguida i van sorgir els Sofistes per formar els joves en la participació democràtica, i al nostre voltant, a Europa, quasi tots els paisos tenen assignatures de formació cívica i en drets humans, però ací es va entendre de

seguida com un atac a la religió i com un intent d'adoctrinament. El problema és que sense educació cívica i sense mitjans de comunicació independents és difícil construir una democràcia forta. I els mitjans de comunicació ja veiem com han entrat en un tipus de debat polític que s'assembla més al Sálvame que a un debat seré i raonable. Una llàstima i un perill, perquè una ciutadania desinformada és una ciutadania desarmada davant dels poders que volen curtcircuitar la participació vertaderament democràtica. 

La privacitat a les xarxes socials

El programa Gravetat zero, d'Àpunt Media ha tingut l'atrevida iniciativa d'organitzar una tertúlia filosòfica, Si Plató alçara el cap, al seu magazine cultural dels matins de dissabte. Juntar a 3 filòsofs per parlar de qualsevol tema i donar-los 20 minuts és com fer sonar el timbre d'eixida a una escola i col·locar-se a la porta sense cap protecció. Una temeritat. Però Maria Josep Poquet i Joan Llobell s'han atrevit i han encetat aquesta secció al seu programa de temàtica cultural. Cultural, caps de setmana, matins, en valencià, filosofia... Tot preveu la catàstrofe... Però això ho podeu jutjar vosaltres mateix al Podcast complet del dia 21/09/19, i a partir del minut 55 la tertúlia filosòfica.
El tema en aquest cas era la privacitat a les xarxes socials i Joan

Benesiu, Eurídice Cabañes i jo mateix vam intentar filar alguna idea sobre el tema. Ara voldria reproduir, de manera més pausada i estructurada, la meua intervenció. L'oralitat té la virtut de l'espontaneïtat i vivacitat, però la paraula escrita permet més reflexió i estructuració. Anem per feina.
Per parlar de privacitat, cal precisar primer el concepte. Si l'entenem com aquella part de la nostra vida més personal i pròpia, la que ens defineix i reservem només per als amics, familiars i coneguts més pròxims, ens podem adonar que s'ha vist modificada al llarg del temps. Els conceptes de privat i públic no han estat igual a un poble dels anys cinquanta que a una ciutat dels seixanta. Els sistemes econòmic, cultural i mediàtic (pensem en l'aparició de la premsa escrita o la televisió) condicionen les coses que mostrem i les que reservem per a un grup d'escollits. L'arribada de les xarxes socials han sacsejat aquesta divisió i ens han llançat a mostrar coses que abans eren amagades a un públic ample, un dinar d'amics, un passeig amb el nòvio o nòvia, una festa, un dia de platja o una lectura són mostrats de manera impúdica sense immutar-nos. Molta gent viu aquesta exposició pública com una violació de barreres que abans eren sagrades, però també les podem entendre com una manca de por i prejudicis per mostrar aspectes dels que no ens avergonyim i que tenim el dret de fer públics. Si ho entenem en aquest sentit, les xarxes han representat una ampliació democràtica de la vida pública, el dret de compartir, sense esperar represàlies, la nostra manera d'entendre la vida. 

Ara bé, aquesta visió necessita un context polític radicalment democràtic i sense aquest, pot esdevenir un perill personal o d'utilització de la privacitat sense consentiment. I amb açò entrem en un segon sentit de privacitat, el dret a controlar les nostres dades i a que no siguen utilitzades sense el nostre permís. I en aquest aspecte és en el que la nostra privacitat es troba més exposada, perquè sabem que interactuem en un espai virtual que no és públic, sinó privat i controlat per grans empreses transnacionals que trafiquen amb les nostres dades per vendre'ns productes o influir en el nostre vot. Aquesta deriva totalitària s'hauria de controlar per part dels estats democràtics d'una manera proactiva, proporcionant espais de trobada públics, aplicant lleis de protecció de la ciutadania i la seua privacitat i controlant l'ús que es fa per part d'aquestes empreses de megadades massa sensibles per a ser objecte de compra-venda. 
Un altra vessant d'aquesta exposició continuada de la nostra

privacitat a les xarxes és la de si la multitud de contactes i relacions que establim amb elles representen un autèntic contacte personal o ens aïllen més i ens deixen més sols del que estàvem sense elles. Potser moltes persones que les utilitzem arribem a creure'ns que tenim molts amics perquè ens segueixen i ens donen likes a les nostres publicacions, si bé hem de clarificar el tipus de comunicació i relació que s'estableix. Si parlem d'una comunicació limitada, el Whatsapp o Instagram ens permeten contactar amb molta gent i faciliten el contacte, però evidentment no es tracta d'una comunicació completa, ni d'una relació personal integral. L'únic problema és la confusió que pot generar, creure que és igual que la comunicació en directe o la relació en persona. Whatsapp es una bèstia, perquè ens fa creure que estem parlant a la cara a una altra persona, ens fa oblidar que estem realitzant una comunicació sense context, i el context modifica el missatge contínuament. Facebook o Instagram ens poden fer creure que som estimats i famosos, però no podem oblidar que un like costa una mil·lèsima de segon i poc compromís emocional. Si som capaços de distingir aquestes instàncies, les xarxes ens ajuden a comunicar i relacionar-nos. 

El que necessitem és un període d'ensinistrament i aprenentatge. Aquest fenomen digital és massa recent per valorar-lo integralment i jutjar-lo de manera taxativa. Els adolescents nadius digitals en són un bon exemple de com cometem un munt d'errades en el seu ús, però també generem els nostres propis mecanismes de defensa. Moltes vegades pensem que els joves són inconscients i esbojarrats a través de xarxes, però aprenen ràpid i generen maneres de protegir-se i expressar-se que posen fre a usos perjudicials. És cert que es pot fer de tot, bo i dolent, però necessitem aprendre a fer un ús que ens ajude a ser més feliços, i ja sabem que els humans som addictes a la gratificació personal i a la comunicació.

Altres temes que queden pendents en el debat serien els de si

aquesta exposició pública està modificant la nostra personalitat, sobretot entre els adolescents, i si la discussió política a les xarxes ens fa més intransigents i bloquegen el diàleg i el pacte. També podríem parlar de la invasió de la privacitat per part d'altres, quan ens fotografien i pengen a les xarxes sense el nostre permís, o quan s'utilitzen per fer mal, per insultar, burlar-se o assetjar. Serien usos que caldria revisar i analitzar la manera més eficient de combatre.