La sentència

Ha arribat la Sentència, i era la que tots sabien i esperaven. No podia ser d'altra manera, esperar independència, aplicació imparcial de les lleis o un gest conciliador era impensable. Però malgrat aquesta previsibilitat tothom ha reaccionat com si res, com si fos una novetat absoluta i calgués explicar les postures que ja havien quedat explicitades amb escreix de manera apriorística. Uns per tacticisme polític, altres per pura necessitat de supervivència, però tot ha estat com s'esperava, cada u al seu lloc. Sense escletxes. Pensar? Per a què? Diàleg? Innecessari. 
Des de primer hora estava clar que la Rebel·lió no cabia en aquest cas, que era una estratagema judicial per mantenir a presó de manera provisional als encausats, era evident i escandalós, però els polítics i mitjans de la dreta han mantingut la ficció fins a l'últim moment, i alguns fins i tot després. Saben perfectament que en un ordenament democràtic la Rebel·lió s'ha de justificar amb accions violentes clares, com traure els tancs al carrer o mobilitzar l'exèrcit o, si més no, la policia. I saben també que això no ha passat, que ho saben a Europa i que no podien fer més el ridícul. Però han continuat estimulant la confusió per tal de guanyar vots entre l'electorat més radicalitzat. Són la dreta, ho sabem, han arribat a encetar una guerra civil, esgarrat la seua Espanya i endarrerit quaranta anys el País, i tot per a que no caigués en mans que no eren les seues o les de les seues famílies, "antes rota, que roja" van dir, però si és "rota", que quede com un erm. 
La Sedició és també una figura legal discutible, impossible de

defensar des d'una posició democràtica, que no pot tenir cabuda en un estat de dret, perquè si no s'utilitza la violència és una reivindicació legítima, i no cal reprimir-la, però aquells que defensen aquesta sentència kafkiana, entre ells fonamentalment el Psoe i alguna esquerra jacobina, prefereixen callar davant la violació irreversible de l'ordre democràtic abans que admitir que el seu problema és no atrevir-se a abordar la qüestió en termes polítics, que és com es solucionen les divergències en les democràcies modernes. Però han preferit amagar-se darrere del Suprem, convocar eleccions per un càlcul electoralista i mostrar-se ferms davant del no-res per sobreactuar en una Espanya que no aprén. El discurs incòlume del govern no enganya ningú, ni als seus ni als altres, els altres no els voten ni els votaran mai, i els seus cada vegada confien menys en ells. La irrellevància política és una manera ben trista de desaparèixer. 

Després estan els que callen, un Compromís sospitosament silenciós, al que les seues bases superen en una mostra de dignitat que ha recorregut els carrers de València només conéixer-se oficialment la Sentència. Més dels que esperaven, menys dels que caldria, però suficients per demostrar que no ens poden enganyar tan fàcilment. És cert que estan baix el punt de mira d'una dreta irreductible, però no semblen haver aprés res, no recorden que el Psoe ha fet el mateix amb la qüestió valenciana durant tota la història recent, i que el búnker mai els ha acceptat ni els acceptarà. Ells no negocien, només la rendició. El mateix faran ara. 
I els catalans no fan més que el que podien fer. Els desnonats, els que no tenen res, només tenen la protesta. Quan tens l'exèrcit i la policia al teu costat, no et cal eixir al carrer, només el poder popular necessita el carrer per fer política, i no en té altra. Si no hagués reaccionat com ho ha fet, hauria estat una mostra de poca salut democràtica. Només protesten les societats articulades, estructurades, amb múscul democràtic. I això molesta al poder, al fàctic i al polític, i més al d'aquest estat que s'ha mostrat més semblant a Turquia que a Alemanya. 
El problema és que la seua força potser no siga suficient. El control

és absolut, i el missatge unívoc, sense fissures. No deixen cap fil solt, i els aldarulls lògics en les manifestacions que estan produint-se poden ser la justificació que faltava als tebis, als miserables, als covards, que necessiten excuses per retallar qualsevol manifestació que escape al seu control. El perill d'un cop de mà bla, elegant, blanquejat amb un 155 o alguna cosa similar és més present que mai. El que no saben, el que no han calculat aquests possibilistes que governen de manera provisional un estat anquilosat, és la magnitud de la resposta popular, ja siga al carrer o a les urnes. No sabem el que durarà la resposta popular, no vivim temps de sacrificis, però és possible que la resposta electoral els faça més mal del que pensaven. Possiblement els càlculs de Pedro Sánchez hagen estat més desencertats del que pensàvem i aquell partit Socialista que va salvar el coll amb una proposta suicida d'esquerres i simuladament antiestablishment després de l'escac de Podemos, ara signe la seua desaparició definitiva. Al remat, la dreta fa molt millor el que ells volen fer, els originals sempre són més apreciats per la ciutadania radicalitzada que la còpia submisa i desdibuixada que només serveix per a temps de transició entre un entramat corrupte i el següent.