Per què les maten?

El passat dissabte 23 de novembre, la tertúlia filosòfica del programa radiofònic d'Àpunt Gravetat zero, amb Maria Josep Poquet i Joan Llobell, ens va plantejar a Amparo Zacarés i a mi la pregunta que dona títol a l'article. 
La conductora del programa va adaptar la pregunta a la seua condició femenina i ens va plantejar Per què ens maten? Amparo Zacarés va contestar de manera clara i contundent que la causa és el Patriarcat (podeu escoltar la tertúlia íntegra ací, a partir del minut 56 de programa) i jo vaig intentar plantejar la qüestió des de la masculinitat, Per què les matem? Perquè el fet innegable és que som homes els que matem les nostres parelles i ex parelles. Em va semblar interessant començar per interpel·lar els homes, ja que encara que no tots els homes són maltractadors, sí que és cert que tots els maltractadors ho són. El paper dels homes en aquesta lluita ha d'estar al costat d'elles, reconéixer el protagonisme femení i col·laborar en les solucions que es proposen. I una reflexió en masculí es necessària per complementar el conjunt d'actuacions feministes que han de portar-nos a una societat més igualitària.
El patriarcat genera un model de masculinitat hegemònica que

bloqueja l'emocionalitat ben gestionada. El model social masculí diu que els homes no hem de mostrar sentiments, i això ens ha convertit en analfabets emocionals, a força d'amagar-la hem perdut el costum de sentir, i quan aquests es desborden, no sabem gestionar-los i reaccionem amb frustració, que s'expressa en violència o fugida i infelicitat.

Necessitem models de masculinitats no estereotipades, per les dones i pels homes mateixos, perquè el model hegemònic també genera riscs que no són fàcils de gestionar per als homes, conductes de risc com el consum drogues, la conducció perillosa, o la necessitat de viure aventures extremes. També les conductes violentes amb contínues baralles, la vigorèxia o la necessitat de demostrar una superioritat que no existeix. Els homes hem de comprendre que perdem molt amb aquest model, però sobretot hem de comprendre que no podem edificar la nostra vida sobre el sotmetiment de la meitat de la humanitat, perquè seria com voler mantenir l'esclavitud, però ara de les dones, al segle XXI.

Aleshores, els homes assassinen les dones per por, per impotència, per incapacitat, per ràbia, per vergonya, per venjança, per demostrar qui mana, per què s´ho mereixen... perquè són dones. Al remat, matem a les dones perquè són dones, com va dir Joan Llobell, i això és un Feminicidi, com va afirmar Amparo Zacarés. 

I és que l'epidèmia de violència contra les dones és una violència estructural, arrelada a les estructures socials i polítiques i impulsada per una societat patriarcal que desqualifica la víctima, la redueix a una condició inferior i justifica, per tant, el seu maltractament.

Quan trobem models de violència a la publicitat, als titulars de premsa, al cinema, als concursos com Gran Hermano i, ara, a les xarxes socials, trobem que hi ha una certa estructuració que no controlem individualment, una repetició de patrons estandaritzats que normalitzen les agressions, les fan amables a la vista o invisibles com en el cas dels micromasclismes o masclismes quotidians, que són la demostració que aquesta violència és estructural, perquè quan es perd la justificació ideològica aquesta continua realitzant-se de manera inconscient. Mostra que hi ha una modelació social d'aquestes conductes. Amb el terrorisme es va

acceptar fàcilment que fora un tipus de violència específic, per raons polítiques, i es van dissenyar càstigs específics. Per què no ho veiem igual de clar ara, amb aquesta violència no directament política, sinó de gènere?

Es tracta d'un masclisme en el què molts homes continuen sentint-se còmodes. Els homes i les dones hem patit un procés de socialització aprés que ens ha fet repetir estereotips de gènere; l'home agressiu, emprenedor, dur, victoriós, que no pot acceptar la derrota, el patiment ni el fracàs, i que quan ho viu no ho soporta, ho amaga amb violència i amb respostes compulsives, angoixades i desesperades. A les dones, en canvi se les ha educat per a la cura, l'emocionalitat i la col·laboració, i se senten còmodes en aquest paper, que a llarg termini se'ls queda curt. El poder s'aprén i la indefensió també és apresa, ho han demostrat molts experiments psicològics, i necessitem eines per superar aquests mecanismes de control.

La teoria dels cercles concèntrics de la personalitat de Vicente Garrido ens explica perquè és tan difícil canviar al maltractador, perquè el seu cercle més intim, el dels valors personals, són difícils de modificar i estan bastits per un masclisme profund.

Nora Rodríguez al llibre El nuevo ideal de amor en adolescentes digitales, diu que el masclisme i el trastorn disocial estan molt units, “Evidentemente hay una gran diferencia entre la transmisión cultural del machismo y la conducta disocial, pero lo que es evidente es que la justificación de la violencia sumada a factores como la “frialdad” emocional y afectiva, así como falta de empatía, y evitar el diálogo, o no respetar a los demás dibujan un cuadro patológico”. Està demostrat que les cultures més masclistes tenen més homicidis i actes violents masculins.

També parla d'un màrketing de l'amor romàntic que es difon a través de novel·les, pel·lícules i sèries juvenils, en el qual l'amor tot ho pot i la gelosia és vista com una demostració d'amor.

El context social és vital, sense ell no es donarien els assassinats que no són més que l'ultima fase d'un procés que es desenvolupa de manera oculta, com un iceberg. El context naturalitza conductes de superioritat masculines i de submissió femenines, normalitza renúncies per amor i cessions per respecte; donar la contrasenya del mòbil, acceptar un control dissimulat a través de retrets i recriminacions, menystenir públicament... són les que porten després a l'agressió, quan el control simbòlic esdevé insuficient.

El cercle de la violència, a més, porta a perdonar l'home, a considerar la violència com un esclat puntual, com un descontrol nerviós, i el context empenta en la línia de justificar conductes violentes. Només si canviem aquesta estructura educativa que abarca aspectes formals i informals, podrem combatre un masclisme que està massa arrelat encara a les societats actuals.

Per això hem de començar a educar des de menuts. La coeducació és la resposta educativa formal a la discriminació que imposa el patriarcat. És un tòpic pensar que el maltractament només afecta persones

adultes, cada vegada més veiem comportaments violents, de domini i control, en parelles joves. Però en aquest cas, aquests comportaments estan normalitzats, acceptats per una concepció de l'amor romàntic, en el qual l'entrega absoluta, la fusió i una sensació de confiança total porta a entregar als xics el control sobre moltes de les parcel·les vitals que després són difícils de recuperar, com les contrasenyes, les amigues, els estudis o la família. Rosa Sanchis, als magnífics materials Els nostres cossos, els nostres drets, publicats per la Conselleria d'Educació, cita Diaz Aguado i Carvajal, en un estudi de 2011, on afirma que el 21% de les xiques han patit aïllament, el 17% ridiculitzades, el 21% controlades i el 10% han sentit por. Però moltes d'elles manifesten acceptar-ho com una cosa normal. S'ha arribat a normalitzar situacions que poden portar a maltractaments futurs, però que no es consideren greus perquè no encaixen en els models que veuen a la televisió.

Per tant la prevenció en aquestes edats ha d'anar de manera indirecta als models d'amor, a la sexualitat i a la vivència de l'autoestima. No funciona anar directe al maltractament, perquè elles no es veuen afectades i ells no es veuen reflectits. El que ells fan és altra cosa, diuen, és amor. Per sort, un sector de les adolescents ho veu clar, si més no teòricament, altra cosa és el que passa quan es veuen dins d'una relació.

El model de fusió amorós, la desaparició de límits personals, la idealització de l'estimat, la creença de que per amor es canvia i sobretot que elles el poden fer canviar, el t'estimaré sempre, la gelosia com a demostració d'amor i la poca educació emocional, que impedeix regular les emocions i convertir-les en sentiments, dificulten la nostra faena.

Cal arribar a un model amorós més ample, a una cultura de la cura, de la llibertat i l'autoestima, emocionalment complexa i sempre en construcció. Un model de bon amor o bon tracte, aprendre a cuidar-se, l'atenció mútua, que se'ns reconega i se'ns tracte bé, amb confiança i col·laboració. No és fàcil, però tampoc impossible. 

El canvi està en marxa i és imparable, a no ser que passe alguna cosa com la que pinta El cuento de la criada, que tal i com van les coses no sembla impossible. Però en un societat democràtica, la revolució feminista és imparable, perquè és una reivindicació legítima i legal, que no pot discutir-se amb arguments assenyats, i només es combat amb desqualificacions, mitges veritats i ocultacions tendencioses, de fet els contraris al moviment no s'atreveixen a negar els drets de les dones, només diuen que se'n passen o que ho volen tot, però no poden discutir la major. El combat ideològic està clarament guanyat, ara falta el més difícil, la realització efectiva, i això costarà més, però és imparable. A més aquesta revolució transformarà la societat sencera, els canvis en els rols de gènere porten a un reacoblament del món sentimental, de les relacions personals, sexuals, de treball, etc. I aquests canvis ja estan en marxa i no es detindran fàcilment, si no és amb una repressió exagerada.