Un País que anem fent

El nostre País Valencià és miraculós. Vull dir miraculós en un sentit no religiós, sinó en el de sorprenent, inesperat, inexplicable. El fet de juntar uns milers de joves a un concert de música cantada en valencià després dels anys de repressió i silenci és un fet miraculós. Si les coses foren lògiques, ara mateix, el valencià seria cosa de iaios jugant al dòmino als casinos dels pobles, però malgrat tot, trobem una base social jove que exhibeix múscul lingüístic i creatiu, de forma vital i sorprenent, dins del circuit de la música en valencià. 
Reconeixem-ho, el sistema educatiu ha format les últimes generacions en valencià, però només una minoria i sense aconseguir traspassar la barrera de les aules en l'ús social de la llengua. I no obstant això, un sector conscienciat ha començat i continuat cantant, escrivint i parlant en valencià en molts àmbits de participació cultural i social. 
Als mitjans de comunicació hem patit uns anys en els quals era difícil escoltar la nostra llengua, amb Canal 9, sense ell i ara amb ÀPunt, és fa ben difícil trobar informatius, pel·lícules o sèries en valencià si canviem de canal. Però malgrat tot, continuem produint, interpretant i opinant en valencià allà on podem. Un fet inexplicable, si atenem a les pressions, dissimulades de vegades amb la resistència a utilitzar el valencià de manera pública per desconeixement o vergonya, descarades altres quan s'explica que hi ha persones i fins i tot comarques senceres castellanoparlants al nostre País a les que no es vol ofendre. Com si conviure no fora conéixer les diversitats que comparteixen el territori comú. 

La política ha sigut tímida en els millors moments, clarament regressiva en la majoria, si atenem als aspectes de reforçament d'institucions pròpies i independència econòmica i social, però malgrat tot, un sentiment de particularitat nacional es manté entre una part de la població que es nega a renunciar als trets que ens donen identitat. 
Malgrat tot això, i els atacs continuats dels sectors més reaccionaris i nacionalistes espanyols, que no perden passada per denunciar greuges comparatius imaginats i potenciats pels mateixos mitjans que no utilitzen la llengua del País per desinterés, falta de consciència o boicot conscient per tal de minoritzar i exterminar la llengua que ens identifica com a poble. 
Malgrat tot això, el País Valencià continua viu, el nostre poble

renaix, poc a poc, lentament, massa tímidament, però decidida. Amb retrocessos històrics desesperants, però també amb capacitat de resistència i de recomposició. Un munt de joves omplen concerts de música pel País i ciutadans de totes les edats i condició passegen els carrers dels nostres pobles reivindicant respecte, dret a parlar la nostra llengua i orgull per ser un País que volen matar i mai no morirà. Un País que volem fer.