Déu i la religió

Dedicat a la tia Pepi

Deia ma tia Pepi, -la persona més carinyosa i entranyable que he conegut, la més vital i optimista, la més voluntariosa i decidida-, que ella creia en Déu a la seua manera, però que cada vegada creia menys en l'església. Tan de bo tinguera raó i ara es trobe amb el Déu en que creia, però mentre escoltava la missa del seu soterrament no podia menys que pensar que cada vegada tinc més clar que em resulta impossible creure en Déu, però creure en l'església és inevitable.
Vull dir que la figura d'un Déu omnipotent i etern, de l'estil de les religions monoteistes com la cristiana, és inassumible als nostres dies. És un element tan clarament mitològic que només es pot creure en ell des de la més absoluta innocència (com la tia Pepi) o des del desconeixement ignorant de totes les explicacions científiques que ens envolten. És simplement increïble... i inútil.
Ara bé, l'església que s'ha muntat al seu voltant és un fet sociològic inqüestionable que cobreix una necessitat humana fonamental. La seua missió és proporcionar ritus socials que conforten els seus fidels, aportar un sentiment de pertinença al grup que permet superar l'aïllament i ajudar a assumir fets dramàtics que farien la vida insuportable. En aquest sentit, la recent elecció del Papa Francesc ha posat altra vegada d'actualitat el paper de l'església catòlica en aquests aspectes. Un article de Manuel Fraijó aparegut a El País del passat 16 de març, explicava que el catolicisme actual hauria de recuperar el paper inicial que va tenir el cristianisme als seus inicis. Allò més decisiu per convertir-se al cristianisme als temps originals era la necessita de superar la soledat i l'aïllament, era aconseguir el sentiment de pertinença al grup i sentir-se confortat amb la promesa d'una altra vida millor que la que podien viure aquells esclaus.
Però si aquesta era la força del cristianisme als seus orígens, només presenciar els actes religiosos de l'actualitat i la parafernàlia que acompanya el poder eclesiàstic podem entendre perquè el catolicisme es troba en la crisi més profunda de la seua història. Els rituals que desenvolupen no s'adiuen gens amb el sentit de les paraules que els inspiren, ni la forma ni l'estil d'una missa, un soterrament o un bateig tenen la força de les frases sagrades. Rituals avorrits, unidireccionals, repetitius, sense força. És increïble que, als nostres dies, un senyor gens atractiu es passe un hora realitzant moviments mecànics i repetint amb veu monocorde un seguit de frases inconnexes. Els rituals de pas fonamentals com els batejos, noces o sepelis semblen més inscripcions al registre civil que actes religiosos. I si ens fixem en l'organització de les parròquies o de la cúria dirigent, les coses es posen pitjor, perquè l'aïllament respecte dels més necessitats és més evident encara, amb les honroses excepcions que tots podem coneixer.
O l'església recupera el sentit original d'atenció a les persones o morirà víctima de la seua pròpia burocratització i aleshores qualsevol secta o nova religió li furtarà el lloc que ella ha abandonat, i que els éssers humans semblen necessitar.
Però m'agradaria equivocar-me i que ma tia Pepi tingués raó, perquè llavors ella es trobarà ara amb el seu Déu bondadós que conforta tots els mals i proporciona la vida eterna. Encara que ben pensat, tan si el seu Déu existeix com si no, ella ja es troba confortada, lliure de tots els seus mals (que en tenia i ben forts) i vivint la vida eterna al nostre record. Gràcies tia Pepi.

Protestes

He de reconéixer que jo també estic cansat. Manifestació per la vesprada, concentració pel matí, assemblea a l'hora d'esmorzar, reunió a boqueta nit. Ara l'educació, demà la dependència, també la sanitat, els equipaments del barri, el desmantellament de l'atenció pública o la baixada de sous. Tenim motius de sobres per protestar, el que ens falten són hores!
Estem tots cansats, i ens preguntem si no podríem articular les accions, ajuntar col·lectius, concentrar les protestes, disparar tots junts, estirar del mateix costat i tombar el poder de manera rotunda. Això és el que voldríem però no podem, de moment. Perquè aconseguir això, com es va aconseguir a Tunisia i Egipte fa un any, o a la mateixa Espanya quan la declaració de la segona república, requereix unes circumstàncies especials; la debilitat del poder i la fortalesa del moviment ciutadà.
Per això la dispersió temporal i espacial de les protestes no és una mala idea en l'actual context. L'estratègia del gota a gota, del desgast continuat, de la perseveració del no, de la manifestació mantinguda del descontent és una actitud que acabarà calant entre la població i sumant descontents en aquest maremàgnum de damnificats. El moviment es fa més fort amb cada nova tisorada i s'enforteix amb la repressió.
 De fet, si analitzem bé els resultats de les accions de protesta recents, només les concretes, les que han anat dirigides a objectius menuts, a casos concrets, han eixit victorioses. Abans del reconeixement parlamentari de la llei anti desnonaments, la Plataforma ja havia aconseguit parar-ne uns quants. Famílies reals s'han deslliurat d'un desnonament gràcies a la lluita d'un grapat d'activistes, empreses en actiu han esquivat EROs salvatges per la perseverància dels seus treballadors i sindicalistes (com al bus de Barcelona) i algun que altre banc s'ha vist obligat a tornar dipòsits fraudulents per les protestes públiques. La lluita concreta dona resultats, perquè el poder no la percep com un qüestionament directe del seu poder, però l'erosiona. Cada  nou desnonament aplaçat és una patada en la credibilitat de la llei espanyola, cada empresa que accepta mantenir el poder adquisitiu dels seus treballadors demostra que això és possible, cada banc que accepta el seu frau reconeix la necessitat d'una banca ètica.
La lluita particular, concreta, és un anar fent camí que no podem abandonar, perquè millora la vida de les persones reals i perquè qüestiona el sistema global de repartiment del poder. No podem pensar que no s'aconsegueix res amb les protestes només perquè no tombem el govern de torn o perquè no dimiteix el personatge més miserable. La lluita és llarga i les forces les que tenim, no les desaprofitem i, sobretot, siguem-ne conscients que som molts treballant pel mateix objectiu.
I per acabar, fruim del plaer de mirar als ulls tots aquells que només fa uns anys s'enorgullien d'unes polítiques de totes totes impresentables i fraudulentes. Teníem raó llavors i en tenim ara, per això acabarem guanyant la partida. No defallim.

Falses esperances

Són moltes les raons que expliquen la contenció social amb la què estem vivint les polítiques salvatges que ens imposen. Des d'allò tan conegut de que hem perdut nervi reivindicatiu per desús fins a que la repressió o la por a la repressió ens paralitza, passant per una suposada maduresa de la societat civil. En realitat crec que anem errats en l'explicació, massa ideològica, massa conscient com per a ser seguida de manera majoritària pel gros de la ciutadania.
En realitat pense que si la societat no esclata en accions de protesta més radicals, com vagues indefinides en sectors essencials o protestes més persistents i menys pacífiques és perquè, en el fons, encara ens creiem el missatge governamental de que aquestes mesures que ens imposen són una espècie de medicina, de remei sanatori dirigit a solucionar una situació transitòria i provisional que, com una malaltia, necessita tràngols desagradables per curar al malalt, que és la nostra societat del benestar.

La majoria de nosaltres aguantem les retallades en salari, prestacions o drets com el qui veu caure una pedra de volum considerable i busca un amagatall per tal de deixar-la passar. Els que no troben l'amagatall (desnonats, aturats sense subsidi, malalts sense segur) són xafigats per la pedra i queden en estat catatònic, sense capacitat de reacció durant un temps considerable, o directament fora de la circulació. Aquells que troben recer (prestació, subsidi, salari o família) s'amaguen i esperen el pas per tornar a viure, amb l'esperança que les pedres pararan de rodar i tornarem a viure sense esllavissades.
El problema és que sembla que les coses no van així, de moment no escampa i el malalt no millora. El desmantellament dels serveis públics és una realitat irreversible que anirà a més. Les baixades de sou no són transitòries, perquè la competitivitat exigeix empobriment i més explotació. L'eliminació de drets laborals són una condició per a la recuperació econòmica, o això diuen. I l'abandó dels més dèbils forma part d'una filosofia política que parteix d'un darwinisme social pervers.
Però fins que no experimentem aquesta situació, fins que no ens adonem de la continuïtat d'aquestes polítiques i de la voluntat d'aprofundir en les mesures que desmantellen la protecció social i eliminen els drets humans bàsics, no reaccionarem. Mentre tinguem l'esperança que açò passarà, que tornarà el creixement econòmic, que arribaran les eleccions i guanyaran els bons o que prompte despertarem d'aquest malson i tornarem a ser tots feliç classe mitjana, mentre pensem açò, no farem res més que expressar el nostre desacord i salvar la nostra dignitat en manifestacions pacífiques i vagues testimonials.

Però les coses no funcionen així, ni mai ho han fet. Hem de ser nosaltres, cada un de nosaltres i tots alhora  els que els hem de parar els peus, els que hem d'impedir físicament la continuació d'aquestes polítiques, els que hem de dir un PROU definitiu, un NO decidit. O comencem a prendre consciència de la irreversibilitat de la situació o tardarem molt a recuperar drets fonamentals i garanties de convivència social com les que alguns encara hem conegut.

Ideologia neoliberal

Els tres pardalets de les imatges adjuntes representen l'avantguarda de la ideologia neoliberal. Són allò que un bon marxista diria "intel·lectuals pragmàtics", en el millor sentit de la paraula, perquè no es dediquen, només, a difondre ideologia, sinó que la posen en pràctica des dels seus llocs de treball. Empresaris de renom com són, posen en marxa a les seues empreses allò que prediquen a les rodes de premsa, si bé la pràctica sol mostrar la cara oculta de les seues declaracions.
Un d'ells demana treballar més i cobrar menys, mentre aplica acomiadaments salvatges a les seues empreses tot i que amaga desorbitats guanys econòmics i evasió fiscal. Un altre diu que la reforma laboral s'ha quedat curta mentre paga en negre els seus treballadors per tal d'estalviar-se les cotitzacions socials. I el que mana ara de tots ells demana que els funcionaris es queden a casa per estalviar despeses de papereria, però quan es dirigeix a hisenda a demanar subvencions li posen la catifa roja per tal que no espere massa.
Podrien semblar contradictòries les paraules i els fets, però són molt coherents. El discurs de la dreta neoliberal dona por per la seua simplicitat, es resumeix en un "nosaltres hem de guanyar més i a vosaltres que us en donen".
I encara dona més por saber que aquest discurs tan simplista arriba a calar entre determinades capes socials. És increïble que mentides com les que exposen públicament siguen susceptibles de debat, no mereixen ni una paraula. L'autèntic missatge no és el políticament correcte de les declaracions, sinó el dramàticament obscé dels fets. Són males persones, miserables i profundament egoistes, perquè estan convençuts que tenen dret a tenir més que la resta del món (el jaguar a la porta o el xalet a La Moraleja, o ambdúes coses), encara que a la resta del món els falte la casa on aixoplugar-se o la medicina que aminore el dolor.
Aquesta és la ideologia neoliberal, no us equivoqueu, sempre ha estat la mateixa i Marx la va radiografiar en els seus inicis i la va anomenar lluita de classes, i no ha canviat gens ni mica. Als miserables aquests els deixeu fer i s'ho quedaran tot, si poden.

El més i el menys

Tenim una creença instal·lada en el nostre imaginari col·lectiu que influeix de manera molt negativa en la nostra manera de valorar les coses. Es tracta de la creença del "tots són iguals", "uns o altres tant és, al remat fan el mateix" que serveix per desqualificar tota la classe política o qualsevol intent de millorar un poc les coses. La creença parteix d'un ideal equivocadament platònic segons el qual o aconseguim la perfecció a la terra o qualsevol cosa que fem serà poca perquè sempre es quedarà a mig camí del que hauríem de fer.
Però com dic, és un ideal equivocadament platònic perquè el mateix Plató era conscient que els ideals s'havien de realitzar en la mesura que es pogués i mai de manera completa. Per això és tan injust clavar al mateix sac de la corrupció tots els polítics, o igualar l'acció política del Psoe a la que ara està fent el PP. No senyor, no tota la corrupció és igual, hi ha graus i hi ha quantitat. No és el mateix robar un milió que 100.000 euros, ni és el mateix robar de l'olla del pobre que de despeses sumptuàries. De la mateixa manera no és el mateix governar des de la més absoluta falta de referències socials que amb un cert sentit de la realitat existent. Vull dir que el govern Zapatero va cometre molts errors i va deixar moltes coses per fer i no va impedir el poder dels de sempre, això és cert, però també és cert que va fer la llei de dependència, la de matrimonis homosexuals, de l'avortament o de la transsexualitat. Encara que en política econòmica era una autèntic servidor dels interessos del capital, en política social i democràtica tenia una mínima sensibilitat que, a hores d'ara, s'enyora. De la mateixa manera no és el mateix un govern del Psoe amb majoria absoluta que un amb recolzament d'IU o Compromís, igual que no és el mateix PP el de la majoria absoluta de Castella-La Manxa que el de majoria relativa recolzada per IU a Extremadura. En política normalment hem de triar entre les condicions de possibilitat que tenim a l'abast, perquè l'acció política és complexa, però això no ens pot eximir d'elegir dins d'aquestes possibilitats. L'actitud del "cap m'agrada", no n'hi ha cap que "s'ajuste a les meues idees" és absurda i inútil i acaba afavorint a la dreta més reaccionària, amb les conseqüències que tots estem vivint.
De la mateixa manera que la corrupció en la que s'han vist immersos altres partits polítics és intolerable però en cap cas tan greu i organitzada a escala general com la que ha fet el PP. No és el mateix, no senyor, no tots són iguals, i sempre és preferible una cosa o altra, i sempre haurem de triar entre el més i el menys, entre el mal menor i la debacle.

Els motius de les privatitzacions

Si una cosa bona ens ha aportat el cas Barcenas (a més, és clar del desemmascarament de la corrupció i l'efecte saludable que això té per a la vida democràtica) és una major comprensió dels motius ocults que han accelerat les privatitzacions (externalitzacions, diuen ells) en sanitat, educació, serveis socials i altres.
Sembla ser que durant els feliços 90 i  optimistes 2000 els diners de la bombolla immobiliària brollaven a dojo. I els diners, ja se sap, per on passen banyen. Els empresaris de la construcció (i d'altres sectors, com el sanitari, serveis, etc. que havien acudit com les mosques a la mel al reclam de rendibilitats desorbitades) guanyaven els diners a sacs, i els polítics treien la seua part en forma de comissions milionàries transportades en caixes de sabates, repartides en sobres sense membret oficial i ingressades en comptes suïssos. Tots guanyaven i tots estaven contents, les molletes les podien deixar als mileuristes, que acudien als serveis socials dels ajuntaments, omplien les escoles públiques i les sales d'espera dels hospitals.
Però en això, la bombolla es va punxar i els negocis del rajol ja no donaven per més. Els empresaris (els de la construcció i els altres) van buscar altres maneres d'augmentar la bossa; especular amb aliments, invertir en negocis de salut, provar en un sector en augment, els serveis assistencials, o acudir a la formació, un altre segment amb futur. Però el negoci estava copat pel sector públic, i això taponava les rendibilitats de les inversions.
Paral·lelament, els polítics de la ma parada havien deixat de rebre sobrets blancs farcits de Binladens i aquest fet els havia rebaixat el tren de vida al qual s'havien acostumat. La coincidència econòmica només podia acabar com ho ha fet, buscant nous nínxols de negoci en territoris fins ara només explorats però encara no colonitzats. La sanitat (amb Capio i Ribera Salut), l'educació (amb l'irrupció d'Universitats privades, moltes d'elles lligades a l'episcopat) o l'assistència social (Eulen neteja igual un restaurant que atén a discapacitats, sempre a canvi de remuneracions equilibrades), han passat a ser un bon negoci, o si més no, el millor negoci per a temps de crisi. Només necessiten deslliurar-se de la competència deslleial de l'estat, que sempre ha tingut el fotut vici d'assistir els serveis bàsics. I ací entren en escena els polítics que han arribat a la política per a "forrar-se", que han assumit a la perfecció la missió de deixar el mercat ben obert per als interessos privats. La gratificació per la seua bona acció ja arribarà en forma de sobre, ingrés o regal de Gucci, i si parlem dels grans, en forma de lloc privilegiat al consell d'administració de Telefònica, Hidroelèctrica o Gas Natural.
La situació que vivim és absolutament impúdica i intolerable, els polítics immorals que ens governen podran imposar per la força les seus mesures privatitzadores i enriquidores d'uns pocs, però no ens podran enganyar ni convéncer amb la cançoneta que el que fan afavoreix la ciutadania. Sabem perfectament que ens estan robant, que ells i els seus amics estan furtant-nos els drets bàsics i que ens furtaran la dignitat si trauen algun guany econòmic per ella. Són uns lladres, uns mentiders i uns malparits i mereixen el mateix final que la monarquia absolutista al segle XVIII. I no en lleve ni mitja!

És possible informar-se en la societat de la informació?

Per si no teniu ganes de llegir el rotllo d'article que ve a continuació, us conteste a la pregunta que plantege al títol: no, rotundament no, en l'actual societat de la informació és pràcticament impossible per a la ciutadania informar-se d'una manera veraç i creïble del que passa al món. Supose que el mateix plantejament de la pregunta ja us havia fet sospitar una resposta negativa, però resulta que, paradoxalment, viure en una societat hiperinformada té com a resultat més immediat una autèntica foscor informativa.
Anem a pams, la principal font d'informació de la major part de la població és la televisió, els informatius de la qual són una patètica narració repetitiva i idèntica, retallada i adobada de notícies imbècils que converteixen en top ten la presumpta gràcia del presentador. Si mireu l'informatiu del migdia i el de la nit són una repetició calcada, però és que no tenen periodistes de vesprada? Si compareu els de diferents cadenes, segueixen un patró idèntic en el 90% dels casos, i en moltes notícies fins i tot amb la factura de la mateixa agència de producció. De la selecció de les notícies ni en parlem, els criteris són pràcticament inescrutables. En resum, és impossible saber res del que passa al món, ni tan sols del que passa a casa teua, si t'alimentes només dels informatius televisius.
I la ràdio? Doncs tres grams del mateix, perquè el recull de notícies sol ser ben limitat i molt marcat per l'orientació política del propietari de la cadena. Al remat, entre publicitat i consell solidari, arribem a captar 10 o 12 notícies, la major part nacionals i locals, i totes elles dirigides per l'agenda del conseller de torn o el secretari general del principal partit de l'oposició. És que no queden més periodistes que els que acudeixen a les rodes de premsa de presidència? És que la notícia no es busca al carrer? És que no passa res més enllà del que tenen programat al consell de redacció?
De la premsa escrita podríem esperar una mica més de serietat i, sobretot, anàlisi fonamentada i en primera persona. Però no us emocioneu, les poques capçaleres que han sobreviscut a la crisi, han reduït els corresponsals i han augmentat la publicitat, amb la qual cosa les 50 planes inicials es redueixen a 30 efectives, la majoria refregits d'agències, i la resta esports, televisió i gent. Algun periòdic es salva, però mai en conjunt, només pels pocs periodistes que mantenen al planter.
I internet, l'esperança blanca de la llibertat d'expressió? Doncs que reprodueix les mateixes fonts d'informació que la televisió o la premsa escrita. De fet, els mateixos becaris i periodistes mileuristes elaboren les notícies per als dos o tres mitjans de què disposa l'empresa, i així maten dos, o tres, pardals d'un tir. Per informar-se a internet cal anar molt més enllà, cal buscar diferents fonts, mitjans alternatius, blogs personals, amb la dificultat afegida que aleshores la fiabilitat de les fonts costa de comprovar, i de trobar. Per informar-nos a internet necessitem molt de temps, i la major part de la ciutadania no disposa de tant de temps ni de possibilitat per comprovar les informacions que troba.
La conseqüència de tot açò no és altra que el deteriorament de la qualitat democràtica, perquè una ciutadania mal informada és una ciutadania que no pot decidir, i quan ho fa es basa en criteris incoherents, en mitges veritats, en raons amputades. Una televisió pública en condicions, una ràdio pública compromesa amb la funció social que se li encomana, un sector privat alliberat de compromisos publicitaris, uns mitjans lliures estimulats pels poders públics i no censurats o directament suprimits, serien la solució a aquest dilema. Però tal i com van les coses pel món de la informació i de la política, la resolució d'aquest atzucac apunta a drama, a un autèntic drama.

30 anys d'Estatut

El 2012 que acaba s'han complit 30 anys de l'aprovació del nostre Estatut. Ha estat una efemèride que ha passat desapercebuda, tant pel poder polític com per la ciutadania, cosa que demostra el poc interés que suscita la nostra carta magna. Només la Universitat d'Alacant ha organitzat una exposició  i ha celebrat unes conferències que s'han recollit en un volum commemoratiu. Entre les conferències, la del primer president de la Generalitat, Josep Lluís Albinyana, crida especialment l'atenció, per la seua claredat, to crític i encert en l'anàlisi dels 30 anys de vida de l'Estatut.
La tesi bàsica d'Albinyana és la següent: "si la Generalitat ens abandonara de sobte, el buit no ens enfonsaria. A diferència dels forats negres de l'univers, la contracció de totes les institucions que identifiquen la Generalitat Valenciana (Presidència, Corts, Consell de Cultura, etc.), envers un mateix punt i fins a l'infinit, no crec que provocara una força d'atracció que ens engoliria fins a fer-nos desaparèixer. No. Pense que, si això passara, les coses continuarien més o menys igual. Els serveis que avui depenen de la Generalitat passarien a ser de gestió municipal o tornarien a l'estat, una possibilitat que avui dia és un desig de molts."
La tesi és atrevida però, sobretot, clarificadora, perquè ens demostra la inutilitat de les institucions autonòmiques. Després ve l'anàlisi, encara més aclaparador, perquè els primers responsables del desficaci en el què ens trobem són aquells polítics que ens van vendre el país, polítics que tenen nom i cognom i alguns continuen en actiu; Joan Lerma, Fernando Abril Martorell, Monsonís... tots ells van negociar uns termes que han definit la nostra història i que, per desgràcia, ens han portat on estem, al forat més negre i vergonyós. Començant pels símbols (vam perdre la senyera, el nom del País i fins i tot la unitat lingüística), i continuant per l'estructura política (que va mantenir les diputacions franquistes per damunt de l'estructura comarcal, amb els resultats que tots estem percebent a hores d'ara), el disseny del País Valencià es va dirigir per una via de segona categoria (el famós 143 de la Constitució) en clar menyspreu al desig de la ciutadania que havia expressat, al carrer i des dels ajuntaments, el desig de constituir-se en autonomia històrica.
La política d'alcova, els pactes entre partits majoritaris i les tensions internes dels mateixos (una UCD en descomposició i un Psoe que preferia una Andalusia espanyolista però constituïda com autonomia històrica abans que una segona Catalunya al País Valencià), van malbaratar els somni popular i històric de constituir un país amb caràcter i dignitat. Els resultats els teniu al davant, un president titella (no massa diferent, també és cert, dels que hem tingut abans, començant pel sempre dòcil Joan Lerma i acabant pel conductor de Ferraris Camps) que no mana ni dins del seu partit ni fora del seu palau, una majoria de parlamentaris invisibles que només assomen el morro pels jutjats i d'incògnit (amb honroses excepcions dignes de reconeixement i que salven la classe política), un seguit d'institucions ocultes i opaques al control democràtic (com les diputacions provincials, feus de franquistes hereditaris com el senyor Fabra), una televisió en venda que no ha dignificat la llengua que li donava sentit, una Acadèmia inútil i un País en fallida. De tot aquest desficaci potser podríem salvar l'ensenyament en valencià, una de les garanties de supervivència de la nostra llengua, i una de les potes d'aquell pacte autonòmic, però al remat estem veient que només havíem creat una reserva índia molt particular que no ha aconseguit estendre l'ús del valencià al conjunt de la societat i que pot ser eliminat amb l'excusa del plurilingüisme o de la crisi econòmica.
El balanç no pot ser més descoratjador pel que fa a la política. Però ens queda la ciutadania, i encara que el País Valencià no s'ha distingit els últims anys per la seua combativitat, ací estem i ací estarem, dignes i ferms, perquè estem segurs que aquest País mereix una altra història, aquesta llengua mereix un altre futur, aquesta gent mereix alguna cosa més que un seguit de mediocres i aprofitats que malbaraten els recursos públics que tant ens han costat d'aconseguir. Recuperarem la dignitat, recuperarem el futur, només necessitem 30 anys una mica més combatius que els passats.

Zero en democràcia

El passat divendres va fer un any el govern Rajoy. Sol ser un moment de recapitulació, d'avaluació de les coses fetes que, en aquest cas i per a desgràcia nostra, han estat moltes. En el terreny econòmic (retallades i més retallades), educatiu (amenaça de nova llei), sanitari (privatització), judicial (taxes, reforma codi penal), laboral (reforma) i en quasi tots els àmbits les reformes, modificacions, canvis o simples eliminacions estan deixant un panorama desolador  A aquest govern se'l recordarà per la rapidesa amb la qual està perdent la simpatia dels seus votant a força d'incomplir les promeses i forçar mesures impopulars.
Però si en un terreny es mereix aquest govern un zero absolut és en qualitat democràtica. En un any ha endurit el codi penal, criminalitzat les protestes democràtiques, eliminat la formació democràtica a les escoles, governat a cop de decret llei, menyspreat les forces de l'oposició, ignorat la veu del carreu en un clam continuat, esvalotat Catalunya i, tot siga dit, guanyat unes eleccions a Galícia amb menys vots que mai i mantingut la seua representació a Catalunya en plena voràgine independentista.
Una visió simplista de la democràcia ens recordaria les eleccions hagudes durant aquest període, en les quals el poble ha continuat donant el seu suport al govern (o això es pot interpretar dels resultats de Galícia i Catalunya). Però això només confirma les nostres afirmacions. Els nostres governants tenen una visió tan reduïda de la democràcia que la redueixen al recompte electoral. Creuen que una majoria a les urnes atorga tot el poder a l'executiu recolzat per la majoria parlamentària, però obliden que la democràcia és alguna cosa més profunda, més continuada i més quotidiana que aprovar decrets llei per la via d'urgència.
Un governant democràtic ha de respectar la separació de poders i aquest govern està immers en una guerra contra els jutges i en un menyspreu continuat al parlament. Una democràcia implica el respecte a les minories, als desafavorits i als que expressen les seues opinions discordants, però aquest govern pretén esborrar del panorama social tot allò que s'opose als seus dictats. Democràcia significa igualtat econòmica i social i les pràctiques econòmiques neoliberals han consagrat la societat més desigual de la història democràtica. Governar democràticament implica doblegar els poders fàctics, imposar la voluntat del poble contra els interessos dels poderosos, però el nostre president és un dels més doblegats al poder econòmic especulatiu. La pràctica democràtica implica escoltar els actors socials, els representants implicats en cada sector social (sanitari, educatiu, judicial...) , però l'acció política imperant trepitja els actors implicats en l'educació, la sanitat o la justícia, i els aplica les seues mesures salvatges amb una actitud autista i desinteressada. En resum, governar democràticament és governar amb consens, amb mà dreta i esquerra, amb sentit comú i des del respecte més profund cap els oponents polítics. Res de tot açò fa el govern Rajoy que, de segur passarà a la història per ser el govern que més retrocessos democràtics ha generat a la societat espanyola.

Religió i democràcia

L'església catòlica és com el peronisme argentí, agrupa al seu si totes les corrents existents, tant les favorables al govern, com les crítiques. El resultat, caiga qui caiga, sempre guanyen ells. I faig aquesta comparació, perquè estic segur que molts catòlics de bona fe estaran abominant ara de la conxorxa que uneix de manera obscena el govern PP amb els dirigents catòlics. Estic convençut que han d'haver veus des de dins de la pròpia església que criden contra l'obligatorietat de l'assignatura de doctrina catòlica a les escoles i per una evangelització des de la societat mateixa. I estic convençut perquè encara crec en una utopia il·lustrada, en una religió dins dels límits de la raó... i de la democràcia.
Però el missatge dominant dels que ara, i des de fa molts segles, dirigeixen els destins de l'església catòlica és el contrari, un missatge que en el fons i en la forma atufa integrisme, sectarisme, ànsia de poder i molt poca honradesa. La forma en la que està portant-se la negociació sobre la llei educativa que ens amenaça, parteix de l'amiguisme que utilitza els contactes privats entre membres del govern i determinades ordres religioses, continua amb negociacions baix mà, sense altres actors ni opinió pública, i acaba acceptant condicions d'avantatge sense justificar democràticament.
Pel que fa al fons del debat la situació és encara més vergonyosa, perquè amb el manteniment dels privilegis dels centres concertats catòlics que segreguen per sexe, amb l'eliminació de l'assignatura d'educació constitucional i amb la introducció d'una alternativa avaluable i dura a la de doctrina catòlica a totes les escoles, públiques i privades, s'aconsegueix tornar a una concepció social pre-moderna, i molt pròxima a la dels països àrabs amb majories polítiques musulmanes. Perquè un axioma bàsic de les modernes democràcies occidentals és el de la separació de l'església i l'estat, amb tot el que això comporta de respecte i fins i tot foment del cult privat de qualsevol confessió. Que els països àrabs, amb una tradició històrica que ha saltat la modernitat política, aboguen per estats islamistes és preocupant i potser perillós, encara que comprensible des d'un punt de vista històric i social, però que la religió catòlica, que ha pretés ser part de l'essència d'Europa, abogue ara per una confusió entre valors religiosos i valors democràtics, és intolerable, cínic i delictiu.
Aquest salt enrere motivat només per una conjuntura política favorable als interessos d'aquesta empresa muntada al voltant de l'educació i de la democràcia, hauria de fer saltar els colors a tots aquells fidels que encara es senten catòlics i demòcrates. Eliminar la formació constitucional de l'alumnat perquè competeix amb els interessos morals privats d'una organització religiosa, separar l'educació moral dels xiquets i joves en catòlics i ciutadans per tal de mantenir una influència moral ancorada en principis antiquats, i mantenir els privilegis econòmics de determinades ordres religioses, a costa de principis bàsics humans com la igualtat i la dignitat, és senzillament repugnant, i diu ben poc dels valors que regeixen l'actuació d'aquesta organització semi-feudal.
Si el que pretenen és dividir la societat en comunitats religioses separades per valors contraposats sense principis democràtics de convivència mínims, doncs aleshores recorden a una altra església que es va posar del costat d'uns assassins que van desagnar Espanya, i que van apuntalar el domini de la pitjor dictadura de la història espanyola. Creiem que l'església de Franco havia acabat amb Monsenyor Tarancon, però ara veiem que no. Les conseqüències les pagarem tots, altra vegada, moltes gràcies!