Sobre els contracte programa

Els contracte programa són l'últim descobriment de la Conselleria d'educació per tal de convertir el nostre sistema educatiu en un model de qualitat. A la mateixa introducció de la resolució que li dona cobertura legal es reconeix la necessitat de reduir l'abandó i augmentar l'èxit escolar i, per aconseguir-ho, se li dona autonomia organitzativa als centres amb recursos humans i econòmics especials. Tot a canvi d'un compromís explícit en uns objectius que no poden ser altres que els anomenats abans.
Fins ací, cap objecció, aquesta conselleria tindrà al professorat i a la comunitat educativa en els seu conjunt al seu costat quan el que es busque siga millorar la qualitat de l'educació pública, reduir el fracàs escolar, integrar els nouvinguts o potenciar les altes capacitats.
El problema apareix quan, en paral·lel a aquests nous programes, la mateixa Conselleria -en un exercici esquizofrènic digne de la millor literatura- augmenta les ratios d'alumnes per aula i les hores lectives del professorat, redueix els programes d'atenció a la diversitat i de compensatòria, no cobreix les baixes i desincentiva la formació dels professionals destinats a portar endavant aquests programes. I tot sense despentinar-se i mantenint, amb cara de pòquer, que aquestes mesures no redueixen la qualitat de l'educació.
En aquest context la proposta dels contracte programa és una obscenitat que només busca maquillar el desficaci d'una administració educativa nefasta i clarament perjudicial per a la qualitat educativa. La Conselleria sap perfectament que els números són tossuts i que les pròximes dades sobre abandonament escolar, fracàs i resultats diagnòstics -ja s'ocupen de no participar en PISA per no fer el ridícul públicament- seran desastrosos, i només busquen titulars que manipulen l'opinió pública o, pitjor encara, només busquen responsabilitzar els professionals del fracàs que ells han generat.
En aquestes circumstàncies crec que és impossible participar. Mentre la Conselleria no tire enrere les mesures de desprestigi del professorat i de desatenció de l'alumnat de l'escola pública, no podem entrar en aquest tipus de programes. L'única resposta, de moment, és la renúncia a nous programes que no se saben on van mentre es redueixen altres que havien demostrat la seua eficàcia (PDC, PAR, PAE, etc.). Amb una administració que ha incomplit reiteradament tots els contractes signats anteriorment (plantilles, mapa escolar, bilingüisme...) no se'n poden signar altres, perquè no són de fiar.
De moment continuarem treballant per la qualitat educativa amb els recursos de què disposem i demanem a l'administració que el millor contracte programa que pot signar amb la comunitat educativa és el de mantenir els números raonables d'alumnat per aula, les plantilles estables dels centres i  les hores lectives del professorat , el compromís de substituir les baixes de manera diligent, el de dotar de programes de compensatòria els centres que ho necessiten, generalitzar els PDC de dos cursos allà on hi haja alumnat que ho necessite i formar al professorat que ha d'impartir aquests programes de manera actualitzada i eficaç. Això i garantir l'ensenyament en valencià a més d'introduïr una tercera llengua en condicions de qualitat, reforçar les tecnologies de la informació i la comunicació i fomentar la qualitat, la creativitat i l'excel·lència en un sentit ample.
Aquest contracte el signem tota la comunitat educativa de seguida. On s'ha de signar?

Carta als pares i mares

La Consellera d'educació, Mª Josep Català, ha manifestat aquest matí als mitjans de comunicació que la vaga de professorat potser no seria entesa pels pares de l'alumnat que es trobaren aturats. Són unes manifestacions que confirmen que la ínclita consellera no té només un defecte ("parlar en la seua llengua"), sinó més d'un, entre ells ser una cínica consumada i una mentidera compulsiva. Perquè ella sap perfectament que aquest pare o mare que es troba aturat potser ho estiga perquè ha estat acomiadat d'una empresa pública valenciana (vora 5.000 acomiadaments), o és un interí d'educació que no ha estat contractat pels retalls de la seua Conselleria (uns milers més) o simplement ha perdut la faena com a conseqüència de la recessió que les mesures de contenció del dèficit del govern del seu partit estan provocant.
Però més enllà dels pares i mares aturats, crec que tots els pares i mares mereixen una explicació de les raons per les quals prenem una decisió tan dolorosa com la de fer una vaga a final de curs, amb els perjudicis que, per a tothom, tindrà aquesta vaga.
En primer lloc és totalment fals que el motiu principal de la vaga siga la reducció del complement específic del professorat (els sexennis que es cobren per formar-se i realitzar activitats extraescolars i complementàries). Tot i ser una raó absolutament justificada i que continuem reivindicant, no és el motiu principal, perquè si fora així no faríem vaga, ja que no donaríem una part del nostre sou a l'administració de manera voluntària. El professorat que fa vaga (el que no en faça ja explicarà les seues raons) sacrifica una part important del seu sou perquè creu que el deteriorament de l'educació pública pot ser tan greu que li impedirà acomplir la seua funció.
La raó principal per la qual fem vaga és perquè l'augment del nombre d'alumnat per aula farà impossible gestionar la diversitat, solucionar conflictes, tutoritzar l'aprenentatge, atendre la convivència i, a més a més, ensenyar. Perquè no cobrir les baixes de professorat perjudicarà el ritme d'aprenentatge de l'alumnat i impedirà desenvolupar els currículums en condicions. Perquè la reducció de professorat obligarà a impartir assignatures per a les quals no estem formats. Perquè els desprestigi professional i el menyspreu laboral a què ens està sotmetent la conselleria perjudicarà la nostra autoritat i dificultarà l'ensenyament en valors i el prestigi social de l'educació. Perquè la falta de formació (no n'hi ha programes de formació ni es reconeixen) impedirà atendre les noves necessitats educatives i resoldre els autèntics problemes de la nostra educació.
Si tenim en compte que els índexs de fracàs escolar del País Valencià són els més alts de l'estat i d'Europa, que els resultats de les proves diagnòstiques  no són gens esperançadors, que no s'atén l'excel·lència correctament ni es superen les desigualtats, ni es proporciona una igualtat d'oportunitats a col·lectius discriminats socials o amb discapacitats, si tenim en compte tot açò, les mesures de al nostra consellera són devastadores.
I adoneu-vos que no són devastadores per al professorat especialment (que mal que bé continuarem fent la faena en les condicions que ens deixen), sinó sobretot per a l'alumnat i per als sistema educatiu públic.
Estimats pares i mares, si aquesta vaga no triomfa, si la Conselleria no negocia les mesures que està imposant, el resultat serà el deteriorament irreversible de l'ensenyament públic. Per això fem vaga, perquè creiem en el que fem, perquè estimem la nostra faena i la volem fer bé, perquè confiem en el poder de l'educació pública per formar ciutadans i superar les desigualtats. Per tot això farem vaga i creiem sincerament que els pares i mares estaran amb nosaltres. Pel futur dels seus fills i filles, pel futur d'una societat més justa, per una educació pública de qualitat.

A l'abisme!

La cara de Mariano ho mostra tot. Està compungit, preocupat, demanant ajuda. Mariano, el president, ens demana recolzament. Ell sap perfectament que les mesures que està aplicant el seu govern són un autèntic desastre, un aprofundiment en la crisi, una davallada al l'infern de la recessió. Ho sap, però no li queda més remei que aplicar-les, perquè va xulejar a Europa mormolant la duresa de les seues reformes, perquè ha de demostrar als "capos" de la cosa econòmica que a Espanya es fa bon negoci i perquè no pot quedar com un insegur davant el seu electorat a tres mesos de la seua elecció.
Però els vents a Europa han girat a babord; a Bèlgica no accepten les mesures draconianes, a França qüestionen un Banc Central Europeu venut als bancs privats, a Itàlia i Grècia la gent se suïcida sense contemplacions i a tot arreu la ultradreta recull els fruits de la política absurda d'empobriment general.
Mariano ho sap, perquè no és tonto, i per això ens demana a la ciutadania que li montem una vaga general, un seguit de protestes rotundes i contundents, alguna immolació pública, manifestacions multitudinàries o aldarulls de carrer descontrolats. El que siga, però que li permeta justificar una marxa enrere davant l'opinió pública europea i mundial sense perdre la cara d'incertesa que l'acompanya.
Però, pobre Mariano, la seua ciutadania no està disposada a donar-li el que demana. Perquè ja està bé, la gent ja s'ha cansat de donar-li sempre la raó, i no pensa piular, ni protestar ni tan sols queixar-se. No senyor, la ciutadania espanyola li demostrarà a Mariano l'oposició frontal a les seues polítiques, per això les encaixarà totes sense alçar la veu. Que ja n'hi ha prou de permetre al poder tots els seus capricis.
Obediència absoluta i confiança cega en el viatge a l'abisme més fosc, aquest és el càstig més dur que se'ns acudeix per al nostre president.

Filosofia

Havia llegit que a França la filosofia està de moda, però no podia imaginar que la cosa anava de debò. Sabeu que a l'estat veí es publica una revista mensual de temàtica exclusivament filosòfica, Philosophie magazine? Doncs sí, aquesta publicació aborda diferents temàtiques d'actualitat des d'un punt de mira filosòfic, un autèntic exemple de vitalitat filosòfica i d'enriquiment de la comunicació pública i de debat d'idees. La campanya electoral francesa des del punt de mira de la controvèrsia il·lustrada entre Hobbes i Rousseau, la situació de Siria, el nou hedonisme capitalista o la situació de l'educació, s'aborden en aquesta publicació des de perspectives filosòfiques actualitzades. És un exemple de la necessitat i conveniència d'una reflexió filosòfica que aporte les llums necessàries per a l'esclariment dels problemes socials i humans més actuals.
Una publicació com aquesta és impensable a l'ambit lingüístic català ni espanyol, potser per falta de tradició filosòfica, o el que és pitjor, per falta de tradició intel·lectual, perquè per aquest costat dels Pirineus no se solen abordar les qüestions polítiques ni personals amb una perspectiva crítica.
Justament per això es fa més necessària que mai la presència de la filosofia a l'àmbit educatiu. Sense les destreses intel·lectuals que aporta aquesta disciplina és impossible aprofundir en l'esperit democràtic i els hàbits de convivència pacífica. Avui més que mai, es fa necessari reivindicar aquesta disciplina com una mena d'antídot contra l'estupidesa i la credulitat acrítica. En aquesta línia, 17 institucions, plataformes i organitzacions catalanes han celebrat aquest dissabte a l'Ateneu Barcelonès una jornada en defensa de la formació filosòfica i ètica. 

Premi LIEBSTER BLOG AWARDS

Una bona manera de fer-se sentir en aquesta xarxa virtual, que sembla a l'abast de tothom però està més lluny que mai degut a l'excés d'informació, és reconéixer la faena dels blogs que seguim. En aquest sentit, Sílvia, del blog A pie de página, m'ha reconegut amb el Premi LIEBSTER BLOG AWARDS:

El Liebster Blog Awards té com objectiu estimular i donar a conèixer aquells llocs de laXarxa que tenen menys de 200 seguidors però que, "per la seua essència i contingut meresquen ser donats a conèixer a tots els racons de la blogosfera." 
El mètode de funcionament d'aquest premi és el següent: 
Copiar i pegar el premi en el blog i enllaçar-lo al blogger que te l'ha atorgat. 
Assenyalar els teus cinc blogs preferits amb menys de 200 seguidors i escriure comentaris en els seus blogs perquè coneguen que han rebut el premi. 
I, finalment, esperar que aquestes bitàcoles continuen amb la cadena i trien els seues 5 blogs preferits.

Ací estan els meus:

Karicies.es, el millor blog per aprendre coses sobre sexualitat i afectivitat de Rosa Sanchis

Europeos, un  blog europeista en el millor sentit de la paraula, d'Emilio Fuentes

Parlem d'un altra cosa, comentaris personals sobre el diví i l'humà de Jesús Pàrraga

La línia de Wallace, blog naturalista i més coses de Pep Nebot

El blog de Maria Jesús Bolta, literatura sense concessions de Maria Jesús Bolta

Moltes gràcies a Sílvia pel seu reconeixement i espere que us agraden les recomancions!

Resposta al secretari autonòmic d'educació

El senyor Rafael Carbonell ens ha enviat una carta a tots els ensenyants. Aprofitant que ens han creat d'ofici un compte de correu electrònic des de la Conselleria, no se'ls acudeix millor utilitat que fer-lo servir per comunicar unilateralment el seu punt de mira. Com que la societat de la informació té aquests avantatges, m'agradaria contestar-li i preferisc fer-ho de manera pública:

Estimat Rafael, (com que ell ens parla de tu, supose que nosaltres també podem) entenem perfectament la delicada situació econòmica que viu el nostre País (vull dir el nostre, el valencià), i com tu, sabem qui ha sigut qui l'ha espoliat, malbarat i balafiat els seus recursos. Sabem perfectament en què s'ha invertit i perquè i no dubtem de les responsabilitats polítiques que tu i els teus companys de partit teniu en aquesta situació, el que no entenem és que ara tingam que pagar nosaltres i l'educació pública el desficaci que vosaltres heu fet. Seria més lògic que pagaren els responsables i que el pes de la crisi es finançara per tots aquells que se n'han beneficiat. Però no era aquest el tema principal del qual volia parlar-te.
Estimat Rafael dubte que entengues el nostre malestar, entre altres coses perquè tu no t'has tocat el sou i això que ja era prou superior al nostre, i perquè la rebaixa del complement específic s'ha fet de manera intencionada  i estudiada, ja que s'ha descarregat el pes de la crisi sobre els treballadors de l'ensenyament, justament dels més crítics amb la vostra gestió.
Però del que no dubte ni et permet dubtar és de la nostra professionalitat, insinues a la teua carta que podem descarregar sobre el procés educatiu de l'alumnat una espècie de revenja, i aquesta és una d'aquelles insinuacions que són inadmissibles i malintencionades. Saps perfectament que és la Conselleria de la qual tu eres secretari autonòmic, la que està posant en greus dificultats el procés d'ensenyament de l'alumnat, perquè ha eliminat programes d'atenció a la diversitat (PROA, PAE, Compensatòria) que ajudaven l'alumnat amb més dificultats, ha augmentat el nombre d'alumnes per aula i reduït grups i desmantellat la llei d'ensenyament del valencià amb la creació de grups mixtes lingüístics sobre els quals no s'ha legislat. També ha retallat unilateralment les places del professorat als centres, reduint d'aquesta manera el professorat necessari per impartir les classes i impedint l'atenció individualitzada a l'alumnat i el desenvolupament de programes específics.
A més a més, les mesures que la teua Conselleria pretén posar en marxa són molt perjudicials per al procés d'ensenyament de l'alumnat, perquè només busquen estalviar fons públics, afavorir l'escola concertada i deteriorar l'escola pública. Les diferents manifestacions que, tant tu com la teua consellera Mª Josep Català, heu fet sobre la jornada laboral del professorat, les seues vacances o la seua dedicació, són simplement lamentables i no busquen la millora de les relacions sinó el desprestigi i el menyspreu d'un col·lectiu que porta anys dedicant tots els seus esforços a millorar l'ensenyament. Vosaltres sabeu que el professorat del País Valencià treballa a jornada completa als centres, amb activitats extraescolars, de reforçament i de convivència; que al juliol es forma de manera innovadora, prepara els curs vinent amb il·lusió i programa mesures efectives per millorar el procés d'ensenyament del seu alumnat i que, durant el curs, participa en els pocs programes que permeteu desenvolupar als centres. Vosaltres sabeu tot això, però en públic manifesteu el vostre menyspreu i intenteu desprestigiar el professorat.
Estimat Rafael Carbonell, deixeu-vos de cartes publicitàries i poseu-vos a la faena de millorar l'educació valenciana, és el vostre deure. Comenceu per respectar i reconéixer la faena dels professionals de l'educació, tant amb la recuperació del complement específic com amb el retractament públic de les vostres declaracions. Continueu amb un adequat finançament de l'ensenyament, amb inversions en programes i dotació. També podeu tendir ponts de diàleg amb els treballadors de la vostra conselleria, no estaria mal respectar acords anteriors i, si es volen modificar, fer-ho de manera consensuada. És important així mateix, garantir l'actual model bilingüe d'ensenyament en valencià i millorar la incorporació d'una tercera llengua.
Estimat Secretari autonòmic, si vosté i la consellera Català estan disposats a rectificar i acceptar aquestes suggerències no dubte que tindrà al professorat valencià al seu costat. Si pretén incorporar nous plans contra el fracàs o la millora del sistema públic d'ensenyament sense comptar amb el professorat, dubte que s'arribe enlloc, i no per falta de ganes i dedicació entre el professorat, sinó per falta de confiança i de mitjans per aconseguir-ho.
Moltes gràcies per l'oportunitat que m'ha oferit.

Vaga general

Sobren les paraules, es hora de l'acció!

En les mars de la imaginació

Raquel Ricart és una de les veus més interessants del panorama literari valencià. La seua trajectòria s'ha vist confirmada pels diversos premis que han reconegut la novel·la Les ratlles de la vida (Premi Octubre, premi de l'institut interuniversitari de filologia valenciana, premi de la crítica), però la seua lectura és la millor confirmació de la vàlua literària de la nostra autora. Ara, amb la publicació per Bromera de la seua darrera obra, En les mars perdudes, Premi Bancaixa de literatura juvenil, tenim l'ocasió de retrobar la narradora encisadora de Van ploure estreles i El quadern d'Àngela.
En aquesta novel·la, l'autora retroba la màgia que implica l'adolescència, un viatge que es pot navegar de moltes maneres, però al qual la literatura aporta una riquesa especial. El punt de contacte entre les novel·les d'aventures i el creixement personal no és casual, no debades solen ser la millor font d'iniciació literària, perquè coincideixen en la incertesa del camí, en l'atreviment de les decisions, en  la il·lusió de la novetat. Alícia, és una viatgera que no necessita eixir de casa per conéixer nous móns, ni la de Carroll ni la de Raquel, perquè totes dues comparteixen l'avidesa per viure la vida d'una manera intensa i personal. Un recorregut per la literatura, pel creixement, per la imaginació, per la vida, contat de manera suau, com les ones comben els vaixells en temps de mar calma. L'illa del tresor, Robinson i la Terra de les meravelles articulen una excusa perfecta per viure una vida que s'ha de recórrer sense mapa, perquè els mapes del tresor sempre són inventats.
Si ens deixem portar per la màgia de la literatura, la fruició serà més intensa i la realitat més vívida. No oblidem que els somnis no són més que l'altra cara de la realitat i, encara que moltes vegades pensem que somniem per escapar de la realitat, que fem fantasia perquè no soportem una realitat desagradable, En les mars perdudes ens demostra que viure somniant és la millor manera de viure, perquè la imaginació ens ajuda a comprendre una realitat que, massa vegades, costa de digerir.

Unitat

A la presentació del llibre Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), l'autor, Faust Ripoll, comentava la transcendència que va tenir per al grapat d'escriptors valencians en català de la postguerra, el suport i contacte amb les editorials catalanes i mallorquines. Feia referència a aquest aspecte, al qual dedica el quart capítol del seu llibre, per tal d'assenyalar que la unitat lingüística va esdevenir una estratègia vital de la cultura valenciana, que va buscar un ressò més ample en les editorials catalanes, però també per als intel·lectuals catalans que van intentar aplegar a les seues faldes els nous valors valencians i mallorquins. Casacuberta, un personatge cabdal de la cultura catalana de postguerra, va donar recer a Xavier Casp i Joan Fuster, entre altres, amb plena consciència que, d'aquesta manera,  proporcionava una perspectiva de futur més ampla a la llengua catalana.
El present, va recordar Ripoll, no va per aquest camí, sinó més bé al contrari. Amb l'Acadèmia Valenciana de la llengua, l'exacerbació de la diferència lingüística i alguns prejudicis incomprensible, sembla que anem en la direcció contrària. L'autocrítica de les terres del Sud sempre ha estat, en aquest aspecte, ben visible, tot i que a hores d'ara semble menys evident. Però des de les terres del nord també és més necessària que mai aquesta visió. La despreocupació del govern català respecte  al sensenyal de tv3 al País Valencià i la poca importància periodística, o fins i tot l'abandonament, respecte al que passa per ací baix, són fenomens que demostren una actitud de braços caiguts, o un donar per perdut el País Valencià.
No hauríem d'oblidar-ho, ja que tot i que cada vegada semble més llunyana una actuació conjunta en l'àmbit polític, a efectes culturals continuem compartint una llengua i un patrimoni cultural comú. I això és una cosa que no podem deixar passar, ni al nord ni al sud, o el perill d'extinció o de simple intranscendència cultural serà cada dia més pròxim.

Presentació a València de Valencianistes en la postguerra

• • 
    

    
    

    
    

    
    

    dijous
  • des de les 19:30 fins a les 21:00

• Col·legi Major Rector Peset, Plaça del Forn de Sant Nicolau, 4 — València

• L'Editorial Afers es complau a convidar-vos a l'acte de presentació del llibre «Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951)», de Faust Ripoll Domènech, que ha rebut el Premi de la Crítica d'enguany que atorga l'Institut Interuniversitari de Filologia en la modalitat «Estudis lingüístics i literaris». ————————————————————————————————— L'acte tindrà lloc el dijous, dia 8 de març de 2012, a les 19:30 hores, a la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset (plaça del Forn de Sant Nicolau, 4, de València. ————————————————————————————————— Hi intervindran: Joan Baldoví (Diputat de Compromís al Congrès espanyol), Faust Ripoll Domènech (historiador i autor del llibre) i Vicent Olmos (editor i historiador). ————————————————————————————————— L’esclat del valencianisme cultural durant l’últim terç del segle XX no s’explica si no es té en compte el seu període de gestació als primers anys de la postguerra. La victòria del franquisme va representar l’anihilament quasi absolut de qualsevol manifestació pública de la llengua i cultura autòctones; però, malgrat l’ambient repressiu, uns petits grups de valencianistes de la ciutat de València van poder fer públic el català i van assegurar la continuïtat del seu conreu. Aquest llibre analitza les estratègies, el programa valencianista de cada grupuscle, com van superar els obstacles del franquisme i quin va ser el grau de complicitat amb les autoritats locals, cosa que al capdavall va provocar una guerra civil entre valencianistes. S’hi estudia com el règim va aprofitar el sentiment valencianista i va canviar d’estratègia als anys quaranta, i també com es va bastir la xarxa de relacions amb Catalunya i Mallorca, que tanta importància va tenir en anys posteriors. Així mateix, s’hi expliquen les dificultats dels valencianistes supervivents per continuar la seua tasca cultural i les polítiques del règim envers la llengua i la cultura catalanes al País Valencià. D’altra banda, Faust Ripoll s’endinsa en les causes del virulent enfrontament que va tenir lloc entre els dos grups valencianistes no oficialistes: el de Carles Salvador i el grup Torre, format al voltant de Miquel Adlert i Xavier Casp.

El llibre Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), que ha editat Afers, és un estudi seriós, documentat i treballat que repassa les visicituts dels pocs valencianistes que van sobreviure a la guerra civil, que es van mantenir a València i que van intentar continuar utilitzant i fomentant el valencià en una situació veritablement difícil per a fer-ho. Ja sabeu que la postguerra espanyola va ser un període especialment negre per a la literatura en general, però imagineu-vos el que va poder representar per a la literatura en valencià en particular. Els pocs valencianistes que van quedar ací eren clarament conservadors, de missa diària i, la majoria, addictes o simpatitzants del règim. De fet, només els qui mantenien una bona relació amb el règim podien atrevir-se a escriure o publicar en llengües vernàcules. Per això Lo Rat Penat fou la institució que mantingué una mínima producció en valencià, tot i que bàsicament centrada en llibrets de falla, jocs florals i xocolatades populars. L'embranzida de lo Rat Penat era mínima i les intencions, modestes, ja que consideraven el valencià com una llengua popular i d'ús privat, i poc més. A més dels entrebancs que la censura i els capitosts franquistes afegien a les dificultats ja existents.
Però al costat de lo Rat es constituí un pol d'intel·lectuals valencianistes que s'arreceraren al voltant de l'editorial Torre, amb Casp i Adlert com grans sacerdots. En aquest cas l'ambició de difusió del valencià era molt més ferma i compromesa, i la claretat d'idees pel que fa a la unitat de la llengua, les relacions amb Barcelona i les Illes i la quantitat de llibres i articles editats, molt major. Si bé el seu interés era més elevat i culte, ja que pretenien captar joves universitaris amb vocació valencianista i ganes d'escriure en valencià per tal de generar una producció literària en la nostra llengua. Els interessos eren ben diferents als de Lo Rat, més centrats en les classes populars, mentre que Torre era més elitista. Tots aquests aspectes apareixen perfectament documentats al llibre que comentem, que analitza detalladament correspondència, articles i escrits diversos dels principals actors valencianistes de l'època. Cartes de Casp i Adlert amb els principals editors catalans, viatges a Barcelona i Palma, visites de Casacuberta, Moll i altres a València i, fins i tot, la creació d'un projecte editorial conjunt, l'Acció editorial coordinada de les lletres catalanes.
La faena que van portar a terme, sobretot el grup Torre, va ser la de mantenir viva la flama del valencià, baix mínims, és cert, però el fet d'editar dues gramàtiques (la de Sanchis Guarner el grup Torre i la de Carles Salvador els de Lo Rat), de generalitzar un estàndard literari valencià i aixoplugar les noves generacions, com Fuster i Valor, va permetre que als anys seixanta es pogués donar un reviscolament de l'ús del valencià.
El que va venir després, la transició, la batalla de València i la conversió de Casp al blaverisme, és una altra història de la qual no s'ocupa aquest llibre, però que no desmereix el valor del que van portar a terme als anys 40.
Un llibre imprescindible per comprendre la història valenciana recent, per fer-se una idea de les dificultats per les quals ha travessat la nostra llengua i per valorar els esforços que s'han de fer per mantenir-la viva.